diumenge, 5 de setembre de 2021

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Segona jornada, Siegfried

 

SIEGFRIED: WOTAN CONTEMPLA I NO ACTUA...

Segona jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’Anell del Nibelung)


Intèrprets:
Siegfried, tenor,
Mime, tenor,
Wotan (Der Wanderer), baix – baríton,
Alberich, baríton,
Fafner, baix,
Erda, contralt,
Brünnhilde, soprano,
Waldvogel (Ocell del bosc), soprano
Orquestra nombrosa (105 – 110 músics)

Un cop escoltat el pròleg (Or del Rhin), la 1a jornada (Walquiria) i a prop de la meitat de la tetralogia podem fer les següent reflexions sobre la música:
A l’Or del Rhin, hem sentit nibelungs, déus, semi – déus, deesses i gegants. La música se’ns va revelar, reflex de la Natura, d’ambicions, de renúncies, descriptiva, d’orgull, d’ambicions de traïcions, sempre en el context èpic i diví. Recordem els grans moments com ara la renúncia a l’amor, la descripció del Walhall, la maledicció de l’anell i finalment, l’escena final amb la contemplació i ingrés dels déus al diví Palau – castell.
A la Walquiria, sentim el món de les passions humanes, no només entre els éssers humans sinó també entre les divinitats. La Walquiria és la única jornada de tota la tetralogia on no hi apareix físicament l’anell. Si que hi apareix en forma de leitmotiv. Els sentiments, les ambicions, les frustracions i també els moments heroics tenen la seva part meravellosament representada musicalment en la Walquiria.
En Siegfried, que podríem dir que és l’scherzo en una simfonia, la natura està permanentment present en la música. Podríem dir que el bosc germànic “pulsa a l’orquestra” gairebé e tota la representació. En aquesta complexa jornada, on hi intervenen “només” 8 cantants, els instruments de corda “mitjans”, o sigui, les violes, hi tenen un paper preponderant. Al primer acte, que té lloc a la cova de Mime, sentim permanentment els ritmes de martells sobre enclusa. A l’enclusa petita de Mime i a la gran de Siegfried. Llevat de l’escena de les preguntes i respostes entre  Mime i el Wanderer (Wotan) és un acte “rítmic”, on es diuen moltes coses i algunes bastant ràpidament. L’escena de la forja és permanentment plena de ritme percussor. Al segon acte trobem novament el “bosc alemany” palpitant en l’orquestra. Des de la 1a escena fins la coda final. L’escena entre Alberich i Wotan, amb Fafner de “convidat invisible” té lloc a les profunditats del bosc, a l’entrada de la Neidhöhle. En el mateix indret té lloc l’escena entre Siegfried i Mime, just abans de despertar Fafner i el combat. Seguidament, probablement la “conversa” més ràpida de la Tetralogia entre els germans Mime i Alberich, per a després l’escena més “truculenta” de l’Anell; Mime dient unes frases i volent – ne dir unes altres. L’espectador, naturalment “escolta”, igual que Siegfried. el veritable significat dels arguments de Mime. Quan Siegfried ha occit Mime, es queda sol amb l’ocell del bosc i la música “vola” literalment, amb l’entusiasme de Siegfried per seguir ocellet.
Al principi del tercer acte trobem la música entre les més suggeridores i excelses de tota la tetralogia. El diàleg entre Wotan i Erda és dels més significatius de tot el drama. Apareixen els temes de Siegfried, hereu del món i també del capvespre. La frase “com es pot aturar una roda que roda?” és molt important ja que Wotan inquireix Erda com pot aturar un procés irreversible des de dins mateix. En no trobar resposta, Erda s’enfurisma amb el déu i provoca també la seva resposta irada en el sentit d’abocar el món dels déus al seu final inevitable. El diàleg següent entre Siegfried i Wotan també ens mostra que el déu ha de lluitar (en va) i consentir que Siegfried prengui la iniciativa dels esdeveniments. Aquí podem destacar la frase de Wotan: “amb l’ull que em falta tu veus l’altre que em queda per veure’t”. Profunda reflexió – resposta a l’heroi sobre la seva curiositat de la manca de l’ull esquerre de Wotan.
L’ascensió de Siegfried cap a la roca de Brünnhilde travessant el foc és de les pàgines musicals descriptives més meravelloses que s’han escrit. Amb la música “veiem” tota l’ascensió i arribada al cim on troba la Valquíria adormida. Seguidament, en despertar – la amb un petó assistim a l’encontre de la ex – Valquíria convertida en dona pel càstig diví i de l’heroi beneït descobreix alguns sentiments purament humans mitjançant l’atracció física amb Brünnhilde desposseïda de la divinitat. Els 45 – 50 minuts finals de Siegfried constitueixen una meravella de temes, passió, descobriment i finalment, lliurament amorós. Repassem l’argument:

