diumenge, 21 de novembre de 2021

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Tercera jornada: Götterdämmerung (El capvespre dels Déus)

GÖTTERDÄMMERUNG
El Capvespre dels Déus
Tercera Jornada i 4a obra de l'Anell del Nibelung 




Els Finals pressentits i anunciats

GÖTTERDÄMMERUNG (El Capvespre dels Déus)

Götterdämmerung és la tercera jornada i quarta obra de la tetralogia L’Anell del Nibelung de Richard Wagner

Pròleg

L’ambientació és la mateixa a que la del darrer acte de la Valquíria. És de nit i hi ha tres dones d’aspecte llòbrec i misteriós. Són les tres Nornes — Urd, Verdandi i Skuld — congregades junt a la roca de Brunilda, teixint la corda del destí. Són filles de la mare Natura, Erda. Ombrívoles filadores que trenen el fil de la vida que enllaça passat, present i futur. Es dediquen a explicar el que passa i prediuen el futur. Això ho poden fer gràcies al manatial que brolla de les arrels del Freixe del Món. La primera norna, Urd, el passat, és una contralt. La segona norna, Verdandi, el present, és una mezzosoprano. La tercera norna, Skuld, el futur, és una soprano. Són oracles profunds de la nit, remors de l’inconscient col·lectiu, criatures elementals. Tres dones altes embolicades en sengles túniques fosques.

La més vella està al peu d’un pi corpulent, la segona seu sobre un penyal davant la gruta que es veu a l’esquerra. La més jove apareix sobre una roca elevada, al fons. La primera d’elles, la del passat, ens explica l’origen del poder diví, quan Wotan es va fer una llança amb una branca del Freixe del Món (símbol de l’existència), ens diu que ja no pot lligar l’extrem del fil al Freixe del Món doncs aquest s’ha assecat i ja no hi és. S’escolta acords palpitants el leitmotiv del poder dels Déus.
La segona explica com va ser trencada la llança sagrada per un heroi jove i audaç.
La tercera canta que Wotan ha fet apilar els trossos del tronc al voltant del Valhalla. Si cremen, serà la fi dels Déus. També vaticina la propera fi dels Déus en un incendi colossal que consumirà el seu regne. Mentre fila, cada vegada és més difícil teixir el fil, ja que s’enreda i es recargola. La norna del passat no encerta a veure en el que fou, la del present adverteix que les asprors de la pedra mosseguen la seva feina, el teixit s’enreda. En un descuit, la corda es  trenca mentre s’escolta el leitmotiv de la maledicció, ja que un anatema implacable pesa sobre el món. Tot i que no tornarem a veure ni a Wotan ni als Déus, sentim, no obstant que la fatalitat de la maledicció pesa sobre tot el que s’esdevingui. Lamentant – sede la pèrdua de la seva saviesa, les tres Nornes fugen.

A trenc d’alba, Siegfried i Brunilda surten de la seva cova. El fet que surti el Sol és important, ja que Siegfried és la personificació del Sol, quan desperta, porta la vida i l’alegria al món, mentre que la calma i la foscor regnen mentre els seus ulls romanen tancats.

Brunilda envia Siegfried a la recerca de noves aventures, tot demanant-li que sempre tingui present el seu amor. El jove, esdevingut home gràcies a Brunilda, marxarà a realitzar noves proeses i deixa a Brunilda, com a penyora del seu amor i de la seva fidelitat, l’anell d’or que va robar procedent del tresor que custodiava el drac Fafner. L’Heroi sortirà buscant empreses heroiques per a dipositar les seves victòries als peus de la seva estimada com a ofrena d’amor. Ella, en bescanvi, li ha donat les seves armes de Valquíria i el seu cavall Grane. Vestit amb la cuirassa de Brunilda i muntant el cavall, Siegfried s’allunya. Porta l’espasa Nothung i el Tarnhelm, l’elm màgic. Quan ha marxat, en la llunyania es sent el so del seu corn de cacera.

El pròleg presenta, a la manera d’un ampli preludi sinfónic – vocal, un marcat contrast entre aquestes dues escenes: el profund i misteriós tarannà de les Nornes i la lluminosa i radiant exaltació èpic – amorosa del comiat de Brunilda i Siegfried.

