dimecres, 3 d’agost de 2022

L'ANELL DE 1964 AL COVENT - GARDEN - GEORG SOLTI

 




Georg Solti va ser director general de música del Covent Garden entre 1961 i 1971. Sabem també que, des de 1957, el productor John Culshaw va voler embarcar-se en una empresa colossal per l'època: La gravació en estudi amb tots els avenços tècnics disponibles per l'època, de l'Anell del Nibelung de Richard Wagner. La seva gravació, des de 1958 (Or del Rhin) fins el 1965 (Valquíria) ha fet història i ha esdevingut una de les fites de les gravacions wagnerianes de tots els temps.

Doncs bé, Solti ja havia dirigit obres de l'Anell molt abans d'aquesta gravació. Aquí comentaré la que va fer el 1964 a la Royal Opera House - Covent Garden la tardor de 1964. Producció de Hans Hotter, sortosament preservada en gravacions radiofòniques.

Començo esmentant els repartiments:

Das Rheingold:

Wotan: David Ward

Donner: Victor Godfrey

Froh: John Dobson

Loge: Gerhard Stolze

Fricka: Josephine Veasey

Freia: Elisabeth Vaughan

Erda: Maureen Guy

Alberich: Gustav Neidlinger

Mime: John Lanigan

Fasolt: Forbes Robinson

Fafner: Michael Langdon

Woglinde: Joan Carlyle

Wellgunde: Elizabeth Robson

Flosshilde: Maureen Guy

Observem que la majoria de cantants són britànics i habituals de l'època al Covent Garden.

Només hi ha algunes excepcions, com ara el Loge de Gerhard Stolze (que el 1970 ja fou emprat per Karajan en la seva gravació de l'Anell) i l'Alberich de Gustav Neidlinger (probablement, el millor Alberich del segle XX).

Aquesta gravació és excepcional, només amb la mancança del so stéreo. David Ward, baix - baríton escocès dóna vida a un magnífic Wotan. Veu greu, profunda i autoritària, com requereix el personatge.

Josephine Veasey, gran descobriment de Solti per la corda de mezzo, dona vida a una Fricka més lírica que dramàtica, però solvent en tot moment.

El Loge de Stolze, per mi, va ser sempre un error d'assignació, ja que jo penso que Loge (semi-déu) ha de tenir un tipus de veu més heroic que líric o còmic. Stolze tenia una veu ideal per Mime, però no per Loge. Tot i així, se'n surt raonablement bé.

Els GEgants Fsolt i Fafner estan força ben servits per Forbes Robinson i Michael Langdon. Alberich, com ja he comentat és el gran Gustav Neidlinger que, per molts ha estat el millor Alberich de la discografia.

Solti fa sonar la orquestra amb un so dramàtic i precís que l'acompanyaria tota la seva carrera.

Podriem considerar que aquesta gravació és el contrapunt en viu de la gravació oficial de DECCA.


Die Walküre (La Valquíria) gravada el 1965

Siegmund: Ernst Kozub

Hunding: Michael Langdon

Wotan: David Ward

Sieglinde: Gwyneth Jones

Brünnhilde: Amy Shuard

Fricka: Josephine Veasey

Gerhilde: Anne Edwards

Ortlinde: Margaret Kingsley

Waltraute: Ann Howard

Schwertleite: Yvonne Minton

Helmwige: Rae Woodland

Siegrune: Noreen Berry

Grimgerde: Maureen Guy

Rossweisse: Elizabeth Bainbridge

En aquesta Valquíria hi ha diverses coses a comentar:

Siegmund està cantat per Ernst Kozub, veu baritona i ideal per Siegmund. Aquest cantant fou l'escollit inicialment per cantar el Siegfried de la gravació en estudi amb la Filharmònica de Viena. Després de diversos problemes d'adaptació i coneixement del personatge es va descartar en favor del molt mes experimentat Wolfgang Windgassen. Què hagués passat si arriba a convertir-se en el Siegfried "oficial" de l'Anell? no ho sabrem mai.

Hunding és Michael Langdon, baix amb veu fosca, poderosa i ben tinbrada. Intèrpret ideal del malvat espos de Sieglinde i també de Hagen en en nombroses ocasions. 

Wotan és David Ward, que ja l'ha cantat de l'Or del Rhin. Veu gairebé ideal de baix-baríton per a cantar Wotan. Llàstima que no es prodigués més en aquest paper en gravacions i a Bayreuth. Fa un comiat del 3r acte memorable, a l'alçada dels més grans.

Sieglinde és una jove Gwyneth Jones de 28 anyets, veu magnífica i ideal pel paper de la germana welsunga. Sense el vibrato que l'acompanyaria en anys posteriors, cal gaudir d'aquesta interpretació on dóna una lliçço de com s'ha de cantar Sieglinde. A l'alçada de la Crespin de 1965 amb Solti.

La Brünnhilde de tot el cicle és Amy Shuard. Una soprano dramàtica sense la potència de la Flagstad, Nilsson ni Varnay, però que dóna força bé el personatge. Veu bonica, sense fissures amb vibrato adequat. Als 40 anys mostra plenitud de facultats per encarlar la filla rebel de Wotan.

Josephine Veasey canta una Fricka força bona als 30 anys d'edat. Ja va cantar la Fricka de l'Or pocs dies abans. En Veasey no trobarem la mezzo dramàtica de Christa Ludwig, ni la potent contralt dramàtica de Jean Madeira. Però sí trobem una mezzo lírica, amb veu potent i ben timbrada que encarna perfectament el rol de la deesa menyspreuada.

La resta de Valquíries es mostra a gran alçada, amb la curiositat de la Schwertleite d'Yvonne Minton, que esdevindria una mezzo dramàtica excepcional amb el pas del temps.

Aquesta jornada és ideal per la visió dramàtica de Solti que condueix l'orquestra del Covent Garden amb la precissió i dramatisme idonis.


Siegfried

Siegfried: Wolfgang Windgassen

Mime: Gerhard Stolze

Der Wanderer: Hans Hotter

Alberich: Otakar Kraus

Fafner: Michael Langdon

Erda: Maureen Guy

Brünnhilde: Amy Shuard

Ocell del bosc: Joan Carlyle

Arribem al "quid" de l'Anell. Siegfried és, amb pocs dubtes, el drama musical que marca la consolidació o l'inici del fracàs vocal d'una producció de l'Anell. El 1964 feia 2 anys que Solti havia gravat el Siegfried per DECCA amb la Filharmònica de Viena i John Culshaw com a productor. L'orquestra del Covent Garden brilla a més no poder a les seves ordres. Dramàticament impecable i amb la precissió que exigia el director, ens ofereix un desenvolupament magnífic de cada escena. 

Wolfgang windgassen, encara en plenitud vocal canta un Siegfried de manual.

Mime "és" Gerhard Stolze. El tenor de Dessau, amb 38 anys dóna una lliço magistral de com interpretar el covard, mesquí i malvat germà nibelung. La seva veu és una de les més idònies de la discografia per interpretar a Mime.

Der Wanderer (el Vianant) és cantat per Hans Hotter, que es va voler sumar a la festa. Com que el rol de Wanderer no tés les exigències, ni de bon tros que posseeix el Wotan de la jornada anterior. Hotter fa gal·la de tota la seva saviesa interpretativa per configurar un déu abatut i derrotat, però amb un punt d'orgull, vocalment ideal.

Alberich és Otakar Kraus, cantant preferit de Rudolf Kempe per aquells anys. Compon un Alberich no tant "malvat" i "negre" com el gran Neidlinger, però sí amb veu força adequada pel germà gran dels nibelungs.

Fafner és interpretat per un cavernós i profund Michael Langdon. Llàstima que aquest cantant no es va prodigar més en les gravacions discogràfiques de l'època.

Erda és Maureen Guy, contralt "de la casa". No escoltem a les grans Erdas que recordem (Madeira, Domínguez, Siewert...) però compleix força bé elrol  de Mare Terra confosa i enfurismada amb Wotan.

Brünnhilde és Amy Shuard. Ja hem comentat a la Valquíria la bona feina d'aquesta soprano dramàtica britànica. En aquesta representació es manté a l'alçada de l'anterior.

L'ocell del bosc és una altra "cantant de la casa". Joan Carlyle que, amb una veu lírica i adequada al paper compleix perfectament.

Solti salda aquest Siegfried amb nota molt alta. Si no fós per la diferència de qualitat de so amb la gravació "oficial", aquesta seria una de les grns aportacions de Solti a la dramatúrgia wagneriana.


Götterdämmerung (El Capvespre dels Déus)

Siegfried: Wolfgang Windgassen

Gunther: John Shaw

Alberich: Otakar Kraus

Hagen: Gottlob Frick

Brünnhilde: Amy Shuard

Gutrune: Heather Harper

Waltraute:Josephine Veasey

1a Norna: Helen Watts

2a Norna: Maureen Guy

3a Norna: Gwyneth Jones

Woglinde: Joan Carlyle

Welgunde: Elizabeth Robson

Flosshilde: Maureen Guy

Cor de la Royal Opera House, Covent Garden

       

Comentari sobre els cantants. Observem que l'eix principal d'aquest anell s'ha conservat; Amy Shuard i Wolfgang Windgassen. Aquí, hi afegim el Hagen extraordinari de Gottlob Frick (un dels 4 o 5 millors de la història). L'Alberich segueix sent Otakar Kraus (llàstima de no ser Neidlinger) que compleix força bé, per cert. Gunther és un baríton "de la casa" John Shaw que també compleix amb escreix l'encarnació del difícil paper de rei feble però noble. Igual que Gutrune, encarnada per la jove Heather Harper (que també ho canta en la versió d'Estudi). Josephine Veasey desgrana magníficament el paper de germana desesperada de Brunilda. Veu jove i, tot i que lírica, molt apropiada per Waltraute.