Acte I
Consideracions dels personatges i la seva aparença escènica:
Mime (el nan nibelung i el primer que apareix a escena) ha de resultar repulsiu a l’espectador, en cap moment ha d’induir a la pietat o empatia. És un ésser repulsiu, repugnant, mesquí, sense un bri ni d’humanitat ni d’amor per ningú tret d’ell mateix. Algunes escenografies ens el figuren com un beneit, sense males intencions i fins i tot amb certes dosis d’humanitat. Res d’això, qui faci això s’equivoca del tot.
Siegfried (el segon personatge en aparèixer a escena) és un heroi, fill de Siegmund i Sieglinde. És un personatge feréstec, però noble, del tot instintiu. Ell mateix no és conscient de qui és. No sap perquè odia Mime però és incapaç d’allunyar – se gaire de la cova doncs pressent que allà  ha de dur a terme alguna cosa abans de marxar definitivament. L’evolució del drama conduirà a augmentar el seu coneixement del món i de les accions que ha de realitzar.
El Vianant (Wotan, tercer en aparèixer a escena) ha de mostrar una aparença exactament descrita a l’argument. Capa, barret d’ala ampla.
Alberich és exactament el mateix ésser repugnant de l’Or del Rhin.
Fafner surt (ha de sortir) amb aparença de drac gegant i ferotge.
L’ocell del bosc ha de cantar entre bambolines, alguns escenògrafs han volgut donar-li aparença humana (gran error). El que potser no sigui un error és emprar un nen (veu blanca) per representar l’ocellet del bosc. En aquest cas no ho trobaria fora de lloc.     

Mime, nan nibelung germà d'Alberich, es troba forjant una espasa dins de la seva cova, en el bosc. Planeja recuperar l'anell per a si mateix, havent criat Siegfried perquè puga acabar amb Fafner, actual posseïdor de l'anell, i així complir el seu desig. Mime necessita fer una espasa per a Siegfried però el jove, amb una força brutal, ha trencat totes les armes que se li han atorgat. Siegfried torna de la seua caminada pel bosc amb un Ós lligat amb una corda per espantar Mime. Un cop alliberada la fera cap al bosc, li demana que se li revele el seu origen. Mime es veu obligat a explicar que va haver de tenir cura de Sieglinde, sa mare, mentre donava a llum, però que al final ella va morir, fent-se càrrec de l'infant Siegfried. Mime mostra les restes de l'espasa Nothung i Siegfried li ordena que la repari.
Siegfried surt de la Cova i Mime entra en un estat de desesperació, ja que les habilitats del nan no són prou bones com per a reparar la llegendària espasa.ç

Un ancià (que realment és Wotan disfressat de pelegrí errant) apareix sobtadament. El vinanant, a canvi de la seva estada a la cova, ofereix un concurs d'endevinalles en el qual cadascun en presentarà tres i aquell que perdi, perdrà també la seva vida. Mime accepta el repte, amb el propòsit de desfer-se de l'invitat no desitjat. El nan pregunta el nom de les races que viuen davall la terra, sobre ella i en el firmament. Wotan respon que són els nibelungs, els gegants i els déus. Després l'ancià fa les seves tres preguntes: Quina és la raça més amada per Wotan però la pitjor tractada? Com s'anomena l'espasa que pot derrotar a Fafner? Qui pot forjar aquesta espasa? Mime contesta que la raça és la dels Wälsung (l'estirp de Siegfried) i l'espasa és Nothung. Mime no sap contestar l'última pregunta i Wotan li perdona la vida, tot revelant-li que "només aquell que no coneix la por" podrà reparar l'espasa i afegeix que, a més, aquesta persona li llevarà la vida a Mime.


Siegfried torna i s'amoïna perquè Mime no ha progressat gens amb l'espasa. Mime dedueix que l'única cosa que mai no va ensenyar a Siegfried va ser la por. Siegfried es mostra ansiós per conéixer aquesta emoció i per tant el nan li promet portar-lo davant de Fafner, el drac. Com que Mime no pot forjar Nothung novament, Siegfried decideix intentar – ho pel seu compte, i ho fa. Mentrestant, Mime prepara un brou amb verí que usarà per a matar Siegfried després que el jove hagi derrotat el drac. Un cop forjada l’espasa, per provar la seva eficàcia, trenca d’un cop l’enclusa en què l’ha forjat.