Passem sense cap interrupció al primer acte. Aquesta transició musical és una de les parts més famoses de la darrera jornada, popularment coneguda com “ El Viatge de Siegfried pel Rhin”, és una associació d’idees musicals, tot suggerint  la marxa de l’heroi a la cerca d’aventures bo i recordant els leitmotive de l’heroi i del seu amor, les notes del foc, el leitmotiv de la Natura, el leitmotiv primitiu del Rhin, augmentant fins a destacar-se molt fort i sonor el leitmotiv del Capvespre dels Déus.

Al final s’escolta el leitmotiv de les filles del Rhin que ploren per l’Or apagant-se i apareix el leitmotiv de l’anell maleït. Aquesta transició musical resumeix la història dels esdeveniments que van originar les catàstrofes i el capvespre dels Déus.

ACTE I

En el primer quadre, l’acte comença en el palau dels Gibixungs, una estirp que habita a les vores del Rhin. Al voltant d’una taula estan Gunther, el rei dels gibixungs i la seva germana Gutrune conversant amb el seu germanastre Hagen. Gunther, Gutrune i Hagen són fills de la mateixa mare però de diferent pare. Mentre que els dos primers són fills del rei Gibich, Hagen és fill d’Alberich el nibelung. És per això que Gunther posseeix força, valor, joventut, bellesa, una tropa, servents i vassalls, prestigi, bon nom i una rica herència, mentre que Hagen és un personatge sinistre, un guerrer ferotge, espantós, intel·ligent i astut que continua amb l’obra d’odi del seu pare i anhela la possessió de l’anell maleït.
Gunther va heretar la primogenitura i és aconsellat pel seu mig germà Hagen per a prendre esposa i trobar un marit per a la seva germana Gutrune, amb l’objectiu d’augmentar la brillantor de la seva dinastia amb unions avantatjoses. Hagen suggereix com esposa per a Gunther a Brunilda, la dona més bella del món, que resideix en una muntanya envoltada de foc; i a Siegfried, el més famós dels herois, com a marit per a Gutrune.

Gunther no és capaç de travessar la barrera de flames que protegeix Brunilda, només Siegfried pot aconseguir – ho, per la qual cosa necessiten que Siegfried els hi porti Brunilda. Si Gutrune fés que Siegfried l’estimi, aleshores podria convèncer – lo que portés a Brunilda per a Gunther.

Hagen dona a Gutrune una poció, la beguda d’amor, el filtre de l’oblit, per fer  que Siegfried oblidi Brunilda i s’enamori de Gutruna. Sota la seva influència Siegfried podrà conquerir Brunilda per a Gunther. Els germans gibixungs ignoren que Siegfried va despertar Brunilda i que s’estimen. Ambdós desconeixen que Siegfried i Brunilda són parell i que l’únic fi que persegueix Hagen és recuperar l’anell per al seu pare.

L’orquestra toca el leitmotiv dels gibixungs i les caracteritzacions instrumentals de Hagen, Gunther i Gutrune. Quan apareix ella, s’oposa un breu parèntesi lluminós ne les fosques tonalitats de l’orquestra.

Siegfried navega pel Rhin en una barca i ha sentit moltes històries enaltint el poder i la noblesa dels gibixungs. La seva arribada s’anuncia de lluny pels sons del seu corn de plata i s’escolta la plena sonoritat del seu leitmotiv, derivat del leitmotiv original de l’espasa però d’una manera més majestuosa.

Siegfried s’apropa i mentre s’escolta el leitmotiv de la maledicció d’Alberich, Hagen el saluda i li ofereix hospitalitat. La música té aires marcials. Siegfried arriba al palau dels gibixungs amb el propòsit de veure’s amb Gunther. Mentre es retira Gutrune, entra Siegfried, i dirigint-se als dos homes, els hi pregunta quin dels dos és Gunther, la fama del qual ha sentit lloar. Diu que ve a combatre o a oferir la seva amistat, que no pot correspondre als oferiments de Gunther amb béns ni vassalls perquè només posseeix el seu acer i la seva persona però que els posa a disposició de Gunther si aquest ho accepta. Llavors Gunther li dona una cordial benvinguda.

