CRÒNIQUES WAGNERIANES TIROLESES

Erl Sommer Festspiel – Richard  Wagner: SIEGFRIED I GÖTTERDÄMMERUNG

21 i 23 /07/2023

Aquest any es tanca la representació de l’Anell del Nibelung a Erl, en el seu festival d’estiu.

Festival musicalment malauradament poc conegut i que any rere any ofereix espectacles (especialment wagnerians) d’una dignitat considerable.

Vaig descobrir el festival d’Erl en comprar àlbums separats de l’Anell dirigit allà per Gustav Kuhn. Aquest director, nascut el 1945 es va significar des de molt jovenet com a gran músic. Alumne de Karajan, Swarowsky, etc.  fundà diverses orquestres i també fundà el 1997 el Festival de Erl, als Alps tirolesos a tocar de la frontera alemanya. El riu Inn fa de frontera entre els dos països. Cal fer una breu referència a aquest director austríac de 77 anys, que el 1997 va fundar, amb tota una colla de joves músics, l‘anomenada Accademia de Montegral que és el suport del Festival d’estiu d’Erl. Del 1998 al 2000, Kuhn va representar i gravar l’Anell de Wagner a Erl. En va ser director des de 1998 fins el 2018. Des del 2021 El Festival d’Erl va decidir representar – hi novament l’Anell amb un conjunt de veus joves i fresques que poguessin aportar claredat i transparència a la Tetralogia wagneriana.

L’encarregada de l’escenografia és la mítica mezzosoprano bavaresa Brigitte Fassbaender. Aquest fet fou un dels detonants que em decidí a anar a veure la proposta tetralògica d’Erl, el 2021, l’any passat, 2022 (Valquiria) i aquest any 2023 (Siegfried i Capvespre dels Déus).

En primer lloc parlaré una mica de l’edifici. Construït el 1959  per l’arquitecte austríac Robert Schuller. Quan hom hi arriba es troba amb un edifici d’una blanc immaculat, que contrasta molt amb els verds del voltant. Per dins, és una gran sala, per gairebé 1600 persones en amfiteatre grec. El públic entra pels laterals inferiors i es troba directament amb l’escenari. Oh sorpresa! No hi ha orquestra! Si més no, visible... Quan la vista s’acostuma a la foscor veu que a la primera filera de butaques hi ha col·locats 6 grans monitors de TV encarats a l’escenari. Els cantants estan a pocs metres del públic (molt més a prop que a Bayreuth). La dificultat rau en què els intèrprets que NECESSITEN veure al director d’orquestra el poden veure mirant cap a un dels 6 punts de visió (TV) de la primera filera de butaques. I l’orquestra? On és? Doncs la formació orquestral completa (més de 100 músics en el cas de l’Anell) es troba just darrera l’escenari, darrera d’una cortina semi – transparent que apaivaga lleugerament el so, però permet que tota la música, amb cantants inclosos arribi al públic de manera uniforme. És completament diferent dels teatres “italians” als que estem acostumats i també del mític teatre de Bayreuth, on l’orquestra rau “semi – sepultada” a sota l’escenari.  Tots aquests fets donen una sonoritat més uniforme a l’espectacle, sobretot pels espectadors de mitjana sala cap enrere.

Comento tot seguit les versions que vaig poder contemplar el passat 21 i 23 de juliol de Siegfried i el Capvespre dels Déus, respectivament.

Quant a l’escenografia, la pròpia estructura de l’escenari (estret i ample) no permet gaires floritures d’atrezzo. Per això, Fassbaender hi posa tots els elements necessaris, però molt naïf i amb mobiliari cosí – germà del malauradament famós anell dels francesos a Bayreuth de 1976 a 1980. Només s’hi troba a faltar la trompa de Siegfried amb la que desperta Fafner i que no costaria res afegir – la com a part de l’atrezzo del 1r i 2n acte. Tan la cova de Mime al 1r acte com l’entrada de la caverna de Fafner del 2n estaven bastant ben aconseguides, sobretot, comptant – hi amb bons efectes de llum i imatges superposades als laterals i al fons de l’escenari.