Acte II

Veiem Alberich a l’entrada de la cova de Fafner, vigilant. Apareix el Vianant. Ambdós es reconeixen mútuament i Alberich, enfurismat, declara els seus plans de dominar el món una vegada l'anell estigui al seu poder. Wotan declara que la seva intenció no és recuperar l'anell. Sorprenentment i amb Alberich angoixat, Wotan desperta a Fafner i li comunica que un heroi s'aproxima per a lluitar amb ell. Fafner no li dona molta importància, refusa lliurar l'anell a Alberich i acaba adormint-se novament. Wotan i Alberich es retiren.

Siegfried i Mime arriben a la cova a trenc d'alba. Mime decideix mantenir les distàncies mentre que Siegfried s'acosta a l'entrada de la cova. Després d’un curt diàleg en el que Mime prova per darrer cop espaordir Siegfried sense aconseguir-ho, Mime es fa fonedís desitjant que Fafner i Siegfried es matin un a l’altre. Mentre el guerrer espera que el drac aparegui, veu un ocell reposant sobre un arbre. Siegfried intenta reproduir el seu cant utilitzant una flauta matussera que es fa amb una canya. Li resulta impossible. Després, l'heroi toca una melodia amb la trompa, la qual cosa acaba de despertar a Fafner. Després d'una breu xerrada de provocacions, Siegfried i Fafner lluiten entre si i Siegfried travessa el cor de Fafner amb l’espasa Nothung.
En el seu últim alè, Fafner, després d’explicar al noi breument la seva història,  descobreix que el que l’ha occit és Siegfried i l'adverteix d'una traïció. Quan Siegfried es prepara a retirar la seua espasa del cos del drac, es crema amb la sang i per instint posa la seva mà sobre la seva boca. En tastar la sang del drac descobreix que pot entendre el que l'ocell està cantant. Aquest l’adverteix que Mime provarà de matar – lo i que no se’n refiï de les seves paraules falsament afalagadores. Siegfried segueix les instruccions de l'ocell i així, recull l'anell i el Tarnhelm del tresor de Fafner. Mentrestant apareixen Mime i Alberich en un diàleg ràpid i crispat per apoderar-se del tresor. Alberich s’amaga i Mime es queda amb Siegfried que ha sortit de la cova amb l’anell i el Tarnhelm. Siegfried es queixa que encara no sap que és la por. Mime no deixa d'aprofitar l'oportunitat i li ofereix una beguda enverinada. No obstant això, la sang del drac permet que Siegfried pugui sentir els pensaments del nibelung, i per tant, quan se n’adona de les veritables intencions del nan, el noi mata a Mime amb l’espasa.

Tot seguit, l'ocell explica a Siegfried l'existència d'una dona que jau sobre una roca, envoltada per una flama màgica. Siegfried decideix anar-la a buscar per a veure si ella li pot ensenyar què és la por. Amb Siegfried seguint l’ocell a través del bosc s’acaba l’acte i baixa el teló.       

Acte III

És negra nit a la base de la muntanya on descansa Brünnhilde. Wotan invoca Erda, deessa de la terra. En un diàleg magnífic, Erda apareix, confosa per la sobtada crida, i no sap què dir. Wotan li pregunta com pot aturar una roda que roda i desfer – se de l’angoixa que sent. Erda li retreu les incoherències que ha comès, en castigar Brünnhilde per complir les seves intencions. Wotan s’enfada i l’informa que ja no tem la fi dels déus. El llegat de Wotan quedarà en Siegfried, els Wälsung i en Brünnhilde. Aquesta raça i els dos herois treballaran junts per a redimir el món a través de l’amor. Erda es retira.

Siegfried arriba on es troba Wotan (qui encara està disfressat) i el déu l'interroga. Siegfried no reconeix el seu avi, i les seues respostes són una mica insolents en tant que no sap que el seu interlocutor és el seu avi. L'heroi decideix continuar la seua marxa cap a Brünnhilde. El Vianant prova de bloquejar el seu pas argumentant que una vegada la seva llança ja va trencar l’espasa. Siegfried, ple d’entusiasme furiós destrueix la llança de Wotan amb un colp de la llegendària Nothung. Wotan recull les peces de la seua llança i desapareix.

