dijous, 19 d’agost de 2021

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Primera jornada Die Walküre (La Valquíria)



Recordem que Wotan ha hagut d’empenyorar un ull per a fer dues coses:

Poder gravar les runes de la llei a la seva llança per poder governar el món.
Casar-se (en matrimoni estèril) amb Fricka i assolir estabilitat en la cúpula dels déus.
Alberich pren la decisió de renunciar a l’amor per a robar (atentat original) l’Or del Rhin i amb aquesta voluntat de renúncia poder forjar l’anell que li proporcionarà el poder absolut (en principi sobre els seus congèneres, nibelungs).

Un cop casat Wotan amb Fricka, abans dels esdeveniments de l’Or del Rhin, i amb el recolzament de Fricka, pretén construir un palau/castell/fortalesa per a viure-hi amb els altres déus. Per a fer-ho, pacta amb Loge la petició als Gegants (raça sense descendència  i a extingir) de construir una fortalesa digna dels éssers divins. Loge, semideu/força de la natura que es personifica en l’Or del Rhin, aconsella a Wotan prometre Freia als Gegants en bescanvi de la construcció del castell, sabent, de bell antuvi, que és una promesa prou llaminera com per convèncer als gegants i també que no podrà complir. Loge i Wotan acorden que el déu del foc i l’astúcia voltarà pel món a la recerca d’un substitutiu de l’amor al que hauran de renunciar els gegants quan se’ls hi negui la deessa Freia. Quan els gegants arriben als déus a cobrar la recompensa i Wotan els nega a Freia, senten el missatge de Loge sobre la renúncia a l’amor (el mateix a què es veuen obligats els gegants) i l’obtenció del poder a través de l’anell. Loge promet a les filles del Rhin el tresor robat per Alberich. Els gegants accepten el bescanvi, tot pressionant Wotan, agafant en penyora Freia fins que tornin del Nibelheim amb el tresor recuperat. Un cop robat el tresor, anell i elm a Alberich, aquest deixa anar la seva maledicció (que marcarà l’esdevenir de tot el drama). Qui no posseeixi l’anell, que el desitgi fins a l’extenuació, i el que el tingui, que estigui condemnat a morir. Que això sigui així fins que l’anell retorni al que el va forjar. Recuperat l’anell, els gegants imposen que es cobreixi la figura de Freia completament amb el tresor. Quan obliguen a Wotan a lliurar l’anell i, davant la seva negativa inicial, apareix de les profunditats de la terra, Erda, en missatge admonitori de lliurar l’anell per evitar la desaparició de la raça divina. Wotan lliura l’anell als gegants i aquests es barallen per la seva possessió fins que Fafner mata Fasolt i s’enduu el tresor, elm i anell.

En aquest moment, Wotan comença a barrinar un pla consistent en:

1)     Donar el nom de Walhall (Palau de les batalles) al palau

2)     Meditar un pla per a protegir el Walhall dels enemics.

3)     Visitar Erda (que l’ha seduït des del primer moment, per la seva saviesa i sobretot, pel coneixement del seu futur)

4)     Engendrar un heroi independent del seu poder i pactes per a poder recuperar l’anell i el tresor. Això ja no ho pot fer ell ja que contravindria els pactes que té gravats en la llança.

A partir d’ací comença LA WALQUÍRIA.

Wotan, desentenent-se de la fidelitat a Fricka, ha tingut 9 filles (Walquíries) amb la deessa de la Terra. El seu objectiu és recollir els herois caiguts en batalla per a portar-los al Walhall i ajudar a la protecció del palau/castell dels déus.

També ha engendrat una parella de bessons amb una dona mortal. L’objectiu d’aquest fet és poder recuperar l’anell. Adonem-nos que l’anell ja no el pot recuperar ell mateix, doncs ja “ha gastat” aquesta estratègia. El problema és que no ha “pensat” en què, un cop engendrada la parella de bessons, ha de procurar no influenciar-lo molt ni poc per no contravenir les normes sagrades.

Recordem que Alberich va robar l’or per forjar l’anell. Això va ser possible per renunciar explícitament a l’amor en la vessant més intensa i també en la carnal. Ara, Wotan (avisat per Erda) ha posat en marxa un pla per recuperar l’anell, símbol del poder i poder tornar-lo a les Filles del Rhin i anul·lar la maledicció. Podríem dir que és la darrera oportunitat que té de fer-ho, si no vol contemplar la pròpia fi i dels altres déus.