Hagen li pregunta a Siegfried pel tresor forjat pels nibelungs i si Siegfried es va emportar l’anell. Siegfried li respon que, en matar a Fafner, el drac, va menysprear les riqueses guardades pel monstre. Només va prendre com a record un elm que porta penjat a la cintura i un anell que va lliurar a una dona sublim i divina. Hagen comprèn que al·ludeix a Brunilda, però Gunther no ho  entén i Gutrune no és present a l’escena.

Apareix Gutrune en escena per a saludar Siegfried i oferir-li una beguda d’hospitalitat. Gutrune li fa beure el filtre d’amor. S’escolta diversos cops el leitmotiv de la traïció. Ignorant la conspiració, Siegfried beu la poció, dedicant un record a la seva estimada Brunilda, la qual s’esborra instantàniament  de la seva memòria. Siegfried queda immediatament enamorat de la bella Gutrune i li demana a Gunther que se la concedeixi per esposa.

Sota la influència de l’encisament, Siegfried s’ofereix a aconseguir una esposa per a Gunther, i aquest li parla de Brunilda i del foc màgic que l’envolta. El Tarnhelm, elm la virtut del qual ha revelat Hagen, servirà per a que Siegfried prengui la figura de Gunther, enganyant Brunilda. Els dos amics celebren un pacte d’aliança, pronunciant el jurament de fidelitat, segons els costums dels antics germans. Els dos es juramenten com a germans de sang. Hagen omple de vi un corn i els dos guerrers es fan talls en el braç amb les seves espases deixant caure la sang barrejada en el vi que beuen. Al mateix temps s’escolta el leitmotiv de la maledicció del nibelung i el leitmotiv del pacte mentre Siegfried diu que la seva espasa és la garantia del seu jurament. Això és l’esperpent dels convenis que garanteix la llança trencada de Wotan.

Ambdós juren que si algun d’ells trenca el jurament, si un amic traís l’altre, les gotes de sang que avui han begut tan solemnement, fluiran com a rius per matar l’amic i que allò que beuen en gotes es vessi a torrents del pit del traïdor.  El jurament de Gunther i Siegfried, ara germans d’armes, ofereix un adequat caràcter accentuat per la fatídica enunciació del leitmotiv de la maledicció, per la qual ambdós hauran de sucumbir. Siegfried i Gunther marxen cap a la roca de Brunilda.

S’escolta un intermedi simfònic que és la inversió de «El viatge de Siegfried pel  Rhin». En comptes dels alegres sons de la llibertat i la confiança apareixen ara els motius conductors de l’heroi combinats amb el leitmotiv sinuós de l’Anell, el del pacte, el de l’odi de Hagen i la maledicció del nibelung unida a l’amor de Brunilda. S’escolta el leitmotiv de la renuncia a l’amor. La música sintetitza l’acció del drama i fa pressentir que l’absència d’amor encara existeix en el món per a causar mals i víctimes.

En el quadre segon estem novament en la roca de les walkiries. Veiem a Brunilda absorta en l’admiració de l’Anell, prova fervent de l’amor de Siegfried. Besa l’anell i espera impacient el retorn de Siegfried.

Un llampec trenca els núvols. Es sent “Cavalcada de les valquíries”. De sobte, la remor d’un tro i el leitmotiv de les valquíries anunciant l’arribada de la seva germana Waltraute. Aquesta li explica com Wotan va tornar al Walhala amb la llança trencada. Brunilda la rep amb molta alegria, però com es va atrevir la seva germana a anar – la a veure, desobeint així el sever mandat de Wotan? La imatge de Wotan és evocada per les paraules de Waltraute i per la música. Waltraute li fa avinent que precisament ve per a intentar salvar als déus de la catàstrofe que els amenaça. Des que Wotan va castigar la seva filla, va recórrer el món sense parar com el Caminant,  viatger solitari.

En el relat de Waltraute queda exposada la renuncia de Wotan i el seu desig  que l’anell sigui retornat, per a l‘alliberament d’homes i déus, alhora que exposa la decadència divina i la desolació que envolta el món del Walhalla. Wotan es troba consternat amb la pèrdua de la llança, ja que tots els pactes i acords a que havia arribat, tot el que li donava poder, estaven inscrits en el seu mànec. Wotan va encarregar que li portessin branques del freixe del món, Yggdrasil i foren apilades al voltant de Walhalla. Va enviar els seus corbs a espiar tot el món i a portar – li notícies i ara es troba al Walhalla esperant el final. Mut i ombrívol, regna el sobirà dels déus. Les valquíries romanen suplicants als seus peus, però el déu, indiferent, ni tan sols les mira.