En una transició musical magnífica,  Siegfried travessa el cercle de foc i arriba on és Brünnhilde. Inicialment creu que la figura correspon a un home però una vegada li lleva l'armadura, descobreix que és una dona. Siegfried no sap com reaccionar i experimenta sensacions que no ha sentit mai. Finalment, aquest sentiment de dubte li causa por i sense saber per què, acaba besant a Brünnhilde, la qual es desperta. Brünnhilde es lamenta davant Siegfried d’haver perdut la seva divinitat i haver-se de lliurar a ell com a dona mortal. L’heroic la convenç perquè l’estimi sense reserves i ella li replica que sempre l’ha estimat fins i tot abans de néixer. L'amor per Siegfried acaba d'apoderar-se de la valquíria, qui renuncia a tot allò relacionat al món dels déus. Junts, Siegfried i Brünnhilde proclamen que viuran l'amor i es riuran de la mort. Amb una coda musical extraordinària clou l’acte i baixa el teló.

Fins aquí Siegfried.

Comentem ara alguns aspectes vocals dels personatges

Siegfried és probablement, el paper més difícil per tenor de la història de l’òpera. No té notes molt agudes però es mou en una tessitura força incòmoda. A més, es esgotador físicament i vocalment; al primer acte ha de itneractuar amb Mime gairebé tot el 1r acte, acabant amb la forja de Nothung. Donar cops de martell a una enclusa, amb una orquestra de 110 músics tocant forte – fortissimo i que es senti la veu és un prodigi a l’abast de pocs. Al segon acte, té lloc la lluita amb el Drac i la posterior discussió amb Mime que acaba amb la mort del nan. Finalment, si això fós poc, al tercer acte s’enfronta amb Wotan i després ascendeix a la roca de Brünnhilde on l’espera una soprano dramàtica amb la veu fresca i durant 45 – 50 min ha de donar-li rèplica amb totes les seves forces.
La veu de Siegfried no pot ser de cap manera un tenor líric. Ha de ser un tenor spinto – dramàtic amb un bon centre, gran volum i agut relativament fàcil. Sempre hi ha hagut pocs cantants que puguin encarnar el paper de l’heroi welsung. Entre els més destacats de mitjan segle XX podem destacar: Lauritz Melchior i Max Lorenz i Set Svanholm. A partir del “nou Bayreuth”, Bernd Aldenhof, Wolfgang Windgassen, Hans Hopf, Jess Thomas, Jean Cox, René Kollo, Manfred Jung, Reiner Goldberg, Toni Krämer, Siegfried Jerusalem, Alan Woodrow, John Treleaven, i recentment; Stefan Vinke, Andreas Schager, Simon O Neill, Stuart Skelton, Stephen Gould.        

Mime ha de ser un tenor anomenat “de caràcter”. Què vol dir això? En primer lloc, ha de ser un molt bon actor, capaç de reproduir la mesquinesa i repugnància que a tots ens causa el seu personatge. Pel que fa a la veu, és un tipus bastant estrany de tessitura. No ha de ser un tenor líric, tampoc líric – spinto convencional, tampoc dramàtic. Així doncs, quin tipus de tenor demana aquest personatge?. La veu de Mime correspon a la tessitura de tenor, però molt especial. Un tenor líric (com el gran Peter Schreier) s’haurà d’esforçar molt en donar una imatge de mesquí, avariciós, innoble, venjatiu i rancorós. Sovint i recentment, han cantat Mime cantants que han estat Siegfried en una primera etapa de la veu. El que correspon al terreny de la perversitat és que algun Mime canti amb més lirisme i solvència que el propi Siegfried. Hi ha hagut  grans cantants que han encarnat el vil Mime al llarg de la història: A mitjan Segle XX trobem a Erich Zimmerman, al nou Bayreuth, els grans Mime foren Paul Kuën, Gerhard Stolze, Erich Klaus, Herold Kraus, Erwin Wohlfahrt, Georg Paskuda, Heinz Zednik, Peter Haage, Graham Clark, Manfred Jung, Gerhard Siegel, Wolfgang Schmidt, Christian Elsner. Burkhard Urich, Andreas Konrad, Arnold Bezuyen, David Cangelosi.

Wotan (Der Wanderer). Per anar bé, el Wanderer ha de ser el mateix cantant que el Wotan de l’Or del Rhin (pròleg) i la Walquiria (1a jornada). Algunes vegades, el cantant que encarna el Vianant té una veu més greu i profunda que el que encarna el Wotan de les dues primeres òperes.  Ha de mostrar – se autoritari i condescendent al primer acte en el diàleg amb Mime. Segur i confiat en el segon acte al diàleg amb Alberich i, al principi del tercer acte el seu diàleg amb Erda ha de ser ansiós al principi, i enfurismat al final, quan cedeix l’herència del món a Siegfried. A continuació s’ha de mostrar lleugerament paternal amb l’heroi, pacient i finalment, fora de si i claudicant en veure la llança trencada per l’espasa de Siegfried.
Esmentem alguns cantants que han donat vida i interpretat amb solvència el Vianant; des de mitjan segle XX: Friedrich Schorr, Hans – Hermann Nissen, Sigurd Björling, Hans Hotter, Josef Greindl, Theo Adam, Thomas Stewart, Donald McIntyre, Siegmund Nimsgern, John Tomlinson, Alan titus, Falk Struckmann, Albert Dohmen, Wolfgang Koch, John Lundgren, Günther Groissböck.

