RICHARD WAGNER
DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (L’HOLANDÈS
ERRANT) Òpera romàntica en tres actes amb text i música del compositor
Personatges i veus:
Daland: Georg Zeppenfeld,
baix
Senta: Asmik Grigorian, soprano
Erik: Eric Cutler, tenor
Mary: Marina Prudenskaya, mezzo – soprano
Jove mariner: Attilio Glaser, tenor
Holandès: John Lundgren, baix – baríton
Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth
Direcció cor: Eberhard Friedrich
Direcció musical: Oksana Lyniv
Escenografia Dimitri Tcherniakov
Començaré parlant de “l’escenogafia”
(ho poso entre cometes ja que no es correspon a l’autèntica de l’obra) i així
em trec de sobre el mal tràngol.
Quan un està posat i acostumat a l’argument original del propi Wagner (no ho oblidem
pas!), troba que aquest muntatge és una
estafa en tota regla a l’espectador que espera VEURE i sentir allò que ha estat
escoltant i estimant durant anys. És molt trist que no tingui res a veure el
que s’esdevé a escena amb el que canten i el que s’escolta al fossar orquestral.
No penso fer cap valoració ni bona ni dolenta de la presumpta escenografia ja
que, per mi, no es correspon a l’obra de Wagner. I Aquí, del que es tracta, és
d’analitzar la interpretació.
Parlem, ara si, de les veus.
Daland és Georg Zeppenfeld.
Actualment, un dels valors més segurs i sòlids del Festival en tot allò que
canta. No desmereix en absolut als grans baixos que han encarnat el pare de
Senta. Encara més, la seva veu potent, ben timbrada i el fraseig clar el
converteixen en un dels millors cantants que poden donar vida actualment al
mariner norueg.
Senta és Asmik Grigorian.
Gran troballa del festival d’aquest any. No té una veu dramàtico – spinto com
les grans a què estàvem acostumats, però sí que posseeix un instrument lírico –
spinto (Nylund als millors temps) molt apropiat per a encarnar la jove
obsessionada amb la llegenda. Un dels grans èxits d’aquesta producció.
Erik és Eric Cutler. Tenor
que, si va començar lleugerament vacil·lant al principi, es va assentar al
personatge i ofereix un Erik líric però reivindicatiu. Amb un bon centre
(lleugerament metàl·lic) i una bona dicció, va defensar amb solvència aquest
personatge tan i tant difícil de representar, pel hàndicap que representa la
contra de l’holandès.
Mary era Marina Prudenskaya (veterana del
festival) i que defensà amb dignitat el rol d’assistenta i curadora de Senta.
El jove Mariner era Attilio
Glasser, veu adequada com correspon al jove mariner. En aquest paper han sobresortit
futur grans cantants com ara Francisco Araiza, René Kollo o Graham Clark.
L’holandès era John Lundgren.
Aquest baix – baríton (més baríton que baix) està programat de cantar el Wotan
de la propera producció de l’Anell. Té una veu fosca, un pèl ruda, plena en el
registre de baríton, i suficient en els baixos. Encarnà de manera solvent a l’holandès. Sense
fer oblidar els grans “monstres” que ens han delectat en la història del
festival, millorant això si, molts altres que, o bé eren massa barítons, o es passaven de baixos.
L’altre gran triomfadora de
la vetllada fou la directora ucraïnesa Oksana Lyniv (que ja va dirigir precisament
aquesta obra al Liceu la temporada 2016 – 17, amb escenografia de Philipp
Stölzl). Es nota que ha anat adquirint coneixement profund de la partitura i
ofereix detalls i matisos molt destacables d’aquesta obra mestra.
L’orquestra i cor del festival
van estar a la (gran) altura habitual.
Després de sentir la versió
àudio (i no poder resistir la versió visual) només em queda preguntar – me:
Podrem gaudir novament a Bayreuth de manera global?
El temps ho dirà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada