Tristan und Isolde (Tristany i Isolda), Drama musical

 

TRISTAN UND ISOLDE (Tristany i Isolda) Drama musical en tres actes, text i música del compositor

Personatges:
Tristan, tenor
Rei Marke, baix
Isolde, soprano
Kurwenal, baríton
Melot, baríton – tenor
Brangäne, Mezzo – soprano
Un pastor, tenor
Un pilot, baríton
Jove mariner, tenor

Cor de sopranos, contralts, tenors i baixos
Orquestra (mínim 90 músics)

Argument original que va escriure Wagner per aquesta obra mestra, per si es vol seguir fil per randa la representació a través de la música i el cant.
A l’escena s’hauria de veure el que es canta i el que sona a l’orquestra...

ACTE I

La princesa irlandesa Isolda i la seva serventa Brangania es troben al vaixell de Tristan, de camí a les terres del Rei Marke a Cornualla, on Isolda va a casar-se amb el Rei. L'òpera comença amb la veu d'un jove mariner cantant una cançó sobre una salvatge donzella irlandesa, això, Isolda interpreta com una burla cap a ella. En un arravatament de fúria, Isolda desitja que s'alcen les onades, enfonsin el vaixell, i que es morin tots els tripulants. La seva ira va especialment dirigida a Tristan, el cavaller que la porta fins al rei Marke. Isolda envia a Brangania que porti Tristan a la seva presència, però ell rebutja la petició dient que el seu lloc està al timó. El fidel assistent de Tristan, Kurwenal, respon bruscament i contesta que Isolda no està en posició de donar ordres a Tristan, ja que el seu anterior promès, Morold, va ser abatut en combat (i el cap tallat) per Tristany.
Brangania torna amb Isolda per a contar-li allò que ha ocorregut. Isolda li explica com, després de la mort del seu promès Morold, van portar davant ella a un estranger anomenat Tantris ("Tristan" amb les síl·labes a l'inrevés) que van trobar mortalment ferit a bord d'un bot i que ella el va guarir usant els seus poders curatius. Llavors va descobrir que Tantris era en realitat Tristan, l'assassí de Morold, i va intentar assassinar-lo amb una espasa quan jeia indefens davant ella. En aquell moment Tristan no va mirar l'espasa que posaria fi a la seua vida, sinó directament als ulls d'Isolda, la qual cosa va deixar a aquesta sense capacitat per a matar el cavaller. Una vegada restablert, va ajudar a fugir a Tristan. Ara aquest ha tornat per a emportar-se a Isolda i casar – la amb el seu oncle, el Rei Marke. Isolda, enfurismada per la traïció de Tristan, insisteix en el fet que té una beguda que la redimirà de les seues malifetes, Brangania comprèn, sorpresa, que es refereix a un verí letal.
En aquest moment Kurwenal apareix a l'habitació de les dones dient que Tristan ha accedit a veure Isolda. Quan arriba, Isolda li conta que sabia que ell era Tantris i li va perdonar la vida. Tristan accepta beure la poció, preparada per Brangania, encara sabent que probablement posi fi a la seua vida. Quan Tristan beu, Isolda li agafa de les mans la poció i acaba de beure-se-la ella mateixa. Llavors, els dos cauen sobtadament en un encantament amorós i es declaren el seu amor incondicional. En aquest moment, Kurwenal anuncia la imminent arribada a bord del Rei Marke, mentre Brangania comprova horroritzada com la poció que va preparar no era verí, sinó un filtre d'amor. En la coberta els mariners saluden el Rei Marke.

ACTE II

Una cacera nocturna deixa soles, al castell del Rei Marke, a Isolda i Brangania, que es troben al costat d'una torxa encesa. Isolda creu diverses vegades que les trompes de caça estan prou lluny per a permetre-li apagar la torxa, senyal que espera Tristan per a acudir a ella. Brangania avisa a Isolda que un dels cavallers del Rei Marke, Melot, ha estat observant atentament les mirades que s'encreua amb Tristan i sospita del gran amor que es tenen. Isolda no obstant considera a Melot com l'amic més fidel de Tristany i en un rapte de desig apaga la torxa. Brangania es retira mentre Tristan arriba.
Els amants, finalment sols i lliures dels lligams de la vida cortesana, es declaren la seua mútua passió. Tristan menysprea la realitat (llum) del dia, ja que, segons ell, és falsa, irreal i els manté separats. És únicament durant la nit (foscor) quan ells poden estar junts de veritat, i només durant la llarga nit de la mort podran estar eternament units. Brangania els avisa moltes vegades durant la seua trobada que la nit s'està acabant, però ells la ignoren. Finalment es fa de dia i Melot porta a Marke i els seus homes enxampant Tristan i Isolda un en els braços de l'altre. Aquesta imatge trenca el cor de Marke, ja que no només ha estat traït pel seu nebot Tristan, sinó que el Rei ja s'havia enamorat també d'Isolda.
Tristan pregunta a Isolda si ella està disposada a seguir – lo a la realitat de la nit i ella li contesta afirmativament. Melot i Tristany lluiten i en el moment decisiu, Tristan és ferit de mort per Melot.