En començar l’acte estem en una cabana enmig del bosc. La cabana es sustenta per un tronc de freixe gegantí (al·legoria, sens dubte del freixe del món Iggdrasil). Llamps i trons a fora. S’obre la porta de sobte i entra Siegmund, completament esgotat i esmaperdut. La seva frase és significativa: No sé de qui és aquesta llar però hi haig de reposar. Sieglinde s’adona de l’entrada del foraster i sent compassió immediata per auxiliar-lo. La música ha passat de la tempesta del principi a mostrar-se per primer cop a l’Anell, del tot humana. No oblidem que és ara, per primer cop en tota la tetralogia, que apareixen figures humanes pròpiament dites.  Això fa que els violoncels adquireixin més protagonisme de l’habitual.
En un intercanvi d’expressions molt revelador ens adonem que neix un riu d’empatia i simpatia entre els dos joves. No és que es reconeguin immediatament, però poc hi falta... Ella li ofereix un corn d’hidromel per reconfortar-lo i l’avisa que tan la casa com ella (!!!) són propietat de Hunding. Quan ell diu que vol marxar d’aquesta casa ja que només porta desgràcies allà on va, ella li respon que no pot portar desgràcia allà on hi viu permanentment la desgràcia. En sentir això, mogut per un sentiment encara molt incipient, ell decideix quedar-se i esperar Hunding. La música està revelant tot el que succeeix a l’escenari. Sona el tema rude i brutal de Hunding i apareix en la porta, vestit de combat amb escut i llança. Fa una cara, barreja d’estranyesa i desconfiança quan albira l’estranger. Per apaivagar aquests sentiments, Sieglinde li diu que ha acollit i atès el nouvingut i, gairebé seguit, Siegmund (que encara no sabem com es diu) reforça l’argument de Sieglinde dient que tenia tot el dret a fer-ho per la llei de l’hospitalitat. Hunding mormola, entre emprenyat i desconfiat que els dos “tenen el mateixos ulls i mirada de serp”. En veu més alta li diu a l’estranger que està a la casa – llar  “sagrada” de Hunding. i que és respectat per molts i apreciat el seu honor. Aleshores Sieglinde i Hunding tenen curiositat per saber d’on ve i qui és l’hoste. Quan seu a la cadira en front de Hunding, aquest li demana que digui qui és i d’on ve i que si no li vol dir a ell, ho expliqui a la seva dona. Ell explica que no es pot anomenar missatger de pau sinó portador de desgràcies ja que el seu pare “Wolfe” (Wotan) el va portar al món juntament amb una germana bessona. Un dia, quan era molt petit i tornava a casa amb els seu pare, va trobar la seva mare morta i la seva germana desapareguda. Els causants els anomena els “Neidings” (envejosos). Hunding li replica que ha sentit parlar de “Llop” i “Wölfing (fill de llop) però que no els coneixia. Ben aviat va perdre el rastre del seu pare i va haver de vagar solitari, sent menyspreat per tothom amb qui es trobava. Per on anava sempre es trobava dolor i agressivitat. Per això, en comptes de Friedmund s’ha d’anomenar Wehwalt (desgraciat). Hunding li replica que la Norna no li ha estat favorable i ell tampoc l’afavoreix amb cap empatia. Sieglinde (que sent cada cop més compassió i simpatia pel nouvingut li recrimina a Hunding la seva agressivitat envers el foraster, que va sol i desarmat. Siegmund explica una de les històries que ha viscut. Trobà a una noia que la feien casar per força i la volgué protegir amb la seva llança i escut. Els enemics li destrossaren l’armadura i l’obligaren a fugir alhora que occiren a la noia. En aquest moment, Hunding li diu que va ser cridat a venjar l’honor d’una tribu amiga i arribà massa tard. De sobte, en tornar a casa es troba l’enemic, llargament perseguit. Per tant, Per aquesta nit, acull l’estranger, però en trencar l’alba, el desafia a defensar-se amb una bona arma i podrà venjar les desgràcies que ha causat al seu clan. Fa fora d’una revolada a Sieglinde tot ordenant-li que li prepari la beguda de la nit. Quan Sieglinde es retira a complir l’ordre, lluca imperceptiblement un lloc a l’arbre on hi ha un punt de llum.