Un autèntic luxe és el format per les tres nornes: Helen Watts (gran cantant que arribaria a ser estrella internacional en el camp de l'oratori), Maureen Guy (que repeteixx filla del Rhin) i Gwyneth Jones (la Sieglinda de la Valquiria). Les tres arribarien a assolir grans èxits en carrera individual.

La interpretació, com sempre, precisa i dramàtica de Solti, converteix aquest Götterdämmerung en una culminació magistral de l'Anell proposat pel Covent Garden el 1964.








dimecres, 27 de juliol de 2022

En ocasió del darrer Tristan a Bayreuth de Wieland Wagner

Pels no informats, diré que, després del Tristan escenificat per Wieland Wagner el 1952 i de l'escenificat pel seu germà Wolfgang, el 1962 es tornà a posar sobre l'escenari de Bayreuth el Tristan.

Aquesta producció es va mantenir des de 1962 fins el 1970. Només es va deixar de representar els 1965 (nova producció de l'Anell dirigida per Böhm) i el 1967. Per tant, va pujar a l'escenari de Bayreuth el 1962, 1963, 1964, 1966, 1968, 1969 i 1970. Els intèrprets estaven conformats pel "pal de paller" de la parella protagonista; Wolfgang Windgassen i Birgit Nilsson, que ja ho havien començat a cantar de 1957 a 1959 sota la batuta de Wolfgang Sawallisch.
El director musical era Karl Böhm. L'escenografia era més simbolista que mai. Cada acte estava dominat per un gran monòlit estil Henry Moore. El poder i misteri d'aquestes figures totèmiques, eròtiques i fàl·liques d'uan banda i d'altra, suggeridores de l'origen celta de la història, fou reforçat per efectes de luminotècnia de color verd, groc, blau i vermell. Part de la crítica va qualificar aquesta producció com la més perfecta realitzada per Wieland.
Esmentem el repartiment del 1970:
Tristan: Wolfgang Windgassen
Marke: Martti Talvela Que fou substituït per Franz Crass el 19/8
Isolde: Birgit Nilsson
Kurwenal: Gustav Neidlinger
Melot: Reid Bunger
Brangäne: Grace Hoffman
Un pastor: Hermin Esser
Un pilot: Bengt Rundgren
Jove mariner: Hermin Esser   
Cor del Festival dirigit per Wilhelm Pitz
Orquestra del Festival dirigida per Karl Böhm
Els afortunats wagnerians que posseeixin la gravació "oficial" de 1966 feta per Deutsche Grammophon no trobaran gaires diferències amb aquesta que comento. Hi ha alguns detalls, però, dignes de menció;
Karl Böhm porta un tempo normal - lleuger (li dura 3h i 40 min) amb transparència i precissió, tal i com ja havia fet en l'Anell de 1965 i en els Mestres de 1968. No és una lectura pesada i trnscendent com les que tots tenim al cap. Però si una interpretació lleugerament intensa o intensament lleugera, com preferim. 
Tant Talvela(Marke) com La parella protagonista Nilsson - Windgassen es nota lleugerament que hi posen un quelcom més de passió, sent sabedors que era les darreres vegades que feien trepitjaven l'escenari de Bayreuth. Aquesta funció, preservada sortosament en gravació radiofònica semi - stèreo i trobable en plataformes afageix un plus a l'èpica d'aquesta meravellosa producció del nét gran de Wagner.
Wolfgang Windgassen està gairebé perfecte en la eva línia quasi - heroica acte rere acte. Sense defallir el més mínim al tercer, durant l'agonia.
Martti Talvela dóna una lliçó de com s'ha de cantar Marke amb la seva veu de ressonàncies cavernoses tan característica i que anava tan bé pel rei traït.
Isolde és la incombustible Birgit Nilsson que, segurament, devia emocionar fins i tot a Karl Böhm (segons declaracions del director, que tenia ja 76 anys).
La gran diferència amb la gravació del 1966 "oficial" fou la incorporació de Gustav Neidlinger com a Kurwenal en comptes de Eberhard Waechter. La veritat és que Neidlinger "sona extrany" cantant un paper que no siguin els seus papers "fetix" Alberich o Klingsor. Dit això, si t'oblides d'aquest fet composa un Kurwenal seriós i dramàtic que va molt bé en la dramatúrgia global de l'obra.
Brangäne era Grace Hoffmann, gran contralt, més que mezzo  dramàtica, especialitzada en oratoris barrocs i que dóna el contrapunt perfecte, sobretot al primer acte a l'enfurismada Isolda.
Els secundaris també són de gran nivell (com acostumava a ser aquella època). Hermin Esser canta un líric amb força jove mariner i el pilot és el que anys més tard seria Daland de referència, Bengt Rundgren.
En definitiva, aquesta és una "altra" versió de Tristan per gaudir-la de cap a peus, des de l'acord màgic del preludi fins la sublimació absoluta de la mort d'Isolda.
Paga la pena escoltar-la atentament i relaxadament.










Funció inaugural del Festival de Bayreuth 2022

Crònica de l'audició de la Funció inaugural del Festival de Bayreuth 2022.

Tristan und Isolde (Tristan i Isolda)

Tristan: Stephen Gould

Marke: Georg Zeppenfeld

Isolde: Catherine Foster

Kurwenal: Markus Eiche

Melot: Olafur Sigurdarson

Brangäne: Ekaterina Gubanova

Un pastor: Jorge Rodríguez Norton

Un pilot: Raimund Nolte

Jove mariner: Siyabonga Maqungo

Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth

Director del Cor: Eberhard Friedrich

Director: Markus Poschner

Després de l'audició atenta i personal d'aquesta funció de Tristan del Festival de Bayreuth 2022 m'atreveixo a comentar el següent, tot a títol personal:

Quan hom escolta qualsevol funció del Festival a través de Ràdio Baviera, sempre ha de donar per suposat que els enginyers de so d'aquesta prestigiosa emissora s'esmeren en posar els micròfons per fer arribar a l'audiència l'espectacle en les millors condicions possibles, de balanç, intensitat de les parts orquestrals, així com les veus i els equilibris entre les diverses parts. Un any més ho han aconseguit. Això vol dir que quan estàs allà, segona quina posició ocupis a la sala, potser no gaudiràs de les mateixes condicions acústiques que amb auriculars i a través de la Bayerische Rundfunk (Ràdio Baviera). Dic això perquè és molt important aquest fet de la transmissió i no de l'estada físicament en viu.

Comencem parlant de la interpretació orquestral. Markus Poschner, un director ja amb certa experiència wagneriana i jove d'edat, per mi, va encaixar perfectament en el fossat del teatre, que, com sabem ha portat molts problemes a molts i molt prestigiosos directors que no s'hi han acabat d'acostumar mai a la disposició Orquestra "enterrada" - cantants - públic. Com a mostra d'aquest fet en tenim un exemple clar en Rudolf Kempe que hi va dirigir de 1960 a 1967.

El tempo que porta Poschner ni és apressat ni extremadament lent (com Reginald Goodall, als anys 70). És un tempo còmode per tothom. Permet "respirar" l'orquestra (molt important) i també deixar que els cantants puguin desenvolupar la seva tasca amb facilitat, o sigui, CANTAR. Dic això del tempo perquè aquesta obra pot durar, des de 3h 35 min (tempo lleuger) a més de 4h (tempo morós i pesant). A Poschner li va durar 3h i gairebé 57 min. Amb això està tot dit pel que fa al tempo. La sincronització amb els cantants es nota molt treballada, també és causa que tots els cantants que intervenien ja estan acostumats a aquesta complicada sincronització. Les prestacions orquestrals, quant a matisos, intensitats, equilibris entre totes les parts van ser magnífiques. Si més no, per mi. El director coneix bé l'obra i els músics encara més. No es pot demanar gran cosa més en aquest aspecte.

Anem pels cantants:

Tristan és Stephen Gould, cantant nord americà de Virgínia de 60 anys. Qualsevol crítica que es faci de Gould ha de tenir en compte que porta un munt de Tristans, Siegfrieds i Tannhäusers a la motxilla. Ja el vaig veure el 2003 (fa 19 anys!) cantant Tannhäuser amb Thielemann. Des d'aleshores no ha parat de cantar els terrorífics papers  (i molts altres) esmentats. El seu Tristan es desenvolupa amb una veu potent, però pesant. Amb aguts suficients però tan elaborats que molts cops esperes el crit (Lance Ryan) però no! Sempre manté la línia, pesant però la manté. Pensava que arribaria malament al tercer acte (més d'1h d'agonia!) però no. Va acabar la seva intervenció de manera molt suficient i solvent. 