Wotan ha renunciat ja a la seva ambició. El rei dels déus, després de la seva peregrinació errant, vençut per l’irresistible espasa de Siegfried, només vol que la joia maleïda, l’anell del nibelung que causa tantes desventures, sigui restituïda a las profunditats del Rhin, per a que s’esvaeixin els efectes de l’anatema que pesa sobre el món.

Waltraute suplica Brunilda que torni l’anell a les filles del Rhin, donat que ara la maledicció està perjudicant el seu pare, Wotan. El seu relat constitueix una evocació musical de totes les escenes de Wotan, el Walhalla, l’ombrívol pessimisme del déu, l’ocàs que amenaça l’anell, la maledicció d’Alberich, i s’escolta, melancòlic, el tema de la joventut de Freia, just en el moment en que Waltraute diu que el seu pare ja no menja les pomes d’or del jardí de la deesa.

Però Brunilda es nega a desprendre’s de la penyora d’amor de Siegfried. Per ella l’anell és el testimoni de l’amor del seu amant y respon que, encara que morin els déus, ella no pensa lliurar el seu anell. Renunciar a l’anell és renunciar a Siegfried, ja que des que el seu amant la ha despertat, no té cap altre saviesa que l’amor, el símbol del qual és l’anell. Fineixi el Walhalla! I el món sencer abans que renunciar a l’amor! Waltraute fuig desesperada maleïnt – la  i sel a veu córrer sobre un núvol de tempesta, acompanyada pels llamps i l’huracà. S’escotla el leitmotiv de la cavalcada de les valquíries de fons.

Arriba Siegfried, que ha pres l’apariència de Gunther usant el Tarnhelm, i reclama a Brunilda com a esposa. Ella no el reconeix i retrocedeix horroritzada davant la presència d’un desconegut. Tot i que  Brunilda es resisteix amb  violència, Siegfried aconsegueix dominar – la, li pren l’anell d’una revolada i se’l posa ell mateix a la ma. La veu de Siegfried s’escolta ronca, desconeguda, dient – li que es convertirà en l’esposa de Gunther i Brunilda es desespera. Siegfried invoca l’acer de la seva espasa com a testimoni que respectarà la dona, mantenint-se fidel al seu germà d’armes. En aquest moment s’escolta el leitmotiv de l’honor, derivat del leitmotiv original de l’espasa. Acaba l’acte I.

 

 

Acte II

Amb un preludi estrident i àspre en els seus acords comença el segon acte. Les notes sobresaltades, síncopes, de la ira del Nibelung indiquen clarament que la tenebrosa labor del mal no descansa. Estem novament en el palau dels guibixungs.

A l’esquerra corre el Rhin entre grans roques, sobre tres d’elles hi ha altars consagrats, un a Freia, un altre a Fricka i el més elevat a Wotan. El quadre respira la grandesa ruda i primitiva dels antics pobles germànics. Es de nit. En el pòrtic del palau, amb la seva llança i el seu escut, Hagen descansa com si estigués dormint, però amb els ulls oberts com un somnàmbul. Com si fós la personificació de la consciència de Hagen, apareix la figura d’Alberich inspirant en somnis el seu fill. Davant la insistència d’Alberich, Hagen jura apoderar – se de l’anell.

Siegfried arriba amb l’albada, havent recuperat en secret la seva veritable fesomia i intercanviat el seu lloc amb Gunther. Gutrune, que surt per a saludar l’heroi, es mostra cofoia en saber que aviat arribarà el seu germà amb la bonia núvia per a casar – se  ella al mateix temps amb Siegfried.

Deixen sol a Hagen, que convoca als gibixungs per a donar la benvinguda a Gunther i la seva promesa. Hagen crida als guerrers i vassalls per a que es preparin a rebre el rei. S’obren les portes i acudeixen tumultuosament, pensant-se que són cridats a l’esplanada de palau per combatre. Ràpidament esclaten d’alegria en saber que van a celebrar les bodes del sobirà i les de Gutrune. Les trompes internes fetes amb corns de vaca i la grandiosa presència dels guerrers formen un episodi de gran espectacularitat i solemnitat.