Siegmund es queda sol amb la llum esmorteïda de la llar de foc i reclama al seu pare (Wälse) que li doni l’espasa que li va prometre en els moments de més destret. Ha conegut una dona sublim i desgraciada alhora, maltractada pels seus enemics i desitja amb tota l’ànsia tenir el glavi que el seu pare li va prometre. De sobte veu, com una visió extrasensorial, un punt de llum al tronc del freixe, que li recorda a la mirada del seu pare i de la dona que acaba de trobar.
Entra Sieglinde en vestit de dormir i li pregunta si dorm. Ell, una mica espantat pregunta qui se li acosta. Ella respon que li ha donat una beguda somnífera a Hunding i que no han de patir perquè es desperti. Quan li diu a Siegmund que aprofiti la nit per salvar-se (2n cop que li diu) ell li respon que la seva salvació és la seva presència. Ella li explica que li vol mostrar una arma i li conta la història del seu casament forçós i l’aparició sobtada de Wotan, que va clavar una espasa fins el puny al tronc i que serà de qui se’n faci mereixedor (martell de Thor). Segueix un llarg duet d’amor en el que Siegmund li confessa que ella és tot el que ha estat esperant durant molt temps i, en obrir-se la porta sobtadament per un cop de vent, entra la llum de la lluna de primavera, un cop desapareguda la tempesta inicial. Un llarg monòleg de Siegmund serveix per confessar el seu amor a Sieglinde i que s’han unit sobtadament els germans així com l’amor i la primavera. El que segueix és fàcilment previsible, ella afirma que a ell l’havia vist en la seva pròpia imatge, quan es reflectia en el rierol. Per tant, confirma el parentiu dels dos. En interrogar-lo sobre si el seu pare era “Llop” sobre el que ell respon que era llop per les guineus covardes, que en realitat, el seu pare es feia dir Wälse. Per tant, tan ell com ella són Siegmund i Sieglinde, Wälsungs, fills de Wotan. Quan ell s’aproxima al tronc per arrencar l’espasa amb força la bateja amb el nom de Nothung (la desitjada en extrema necessitat). Crit de Sieglinde en aconseguir-ho.
Fi de l’acte I.

ACTE II

Canviem totalment de paisatge. En un paratge rocallós apareixen Wotan i Brünnhilde amb el tema agressiu de la cavalcada barrejat amb el de Wotan guerrer. Aquest és el darrer instant en què Wotan apareix content, tranquil i il·lusionat, ordenant a la seva filla que lluiti per Siegmund en el proper combat. Ella li respon, entre crits de guerra i alegria que ho farà encantada (doncs sap l’amor que té el pare pel fill) però que vagi amb compte ja que s’apropa Fricka amb aspecte furiós.

En aquest moment comença una de les parts cabdals de tot l’Anell. Hem d’obviar i menystenir la brama que Wotan sigui feble de caràcter i es deixi convèncer per la dona (matrimoni estèril, recordem-ho). Ella li diu que li ha arribat la queixa irada de Hunding sobre l’enamorament dels bessons i l’incest inevitable que s’ha produït. Al principi, ell, amb condescendència i autosuficiència inconscient li diu que un matrimoni sense amor és del tot invàlid realment (curiós que ho digui ell, que s’ha casat amb Fricka, consentidament per ella, no per amor sinó per poder bastir tot el poder del món). Al principi de la conversa, ell es creu moralment superior a ella i li replica amb un punt de menyspreu. Ella, sense fer-li cas, li replica que si ell ha arribat a ser qui és, és gràcies al seu matrimoni i als pactes de la llança  i li recorda les seves infidelitats i que ara no pot permetre de cap manera que surti victoriós Siegmund en el seu combat amb Siegmund. Com a darrer recurs, Wotan li replica que ella no sap que tot el que ha fet ha estat per un fi superior (tornar l’anell al Rhin) ella li diu que no s’emboliqui amb profunditats (no en vol saber res), i que només li preocupa que el seu honor malmès sigui restablert. Aleshores comença una “negociació maleïda” ja que primer ell li assegura que no protegirà a Siegmund. Ella li respon que li tregui la màgia de l’espasa. Ell respon iradament que l’ha guanyada ell amb el seu esforç. La resposta d’ella és demolidora, Ell va crear l’espasa (màgica) i ell li va clavar al tronc per destinar-la a Siegmund. Li fa veure que ella pot lluitar amb déus, però no ho pot fer amb esclaus (Siegmund) i si guanyés el noi, la deessa hauria de ser esclava de per vida. Per tant, per no profanar-la més, Wotan ha de deixar de protegir Siegmund. Arriba la darrera part de la negociació. Fricka li diu a Wotan  que aparti Brünnhilde de Siegmund. Aquesta és la darrera oportunitat de Wotan de guanyar i es veu completament perdut. S’enfonsa en la misèria i veu com Fricka surt victoriosa i el més greu, contempla com ha de provocar la mort del seu propi fill.

Quan Brünnhilde torna per veure com ha anat la conversa, troba el seu pare absolutament derrotat. Ella esperava que ell guanyés amb els seus arguments, les bronques i admonicions de Fricka, però no ha estat així. Quan Li pregunta què és el que angoixa el pare de les batalles, i que li ho expliqui amb tot detall, ell li diu que només ho explicarà com si ho pensés, i donat que Brünnhilde és la seva voluntat, és com si s’ho contés a ell mateix. Li explica la seva peripècia vital i el seu pla fracassat per tornar a recuperar l’anell. També li comenta les admonicions de la Wala en dir-li que quan el fill de l’enveja tingui un fill, la fi dels Déus no estarà lluny. Com que Wotan ha sabut que Alberich ha seduït una dona per diners i ha engendrat un fill (de l’enveja, Hagen), argumenta amargament que ell només pot engendrar fills esclaus del seu propi destret i que els autèntics lliures no els pot engendrar mai, sinó que només pot engendrar esclaus condemnats a pagar pel que ell ha fet. Per tant, haurà de lluitar per Hunding i deixar morir Siegmund amb l’advertiment que vagi en compte ja que branda una espasa victoriosa.
Quan Brünnhilde li replica que ella no tindrà en compte aquesta ordre ja que sap molt bé que aquesta no és la seva voluntat, Wotan entra en còlera i l’adverteix que  no desafiï el seu poder ni les seves ordres ja que és capaç de abocar-li un món de terror en la seva fúria. Donant-li la ordre per darrer cop s’allunya. Brünnhilde sent les seves armes més pesades que mai en haver d’acomplir l’ordre del seu pare.

Tot seguit presenciem un tros de la fugida de Siegmund i Sieglinda per posar-se sans i estalvis del combat que tindrà lloc en breu. Quan Sieglinde, esgotada i desfeta de cansament cau endormiscada als braços de Siegmund, s’apareix Brünnhilde estàticament des d’un penyasegat proper a la parella fugitiva. Li fa palès a Siegmund que haurà de morir en el combat proper i anar al Walhall. Quan ell li pregunta si al Walhall hi trobarà Sieglinde, ella li respon que la noia encara “ha de respirar un temps l’aire de la Terra”. A partir d’ací es produeix un altre dels moments cabdals de la Tetralogia. Per primer cop apareixen barrejats éssers mitològics i humans i Brünnhilde no se’n sap avenir que Siegmund rebutgi totalment anar al Walhalla i abandonar a la seva sort la seva estimada. Brünnhilde “tasta” per primer cop l’amor humà en tota la seva profunditat i abast. Quan ella anuncia la mort, sola, de Siegmund i que qui li ha donat l’espasa li retira la màgia i el poder, ell amenaça amb que aquesta espasa, guanyada per ell i per vèncer l’enemic, servirà per treure-li la vida a l’amic. Quan té l’espasa sobre l’adormida Sieglinde, Brünnhilde esclata en un darrer crit d’aturar-lo per anunciar-li que lluitarà al seu favor i en contra de Hunding.

Esdevé el combat mortal entre crits de Sieglinde i Hunding. Quan Siegmund amenaça Hunding i Brünnhilde li diu que confiï en l’espasa, apareix de sobte Wotan per trencar l’espasa Nothung amb la seva llança i permetre que Hunding enfonsi la seva en el pit de Siegmund provocant-li la mort instantània. Veient això, Brünnhilde agafa amb una revolada Sieglinde i els fragments de l’espasa i se’ls enduu amb el seu cavall corrents. Wotan, abatut i trist pel que acaba de fer emet un missatge de menyspreu absolut a Hunding recordant-li que l‘honor de Fricka ha estat restablert i que ho vaig a comunicar. Amb un gest de menyspreu diví, Hunding cau fulminat al terra. Wotan anuncia que va a perseguir la criminal Brünnhilde que ha gosat desobeir les seves divines ordres.