El rei Marke està cantat per Georg Zeppenfeld. Aquest baix, habitual els darrers anys al Turó Verd, és sempre una garantia que vas a escoltar com es canta Wagner de manual. Vull dir que si hom escolta els grans Markes de la discografia: L. Weber, J. Greindl, G, Frick, A. van Mill, H. Hotter, J. Hines, F, Frantz,  M. Talvela, M. Salminen, M. Hölle, H. P. König, R. Pape, F. J. Selig, ... sap que el personatge del rei traït és molt difícil d'interpretar ja que en una primera intervenció d'uns 12 min seguits ha de mostrar tota la seva personalitat i dolor pel rescabalament de la fidelitat del seu estimat nebot. En la seva segona intervenció (quan arriba "a misses dites") al tercer acte ha de mostrar tota la seva benevolència i capacitat de perdó a la parella d'amants. Doncs bé, escoltant a Zeppenfeld, tot això es fa palès en la seva actuació (vocal). No és una veu profunda ni potent, però és un baix amb una veu molt ben timbrada, amb temperament adequat al rol. Per això també li escau magníficament el cronista Gurnemanz de Parsifal. Zeppenfeld dóna una lliçó de com s'ha de cantar Marke.

Isolda és Catherine Foster, soprano que ja va cantar la Brunilda de l'anell dirigit per Petrenko fa pocs anys. Amb 47 anys, Foster es troba en plenitud de veu per cantar Isolda. Per mi, va cantar una de les millors Liebestod (mort d'amor) que recordo des de Bayreuth. Però la Liebestod NO ÉS ISOLDA, sisplau!. Tota la representació es va mantenir a gran alçada, amb les inflexions oportunes per denotar els múltiples canvis d'estat d'ànim de la Reina Irlandesa. Des de l'enfurismada Isolda del primer acte, passant per la apassionada del segona acte, fins la sublimada molt més enllà de l'amor físic al tercer acte. Una gran Isolda.

Kurwenal, el criat (assistent, diríem avui) de Tristan era Markus Eiche. Aquest paper no és difícil per la partitura en sí, sinó per haver de defensar un personatge secundari amb una personalitat molt definida de fidelitat a l'heroi. Markus Eiche no és un baríton dramàtic, sinó més aviat líric, però el més important és que es va posar a la pell del fidel Kurwenal i va reeixir en la caracterització del fidel aliat del protagonista.

Brangania, la criada (o assistenta com diriem  avui dia en correcció política(!)) estava cantada per Ekaterina Gubanova. Mezzo soprano russa de 43 anyets. Va estar un punt per sota de l'alt nivell general excel·lent, però va saber donar rèplica solvent, sobretot al primer acte a les intervencions enfurismades d'Isolda. Com que és una mezzo més lírica que dramàtica, potser no contrastava prou amb la veu d'Isolda però tot i així, va saber encarnar amb suficiència la criada desobedient al primer acte  i penedida al tercer.

Els secundaris van estar força bé, donada la brevetat del seu paper. 

En definitiva, i en la meva modesta opinió, una de les millors funcions de Tristan que he sentit des de Bayreuth. Ara cal veure-la...










diumenge, 24 de juliol de 2022

 

RICHARD WAGNER

DER RING DES NIBELUNGEN (L'ANELL DEL NIBELUNG)

GRAVACIÓ EN VIU A LA ROYAL OPERA HOUSE - COVENT GARDEN

25, 27 SETEMBRE, 1 I 4 OCTUBRE DE 1957

DAS RHEINGOLD (L'OR DEL RHIN)

Wotan: Hans Hotter
Donner: Robert Allman
Froh: Edgar Evans
Loge: Erich Witte
Fricka: Georgine von Milinkovic
Freia: Elisabeth Lindermeier
Erda: Maria von Ilosvay
Alberich: Otakar Kraus
Mime: Peter Klein
Fasolt: Kurt Böhme
Fafner: Frederick Dalberg
Woglinde: Joan Sutherland
Wellgunde: Una Hale
Flosshilde: Marjorie Thomas
Orquestra de la Royal Opera House, Covent Garden
Direcció: Rudolf Kempe 

Al Covent Garden, Kempe compta amb Hotter, Nilsson, Windgassen, von Milinkovic,… és a dir, gran part de la flor i nata de les veus wagnerianes de les que disposava el gran Knappertsbusch per a recrear les seves extraordinàrias lectures.

diumenge, 21 de novembre de 2021

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Tercera jornada: Götterdämmerung (El capvespre dels Déus)

GÖTTERDÄMMERUNG
El Capvespre dels Déus
Tercera Jornada i 4a obra de l'Anell del Nibelung 




Els Finals pressentits i anunciats

GÖTTERDÄMMERUNG (El Capvespre dels Déus)

Götterdämmerung és la tercera jornada i quarta obra de la tetralogia L’Anell del Nibelung de Richard Wagner

Pròleg

L’ambientació és la mateixa a que la del darrer acte de la Valquíria. És de nit i hi ha tres dones d’aspecte llòbrec i misteriós. Són les tres Nornes — Urd, Verdandi i Skuld — congregades junt a la roca de Brunilda, teixint la corda del destí. Són filles de la mare Natura, Erda. Ombrívoles filadores que trenen el fil de la vida que enllaça passat, present i futur. Es dediquen a explicar el que passa i prediuen el futur. Això ho poden fer gràcies al manatial que brolla de les arrels del Freixe del Món. La primera norna, Urd, el passat, és una contralt. La segona norna, Verdandi, el present, és una mezzosoprano. La tercera norna, Skuld, el futur, és una soprano. Són oracles profunds de la nit, remors de l’inconscient col·lectiu, criatures elementals. Tres dones altes embolicades en sengles túniques fosques.

La més vella està al peu d’un pi corpulent, la segona seu sobre un penyal davant la gruta que es veu a l’esquerra. La més jove apareix sobre una roca elevada, al fons. La primera d’elles, la del passat, ens explica l’origen del poder diví, quan Wotan es va fer una llança amb una branca del Freixe del Món (símbol de l’existència), ens diu que ja no pot lligar l’extrem del fil al Freixe del Món doncs aquest s’ha assecat i ja no hi és. S’escolta acords palpitants el leitmotiv del poder dels Déus.
La segona explica com va ser trencada la llança sagrada per un heroi jove i audaç.
La tercera canta que Wotan ha fet apilar els trossos del tronc al voltant del Valhalla. Si cremen, serà la fi dels Déus. També vaticina la propera fi dels Déus en un incendi colossal que consumirà el seu regne. Mentre fila, cada vegada és més difícil teixir el fil, ja que s’enreda i es recargola. La norna del passat no encerta a veure en el que fou, la del present adverteix que les asprors de la pedra mosseguen la seva feina, el teixit s’enreda. En un descuit, la corda es  trenca mentre s’escolta el leitmotiv de la maledicció, ja que un anatema implacable pesa sobre el món. Tot i que no tornarem a veure ni a Wotan ni als Déus, sentim, no obstant que la fatalitat de la maledicció pesa sobre tot el que s’esdevingui. Lamentant – sede la pèrdua de la seva saviesa, les tres Nornes fugen.

A trenc d’alba, Siegfried i Brunilda surten de la seva cova. El fet que surti el Sol és important, ja que Siegfried és la personificació del Sol, quan desperta, porta la vida i l’alegria al món, mentre que la calma i la foscor regnen mentre els seus ulls romanen tancats.

Brunilda envia Siegfried a la recerca de noves aventures, tot demanant-li que sempre tingui present el seu amor. El jove, esdevingut home gràcies a Brunilda, marxarà a realitzar noves proeses i deixa a Brunilda, com a penyora del seu amor i de la seva fidelitat, l’anell d’or que va robar procedent del tresor que custodiava el drac Fafner. L’Heroi sortirà buscant empreses heroiques per a dipositar les seves victòries als peus de la seva estimada com a ofrena d’amor. Ella, en bescanvi, li ha donat les seves armes de Valquíria i el seu cavall Grane. Vestit amb la cuirassa de Brunilda i muntant el cavall, Siegfried s’allunya. Porta l’espasa Nothung i el Tarnhelm, l’elm màgic. Quan ha marxat, en la llunyania es sent el so del seu corn de cacera.

El pròleg presenta, a la manera d’un ampli preludi sinfónic – vocal, un marcat contrast entre aquestes dues escenes: el profund i misteriós tarannà de les Nornes i la lluminosa i radiant exaltació èpic – amorosa del comiat de Brunilda i Siegfried.

Passem sense cap interrupció al primer acte. Aquesta transició musical és una de les parts més famoses de la darrera jornada, popularment coneguda com “ El Viatge de Siegfried pel Rhin”, és una associació d’idees musicals, tot suggerint  la marxa de l’heroi a la cerca d’aventures bo i recordant els leitmotive de l’heroi i del seu amor, les notes del foc, el leitmotiv de la Natura, el leitmotiv primitiu del Rhin, augmentant fins a destacar-se molt fort i sonor el leitmotiv del Capvespre dels Déus.

Al final s’escolta el leitmotiv de les filles del Rhin que ploren per l’Or apagant-se i apareix el leitmotiv de l’anell maleït. Aquesta transició musical resumeix la història dels esdeveniments que van originar les catàstrofes i el capvespre dels Déus.