ACTE III

Kurwenal ha portat a Tristan al seu castell de Kareol, a Bretanya. Un pastor toca una melodia trista i pregunta si Tristan està ja despert. Kurwenal li contesta que només l'arribada d'Isolda podria salvar Tristan. El pastor diu que estarà atent i tocarà una melodia alegre si veu arribar algun vaixell. Tristan es desperta i adverteix que està una altra vegada en la falsa realitat del dia, una vegada més envaït per un desig inabastable, fins que Kurwenal li conta que Isolda està de camí. Tristan s'emociona i pregunta moltes vegades si hi ha cap vaixell a la vista, però sona la melodia trista del pastor. Tristan recorda que és la mateixa melodia que va sentir quan son pare i sa mare van morir. Quan sent el pastor tocar una melodia alegre, Tristan, en un rapte de desig, s'arranca els embenats de les seves ferides. Quan Isolda arriba al seu costat, Tristany mor pronunciant el seu nom.

 

Isolda s'enfonsa anímicament al seu costat quan s'anuncia l'arribada d'una altra embarcació. Kurwenal veu a Melot, Marke i Brangania que arriben i es llança a lluitar per a venjar la mort de Tristan. Mata a Melot, però també mor ell mateix. Marke i Brangania finalment arriben el lloc on es troben Isolda i el cadàver de Tristan. Marke, plorant sobre el cos del seu més sincer amic, explica que Brangania li havia contat el que havia ocorregut amb la poció d'amor i que havia vingut no per a separar els amants, sinó per a unir-los. Isolda sembla recobrar-se, però en un arrabassament final, descriu la seua visió de Tristany alçant-se novament, i mor de desig (Liebestod).

Aquest és l’argument de Tristan und Isolde i el que s’hauria de veure al teatre...

Quant a aspectes musicals i vocals hi ha algunes coses a dir:
Tristan és la òpera més revolucionària de tot el corpus wagnerià.
Hi ha diversos aspectes que fan de Tristany i Isolda una obra única, però el més comentat, el que constitueix el seu principal ressò posterior en termes purament musicals, és que Wagner va expandir en la seva partitura les possibilitats de l'harmonia, incrementant l'ús d'elements cromàtics i de suspensió harmònica, el que va donar pas a una nova forma de concebre l'harmonia tonal. Primer va influir a compositors com Gustav Mahler i Richard Strauss, i posteriorment a Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, van acabar d'assentar nous precedents per a la música que vindria en les dècades posteriors. I tot comença amb un acord, el famós «acord de Tristany» que s'escolta en els primers compassos del Preludi de l'òpera, i que representa l'ambigüitat tonal pel qual transita l'obra en les seves més de tres hores de durada.
A les seves mans es converteix en una pedra angular de la innovació musical, que revolucionaria la història musical d'Europa.

Pel que fa a les veus, podríem dir que requereix tipus de cantants bastant especials.