ACTE III

Ens trobem al rocall de concentració de les Walquíries. La cavalcada ens mostra 8 de les germanes amb combatents morts a lloms dels cavalls a punt per ser ressuscitats al Walhalla per la seva protecció. Entre crits van apareixent Gerhilde, Helmwige, Waltraute, Schwertleite, Ortlinde, Siegrune, Grimgerde i Rossweisse. La sorpresa és majúscula quan veuen aparèixer Brünnhilde que, en comptes d’un soldat, porta una noia a llom del seu cavall Grane. En interrogar-la s’adonen que ha desobeït Wotan i la persegueix per castigar-la. Sieglinde desperta i clama a les germanes que la deixin morir i que no vol ser cap obstacle. És aleshores  quan Brünnhilde, fent ús de la seva saviesa premonitòria anuncia a Sieglinde que ha de tenir un fill i que l’ha d’anomenar Siegfried (pau victoriosa). Sieglinde fa una darrera imploració a les germanes que la protegeixin per tenir el fill en una  de les escenes musicals més emotives de tota la Tetralogia. Li aconsellen que vagi al bosc on s’amaga Fafner amb el tresor ja que per allà no hi va mai Wotan. Fuig corrents amb els trossos de l’espasa i deixa les 9 germanes a mercè del déu de les batalles que apareix completament enfurismat. Primer, les germanes protegeixen Brünnhilde del seu pare. Ell fa una primera valoració de la gravetat del fet de Brünnhilde. Tot seguit anomena el càstig a què pensa sotmetre la seva filla. La desposseirà de la divinitat i la convertirà en una dona mortal exposada al primer que la trobi. Finalment, les vuit germanes fugen espaordides entre les amenaces de Wotan.

Ara comença un llarg diàleg/discussió/negociació entre el pare de les batalles i la seva filla. Ella comença per exculpar – se dient que va complir la voluntat del déu. Que Wotan estimava el Welsung i que l’únic que va fer ella, desobeint-lo, fou complir la voluntat més íntima del déu. Ell li replica que el va jutjar feble i covard en canviar el destí de Siegmund. Quan ella va contemplar la força de l’amor humà i al que és capaç de renunciar va decidir, portada per aquest “peculiar sentiment”, ajudar Siegmund, tot desobeint les ordres directes del seu pare. Per tant, ara que ha volgut tastar la mel dels humans, sense fer cas dels divins, serà convertida en dona mortal i abandonada a la seva sort, tot dormint, fins que algú la desperti. Segon Wotan, és ella la que ha triat el seu destí, desafiant els desitjos del seu pare. Quan Brünnhilde li retreu que, castigant-la a ella, es castiga a si mateix, doncs ella no és altra cosa que la prolongació de la seva voluntat, ell li respon que el va considerar covard, en accedir a les pretensions de Fricka, sense adonar-se’n que en realitat estava fent un acte de renúncia suprem, acceptant la mort del seu propi fill per salvar, no només l’honor de la seva dona sinó la nissaga dels déus. Brünnhilde contraataca dient-li que ella ho va fer per protegir Siegmund i Sieglinde com a fills seus i que Sieglinde porta al seu si, la nissaga dels Wälsguns. En sentir això, Wotan s’enfurisma més i es produeix un altre moment clau en el desenvolupament de la dramatúrgia de l’Anell. Wotan afirma contundentment que no li recordi res dels Wälsungs ja que s’ha apartat completament d’aquesta raça. Això serà el desllorigador dels esdeveniments futurs, ja que l’heroi que creix al ventre de Sieglinde, no tindrà res a veure amb Wotan (en principi) i només en un moment determinat, tindrà importància. Quan es trobin net i avi al final de Siegfried. Finalment, Wotan li diu que ha de marxar i que accepti el que ha decidit; que es quedi adormida i a mercè del primer que la desperti. En un darrer acte desesperat, la filla se li abraça als peus suplicant-li i implorant-li que no sigui cap covard el que la desperti i que posi un cercle de foc que encercli la dorment. En un micro moment contemplem l’angoixa màxima de Wotan, barrejada amb una aital compassió, que cedeix a la petició de la filla. A partir d’aquest moment comença una de les escenes cimeres de tota la Tetralogia. El comiat de Wotan. Li recorda que ja no beurà més l’hidromel portat per ella. Que no li tornarà a fer festes en tornar de les batalles. Amb un petó a cada ull, li tanca els sentits i la deixa adormida en un túmul, amb l’armadura completa. Un cop ho ha fet, invoca Loge (personatge que no apareix físicament, però sí el seu tema musical). La música suggereix l’aparició del déu del foc envoltant el túmul i la roca de la Walquíria i disminueix lleugerament per que Wotan proclami solemnement que MAI PODRÀ TRAVESSAR AQUEST FOC QUI TEMI LA PUNTA DE LA MEVA LLANÇA. Amb un “diminuendo” magistral de la música  acaba la òpera i es baixa el teló.