ACTE I

En el primer quadre, l’acte comença en el palau dels Gibixungs, una estirp que habita a les vores del Rhin. Al voltant d’una taula estan Gunther, el rei dels gibixungs i la seva germana Gutrune conversant amb el seu germanastre Hagen. Gunther, Gutrune i Hagen són fills de la mateixa mare però de diferent pare. Mentre que els dos primers són fills del rei Gibich, Hagen és fill d’Alberich el nibelung. És per això que Gunther posseeix força, valor, joventut, bellesa, una tropa, servents i vassalls, prestigi, bon nom i una rica herència, mentre que Hagen és un personatge sinistre, un guerrer ferotge, espantós, intel·ligent i astut que continua amb l’obra d’odi del seu pare i anhela la possessió de l’anell maleït.
Gunther va heretar la primogenitura i és aconsellat pel seu mig germà Hagen per a prendre esposa i trobar un marit per a la seva germana Gutrune, amb l’objectiu d’augmentar la brillantor de la seva dinastia amb unions avantatjoses. Hagen suggereix com esposa per a Gunther a Brunilda, la dona més bella del món, que resideix en una muntanya envoltada de foc; i a Siegfried, el més famós dels herois, com a marit per a Gutrune.

Gunther no és capaç de travessar la barrera de flames que protegeix Brunilda, només Siegfried pot aconseguir – ho, per la qual cosa necessiten que Siegfried els hi porti Brunilda. Si Gutrune fés que Siegfried l’estimi, aleshores podria convèncer – lo que portés a Brunilda per a Gunther.

Hagen dona a Gutrune una poció, la beguda d’amor, el filtre de l’oblit, per fer  que Siegfried oblidi Brunilda i s’enamori de Gutruna. Sota la seva influència Siegfried podrà conquerir Brunilda per a Gunther. Els germans gibixungs ignoren que Siegfried va despertar Brunilda i que s’estimen. Ambdós desconeixen que Siegfried i Brunilda són parell i que l’únic fi que persegueix Hagen és recuperar l’anell per al seu pare.

L’orquestra toca el leitmotiv dels gibixungs i les caracteritzacions instrumentals de Hagen, Gunther i Gutrune. Quan apareix ella, s’oposa un breu parèntesi lluminós ne les fosques tonalitats de l’orquestra.

Siegfried navega pel Rhin en una barca i ha sentit moltes històries enaltint el poder i la noblesa dels gibixungs. La seva arribada s’anuncia de lluny pels sons del seu corn de plata i s’escolta la plena sonoritat del seu leitmotiv, derivat del leitmotiv original de l’espasa però d’una manera més majestuosa.

Siegfried s’apropa i mentre s’escolta el leitmotiv de la maledicció d’Alberich, Hagen el saluda i li ofereix hospitalitat. La música té aires marcials. Siegfried arriba al palau dels gibixungs amb el propòsit de veure’s amb Gunther. Mentre es retira Gutrune, entra Siegfried, i dirigint-se als dos homes, els hi pregunta quin dels dos és Gunther, la fama del qual ha sentit lloar. Diu que ve a combatre o a oferir la seva amistat, que no pot correspondre als oferiments de Gunther amb béns ni vassalls perquè només posseeix el seu acer i la seva persona però que els posa a disposició de Gunther si aquest ho accepta. Llavors Gunther li dona una cordial benvinguda.

Hagen li pregunta a Siegfried pel tresor forjat pels nibelungs i si Siegfried es va emportar l’anell. Siegfried li respon que, en matar a Fafner, el drac, va menysprear les riqueses guardades pel monstre. Només va prendre com a record un elm que porta penjat a la cintura i un anell que va lliurar a una dona sublim i divina. Hagen comprèn que al·ludeix a Brunilda, però Gunther no ho  entén i Gutrune no és present a l’escena.

Apareix Gutrune en escena per a saludar Siegfried i oferir-li una beguda d’hospitalitat. Gutrune li fa beure el filtre d’amor. S’escolta diversos cops el leitmotiv de la traïció. Ignorant la conspiració, Siegfried beu la poció, dedicant un record a la seva estimada Brunilda, la qual s’esborra instantàniament  de la seva memòria. Siegfried queda immediatament enamorat de la bella Gutrune i li demana a Gunther que se la concedeixi per esposa.

Sota la influència de l’encisament, Siegfried s’ofereix a aconseguir una esposa per a Gunther, i aquest li parla de Brunilda i del foc màgic que l’envolta. El Tarnhelm, elm la virtut del qual ha revelat Hagen, servirà per a que Siegfried prengui la figura de Gunther, enganyant Brunilda. Els dos amics celebren un pacte d’aliança, pronunciant el jurament de fidelitat, segons els costums dels antics germans. Els dos es juramenten com a germans de sang. Hagen omple de vi un corn i els dos guerrers es fan talls en el braç amb les seves espases deixant caure la sang barrejada en el vi que beuen. Al mateix temps s’escolta el leitmotiv de la maledicció del nibelung i el leitmotiv del pacte mentre Siegfried diu que la seva espasa és la garantia del seu jurament. Això és l’esperpent dels convenis que garanteix la llança trencada de Wotan.

Ambdós juren que si algun d’ells trenca el jurament, si un amic traís l’altre, les gotes de sang que avui han begut tan solemnement, fluiran com a rius per matar l’amic i que allò que beuen en gotes es vessi a torrents del pit del traïdor.  El jurament de Gunther i Siegfried, ara germans d’armes, ofereix un adequat caràcter accentuat per la fatídica enunciació del leitmotiv de la maledicció, per la qual ambdós hauran de sucumbir. Siegfried i Gunther marxen cap a la roca de Brunilda.

S’escolta un intermedi simfònic que és la inversió de «El viatge de Siegfried pel  Rhin». En comptes dels alegres sons de la llibertat i la confiança apareixen ara els motius conductors de l’heroi combinats amb el leitmotiv sinuós de l’Anell, el del pacte, el de l’odi de Hagen i la maledicció del nibelung unida a l’amor de Brunilda. S’escolta el leitmotiv de la renuncia a l’amor. La música sintetitza l’acció del drama i fa pressentir que l’absència d’amor encara existeix en el món per a causar mals i víctimes.

En el quadre segon estem novament en la roca de les walkiries. Veiem a Brunilda absorta en l’admiració de l’Anell, prova fervent de l’amor de Siegfried. Besa l’anell i espera impacient el retorn de Siegfried.

Un llampec trenca els núvols. Es sent “Cavalcada de les valquíries”. De sobte, la remor d’un tro i el leitmotiv de les valquíries anunciant l’arribada de la seva germana Waltraute. Aquesta li explica com Wotan va tornar al Walhala amb la llança trencada. Brunilda la rep amb molta alegria, però com es va atrevir la seva germana a anar – la a veure, desobeint així el sever mandat de Wotan? La imatge de Wotan és evocada per les paraules de Waltraute i per la música. Waltraute li fa avinent que precisament ve per a intentar salvar als déus de la catàstrofe que els amenaça. Des que Wotan va castigar la seva filla, va recórrer el món sense parar com el Caminant,  viatger solitari.

En el relat de Waltraute queda exposada la renuncia de Wotan i el seu desig  que l’anell sigui retornat, per a l‘alliberament d’homes i déus, alhora que exposa la decadència divina i la desolació que envolta el món del Walhalla. Wotan es troba consternat amb la pèrdua de la llança, ja que tots els pactes i acords a que havia arribat, tot el que li donava poder, estaven inscrits en el seu mànec. Wotan va encarregar que li portessin branques del freixe del món, Yggdrasil i foren apilades al voltant de Walhalla. Va enviar els seus corbs a espiar tot el món i a portar – li notícies i ara es troba al Walhalla esperant el final. Mut i ombrívol, regna el sobirà dels déus. Les valquíries romanen suplicants als seus peus, però el déu, indiferent, ni tan sols les mira.

Wotan ha renunciat ja a la seva ambició. El rei dels déus, després de la seva peregrinació errant, vençut per l’irresistible espasa de Siegfried, només vol que la joia maleïda, l’anell del nibelung que causa tantes desventures, sigui restituïda a las profunditats del Rhin, per a que s’esvaeixin els efectes de l’anatema que pesa sobre el món.

Waltraute suplica Brunilda que torni l’anell a les filles del Rhin, donat que ara la maledicció està perjudicant el seu pare, Wotan. El seu relat constitueix una evocació musical de totes les escenes de Wotan, el Walhalla, l’ombrívol pessimisme del déu, l’ocàs que amenaça l’anell, la maledicció d’Alberich, i s’escolta, melancòlic, el tema de la joventut de Freia, just en el moment en que Waltraute diu que el seu pare ja no menja les pomes d’or del jardí de la deesa.

Però Brunilda es nega a desprendre’s de la penyora d’amor de Siegfried. Per ella l’anell és el testimoni de l’amor del seu amant y respon que, encara que morin els déus, ella no pensa lliurar el seu anell. Renunciar a l’anell és renunciar a Siegfried, ja que des que el seu amant la ha despertat, no té cap altre saviesa que l’amor, el símbol del qual és l’anell. Fineixi el Walhalla! I el món sencer abans que renunciar a l’amor! Waltraute fuig desesperada maleïnt – la  i sel a veu córrer sobre un núvol de tempesta, acompanyada pels llamps i l’huracà. S’escotla el leitmotiv de la cavalcada de les valquíries de fons.