Tristan és el personatge de tenor més dramàticament humà del món wagnerià i un dels més extensos i de més dificultat músico – vocal. La tessitura va del DO#2 fins el LA,3, però no ens enganyem per aquesta aparent poca extensió de l’agut ja que el seu cant es desenvolupa insistentment entre el Mi,3 i el LA,3, cusa de gran incomoditat per un tenor i fàcil font de fatiga. La qual cosa obliga a dominar aquesta zona del registre folgadament i a posseir un orgue de fonació molt resistent. Si a això li afegim una gran potència vocal, obtenim un tipus de veu dramàtic – heroic poc freqüent i molt difícil d’interpretar.
entre els grans cantants que han donat vida i personalitat a Tristan podríem destacar: A principis/mitjans del s. XX; Lauritz Melchior, Max Lorenz, Gunnar Graarud, Gothelf Pistor, Set Svanholm, Ludwig Suthaus, Günther Treptow, Bernd Aldenhof, Hans Beirer, August Seider, Ramon Vinay, Wolfgang Windgassen (que el cantà a Bayreuth de 1957 a 1970). A partir de 1970; Helge Brilioth, Spas Wenkoff, René Kollo, Peter Hoffmann, Ben Heppner, Siegfried Jerusalem, John  Treleaven, Robert Dean Smith, Stephen Gould, Stefan Vinke, Andreas Schager, Christopher Ventris. Recentment: Stuart Skelton, Jonas Kaufmann.
El rei Marke té una veu de baix, que pot ser profund i en tot cas, amb caràcter. Per entendre’ns; un bon Gurnemanz o Sarastro, serà sempre un bon Marke. No intervé fins la escena III de l’acte II però és aleshores que té un llarg i significatiu monòleg.  També intervé al final de l’acte III, just abans del final. Tot i que el rol pot considerar – se breu, dins el context wagnerià, és molt difícil d’interpretar ja que requereix un cantant que sàpiga expressar tots els matisos del personatge.
Alguns cantants que han donat personalitat al rei Marke des de principis/mitjan segle XX són: Ivar Andresén, Ludwig Hoffmann, Alexander Kipnis, Josef von Manowarda, Ludwig Weber,  Arnold van Mill, Josef Greindl, Jerôme Hines, Hans Hotter, Martti Talvela, Matti Salminen, Kurt Moll, Karl Ridderbusch, Matthias Hölle, Kwangchul Youn, Robert Holl, René Pape, i més recentment, Ain Anger, Georg Zeppenfeld, Günther Groissböck i Mika Kares.
Isolda és una de les veus més significatives de la dramatúrgia wagneriana i de més grans exigències vocals. Necessita una soprano dramàtica capaç de donar matisos lírics al seu cant en nombroses ocasions. També necessita una gran potència vocal. Anomenem algunes cantants que han encarnat a la princesa irlandesa amb dignitat i excel·lència; des de principis/mitjan segle XX: Emmy Krüger, Nanny Larsen – Todsen, Marta Fuchs, Frida Leider, Germaine Lubin, Kirsten Flagstad, Martha Mödl, Astrid Varnay, Birgit Nilsson. A partir de 1974; Catarina Ligendza, Helga Dernesch, Johanna Meier, Waltraud Meier, Nina Stemme, Irene Theorin, Linda Watson, Evelyn Herlitzius, Petra Lang, Ricarda Merbeth, Eva Maria Westbroek i recentment, Anja Harteros.
Kurwenal és un baríton líric que ha de ser molt bon actor per donar tota la personalitat a l’amic/assistent de Tristan, sobretot en els actes I i III. Sovint han donat vida a Kurwenal, barítons – baixos amb caràcter i personalitat que s’han adaptat força bé a les característiques del personatge. Citem alguns a partir de principis/mitjan segle XX: Eduard Habich, Rudolf Bockelmann, Jaro Prohaska, Hans Hotter,  Gustav Neidlinger, Erik Saedén, Frans Andersson, Eberhard Waechter, Gerd Feldhoff, Donald McIntyre, Leif Roar, Hermann Becht, Ekkehard Wlaschiha, Falk Struckmann, Jukka Rasilainen, Hartmut Welker, Iain Paterson, Greer Grimsley.
Per últim, Brangania ha de ser una mezzo – soprano dramàtica amb veu molt potent i molt bona actriu per matisar i reflectir tots els estats d’ànim als actes I, II i III. Esmente – ne algunes destacades des de principi/mitjan segle XX: Anny Helm, Margarete Klose, Rut Siewert, Ira Malaniuk, Maria von Ilosvay, Georgine von Milinkovic, Blanche Thebom, Grace Hoffman, Hertha Töpper, Kerstin Meyer, Christa Ludwig, Yvonne Minton, Hanna Schwarz, Elisabeth Connell, Uta Priew, Lioba Braun, Mihoko Fujimura, Petra Lang, Michelle Breedt, Christa Mayer, Michele de Young, Claudia Mahnke.      

L’orquestra ha d’incloure entre 90 i 100 músics.
El director ha de conèixer a fons aquesta partitura tan revolucionària i també els caràcters dels personatges. Diversos són els directors que s’han aproximat amb gran solvència a aquesta obra: Arturo Toscanini, Fritz Reiner, Thomas Beecham, W. Furtwängler, Erich Leinsdorf, Hans Knappertsbusch, Herbert von Karajan, Horst Stein, Eugen Jochum, Josef Keilberth, R. Kempe, A. Cluytens, W. Sawallisch, Karl Böhm, Carlos Kleiber, G. Solti, Daniel Barenboim, C. Thielemann, Kirill Petrenko,...

Pel que fa a versions destacades de l’obra, per ordre cronològic de gravació podríem destacar:

1936 Fritz Reiner – Royal Opera House, Covent Garden (mono)

1937 Thomas Beecham – ROH Covent Garden (EMI) (mono)

1943 Erich Leinsdorf – Metropolitan – Naxos (mono)

1950 Hans Knappertsbusch – Opera de Munich ORFEO (mono)

1952 Wilhelm Furtwängler – Philharmonia O. EMI )

1952 Herbert von Karajan – Festival de Bayreuth ORFEO (mono)

1957 Wolfgang Sawallisch – Festival de Bayreuth ORFEO (mono)

1961 Georg Solti – F. Viena DECCA (stereo)

1966 Karl Böhm – Festival de Bayreuth DG (stereo)

1972 Herbert von Karajan – F. Berlin EMI (stereo)

1981 Leonard Bernstein – Simfònica Ràdio Baviera PHILIPS (stereo)

1982 Carlos Kleiber – Staatskapelle Dresden DG (stereo) 

1995 Daniel Barenboim – F. Berlin TELDEC (stereo)

2003 Christian Thielemann – Op. Viena DG (stereo)

2004 Antonio Pappano – ROH Covent Garden EMI (stereo)

2013 Marek Janowski O. Simfònica Ràdio Berlin Pentatone (stereo)

Propera: Meistersinger von Nürnberg (els Mestres Cantaires de Nuremberg)...