Fins aquí la Walquíria. S'HA DE VEURE A L'ESCENARI EL QUE ES CANTA AL DAMUNT I EL QUE SON A L'ORQUESTRA. Sinó, no ÉS Die Walküre... 

Aspectes vocals i musicals de Die Walküre

Aquest drama musical de l’Anell es caracteritza per relacionar, després de la mitologia de Rheingold, éssers humans i déus. En la música també hi ha unes característiques que no hi havia a l’Or del Rhin; majoritàriament, quan hi intervenen humans (acte I), a banda dels fragments de tempesta i més heroics, agafen protagonisme les cordes baixes de l’orquestra (violobcels i contrabaixos). Aquests instruments tenen un paper decisiu en l’acte Tenen un paper decisiu en el primer acte. Al 2n i 3r acte, i en les escenes on hi intervenen déus i Valquíries, el protagonisme és dels metalls.  En això també ens mostra el compositor que, a diferència del drama anterior, aquesta és una història entre déus i les seves ambicions i humans amb les seves angoixes i passions. Tot i que hi ha un enllaç final molt profund entre els dos mons, ja que Wotan sent la pietat i amor humans de “pare” que vol punir la seva filla per afirmar-se ell mateix, però accepta certes condicions “d’humanitat” en imposar el càstig.  També és de destacar que és la única part de l’Anell o la joia que guarda Fafner no apareix físicament en cap moment de l’obra. Hi ha 14 personatges; 3 humans – herois i 11 éssers divins, entre deus i fills de divinitats. Pel que fa a veus, podem dir que dels 3 personatges cabdals de la Tetralogia, ja en tenim dos. Wotan i Brunilda.
Wotan, encara més que a l’Or del Rhin, és probablement un dels papers més important de baix – baríton de tota la historia de òpera. Al 2n acte, a més de lluir potència vocal i matisos, ha de ser un actor força bo. A l’escena amb Fricka hem de veure com canvia successivament d’estat d’ànim, des de l’autosuficiència condescendent del principi, fins a la rendició i humiliació final. Després ve l’escena amb Brunilda. El llarg monòleg que va de pianissimo a fortissimo ha de ser una lliçó de cant teatral. Posteriorment, només intervé al final de tot, quan provoca/permet la mort del seu fill, executa a Hunding i s’enfurisma en partir a buscar a Brunilda. Si al 2n acte era fonamental el cantant/actor de primera categoria, al 3r acte es sublimen aquestes característiques. Si al principi es mostra com un pare enfurismat amb les filles per donar protecció a la malfactora, al final s’ha de mostrar benvolent, dins la severitat. Finalment ha demostrar la part més guerrera i heroica en invocar Loge per envoltar la roca de foc i llençar la frase premonitòria. Ja podem suposar, doncs, que la interpretació vocal d’aquest personatge està farcida de dificultats al llarg de les 4h. Per això no hi ha hagut excessiu nombre de cantants que hagin sabut superar totes aquestes dificultats. Entre els Wotan que hem esmentat a l’Or del Rhin sobresurten i brillen amb llum pròpia els següents: Friedrich Schorr, Hans Hotter, Jerome Hines, Siegmund Nimsgern (opinió personal), John Tomlinson i recentment Albert Dohmen i Thomas Konieczny. Aquí cadascú té els seus favorits i jo només he volgut destacar les meves preferències.
Siegmund és una veu que de tenor, ha de tenir un centre potent i gran capacitat dramàtica. La seva tessitura va de DO,2 al La,3. Els tenors lírics que s’hi han aproximat, no acaben d’assolir el caràcter del personatge. És un paper per a lírico – spinto amb bon centre. Normalment, els bons Siegfrieds acostumen a resultar bons Siegmunds. També els bons Parsifal. Alguns dels cantants que han encarnat amb solvència aquest heroi són: Abans de la 2a guerra mundial; Lauritz Melchior, Gotthelf Pistor, Gunnar Graarud, Franz Völker, Max Lorenz. Al “nou Bayreuth”; Güntger Treptow, Ramon Vinay, Wolfgang Windgassen, Ludwig Suthaus, Jon Vickers, Fritz Uhl, James King, Tycho Parly, Helge Brilioth, Hermin Esser, Gerd Brenneis, Peter Hoffmann, Robert Schunk, Siegfried Jerusalem, Poul Elming, Plácido Domingo. Més recentment; Robert Dean Smith, Endrik Wottrich, Johan Botha, Christopher Ventris, Stephen Gould.
Hunding és una veu de baix, el més profunda i “negre” possible. Té un paper curt en extensió però intens i significatiu dins del drama. Grans cantants que han defensat el rol són: Abans de la II guerra mundial, Walter Soomer, Carl Braun, Ivar Andresén, Emanuel List, Josef von Manowarda, Ludwig Hofmann. Al “nou Bayreuth”:  Arnold van Mill, Josef Greindl, Gottlob Frick, Martti Talvela, Gerd Nienstedt, Karl Ridderbusch, Matti Salminen, Matthias Hölle, Hans Sotin, Philip Kang, i més recentment; Kwangchul Youn, Franz Josef Selig, Georg Zeppenfeld, Tobias Kehrer, Ain Anger, Dmitry Belosselskiy.
Sieglinde és un paper amb tessitura “estranya” ja que l’han cantat, mezzo – sopranos dramàtiques, sopranos dramàtiques i també sopranos líriques. És un paper molt difícil d’interpretar per la varietat d’estats d’ànim que experimenta el personatge. Al primer acte s’ha de mostrar insegura, il·lusionada, i després decidida. Al segon acte, angoixada i molt tensa i, finalment, al 3r acte, derrotada i posteriorment, revitalitzada el màxim amb les paraules de Brunilda. Esmentem algunes cantants que han dignificat la Welsunga: Abans de la IIWW; Emmy Krüger, Henny Trundt, Maria Müller, Kirsten Flagstad. En el “nou Bayreuth”; Leonie Rysanek, Inge Borkh, Regina Resnik, Martha Mödl, Astrid Varnay, Gré Brouwestijn, Birgit Nilsson, Aase Nordmo – Lövberg, Regine Crespin, Jutta Meyfarth, Gwyneth Jones, Janis Martin, Marita Napier, Hannelore Bode, Jeannine Altmeyer, Nadine Secunde, Tina Kiberg, Waltraud Meier, Violeta Urmana, i més recentment; Adriane Pieczonka, Eva – Maria Westbroek, Anja Kampe, Heidi Melton, Camilla Nylund, Lise Davidsen.
Amb Brünnhilde arribem a un dels personatges cabdals de l’Anell. Idealment, ha de ser la mateixa cantant a Die Walküre, a Siegfried i també a Götterdämmerung. Això fa que el personatge tingui una coherència i unitat física i interpretativa. Segurament, és el paper més difícil de soprano de tota la història de la òpera i el drama musical. En aquests jornada ha de passar de la il·lusió divina del principi del 2n acte, a la pena i l’angoixa del final de l’acte. I al 3r acte de la reivindicació ferma al principi del diàleg/negociació amb Wotan a la desesperació màxima al final. Esmentem algunes cantants que han donat vida amb solvència a la filla de Wotan; abans de la II WW, Olga Blomé, Nanny Larsen – Todsén, Frida Leider, Marta Fuchs, Paula Buchner, . Al “nou Bayreuth”; Astrid Varnay, Martha Mödl, Birgit Nilsson, Anita Välkki, Ludmilaa Dvorakova, Berit Lindholm, Catarina Ligendza, Roberta Knie, Gwyneth Jones, Hildegard Behrens, Deborh Polaski, Anne Evans, Evelyn Herlitzius, Linda Watson, Catherine Foster, Petra Lang, Irene Theorin.

L’orquestra ha de ser la mateixa que al Rheingold, o sigui, entre 100 i 110 músics.

Properament, Siegfried...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Segona jornada, Siegfried

  SIEGFRIED: WOTAN CONTEMPLA I NO ACTUA... Segona jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’Anell del Nibelung) Intèrprets: Sie...