Arriba Siegfried, que ha pres l’apariència de Gunther usant el Tarnhelm, i reclama a Brunilda com a esposa. Ella no el reconeix i retrocedeix horroritzada davant la presència d’un desconegut. Tot i que  Brunilda es resisteix amb  violència, Siegfried aconsegueix dominar – la, li pren l’anell d’una revolada i se’l posa ell mateix a la ma. La veu de Siegfried s’escolta ronca, desconeguda, dient – li que es convertirà en l’esposa de Gunther i Brunilda es desespera. Siegfried invoca l’acer de la seva espasa com a testimoni que respectarà la dona, mantenint-se fidel al seu germà d’armes. En aquest moment s’escolta el leitmotiv de l’honor, derivat del leitmotiv original de l’espasa. Acaba l’acte I.

 

 

Acte II

Amb un preludi estrident i àspre en els seus acords comença el segon acte. Les notes sobresaltades, síncopes, de la ira del Nibelung indiquen clarament que la tenebrosa labor del mal no descansa. Estem novament en el palau dels guibixungs.

A l’esquerra corre el Rhin entre grans roques, sobre tres d’elles hi ha altars consagrats, un a Freia, un altre a Fricka i el més elevat a Wotan. El quadre respira la grandesa ruda i primitiva dels antics pobles germànics. Es de nit. En el pòrtic del palau, amb la seva llança i el seu escut, Hagen descansa com si estigués dormint, però amb els ulls oberts com un somnàmbul. Com si fós la personificació de la consciència de Hagen, apareix la figura d’Alberich inspirant en somnis el seu fill. Davant la insistència d’Alberich, Hagen jura apoderar – se de l’anell.

Siegfried arriba amb l’albada, havent recuperat en secret la seva veritable fesomia i intercanviat el seu lloc amb Gunther. Gutrune, que surt per a saludar l’heroi, es mostra cofoia en saber que aviat arribarà el seu germà amb la bonia núvia per a casar – se  ella al mateix temps amb Siegfried.

Deixen sol a Hagen, que convoca als gibixungs per a donar la benvinguda a Gunther i la seva promesa. Hagen crida als guerrers i vassalls per a que es preparin a rebre el rei. S’obren les portes i acudeixen tumultuosament, pensant-se que són cridats a l’esplanada de palau per combatre. Ràpidament esclaten d’alegria en saber que van a celebrar les bodes del sobirà i les de Gutrune. Les trompes internes fetes amb corns de vaca i la grandiosa presència dels guerrers formen un episodi de gran espectacularitat i solemnitat.

Gunther arriba amb una dessolada Brunilda. Els vassalls els aclamen mentre el rei avança portant de la ma la núvia, amb aspecte trist i sense aixecar la vista del terra. Siegfried i Gutrune surten a trobar – los. En aquest moment Brunilda aixeca la vista i queda bocabadada i esmaperduda en veure Siegfrie entre els presents. Queda horroritzada i plena d’estupor en veure el “seu Siegfried” amb una altra dona. A punt de defallir d’angoixa, Siegfried la sosté i llavors veu que l’heroi porta l’anell al seu dit. En veure l’anell en la ma de Siegfried arriba a la conclusió que ha estat traïda.

Brunilda, que es sent menystinguda i traïda, declara davant tothom que Siegfried ha estat el seu amant. La commoció és tremenda. Siegfried que la havia respectat durant el temps transcorregut des del desposseïment de l’anell fins la substitució d’ell pel veritable Gunther, jura la seva innocència.

Aleshores Hagen presenta la seva llança per a que l’heroi juri sobre l’arma que fou lleial, Siegfried jura que si no és veritat, si el que diu Brunilda és cert i el ha deshonrat el seu germà, l’espasa per la que està jurant ha de travessar – lo. Siegfried no ho sap, ja que no recorda res gràcies al beuratge màgic que li donà Gutrune, però en aquest moment està confirmant la seva sentència de mort. Aquest jurament i aquesta llança seran fatals per ell. En aquest moment s’escolta el leitmotiv del jurament, que és una transformació del leitmotiv de l’espasa, però aquest cop apareix com un conflicte entre l’interval de cinquena ascendent i l’interval de cinquena descendent.

Siegfried, abraçant Gutrune, entra al palau seguit de les dones i els guerrers, entre els brillants sons de les bodes. Brunilda, Gunther i Hagen es queden sols.

Hagen suggereix als altres dos traïr Siegfried. Avergonyit i sufocat, Gunther encara vacil·la. Siegfried és el seu germà d’armes, han fet un jurament junts, no pot creure s’ho. Brunilda, ara dona enganyada, exigeix una venjança expiatòria pel deshonor que ha patit. Profundament avergonyit per l’acusació de Brunilda, Gunther decideix, a suggerim, que siegfried ha de morir perquè ell recuperi l’honor.

Els tres decideixen confabular – se per assassinar Siegfried. Brunilda, veient la oportunitat de venjar – se de la traïció de Siegfried confessa a Hagen quin és l’únic punt feble de Siegfried. Ella va usar els seus poders que encara li quedaven per a fer – lo immune a les armes. Només podria ser ferit en un punt determinat de l’esquena ja que aquesta zona no la va protegir mai, doncs l’heroi no dona mai l’esquena a l’enemic.

En conèixer això, Hagen forma un pla i proposa a Gunther, submergit en el dolor i vergonya, que Siegfried caigui en una cacera. El rei encara dubta en ser deslleial al seu germà d’armes. Al final també ell es decideix i els tres personatges es conjuren per a que mori Siegfried. Hagen jura en nom d’Alberich, pare dels genis de la nit i queda, d’aquesta manera, unit al les fondàries de la terra. En canvi, Gunther i Gutrune juren en nom de Wotan, el sobirà de dels déus i déu de la guerra.

Hagen i Gunther decideixen portar a Siegfried de cacera i assassinar – lo. En l’imponent escena final s’escolta el leitmotiv del Walhalla, com a ombrívola advertència i el leitmotiv dominant de Hagen, venjatiu i aterrador.

Acte III

En el primer quadre, en els boscos de la ribera del Rhin, les filles del Rhin es lamenten per la pèrdua de l’Or. Les filles del Rhin recorden que les aigües en les que nadaven en altre temps i ara estan tristes i fosques. Serien felices si algú pogués retornar-les hi l’or que els fou robat un dia. El so llunya d’un corn  les hi anuncia que s’apropa un caçador. Elles s’allunyen i en la vora oposada apareix Siegfried, separat de la partida de cacera, que es va perdre perseguint un ós.

Les filles del Rhin li demanen amb vehemència a Siegfried que retorni l’anell al riu i així podrà evitar la seva maledicció. Ell ignora els vaticinis pessimistes. No sap res de cap maledicció. Siegfried Refusa desprendre’s de la joia que conquerí el drac Ffner i la seva negativa provoca burles i censures de les nimfes, que s’enfonsen novament al corrent. Per atraure – les novament Siegfried diu que està disposat a donar-les hi l’anell, però elles el rebutgen dient que l’anell està maleït i que li procurarà una desgràcia terrible. Només les aigües del Rhin podran purificar l’Or i lliurar el món de la maledicció. Siegfried menysprea el perill, no tem res.

Fafner ja li va anunciar l’anatema i si per les delícies de l’amor cedeix l’anell, mai no l’entregaria per por. o. Si hagués de viure esclavitzat per la por, llençaria la seva vida com un grapat de terra al vent. A més, si les Nornes, segons li diuen les filles del Rhin, van teixir la seva mort en el fil de la vida, la seva espasa Nothung, que partí una llança sagrada, tallarà també el fil de la fatalitat. Cederia amb gust aquest anell que li dona el domini del món a les delícies de l’amor, però mai no ho faria davant les amenaces de mort. Les filles del Rhin s’allunyen nedant i prediuen que Siegfried morirà i que la seva successora, una dona les hi donarà un tracte més just.

Els caçadors que buscaven Siegfried pel bosc, el criden a crits i Hagen fa ressonar el seu corn, al que Siegfried respon amb el seu toca de cacera. Siegfried es reuneix novament amb els caçadors, incloent-hi Gunther i Hagen. Els caçadors es disposen a descansar en un fresc paratge, mentre Siegfried, rient, els explica que les filles del Rhin, ondines i nimfes del riu, acaben de predir – li la seva mort immediata, però ell, per a distreure els seus companys, els hi proposa explicar-los hi les seves proeses juvenils.

Mentre descansen, narra les aventures de la seva joventut. Conta com fou criat pel nibelung Mime, i com ell mateix es va forjar la seva forta espasa Nothung, amb la qual va occir el monstre i com unes gotes que va absorbir de la sang del drac el van fer comprendre el llenguatge de les aus del bosc. Hagen li dona de beure una poció que és l’antídot del que li va donar Gutrune i li fa tornar la memòria. En aquest moment sona el leitmotvi de l’amor de Brunilda, mentre la beguda torna a Siegfried el record de Brunilda, esborrat pel filtre màgic anterior. Conta com l’ocell del bosc li revelà l’existència d’una meravellosa dona que es trobava en una muntanya envoltada de foc, com va córrer cap a ella, despertà a Brunilda i la feu seva.Aquest fou el premi al seu valor.