Gunther arriba amb una dessolada Brunilda. Els vassalls els aclamen mentre el rei avança portant de la ma la núvia, amb aspecte trist i sense aixecar la vista del terra. Siegfried i Gutrune surten a trobar – los. En aquest moment Brunilda aixeca la vista i queda bocabadada i esmaperduda en veure Siegfrie entre els presents. Queda horroritzada i plena d’estupor en veure el “seu Siegfried” amb una altra dona. A punt de defallir d’angoixa, Siegfried la sosté i llavors veu que l’heroi porta l’anell al seu dit. En veure l’anell en la ma de Siegfried arriba a la conclusió que ha estat traïda.

Brunilda, que es sent menystinguda i traïda, declara davant tothom que Siegfried ha estat el seu amant. La commoció és tremenda. Siegfried que la havia respectat durant el temps transcorregut des del desposseïment de l’anell fins la substitució d’ell pel veritable Gunther, jura la seva innocència.

Aleshores Hagen presenta la seva llança per a que l’heroi juri sobre l’arma que fou lleial, Siegfried jura que si no és veritat, si el que diu Brunilda és cert i el ha deshonrat el seu germà, l’espasa per la que està jurant ha de travessar – lo. Siegfried no ho sap, ja que no recorda res gràcies al beuratge màgic que li donà Gutrune, però en aquest moment està confirmant la seva sentència de mort. Aquest jurament i aquesta llança seran fatals per ell. En aquest moment s’escolta el leitmotiv del jurament, que és una transformació del leitmotiv de l’espasa, però aquest cop apareix com un conflicte entre l’interval de cinquena ascendent i l’interval de cinquena descendent.

Siegfried, abraçant Gutrune, entra al palau seguit de les dones i els guerrers, entre els brillants sons de les bodes. Brunilda, Gunther i Hagen es queden sols.

Hagen suggereix als altres dos traïr Siegfried. Avergonyit i sufocat, Gunther encara vacil·la. Siegfried és el seu germà d’armes, han fet un jurament junts, no pot creure s’ho. Brunilda, ara dona enganyada, exigeix una venjança expiatòria pel deshonor que ha patit. Profundament avergonyit per l’acusació de Brunilda, Gunther decideix, a suggerim, que siegfried ha de morir perquè ell recuperi l’honor.

Els tres decideixen confabular – se per assassinar Siegfried. Brunilda, veient la oportunitat de venjar – se de la traïció de Siegfried confessa a Hagen quin és l’únic punt feble de Siegfried. Ella va usar els seus poders que encara li quedaven per a fer – lo immune a les armes. Només podria ser ferit en un punt determinat de l’esquena ja que aquesta zona no la va protegir mai, doncs l’heroi no dona mai l’esquena a l’enemic.

En conèixer això, Hagen forma un pla i proposa a Gunther, submergit en el dolor i vergonya, que Siegfried caigui en una cacera. El rei encara dubta en ser deslleial al seu germà d’armes. Al final també ell es decideix i els tres personatges es conjuren per a que mori Siegfried. Hagen jura en nom d’Alberich, pare dels genis de la nit i queda, d’aquesta manera, unit al les fondàries de la terra. En canvi, Gunther i Gutrune juren en nom de Wotan, el sobirà de dels déus i déu de la guerra.

Hagen i Gunther decideixen portar a Siegfried de cacera i assassinar – lo. En l’imponent escena final s’escolta el leitmotiv del Walhalla, com a ombrívola advertència i el leitmotiv dominant de Hagen, venjatiu i aterrador.

Acte III

En el primer quadre, en els boscos de la ribera del Rhin, les filles del Rhin es lamenten per la pèrdua de l’Or. Les filles del Rhin recorden que les aigües en les que nadaven en altre temps i ara estan tristes i fosques. Serien felices si algú pogués retornar-les hi l’or que els fou robat un dia. El so llunya d’un corn  les hi anuncia que s’apropa un caçador. Elles s’allunyen i en la vora oposada apareix Siegfried, separat de la partida de cacera, que es va perdre perseguint un ós.

