Crítiques de representacions i gravacions












RICHARD WAGNER

DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (L’HOLANDÈS ERRANT) Òpera romàntica en tres actes amb text i música del compositor

Personatges i veus:

Daland: Georg Zeppenfeld, baix
Senta: Asmik Grigorian, soprano
Erik: Eric Cutler, tenor
Mary: Marina Prudenskaya, mezzo – soprano
Jove mariner: Attilio Glaser, tenor
Holandès: John Lundgren, baix – baríton
Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth
Direcció cor: Eberhard Friedrich
Direcció musical: Oksana Lyniv
Escenografia Dimitri Tcherniakov

Començaré parlant de “l’escenogafia” (ho poso entre cometes ja que no es correspon a l’autèntica de l’obra) i així em trec de sobre el mal tràngol.
Quan un està posat i acostumat a l’argument original del propi Wagner (no ho oblidem pas!), troba  que aquest muntatge és una estafa en tota regla a l’espectador que espera VEURE i sentir allò que ha estat escoltant i estimant durant anys. És molt trist que no tingui res a veure el que s’esdevé a escena amb el que canten i el que s’escolta al fossar orquestral.
No penso fer cap valoració ni bona ni dolenta de la presumpta escenografia ja que, per mi, no es correspon a l’obra de Wagner. I Aquí, del que es tracta, és d’analitzar la interpretació.

Parlem, ara si, de les veus.

Daland és Georg Zeppenfeld. Actualment, un dels valors més segurs i sòlids del Festival en tot allò que canta. No desmereix en absolut als grans baixos que han encarnat el pare de Senta. Encara més, la seva veu potent, ben timbrada i el fraseig clar el converteixen en un dels millors cantants que poden donar vida actualment al mariner norueg.

Senta és Asmik Grigorian. Gran troballa del festival d’aquest any. No té una veu dramàtico – spinto com les grans a què estàvem acostumats, però sí que posseeix un instrument lírico – spinto (Nylund als millors temps) molt apropiat per a encarnar la jove obsessionada amb la llegenda. Un dels grans èxits d’aquesta producció.

Erik és Eric Cutler. Tenor que, si va començar lleugerament vacil·lant al principi, es va assentar al personatge i ofereix un Erik líric però reivindicatiu. Amb un bon centre (lleugerament metàl·lic) i una bona dicció, va defensar amb solvència aquest personatge tan i tant difícil de representar, pel hàndicap que representa la contra de l’holandès.

 Mary era Marina Prudenskaya (veterana del festival) i que defensà amb dignitat el rol d’assistenta i curadora de Senta.

El jove Mariner era Attilio Glasser, veu adequada com correspon al jove mariner. En aquest paper han sobresortit futur grans cantants com ara Francisco Araiza, René Kollo o Graham Clark.

L’holandès era John Lundgren. Aquest baix – baríton (més baríton que baix) està programat de cantar el Wotan de la propera producció de l’Anell. Té una veu fosca, un pèl ruda, plena en el registre de baríton, i suficient en els baixos.  Encarnà de manera solvent a l’holandès. Sense fer oblidar els grans “monstres” que ens han delectat en la història del festival, millorant això si, molts altres que, o bé eren massa  barítons, o es passaven de baixos.

L’altre gran triomfadora de la vetllada fou la directora ucraïnesa Oksana Lyniv (que ja va dirigir precisament aquesta obra al Liceu la temporada 2016 – 17, amb escenografia de Philipp Stölzl). Es nota que ha anat adquirint coneixement profund de la partitura i ofereix detalls i matisos molt destacables d’aquesta obra mestra.

L’orquestra i cor del festival van estar a la (gran) altura habitual.  

Després de sentir la versió àudio (i no poder resistir la versió visual) només em queda preguntar – me: Podrem gaudir novament a Bayreuth de manera global?

El temps ho dirà... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Segona jornada, Siegfried

  SIEGFRIED: WOTAN CONTEMPLA I NO ACTUA... Segona jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’Anell del Nibelung) Intèrprets: Sie...