De sobte, dos corbs surten d’un arbust, descriuen un cercle sobre Siegfried i volen després cap al Rhin. Són els corbs de Wotan. Hagen pregunta si també pot comprendre el so d’aquestes aus i en girar – se Siegfried a contemplar – los, Hagen aprofita per clavar la seva llança a l’esquena de Siegfried, dient-li que li estan demanant venjança.

Siegfried aixeca el seu escut per a defensar – se, però no ho aconsegueix i cau pesadament ferit de mort mentre s’escolta molt fort i estrident, el seu vigorós leitmotiv, seguit d’uns acords terribles i violents com la força de l’heroi que es desploma. Els altres caçadors queden horroritzats mentre Hagen, amb calma s’allunya dins del bosc. Gunther, acostant – se s’ajup, profundament adolorit, al costat de Siegfried. Els homes rodegen compassivament al moribund.

Agonitzant, en les seves últimes paraules recorda la seva estimada Brunilda. S’escolta el leitmotiv del despertar de Brunilda mentre Siegfried canta a la núvia divina. Sigfrido mor recreant – se en els seu records de Brunilda. La música és sinistra i llòbrega. Li demana a Brunilda que desperti i obri els seus ulls.

Gunther escolta amb estorament i angoixa creixent i comença a comprendre la pèrfida maquinació del malvat Hagen. Siegfried mor mentre cau la nit, doncs cada cop que desapareix Siegfried, desapareix la llum del Sol. A una indicació de Gunther, els seus guerrers aixequen el cos de Siegfried i el porten cap a fora, lentament, en solemne processó per les rocalloses altures. El cadàver és transportat en una solemne processó funerària. En aquest moment s’escolta la música popularment coneguda com “Marxa fúnebre de Siegfried”.

Des del Rhin s’aixeca una boira que omple poc a poc tot l’escenari, per la qual cosa la comitiva fúnebre es va tornant gradualment invisible fins desaparèixer.  Escoltem al mateix temps tots els leitmotiv que durant quatre jornades es van relacionar amb la vida de Siegfried. Quan expira, regna un silenci imponent i augmenta un lleu redoblament de timbals, pianíssimo i els llòbrecs sons de les trompes i tubes eleven en l’orquestra el trist leitmotiv dels amors contrariats dels pares de Siegfried, els bessons welsungs. Siegfried mor com a víctima de l’odi i amb el seu sacrifici precipita el final del món mític.

Aquest és el segon interludi simfònic que uneix el primer quadre amb el segon del tercer acte, mentre els vassalls de Gunther condueixen el cadàver de l’heroi cap al palau dels gibixungs.

En el segon quadre estem novament en el palau dels gibixungs, Gutrune espera el retorn de Siegfried. Entra Hagen encapçalant la processó fúnebre. Gutrune reacciona amb una profunda desesperació en veure mort el seu promès. Hagen anuncia que l’heroi ha estat víctima d’un porc senglar. Gutrune, desesperada, es precipita sobre les despulles mortals del seu espòs. Gunther intenta consolar – la, però ella l’acusa de haver occit Siegfried. Gunther condemna l’assassinat de Siegfried a mans de Hagen i aquest replica que Siegfried havia faltat a la seva paraula, i reclama l’anell que Siegfried porta a la ma com a dret de conquesta. Quan Gunther el rebutja, Hagen l’ataca i assassina. Gutrune crida amb horror en caure Gunther. Tots romanen paralitzats pel terror. Quan Hagen va a prendre l’anell del cadàver de Siegfried, la ma de Siegfried s’aixeca amenaçadora. Tots retrocedeixen espaordits, alhora que de l’orquestra sorgeix el leitmotiv de l’espasa victoriosa de Siegfried.

En aquest moment apareix Brunilda, lenta i majestuosament, al·ludint al seu passat de Valquíria. La mort de Siegfried li ha retornat els poders que havia perdut amb l’amor. Ara comprèn clarament el que ha succeït. La traïció fou efecte de la pèrfida màgia. Gutrune, fora de sí, li retreu a Brunilda haver exaltat els guerrers per a que matéssin el seu espòs. Li diu que l’enveja la corrou. Que ella els ha portat aquesta tragèdia, l’acusa d’haver tornat els homes contra ell i lamenta que hagi vingut al seu palau. Brunilda li respon severament que calli, que ella no va ser res més que la seva amant, la seva concubina, que només la Valquíria fou la seva legítima esposa. Gutrune, esclatant en plors maleeix Hagen. Plena de pena, es deixa caure sobre el cos de Gunther. Romandrà immòbil fins el final.

Hagen està dempeus en el lateral oposat, recolzat desafiant en la seva llança i escut, imbuït en ombrívols pensaments. Brunilda, sola en el centre, després d’haver estat llarga estona contemplant Siegfried, es tomba amb solemnitat cap als súbdits de Gunther. Brunilda dona ordres per a que s’elevi una pira funerària al costat del riu, adornada per les dones amb branques i flors. En aquest moment s’escolta en acords palpitants el leitmotiv del poder dels déus , que és una transformació del leitmotiv de la llança de Wotan.

Brunilda s’acomiada carinyosament de les despulles mortals de Siegfried, expressant com de grn ha estat el seu amor i el seu sofriment. Al mateix temps reconeix en el seu pare, Wotan, a l’únic culpable de la catàstrofe. Tot és responsabilitat de la maledicció que Alberich abocà sobre Wotan quan el rei dels déus li va robar el seu anell d’or. Brunilda proclama que l’estirp divina va a finir, i dirigeix a Wotan la seva darrera salutació, responsabilitzant el seu pare de tot el que ha succeït.

Brunilda compleix la voluntat de Wotan, no aquella voluntat primera de la conquesta heroica de l’univers, sinó la seva voluntat d’aniquilar tota voluntat. En traïr – la Siegfried, ella va recuperar el poder de saviesa que havia perdut en convertir – se en una dona enamorada. Brunilda agafa l’anell i es dirigeix a les filles del Rhin, dient – les hi que el prenguin entre les cendres, que el foc purificarà l’anell de la seva maledicció mentre que les filles del Rhin en l’aigua el dissoldran i, curosament, protegiran aquest or brillant que tan vilment les hi fou robat.

Ella desitja extinguir – se en el foc amb l’anell posat com aliança de noces. La Valquíria envia els corbs de Wotan amb el seu amo, en vol de mortal retorn al Walhalla per a que li portin les “notícies tan temps esperades”. Els ordena que passin al costat de la seva roca. En l’orquestra crepita i sorgeix amb brillantor inusitada el leitmotiv del foc, que es presenta amb sonoritats cada cop més intenses. Els hi diu als corbs que anunciïn a Wotan tot el que han vist i que li diguin a Loge que abandoni la muntanya de Brunilda i vagi al castell dels déus a cremar – ho tot. Invoca Loge, el déu del foc, per a que les flames, que han de consumir el cos de Siegfried i el seu propi, ascendeixin al Walhalla.

El món va a redimir – se per l’amor, única font de felicitat. Per la grandesa d’aquest amor ella es sacrificarà amb l’heroi estimat. La felicitat no es troba en les riqueses ni en l’or, ni en la magnificència, ni en el poder, ni en els llaços que ens lliguen a pactes traïdors. La joia està en l’alegria i el plor que només ens proporciona l’amor.

Es prepara l’imponent final, popularment conegut com “la immolació de Brunilda”. Ella mateixa cala foc a la pira. Ara la pira crema en flames. S’escolta el leitmotiv de Loge. El poder ha estat dissolt per a major glòria de l’amor. Brunilda munta el seu cavall Grane i cavalcacap al foc.

El que segueix és segurament una de les escenes més difícils de muntar per un director d’escena en tota la història de la òpera: el foc s’eleva mentre el Rhin es desborda del seu llit, portant les filles del Rhin sobre les onades. Hagen desapareix entre les aigües. Les filles del Rhinfugen nedant, portant l’anell en triomf. El palau dels gibixungs col·lapsa. A mesura que les flames creixen en intensitat, el Walhalla comença a veure’s en el cel. L’or màgic allibera el món de la maledicció, posant fi al regne dels déus i de la fantasia. Tan el senyor del món com les altres deïtats refugiats en les desolades altures del palau, esperen ara l’implacable final. Tot el Walhalla és una gegantina torxa.

En escena veiem Wotan, a les latures mut. Al lluny sembla incendiar – se  el cel. Flames brillants semblen assolir el palau dels déus, en el que poden veure’s aquests, que desapareixen poc a poc de la vista. Crema el Walhalla i moren els déus.

Es compleix la profecia d’Erda, la sàvia mare de la Terra, qui va predir a Wotan les fatídiques conseqüències de la possessió de l’anell maleït. Si Alberich renegà de l’amor pel poder, a l’inici del cicle, Brunilda completa el cercle en el seu final anunciant que el poder ha estat dissolt per a major glòria de l’amor. Quan Siegfried, Brunilda, Hagen i tots els altres han desaparegut, l’heroi suprem de la tragèdia, Wotan, apareix novament, immòbil, assegut en el tron, somrient eternament, un cop més per darrera vegada, mentre l’incendi s’extén i lls déus, el Walhalla  i el mateix Wotan, amb tots els seus somnis i pensaments són consumits per les flames del freixe del món.

S’escolta el leitmotiv de la redempció per l’amor, que cantà per primer cop Sieglinde en conèixer que portava al seu si la llavor de Siegmund. Després, el riu Rhin, assossegat, torna al seu cabal. Déus i herois fineixen davant l’inexorable poder de l’anatema que culminarà amb l’aniquilament. Els déus han corromput el món des del principi i fineixen per la seva pròpia voluntat de poder.