Les filles del Rhin li demanen amb vehemència a Siegfried que retorni l’anell al riu i així podrà evitar la seva maledicció. Ell ignora els vaticinis pessimistes. No sap res de cap maledicció. Siegfried Refusa desprendre’s de la joia que conquerí el drac Ffner i la seva negativa provoca burles i censures de les nimfes, que s’enfonsen novament al corrent. Per atraure – les novament Siegfried diu que està disposat a donar-les hi l’anell, però elles el rebutgen dient que l’anell està maleït i que li procurarà una desgràcia terrible. Només les aigües del Rhin podran purificar l’Or i lliurar el món de la maledicció. Siegfried menysprea el perill, no tem res.

Fafner ja li va anunciar l’anatema i si per les delícies de l’amor cedeix l’anell, mai no l’entregaria per por. o. Si hagués de viure esclavitzat per la por, llençaria la seva vida com un grapat de terra al vent. A més, si les Nornes, segons li diuen les filles del Rhin, van teixir la seva mort en el fil de la vida, la seva espasa Nothung, que partí una llança sagrada, tallarà també el fil de la fatalitat. Cederia amb gust aquest anell que li dona el domini del món a les delícies de l’amor, però mai no ho faria davant les amenaces de mort. Les filles del Rhin s’allunyen nedant i prediuen que Siegfried morirà i que la seva successora, una dona les hi donarà un tracte més just.

Els caçadors que buscaven Siegfried pel bosc, el criden a crits i Hagen fa ressonar el seu corn, al que Siegfried respon amb el seu toca de cacera. Siegfried es reuneix novament amb els caçadors, incloent-hi Gunther i Hagen. Els caçadors es disposen a descansar en un fresc paratge, mentre Siegfried, rient, els explica que les filles del Rhin, ondines i nimfes del riu, acaben de predir – li la seva mort immediata, però ell, per a distreure els seus companys, els hi proposa explicar-los hi les seves proeses juvenils.

Mentre descansen, narra les aventures de la seva joventut. Conta com fou criat pel nibelung Mime, i com ell mateix es va forjar la seva forta espasa Nothung, amb la qual va occir el monstre i com unes gotes que va absorbir de la sang del drac el van fer comprendre el llenguatge de les aus del bosc. Hagen li dona de beure una poció que és l’antídot del que li va donar Gutrune i li fa tornar la memòria. En aquest moment sona el leitmotvi de l’amor de Brunilda, mentre la beguda torna a Siegfried el record de Brunilda, esborrat pel filtre màgic anterior. Conta com l’ocell del bosc li revelà l’existència d’una meravellosa dona que es trobava en una muntanya envoltada de foc, com va córrer cap a ella, despertà a Brunilda i la feu seva.Aquest fou el premi al seu valor.

De sobte, dos corbs surten d’un arbust, descriuen un cercle sobre Siegfried i volen després cap al Rhin. Són els corbs de Wotan. Hagen pregunta si també pot comprendre el so d’aquestes aus i en girar – se Siegfried a contemplar – los, Hagen aprofita per clavar la seva llança a l’esquena de Siegfried, dient-li que li estan demanant venjança.

Siegfried aixeca el seu escut per a defensar – se, però no ho aconsegueix i cau pesadament ferit de mort mentre s’escolta molt fort i estrident, el seu vigorós leitmotiv, seguit d’uns acords terribles i violents com la força de l’heroi que es desploma. Els altres caçadors queden horroritzats mentre Hagen, amb calma s’allunya dins del bosc. Gunther, acostant – se s’ajup, profundament adolorit, al costat de Siegfried. Els homes rodegen compassivament al moribund.

Agonitzant, en les seves últimes paraules recorda la seva estimada Brunilda. S’escolta el leitmotiv del despertar de Brunilda mentre Siegfried canta a la núvia divina. Sigfrido mor recreant – se en els seu records de Brunilda. La música és sinistra i llòbrega. Li demana a Brunilda que desperti i obri els seus ulls.

Gunther escolta amb estorament i angoixa creixent i comença a comprendre la pèrfida maquinació del malvat Hagen. Siegfried mor mentre cau la nit, doncs cada cop que desapareix Siegfried, desapareix la llum del Sol. A una indicació de Gunther, els seus guerrers aixequen el cos de Siegfried i el porten cap a fora, lentament, en solemne processó per les rocalloses altures. El cadàver és transportat en una solemne processó funerària. En aquest moment s’escolta la música popularment coneguda com “Marxa fúnebre de Siegfried”.

