dimecres, 27 de juliol del 2022

En ocasió del darrer Tristan a Bayreuth de Wieland Wagner

Pels no informats, diré que, després del Tristan escenificat per Wieland Wagner el 1952 i de l'escenificat pel seu germà Wolfgang, el 1962 es tornà a posar sobre l'escenari de Bayreuth el Tristan.

Aquesta producció es va mantenir des de 1962 fins el 1970. Només es va deixar de representar els 1965 (nova producció de l'Anell dirigida per Böhm) i el 1967. Per tant, va pujar a l'escenari de Bayreuth el 1962, 1963, 1964, 1966, 1968, 1969 i 1970. Els intèrprets estaven conformats pel "pal de paller" de la parella protagonista; Wolfgang Windgassen i Birgit Nilsson, que ja ho havien començat a cantar de 1957 a 1959 sota la batuta de Wolfgang Sawallisch.
El director musical era Karl Böhm. L'escenografia era més simbolista que mai. Cada acte estava dominat per un gran monòlit estil Henry Moore. El poder i misteri d'aquestes figures totèmiques, eròtiques i fàl·liques d'uan banda i d'altra, suggeridores de l'origen celta de la història, fou reforçat per efectes de luminotècnia de color verd, groc, blau i vermell. Part de la crítica va qualificar aquesta producció com la més perfecta realitzada per Wieland.
Esmentem el repartiment del 1970:
Tristan: Wolfgang Windgassen
Marke: Martti Talvela Que fou substituït per Franz Crass el 19/8
Isolde: Birgit Nilsson
Kurwenal: Gustav Neidlinger
Melot: Reid Bunger
Brangäne: Grace Hoffman
Un pastor: Hermin Esser
Un pilot: Bengt Rundgren
Jove mariner: Hermin Esser   
Cor del Festival dirigit per Wilhelm Pitz
Orquestra del Festival dirigida per Karl Böhm
Els afortunats wagnerians que posseeixin la gravació "oficial" de 1966 feta per Deutsche Grammophon no trobaran gaires diferències amb aquesta que comento. Hi ha alguns detalls, però, dignes de menció;
Karl Böhm porta un tempo normal - lleuger (li dura 3h i 40 min) amb transparència i precissió, tal i com ja havia fet en l'Anell de 1965 i en els Mestres de 1968. No és una lectura pesada i trnscendent com les que tots tenim al cap. Però si una interpretació lleugerament intensa o intensament lleugera, com preferim. 
Tant Talvela(Marke) com La parella protagonista Nilsson - Windgassen es nota lleugerament que hi posen un quelcom més de passió, sent sabedors que era les darreres vegades que feien trepitjaven l'escenari de Bayreuth. Aquesta funció, preservada sortosament en gravació radiofònica semi - stèreo i trobable en plataformes afageix un plus a l'èpica d'aquesta meravellosa producció del nét gran de Wagner.
Wolfgang Windgassen està gairebé perfecte en la eva línia quasi - heroica acte rere acte. Sense defallir el més mínim al tercer, durant l'agonia.
Martti Talvela dóna una lliçó de com s'ha de cantar Marke amb la seva veu de ressonàncies cavernoses tan característica i que anava tan bé pel rei traït.
Isolde és la incombustible Birgit Nilsson que, segurament, devia emocionar fins i tot a Karl Böhm (segons declaracions del director, que tenia ja 76 anys).
La gran diferència amb la gravació del 1966 "oficial" fou la incorporació de Gustav Neidlinger com a Kurwenal en comptes de Eberhard Waechter. La veritat és que Neidlinger "sona extrany" cantant un paper que no siguin els seus papers "fetix" Alberich o Klingsor. Dit això, si t'oblides d'aquest fet composa un Kurwenal seriós i dramàtic que va molt bé en la dramatúrgia global de l'obra.
Brangäne era Grace Hoffmann, gran contralt, més que mezzo  dramàtica, especialitzada en oratoris barrocs i que dóna el contrapunt perfecte, sobretot al primer acte a l'enfurismada Isolda.
Els secundaris també són de gran nivell (com acostumava a ser aquella època). Hermin Esser canta un líric amb força jove mariner i el pilot és el que anys més tard seria Daland de referència, Bengt Rundgren.
En definitiva, aquesta és una "altra" versió de Tristan per gaudir-la de cap a peus, des de l'acord màgic del preludi fins la sublimació absoluta de la mort d'Isolda.
Paga la pena escoltar-la atentament i relaxadament.










Funció inaugural del Festival de Bayreuth 2022

Crònica de l'audició de la Funció inaugural del Festival de Bayreuth 2022.

Tristan und Isolde (Tristan i Isolda)

Tristan: Stephen Gould

Marke: Georg Zeppenfeld

Isolde: Catherine Foster

Kurwenal: Markus Eiche

Melot: Olafur Sigurdarson

Brangäne: Ekaterina Gubanova

Un pastor: Jorge Rodríguez Norton

Un pilot: Raimund Nolte

Jove mariner: Siyabonga Maqungo

Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth

Director del Cor: Eberhard Friedrich

Director: Markus Poschner

Després de l'audició atenta i personal d'aquesta funció de Tristan del Festival de Bayreuth 2022 m'atreveixo a comentar el següent, tot a títol personal:

Quan hom escolta qualsevol funció del Festival a través de Ràdio Baviera, sempre ha de donar per suposat que els enginyers de so d'aquesta prestigiosa emissora s'esmeren en posar els micròfons per fer arribar a l'audiència l'espectacle en les millors condicions possibles, de balanç, intensitat de les parts orquestrals, així com les veus i els equilibris entre les diverses parts. Un any més ho han aconseguit. Això vol dir que quan estàs allà, segona quina posició ocupis a la sala, potser no gaudiràs de les mateixes condicions acústiques que amb auriculars i a través de la Bayerische Rundfunk (Ràdio Baviera). Dic això perquè és molt important aquest fet de la transmissió i no de l'estada físicament en viu.

Comencem parlant de la interpretació orquestral. Markus Poschner, un director ja amb certa experiència wagneriana i jove d'edat, per mi, va encaixar perfectament en el fossat del teatre, que, com sabem ha portat molts problemes a molts i molt prestigiosos directors que no s'hi han acabat d'acostumar mai a la disposició Orquestra "enterrada" - cantants - públic. Com a mostra d'aquest fet en tenim un exemple clar en Rudolf Kempe que hi va dirigir de 1960 a 1967.

El tempo que porta Poschner ni és apressat ni extremadament lent (com Reginald Goodall, als anys 70). És un tempo còmode per tothom. Permet "respirar" l'orquestra (molt important) i també deixar que els cantants puguin desenvolupar la seva tasca amb facilitat, o sigui, CANTAR. Dic això del tempo perquè aquesta obra pot durar, des de 3h 35 min (tempo lleuger) a més de 4h (tempo morós i pesant). A Poschner li va durar 3h i gairebé 57 min. Amb això està tot dit pel que fa al tempo. La sincronització amb els cantants es nota molt treballada, també és causa que tots els cantants que intervenien ja estan acostumats a aquesta complicada sincronització. Les prestacions orquestrals, quant a matisos, intensitats, equilibris entre totes les parts van ser magnífiques. Si més no, per mi. El director coneix bé l'obra i els músics encara més. No es pot demanar gran cosa més en aquest aspecte.

Anem pels cantants:

Tristan és Stephen Gould, cantant nord americà de Virgínia de 60 anys. Qualsevol crítica que es faci de Gould ha de tenir en compte que porta un munt de Tristans, Siegfrieds i Tannhäusers a la motxilla. Ja el vaig veure el 2003 (fa 19 anys!) cantant Tannhäuser amb Thielemann. Des d'aleshores no ha parat de cantar els terrorífics papers  (i molts altres) esmentats. El seu Tristan es desenvolupa amb una veu potent, però pesant. Amb aguts suficients però tan elaborats que molts cops esperes el crit (Lance Ryan) però no! Sempre manté la línia, pesant però la manté. Pensava que arribaria malament al tercer acte (més d'1h d'agonia!) però no. Va acabar la seva intervenció de manera molt suficient i solvent. 