El relat simfònic és una vasta recapitulació en la qual es reuneixen tots els leimotiv rellevants, les cadències, les tonalitats i els fragments de formes i fins i tot detalls d’orquestració que retornen per a resumir aquesta gran paràbola de l’existència humana que es L’Anell del Nibelung. Cau el teló.

diumenge, 5 de setembre de 2021

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Segona jornada, Siegfried

 

SIEGFRIED: WOTAN CONTEMPLA I NO ACTUA...

Segona jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’Anell del Nibelung)


Intèrprets:
Siegfried, tenor,
Mime, tenor,
Wotan (Der Wanderer), baix – baríton,
Alberich, baríton,
Fafner, baix,
Erda, contralt,
Brünnhilde, soprano,
Waldvogel (Ocell del bosc), soprano
Orquestra nombrosa (105 – 110 músics)

Un cop escoltat el pròleg (Or del Rhin), la 1a jornada (Walquiria) i a prop de la meitat de la tetralogia podem fer les següent reflexions sobre la música:
A l’Or del Rhin, hem sentit nibelungs, déus, semi – déus, deesses i gegants. La música se’ns va revelar, reflex de la Natura, d’ambicions, de renúncies, descriptiva, d’orgull, d’ambicions de traïcions, sempre en el context èpic i diví. Recordem els grans moments com ara la renúncia a l’amor, la descripció del Walhall, la maledicció de l’anell i finalment, l’escena final amb la contemplació i ingrés dels déus al diví Palau – castell.
A la Walquiria, sentim el món de les passions humanes, no només entre els éssers humans sinó també entre les divinitats. La Walquiria és la única jornada de tota la tetralogia on no hi apareix físicament l’anell. Si que hi apareix en forma de leitmotiv. Els sentiments, les ambicions, les frustracions i també els moments heroics tenen la seva part meravellosament representada musicalment en la Walquiria.
En Siegfried, que podríem dir que és l’scherzo en una simfonia, la natura està permanentment present en la música. Podríem dir que el bosc germànic “pulsa a l’orquestra” gairebé e tota la representació. En aquesta complexa jornada, on hi intervenen “només” 8 cantants, els instruments de corda “mitjans”, o sigui, les violes, hi tenen un paper preponderant. Al primer acte, que té lloc a la cova de Mime, sentim permanentment els ritmes de martells sobre enclusa. A l’enclusa petita de Mime i a la gran de Siegfried. Llevat de l’escena de les preguntes i respostes entre  Mime i el Wanderer (Wotan) és un acte “rítmic”, on es diuen moltes coses i algunes bastant ràpidament. L’escena de la forja és permanentment plena de ritme percussor. Al segon acte trobem novament el “bosc alemany” palpitant en l’orquestra. Des de la 1a escena fins la coda final. L’escena entre Alberich i Wotan, amb Fafner de “convidat invisible” té lloc a les profunditats del bosc, a l’entrada de la Neidhöhle. En el mateix indret té lloc l’escena entre Siegfried i Mime, just abans de despertar Fafner i el combat. Seguidament, probablement la “conversa” més ràpida de la Tetralogia entre els germans Mime i Alberich, per a després l’escena més “truculenta” de l’Anell; Mime dient unes frases i volent – ne dir unes altres. L’espectador, naturalment “escolta”, igual que Siegfried. el veritable significat dels arguments de Mime. Quan Siegfried ha occit Mime, es queda sol amb l’ocell del bosc i la música “vola” literalment, amb l’entusiasme de Siegfried per seguir ocellet.
Al principi del tercer acte trobem la música entre les més suggeridores i excelses de tota la tetralogia. El diàleg entre Wotan i Erda és dels més significatius de tot el drama. Apareixen els temes de Siegfried, hereu del món i també del capvespre. La frase “com es pot aturar una roda que roda?” és molt important ja que Wotan inquireix Erda com pot aturar un procés irreversible des de dins mateix. En no trobar resposta, Erda s’enfurisma amb el déu i provoca també la seva resposta irada en el sentit d’abocar el món dels déus al seu final inevitable. El diàleg següent entre Siegfried i Wotan també ens mostra que el déu ha de lluitar (en va) i consentir que Siegfried prengui la iniciativa dels esdeveniments. Aquí podem destacar la frase de Wotan: “amb l’ull que em falta tu veus l’altre que em queda per veure’t”. Profunda reflexió – resposta a l’heroi sobre la seva curiositat de la manca de l’ull esquerre de Wotan.
L’ascensió de Siegfried cap a la roca de Brünnhilde travessant el foc és de les pàgines musicals descriptives més meravelloses que s’han escrit. Amb la música “veiem” tota l’ascensió i arribada al cim on troba la Valquíria adormida. Seguidament, en despertar – la amb un petó assistim a l’encontre de la ex – Valquíria convertida en dona pel càstig diví i de l’heroi beneït descobreix alguns sentiments purament humans mitjançant l’atracció física amb Brünnhilde desposseïda de la divinitat. Els 45 – 50 minuts finals de Siegfried constitueixen una meravella de temes, passió, descobriment i finalment, lliurament amorós. Repassem l’argument:

Acte I
Consideracions dels personatges i la seva aparença escènica:
Mime (el nan nibelung i el primer que apareix a escena) ha de resultar repulsiu a l’espectador, en cap moment ha d’induir a la pietat o empatia. És un ésser repulsiu, repugnant, mesquí, sense un bri ni d’humanitat ni d’amor per ningú tret d’ell mateix. Algunes escenografies ens el figuren com un beneit, sense males intencions i fins i tot amb certes dosis d’humanitat. Res d’això, qui faci això s’equivoca del tot.
Siegfried (el segon personatge en aparèixer a escena) és un heroi, fill de Siegmund i Sieglinde. És un personatge feréstec, però noble, del tot instintiu. Ell mateix no és conscient de qui és. No sap perquè odia Mime però és incapaç d’allunyar – se gaire de la cova doncs pressent que allà  ha de dur a terme alguna cosa abans de marxar definitivament. L’evolució del drama conduirà a augmentar el seu coneixement del món i de les accions que ha de realitzar.
El Vianant (Wotan, tercer en aparèixer a escena) ha de mostrar una aparença exactament descrita a l’argument. Capa, barret d’ala ampla.
Alberich és exactament el mateix ésser repugnant de l’Or del Rhin.
Fafner surt (ha de sortir) amb aparença de drac gegant i ferotge.
L’ocell del bosc ha de cantar entre bambolines, alguns escenògrafs han volgut donar-li aparença humana (gran error). El que potser no sigui un error és emprar un nen (veu blanca) per representar l’ocellet del bosc. En aquest cas no ho trobaria fora de lloc.     

Mime, nan nibelung germà d'Alberich, es troba forjant una espasa dins de la seva cova, en el bosc. Planeja recuperar l'anell per a si mateix, havent criat Siegfried perquè puga acabar amb Fafner, actual posseïdor de l'anell, i així complir el seu desig. Mime necessita fer una espasa per a Siegfried però el jove, amb una força brutal, ha trencat totes les armes que se li han atorgat. Siegfried torna de la seua caminada pel bosc amb un Ós lligat amb una corda per espantar Mime. Un cop alliberada la fera cap al bosc, li demana que se li revele el seu origen. Mime es veu obligat a explicar que va haver de tenir cura de Sieglinde, sa mare, mentre donava a llum, però que al final ella va morir, fent-se càrrec de l'infant Siegfried. Mime mostra les restes de l'espasa Nothung i Siegfried li ordena que la repari.
Siegfried surt de la Cova i Mime entra en un estat de desesperació, ja que les habilitats del nan no són prou bones com per a reparar la llegendària espasa.ç

Un ancià (que realment és Wotan disfressat de pelegrí errant) apareix sobtadament. El vinanant, a canvi de la seva estada a la cova, ofereix un concurs d'endevinalles en el qual cadascun en presentarà tres i aquell que perdi, perdrà també la seva vida. Mime accepta el repte, amb el propòsit de desfer-se de l'invitat no desitjat. El nan pregunta el nom de les races que viuen davall la terra, sobre ella i en el firmament. Wotan respon que són els nibelungs, els gegants i els déus. Després l'ancià fa les seves tres preguntes: Quina és la raça més amada per Wotan però la pitjor tractada? Com s'anomena l'espasa que pot derrotar a Fafner? Qui pot forjar aquesta espasa? Mime contesta que la raça és la dels Wälsung (l'estirp de Siegfried) i l'espasa és Nothung. Mime no sap contestar l'última pregunta i Wotan li perdona la vida, tot revelant-li que "només aquell que no coneix la por" podrà reparar l'espasa i afegeix que, a més, aquesta persona li llevarà la vida a Mime.


Siegfried torna i s'amoïna perquè Mime no ha progressat gens amb l'espasa. Mime dedueix que l'única cosa que mai no va ensenyar a Siegfried va ser la por. Siegfried es mostra ansiós per conéixer aquesta emoció i per tant el nan li promet portar-lo davant de Fafner, el drac. Com que Mime no pot forjar Nothung novament, Siegfried decideix intentar – ho pel seu compte, i ho fa. Mentrestant, Mime prepara un brou amb verí que usarà per a matar Siegfried després que el jove hagi derrotat el drac. Un cop forjada l’espasa, per provar la seva eficàcia, trenca d’un cop l’enclusa en què l’ha forjat.