Des del Rhin s’aixeca una boira que omple poc a poc tot l’escenari, per la qual cosa la comitiva fúnebre es va tornant gradualment invisible fins desaparèixer.  Escoltem al mateix temps tots els leitmotiv que durant quatre jornades es van relacionar amb la vida de Siegfried. Quan expira, regna un silenci imponent i augmenta un lleu redoblament de timbals, pianíssimo i els llòbrecs sons de les trompes i tubes eleven en l’orquestra el trist leitmotiv dels amors contrariats dels pares de Siegfried, els bessons welsungs. Siegfried mor com a víctima de l’odi i amb el seu sacrifici precipita el final del món mític.

Aquest és el segon interludi simfònic que uneix el primer quadre amb el segon del tercer acte, mentre els vassalls de Gunther condueixen el cadàver de l’heroi cap al palau dels gibixungs.

En el segon quadre estem novament en el palau dels gibixungs, Gutrune espera el retorn de Siegfried. Entra Hagen encapçalant la processó fúnebre. Gutrune reacciona amb una profunda desesperació en veure mort el seu promès. Hagen anuncia que l’heroi ha estat víctima d’un porc senglar. Gutrune, desesperada, es precipita sobre les despulles mortals del seu espòs. Gunther intenta consolar – la, però ella l’acusa de haver occit Siegfried. Gunther condemna l’assassinat de Siegfried a mans de Hagen i aquest replica que Siegfried havia faltat a la seva paraula, i reclama l’anell que Siegfried porta a la ma com a dret de conquesta. Quan Gunther el rebutja, Hagen l’ataca i assassina. Gutrune crida amb horror en caure Gunther. Tots romanen paralitzats pel terror. Quan Hagen va a prendre l’anell del cadàver de Siegfried, la ma de Siegfried s’aixeca amenaçadora. Tots retrocedeixen espaordits, alhora que de l’orquestra sorgeix el leitmotiv de l’espasa victoriosa de Siegfried.

En aquest moment apareix Brunilda, lenta i majestuosament, al·ludint al seu passat de Valquíria. La mort de Siegfried li ha retornat els poders que havia perdut amb l’amor. Ara comprèn clarament el que ha succeït. La traïció fou efecte de la pèrfida màgia. Gutrune, fora de sí, li retreu a Brunilda haver exaltat els guerrers per a que matéssin el seu espòs. Li diu que l’enveja la corrou. Que ella els ha portat aquesta tragèdia, l’acusa d’haver tornat els homes contra ell i lamenta que hagi vingut al seu palau. Brunilda li respon severament que calli, que ella no va ser res més que la seva amant, la seva concubina, que només la Valquíria fou la seva legítima esposa. Gutrune, esclatant en plors maleeix Hagen. Plena de pena, es deixa caure sobre el cos de Gunther. Romandrà immòbil fins el final.

Hagen està dempeus en el lateral oposat, recolzat desafiant en la seva llança i escut, imbuït en ombrívols pensaments. Brunilda, sola en el centre, després d’haver estat llarga estona contemplant Siegfried, es tomba amb solemnitat cap als súbdits de Gunther. Brunilda dona ordres per a que s’elevi una pira funerària al costat del riu, adornada per les dones amb branques i flors. En aquest moment s’escolta en acords palpitants el leitmotiv del poder dels déus , que és una transformació del leitmotiv de la llança de Wotan.

Brunilda s’acomiada carinyosament de les despulles mortals de Siegfried, expressant com de grn ha estat el seu amor i el seu sofriment. Al mateix temps reconeix en el seu pare, Wotan, a l’únic culpable de la catàstrofe. Tot és responsabilitat de la maledicció que Alberich abocà sobre Wotan quan el rei dels déus li va robar el seu anell d’or. Brunilda proclama que l’estirp divina va a finir, i dirigeix a Wotan la seva darrera salutació, responsabilitzant el seu pare de tot el que ha succeït.

Brunilda compleix la voluntat de Wotan, no aquella voluntat primera de la conquesta heroica de l’univers, sinó la seva voluntat d’aniquilar tota voluntat. En traïr – la Siegfried, ella va recuperar el poder de saviesa que havia perdut en convertir – se en una dona enamorada. Brunilda agafa l’anell i es dirigeix a les filles del Rhin, dient – les hi que el prenguin entre les cendres, que el foc purificarà l’anell de la seva maledicció mentre que les filles del Rhin en l’aigua el dissoldran i, curosament, protegiran aquest or brillant que tan vilment les hi fou robat.

