Pels no informats, diré que, després del Tristan escenificat per Wieland Wagner el 1952 i de l'escenificat pel seu germà Wolfgang, el 1962 es tornà a posar sobre l'escenari de Bayreuth el Tristan.
Aquesta producció es va mantenir des de 1962 fins el 1970. Només es va deixar de representar els 1965 (nova producció de l'Anell dirigida per Böhm) i el 1967. Per tant, va pujar a l'escenari de Bayreuth el 1962, 1963, 1964, 1966, 1968, 1969 i 1970. Els intèrprets estaven conformats pel "pal de paller" de la parella protagonista; Wolfgang Windgassen i Birgit Nilsson, que ja ho havien començat a cantar de 1957 a 1959 sota la batuta de Wolfgang Sawallisch.
El director musical era Karl Böhm. L'escenografia era més simbolista que mai. Cada acte estava dominat per un gran monòlit estil Henry Moore. El poder i misteri d'aquestes figures totèmiques, eròtiques i fàl·liques d'uan banda i d'altra, suggeridores de l'origen celta de la història, fou reforçat per efectes de luminotècnia de color verd, groc, blau i vermell. Part de la crítica va qualificar aquesta producció com la més perfecta realitzada per Wieland.
Esmentem el repartiment del 1970:
Tristan: Wolfgang Windgassen
Marke: Martti Talvela Que fou substituït per Franz Crass el 19/8
Isolde: Birgit Nilsson
Kurwenal: Gustav Neidlinger
Melot: Reid Bunger
Brangäne: Grace Hoffman
Un pastor: Hermin Esser
Un pilot: Bengt Rundgren
Jove mariner: Hermin Esser
Cor del Festival dirigit per Wilhelm Pitz
Orquestra del Festival dirigida per Karl Böhm
Els afortunats wagnerians que posseeixin la gravació "oficial" de 1966 feta per Deutsche Grammophon no trobaran gaires diferències amb aquesta que comento. Hi ha alguns detalls, però, dignes de menció;
Karl Böhm porta un tempo normal - lleuger (li dura 3h i 40 min) amb transparència i precissió, tal i com ja havia fet en l'Anell de 1965 i en els Mestres de 1968. No és una lectura pesada i trnscendent com les que tots tenim al cap. Però si una interpretació lleugerament intensa o intensament lleugera, com preferim.
Tant Talvela(Marke) com La parella protagonista Nilsson - Windgassen es nota lleugerament que hi posen un quelcom més de passió, sent sabedors que era les darreres vegades que feien trepitjaven l'escenari de Bayreuth. Aquesta funció, preservada sortosament en gravació radiofònica semi - stèreo i trobable en plataformes afageix un plus a l'èpica d'aquesta meravellosa producció del nét gran de Wagner.
Wolfgang Windgassen està gairebé perfecte en la eva línia quasi - heroica acte rere acte. Sense defallir el més mínim al tercer, durant l'agonia.
Martti Talvela dóna una lliçó de com s'ha de cantar Marke amb la seva veu de ressonàncies cavernoses tan característica i que anava tan bé pel rei traït.
Isolde és la incombustible Birgit Nilsson que, segurament, devia emocionar fins i tot a Karl Böhm (segons declaracions del director, que tenia ja 76 anys).
La gran diferència amb la gravació del 1966 "oficial" fou la incorporació de Gustav Neidlinger com a Kurwenal en comptes de Eberhard Waechter. La veritat és que Neidlinger "sona extrany" cantant un paper que no siguin els seus papers "fetix" Alberich o Klingsor. Dit això, si t'oblides d'aquest fet composa un Kurwenal seriós i dramàtic que va molt bé en la dramatúrgia global de l'obra.
Brangäne era Grace Hoffmann, gran contralt, més que mezzo dramàtica, especialitzada en oratoris barrocs i que dóna el contrapunt perfecte, sobretot al primer acte a l'enfurismada Isolda.
Els secundaris també són de gran nivell (com acostumava a ser aquella època). Hermin Esser canta un líric amb força jove mariner i el pilot és el que anys més tard seria Daland de referència, Bengt Rundgren.
En definitiva, aquesta és una "altra" versió de Tristan per gaudir-la de cap a peus, des de l'acord màgic del preludi fins la sublimació absoluta de la mort d'Isolda.
Paga la pena escoltar-la atentament i relaxadament.