El rei Marke està cantat per Georg Zeppenfeld. Aquest baix, habitual els darrers anys al Turó Verd, és sempre una garantia que vas a escoltar com es canta Wagner de manual. Vull dir que si hom escolta els grans Markes de la discografia: L. Weber, J. Greindl, G, Frick, A. van Mill, H. Hotter, J. Hines, F, Frantz,  M. Talvela, M. Salminen, M. Hölle, H. P. König, R. Pape, F. J. Selig, ... sap que el personatge del rei traït és molt difícil d'interpretar ja que en una primera intervenció d'uns 12 min seguits ha de mostrar tota la seva personalitat i dolor pel rescabalament de la fidelitat del seu estimat nebot. En la seva segona intervenció (quan arriba "a misses dites") al tercer acte ha de mostrar tota la seva benevolència i capacitat de perdó a la parella d'amants. Doncs bé, escoltant a Zeppenfeld, tot això es fa palès en la seva actuació (vocal). No és una veu profunda ni potent, però és un baix amb una veu molt ben timbrada, amb temperament adequat al rol. Per això també li escau magníficament el cronista Gurnemanz de Parsifal. Zeppenfeld dóna una lliçó de com s'ha de cantar Marke.

Isolda és Catherine Foster, soprano que ja va cantar la Brunilda de l'anell dirigit per Petrenko fa pocs anys. Amb 47 anys, Foster es troba en plenitud de veu per cantar Isolda. Per mi, va cantar una de les millors Liebestod (mort d'amor) que recordo des de Bayreuth. Però la Liebestod NO ÉS ISOLDA, sisplau!. Tota la representació es va mantenir a gran alçada, amb les inflexions oportunes per denotar els múltiples canvis d'estat d'ànim de la Reina Irlandesa. Des de l'enfurismada Isolda del primer acte, passant per la apassionada del segona acte, fins la sublimada molt més enllà de l'amor físic al tercer acte. Una gran Isolda.

Kurwenal, el criat (assistent, diríem avui) de Tristan era Markus Eiche. Aquest paper no és difícil per la partitura en sí, sinó per haver de defensar un personatge secundari amb una personalitat molt definida de fidelitat a l'heroi. Markus Eiche no és un baríton dramàtic, sinó més aviat líric, però el més important és que es va posar a la pell del fidel Kurwenal i va reeixir en la caracterització del fidel aliat del protagonista.

Brangania, la criada (o assistenta com diriem  avui dia en correcció política(!)) estava cantada per Ekaterina Gubanova. Mezzo soprano russa de 43 anyets. Va estar un punt per sota de l'alt nivell general excel·lent, però va saber donar rèplica solvent, sobretot al primer acte a les intervencions enfurismades d'Isolda. Com que és una mezzo més lírica que dramàtica, potser no contrastava prou amb la veu d'Isolda però tot i així, va saber encarnar amb suficiència la criada desobedient al primer acte  i penedida al tercer.

Els secundaris van estar força bé, donada la brevetat del seu paper. 

En definitiva, i en la meva modesta opinió, una de les millors funcions de Tristan que he sentit des de Bayreuth. Ara cal veure-la...










diumenge, 24 de juliol del 2022

 

RICHARD WAGNER

DER RING DES NIBELUNGEN (L'ANELL DEL NIBELUNG)

GRAVACIÓ EN VIU A LA ROYAL OPERA HOUSE - COVENT GARDEN

25, 27 SETEMBRE, 1 I 4 OCTUBRE DE 1957

DAS RHEINGOLD (L'OR DEL RHIN)

Wotan: Hans Hotter
Donner: Robert Allman
Froh: Edgar Evans
Loge: Erich Witte
Fricka: Georgine von Milinkovic
Freia: Elisabeth Lindermeier
Erda: Maria von Ilosvay
Alberich: Otakar Kraus
Mime: Peter Klein
Fasolt: Kurt Böhme
Fafner: Frederick Dalberg
Woglinde: Joan Sutherland
Wellgunde: Una Hale
Flosshilde: Marjorie Thomas
Orquestra de la Royal Opera House, Covent Garden
Direcció: Rudolf Kempe 

Al Covent Garden, Kempe compta amb Hotter, Nilsson, Windgassen, von Milinkovic,… és a dir, gran part de la flor i nata de les veus wagnerianes de les que disposava el gran Knappertsbusch per a recrear les seves extraordinàrias lectures.

  CRÒNIQUES WAGNERIANES TIROLESES Erl Sommer Festspiel – Richard   Wagner: SIEGFRIED I GÖTTERDÄMMERUNG 21 i 23 /07/2023 Aquest any es ...