Ella desitja extinguir – se en el foc amb l’anell posat com aliança de noces. La Valquíria envia els corbs de Wotan amb el seu amo, en vol de mortal retorn al Walhalla per a que li portin les “notícies tan temps esperades”. Els ordena que passin al costat de la seva roca. En l’orquestra crepita i sorgeix amb brillantor inusitada el leitmotiv del foc, que es presenta amb sonoritats cada cop més intenses. Els hi diu als corbs que anunciïn a Wotan tot el que han vist i que li diguin a Loge que abandoni la muntanya de Brunilda i vagi al castell dels déus a cremar – ho tot. Invoca Loge, el déu del foc, per a que les flames, que han de consumir el cos de Siegfried i el seu propi, ascendeixin al Walhalla.

El món va a redimir – se per l’amor, única font de felicitat. Per la grandesa d’aquest amor ella es sacrificarà amb l’heroi estimat. La felicitat no es troba en les riqueses ni en l’or, ni en la magnificència, ni en el poder, ni en els llaços que ens lliguen a pactes traïdors. La joia està en l’alegria i el plor que només ens proporciona l’amor.

Es prepara l’imponent final, popularment conegut com “la immolació de Brunilda”. Ella mateixa cala foc a la pira. Ara la pira crema en flames. S’escolta el leitmotiv de Loge. El poder ha estat dissolt per a major glòria de l’amor. Brunilda munta el seu cavall Grane i cavalcacap al foc.

El que segueix és segurament una de les escenes més difícils de muntar per un director d’escena en tota la història de la òpera: el foc s’eleva mentre el Rhin es desborda del seu llit, portant les filles del Rhin sobre les onades. Hagen desapareix entre les aigües. Les filles del Rhinfugen nedant, portant l’anell en triomf. El palau dels gibixungs col·lapsa. A mesura que les flames creixen en intensitat, el Walhalla comença a veure’s en el cel. L’or màgic allibera el món de la maledicció, posant fi al regne dels déus i de la fantasia. Tan el senyor del món com les altres deïtats refugiats en les desolades altures del palau, esperen ara l’implacable final. Tot el Walhalla és una gegantina torxa.

En escena veiem Wotan, a les latures mut. Al lluny sembla incendiar – se  el cel. Flames brillants semblen assolir el palau dels déus, en el que poden veure’s aquests, que desapareixen poc a poc de la vista. Crema el Walhalla i moren els déus.

Es compleix la profecia d’Erda, la sàvia mare de la Terra, qui va predir a Wotan les fatídiques conseqüències de la possessió de l’anell maleït. Si Alberich renegà de l’amor pel poder, a l’inici del cicle, Brunilda completa el cercle en el seu final anunciant que el poder ha estat dissolt per a major glòria de l’amor. Quan Siegfried, Brunilda, Hagen i tots els altres han desaparegut, l’heroi suprem de la tragèdia, Wotan, apareix novament, immòbil, assegut en el tron, somrient eternament, un cop més per darrera vegada, mentre l’incendi s’extén i lls déus, el Walhalla  i el mateix Wotan, amb tots els seus somnis i pensaments són consumits per les flames del freixe del món.

S’escolta el leitmotiv de la redempció per l’amor, que cantà per primer cop Sieglinde en conèixer que portava al seu si la llavor de Siegmund. Després, el riu Rhin, assossegat, torna al seu cabal. Déus i herois fineixen davant l’inexorable poder de l’anatema que culminarà amb l’aniquilament. Els déus han corromput el món des del principi i fineixen per la seva pròpia voluntat de poder.

El relat simfònic és una vasta recapitulació en la qual es reuneixen tots els leimotiv rellevants, les cadències, les tonalitats i els fragments de formes i fins i tot detalls d’orquestració que retornen per a resumir aquesta gran paràbola de l’existència humana que es L’Anell del Nibelung. Cau el teló.

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Tercera jornada: Götterdämmerung (El capvespre dels Déus)

GÖTTERDÄMMERUNG El Capvespre dels Déus Tercera Jornada i 4a obra de l'Anell del Nibelung  Els Finals pressentits i anunciats GÖTTERDÄMME...