Alberich. Idealment, ha de ser el mateix cantant que al pròleg (Or del Rhin). Només apareix al principi del segon acte davant la cova de Fafner. S’ha de mostrar crispat i desconfiat en tot moment. El gran intèrpret d’aquest paper al llarg de la segona meitat del segle XX i encara un gran referent és el baix – baríton de Mainz Gustav Neidlinger.

 Fafner, el gegant materialista convertit en drac per efecte del Tarnhelm màgic, ha de ser un baix profund que, sovint canta a través d’un megàfon amb la veu amplificada per donar – li més impacte escènic. Intervé només al segon acte, al principi molt breument amb 3 frases, responent a les invocacions del Vianant i Alberich. Més tard, surt de la cova i lluita amb Siegfried, acabant amb el discurs final de la seva vida, tot explicant-li breument a Siegfried la seva història. Alguns baixos destacats que han interpretat aquest rol són: Friedrich Dahlberg,  Kurt Böhme, Josef Greindl, Arnold Van Mill, Peter Roth Ehrang, Heinz Feldhoff, Bengt Rubdgren, Matti Salminen, Fritz Hübner, Dieter Schweikart, Philip Kang, Eric Halfvarson, Hans – Peter König, Ain Anger, Sorin Coliban, Wilhelm Schwinghammer.    

Erda, la deessa de la Terra ha de ser una contralt amb veu potent i profunda. Té una intervenció al principi del tercer acte, més que res, provocadora del “testament de Wotan”. Grans contralts han prestat la veu i el caràcter a aquesta deessa. Algnes de les més destacades són: Ruth Siewert, Ira Malaniuk, Maria von Ilosvay, Jean Madeira, Marga Höffgen, Vera Soukupova, Ortrun Wenkel, Hanna Schwarz, Anne Gjevang, Birgitta Svendén, Mette Eising, Mihoko Fujimura, Nadine Weissmann, Wiebke Lehmkuhl.

Arribem a un dels grans rols de Siegfried: Brünnhilde. Intervé al final del 3r acte. A la cantant – actriu que interpreta Brünnhilde se li demana que sàpiga expressar 3 estats d’ànim. Primer ha d’adoptar l’actitud d’algú que es desperta il·lusionada amb la sortida del Sol. En segon lloc l’assumpció de la seva condició de “dona mortal” amb l’angoixa i el desencís que comporta deixar la divinitat. En tercer lloc el lliurament sense condicions, davant la insistència de Siegfried, a l’heroi, tal i com havia pressentit fa temps. Idealment, la cantant ha de ser la mateixa que ha interpretat la Walquiria i també que interpretarà el Capvespre dels déus. Necessita la veu d’una soprano dramàtica. Esmentem algunes sopranos que han dignificat i donat vida a aquest personatge tan complex i important. Des de mitjan segle XX; Lotte Lehmann, Paula Buchner, Kirsten Flagstad, Maria Müller, Marta Fuchs, Astrid Varnay, Birgit Nilsson, Ingrid Bjoner, Berit Lindholm, Jeannine Altmeyer, Hildegard Behrens, Gwyneth Jones, Deborah Polaski, Anne Evans, Evelyn Herlitzius, Gabrielle Schnaut, Luana de Vol, Nina Stemme, Irene Theorin, Linda Watson, Catherine Foster, Susan Owen, Gun Brit Barkmin...

Finalment, l’Ocell del Bosc és un paper per una soprano lleugera o fins i tot per una veu blanca. Hi ha l’anècdota  que aquest paper, en algunes gravacions ha estat cantat per sopranos afamades que han prestat la seva veu a aquest breu paper. Recordem a Joan Sutherland i Kiri Te Kanawa.

L’orquestra és tan nombrosa com a l’Or del Rhin i la Walquiria.

Fins aquí, Siegfried... Properament El Capvespre dels Déus

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Segona jornada, Siegfried

  SIEGFRIED: WOTAN CONTEMPLA I NO ACTUA... Segona jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’Anell del Nibelung) Intèrprets: Sie...