SIEGFRIED

És ben sabut que Siegfried és la menys popular de les 4 obres de la Tetralogia, per diverses raons, “només” hi apareixen 8 cantants, i mai més de dos en escena, amb l’excepció del segon acte on Alberich i Wotan “parlen” amb Fafner amagat dins la cova. És una obra on hi ha força diàleg, molts “sucós”, per cert. Per a gaudir – la bé, aquesta obra s’ha d’haver escoltat diversos cops amb tranquil·litat amb auriculars “at home”.  Tampoc és gaire popular per l’exigència vocal que demana dels cantants. El paper de Siegfried és, sens dubte el més difícil de la història del teatre cantat. Demana un tenor dramàtic, mal anomenat heroic, amb gran potència vocal, que sàpiga matisar i apianar en els moments més lírics del 1r i del 2n acte. I que sigui capaç d’enfrontar – se, després de més de 3 hores de funció amb una soprano dramàtica “fresca com una rosa” que li surt a cantar els darrers 50 minuts de representació.

El repartiment era el següent:

Siegfried era cantat per Vincent Wolfsteiner, tenor muniquès la veu del qual té certa potèn – cia i  lirisme, però que en algunes notes mitjanes es veié certament apurat, especailment al primer acte. No és una condició imprescindible, però el sobrepès que té no ajuda gens al desenvolupament d’aquest monstruós rol. No va cantar malament ni desafinar, però se’l notava apurat en molts moments de la representació.

Mime era Peter Marsh. Veterà i experimentat tenor nord – americà que ha desenvolupat la major part de la seva carrera lírica a l’Òpera de Frankfurt (fins i tot participa en la magnífica gravació de l’Anell que en va fer Sebastian Weigle a Frankfurt el 2010). Fou un dels triomfadors de la vetllada, no només per veu adequada sinó per actuació.

Der Wanderer (El Vianant) era el baríton gal·lès Simon Bayley. En la seva biografia figura com a baix – baríton però de baix en té poc. Això si, les notes baritonals més altes les té clares i potents. En la part baixa de la tessitura, manca de rotunditat (tal i com ja li passava al gran Thomas Stewart). Tot i això composa un Vianant força creïble i correcte.

Alberich era Craig Colclough, baix – baríton americà. Amb veu potent i del tot adequada al paper. No m’estranyaria que ben aviat es consolidés com un dels grans intèrprets d’Alberich de l’actualitat.

Brünnhilde estava cantada per Christiane Libor. Soprano dramàtica berlinesa. Probable – ment, una de les cantants més veteranes del repartiment. Catedràtica de cant al conservatori de Karlsruhe, Libor és un cantant intel·ligent que ha sabut i sap dosificar la seva carrera en papers dramàtics.  És per això que conserva la veu fresca i potent en dosis adequades. Fou una de les grans triomfadores de la vetllada.

Erda estava encarnada per la que substituïa a la inicial Zanda Svede, Marvic Monreal. Haurem de seguir molt d’a prop aquesta contralt. Marvic compta amb una espectacular i profunda veu de contralt, a l’estil d’Ewa Podles, que dóna una autoritat i contundència al paper d’Erda, la qual cosa provocà la tempesta d’aplaudiments en acabar el tercer acte.

El gegant, transmutat en drac Fafner era interpretat per Anthony Robin Schneider.   Aquest baix amb doble nacionalitat austríaca – neozelandesa posseeix una veu de baix, no molt profunda però si ben timbrada i potent. El que feia riure és com el van disfressar de samurai galàctic. Quina poca imaginació hi ha actualment alhora de representar el drac. He vist des de cucs gegants fins a màquines de tren...

El Waldvogel (ocell del bosc) estava cantat per Chris Wang, una soprano líric – lleugera amb veu potent i del tot adequada al petit paper de “l’ocell conseller”.

L’orquestra del Festival Tirolès d’Erl, estava composta de 100 músics distribuïts de la següent manera: 14 primers violins, 12 segons, 10 violes, 10 violoncels  i 9 contrabaixos. 4 flautes amb picolo, 4 oboès amb corn anglès, 3 clarinets amb cl. Baix, 3 fagots amb contrafagot, 9 trompes i tubes wagnerianes. 5 trompetes, 5 trombons, 1 tuba, 2 timbales, xilòfons i 6 arpes.

Es notava que hi havia hagut treball intens i efectiu amb l’orquestra.

Erik Nielsen va portar la representació de manera clara i dinàmica alhora. No va ser una interpretació antològica, sinó correcta i digna, que amb aquesta monumental obra, no és poc.

CRÒNIQUES WAGNERIANES TIROLESES 2

Erl Sommer Festspiel – Richard  Wagner: SIEGFRIED I GÖTTERDÄMMERUNG

21 i 23 /07/2023

GÖTTERDÄMMERUNG

El 23 de juliol, diumenge es representà al Teatre del festival de Erl El Capvespre dels Déus.

Amb l’autobús de l’empresa Astl, que recull a diversos espectadors pels hotels d’Oberaudorf ens dirigim cap al Passionspielhaus de Erl a les 14.20. La funció comença a les 15.00 hi haurà dues pauses i està previst el final cap a les 20.45. El bon clima acompanya la tarda tirolesa (màxima temperatura, 28º, ja ho voldríem per aquí!)

Els decorats minimalistes, sense que hi falti cap dels símbols essencials de l’Anell estan preparats, així com l’orquestra, que aquesta vegada és de 103 joves músics, provinents, majoritàriament de l’òpera de Frankfurt i del nord d’Itàlia.

Esmentem els intèrprets amb algun comentari:

Siegfried era Vincent Wolfsteiner, el mateix que a Siegfried, dos dies abans. El seu rol en aquesta òpera no és, ni de bon tros, tan compromès ni monstruós com a la jornada anterior, per la qual cosa, Wolfsteiner el superà més folgadament  que dos dies abans, sense moments en què semblés trencar – se li la veu.

Gunther estava cantat per Manuel Walser. Aquest baríton suís s’ha destacat, entre d’altres per les interpretacions d’oratoris i cantates de Bach. Com a Gunther mostrà tot el lirisme que cal, defensant el personatge amb total solvència.

Alberich, el nibelung fou cantat per Craig Colclough, amb la mateixa expertesa que ha havia mostrat en Siegfried i en el Rheingold el 2021.

Hagen era Robert Pomakov. Aquest cantant canadenc de 42 anys no és un “baix negre” a l’estil de Gottlob Frick ni Josef Greindl. Té, però, una veu amb certa potència i greus suficients. També va ser bastant satisfactòria la seva actuació com a germanastre pervers de Gunther.

Brünnhilde tornava a ser la berlinesa Christiane Libor, en un rol bastant més compromès que del tercer acte de Siegfried. Va mantenir la veu potent i ben timbrada fins el final, on va oferir una immolació força digna.

Gutrune era la soprano Irina Simmes, que ja ens va impressionar l’any passat com a la Sieglinde de Walküre. ÉS una soprano lírica molt jove, que ja ha cantat Violeta en teatres alemanys i que té gran futur al món líric.

Waltraute, la germana valquíria de Bünnhilde, era cantada per Katharina Magiera, que també interpretava una de les filles del Rhin. Aquí arribem a una de les estrelles enlluernadores  de la vetllada. Aquesta mezzo – soprano ja havia participat el 2010 en la gravació de l’Anell de Sebastian Weigle a Frankfurt, cantant Flosshilde. Extraordinària prestació d’aquesta cantant que va deixar bocabadats a tots els que érem a la sala, la qual cosa es va veure recompensada al final de la vetllada amb un tsunami d’aplaudiments ben merescuts.

Les tees nornes, interpretades per les joves Marvic Monreal, Anna – Katharina Tonauer i Monika Buczowska també va saber desenvolupar els seus rols amb musicalitat i eficàcia.

Igualment, les filles del Rhin, interpretades per Anna Nekhames, Karolina Makuta i Katharina Magiera van aparèixer, al principi de 3r acte lluint les seves joves i magnífiques veus, magníficament integrades en el conjunt de la representació.

Cal fer notar que la majoria de cantants eren “fitxatges” de l’òpera de Frankfurt, amb qui el Festival d’Erl hi guarda una estreta relació de fa anys.

El Cor, dirigit per Olga Yanum, experta directora de cors, també va impressionar l’auditori amb la seva potència i conjunció al segon acte.

Pal que fa a l’orquestra i la direcció de Erik Nielsen, fou una interpretació d’allò més equilibrada, sense genialitats, però força solvent, amb un tempo regular. Un èxit que, sens dubte, l’any que ve es veurà consolidat amb la representació de l’anell sencer en tot el festival.