Acte II

Veiem Alberich a l’entrada de la cova de Fafner, vigilant. Apareix el Vianant. Ambdós es reconeixen mútuament i Alberich, enfurismat, declara els seus plans de dominar el món una vegada l'anell estigui al seu poder. Wotan declara que la seva intenció no és recuperar l'anell. Sorprenentment i amb Alberich angoixat, Wotan desperta a Fafner i li comunica que un heroi s'aproxima per a lluitar amb ell. Fafner no li dona molta importància, refusa lliurar l'anell a Alberich i acaba adormint-se novament. Wotan i Alberich es retiren.

Siegfried i Mime arriben a la cova a trenc d'alba. Mime decideix mantenir les distàncies mentre que Siegfried s'acosta a l'entrada de la cova. Després d’un curt diàleg en el que Mime prova per darrer cop espaordir Siegfried sense aconseguir-ho, Mime es fa fonedís desitjant que Fafner i Siegfried es matin un a l’altre. Mentre el guerrer espera que el drac aparegui, veu un ocell reposant sobre un arbre. Siegfried intenta reproduir el seu cant utilitzant una flauta matussera que es fa amb una canya. Li resulta impossible. Després, l'heroi toca una melodia amb la trompa, la qual cosa acaba de despertar a Fafner. Després d'una breu xerrada de provocacions, Siegfried i Fafner lluiten entre si i Siegfried travessa el cor de Fafner amb l’espasa Nothung.
En el seu últim alè, Fafner, després d’explicar al noi breument la seva història,  descobreix que el que l’ha occit és Siegfried i l'adverteix d'una traïció. Quan Siegfried es prepara a retirar la seua espasa del cos del drac, es crema amb la sang i per instint posa la seva mà sobre la seva boca. En tastar la sang del drac descobreix que pot entendre el que l'ocell està cantant. Aquest l’adverteix que Mime provarà de matar – lo i que no se’n refiï de les seves paraules falsament afalagadores. Siegfried segueix les instruccions de l'ocell i així, recull l'anell i el Tarnhelm del tresor de Fafner. Mentrestant apareixen Mime i Alberich en un diàleg ràpid i crispat per apoderar-se del tresor. Alberich s’amaga i Mime es queda amb Siegfried que ha sortit de la cova amb l’anell i el Tarnhelm. Siegfried es queixa que encara no sap que és la por. Mime no deixa d'aprofitar l'oportunitat i li ofereix una beguda enverinada. No obstant això, la sang del drac permet que Siegfried pugui sentir els pensaments del nibelung, i per tant, quan se n’adona de les veritables intencions del nan, el noi mata a Mime amb l’espasa.

Tot seguit, l'ocell explica a Siegfried l'existència d'una dona que jau sobre una roca, envoltada per una flama màgica. Siegfried decideix anar-la a buscar per a veure si ella li pot ensenyar què és la por. Amb Siegfried seguint l’ocell a través del bosc s’acaba l’acte i baixa el teló.       

Acte III

És negra nit a la base de la muntanya on descansa Brünnhilde. Wotan invoca Erda, deessa de la terra. En un diàleg magnífic, Erda apareix, confosa per la sobtada crida, i no sap què dir. Wotan li pregunta com pot aturar una roda que roda i desfer – se de l’angoixa que sent. Erda li retreu les incoherències que ha comès, en castigar Brünnhilde per complir les seves intencions. Wotan s’enfada i l’informa que ja no tem la fi dels déus. El llegat de Wotan quedarà en Siegfried, els Wälsung i en Brünnhilde. Aquesta raça i els dos herois treballaran junts per a redimir el món a través de l’amor. Erda es retira.

Siegfried arriba on es troba Wotan (qui encara està disfressat) i el déu l'interroga. Siegfried no reconeix el seu avi, i les seues respostes són una mica insolents en tant que no sap que el seu interlocutor és el seu avi. L'heroi decideix continuar la seua marxa cap a Brünnhilde. El Vianant prova de bloquejar el seu pas argumentant que una vegada la seva llança ja va trencar l’espasa. Siegfried, ple d’entusiasme furiós destrueix la llança de Wotan amb un colp de la llegendària Nothung. Wotan recull les peces de la seua llança i desapareix.

En una transició musical magnífica,  Siegfried travessa el cercle de foc i arriba on és Brünnhilde. Inicialment creu que la figura correspon a un home però una vegada li lleva l'armadura, descobreix que és una dona. Siegfried no sap com reaccionar i experimenta sensacions que no ha sentit mai. Finalment, aquest sentiment de dubte li causa por i sense saber per què, acaba besant a Brünnhilde, la qual es desperta. Brünnhilde es lamenta davant Siegfried d’haver perdut la seva divinitat i haver-se de lliurar a ell com a dona mortal. L’heroic la convenç perquè l’estimi sense reserves i ella li replica que sempre l’ha estimat fins i tot abans de néixer. L'amor per Siegfried acaba d'apoderar-se de la valquíria, qui renuncia a tot allò relacionat al món dels déus. Junts, Siegfried i Brünnhilde proclamen que viuran l'amor i es riuran de la mort. Amb una coda musical extraordinària clou l’acte i baixa el teló.

Fins aquí Siegfried.

Comentem ara alguns aspectes vocals dels personatges

Siegfried és probablement, el paper més difícil per tenor de la història de l’òpera. No té notes molt agudes però es mou en una tessitura força incòmoda. A més, es esgotador físicament i vocalment; al primer acte ha de itneractuar amb Mime gairebé tot el 1r acte, acabant amb la forja de Nothung. Donar cops de martell a una enclusa, amb una orquestra de 110 músics tocant forte – fortissimo i que es senti la veu és un prodigi a l’abast de pocs. Al segon acte, té lloc la lluita amb el Drac i la posterior discussió amb Mime que acaba amb la mort del nan. Finalment, si això fós poc, al tercer acte s’enfronta amb Wotan i després ascendeix a la roca de Brünnhilde on l’espera una soprano dramàtica amb la veu fresca i durant 45 – 50 min ha de donar-li rèplica amb totes les seves forces.
La veu de Siegfried no pot ser de cap manera un tenor líric. Ha de ser un tenor spinto – dramàtic amb un bon centre, gran volum i agut relativament fàcil. Sempre hi ha hagut pocs cantants que puguin encarnar el paper de l’heroi welsung. Entre els més destacats de mitjan segle XX podem destacar: Lauritz Melchior i Max Lorenz i Set Svanholm. A partir del “nou Bayreuth”, Bernd Aldenhof, Wolfgang Windgassen, Hans Hopf, Jess Thomas, Jean Cox, René Kollo, Manfred Jung, Reiner Goldberg, Toni Krämer, Siegfried Jerusalem, Alan Woodrow, John Treleaven, i recentment; Stefan Vinke, Andreas Schager, Simon O Neill, Stuart Skelton, Stephen Gould.        

Mime ha de ser un tenor anomenat “de caràcter”. Què vol dir això? En primer lloc, ha de ser un molt bon actor, capaç de reproduir la mesquinesa i repugnància que a tots ens causa el seu personatge. Pel que fa a la veu, és un tipus bastant estrany de tessitura. No ha de ser un tenor líric, tampoc líric – spinto convencional, tampoc dramàtic. Així doncs, quin tipus de tenor demana aquest personatge?. La veu de Mime correspon a la tessitura de tenor, però molt especial. Un tenor líric (com el gran Peter Schreier) s’haurà d’esforçar molt en donar una imatge de mesquí, avariciós, innoble, venjatiu i rancorós. Sovint i recentment, han cantat Mime cantants que han estat Siegfried en una primera etapa de la veu. El que correspon al terreny de la perversitat és que algun Mime canti amb més lirisme i solvència que el propi Siegfried. Hi ha hagut  grans cantants que han encarnat el vil Mime al llarg de la història: A mitjan Segle XX trobem a Erich Zimmerman, al nou Bayreuth, els grans Mime foren Paul Kuën, Gerhard Stolze, Erich Klaus, Herold Kraus, Erwin Wohlfahrt, Georg Paskuda, Heinz Zednik, Peter Haage, Graham Clark, Manfred Jung, Gerhard Siegel, Wolfgang Schmidt, Christian Elsner. Burkhard Urich, Andreas Konrad, Arnold Bezuyen, David Cangelosi.

Wotan (Der Wanderer). Per anar bé, el Wanderer ha de ser el mateix cantant que el Wotan de l’Or del Rhin (pròleg) i la Walquiria (1a jornada). Algunes vegades, el cantant que encarna el Vianant té una veu més greu i profunda que el que encarna el Wotan de les dues primeres òperes.  Ha de mostrar – se autoritari i condescendent al primer acte en el diàleg amb Mime. Segur i confiat en el segon acte al diàleg amb Alberich i, al principi del tercer acte el seu diàleg amb Erda ha de ser ansiós al principi, i enfurismat al final, quan cedeix l’herència del món a Siegfried. A continuació s’ha de mostrar lleugerament paternal amb l’heroi, pacient i finalment, fora de si i claudicant en veure la llança trencada per l’espasa de Siegfried.
Esmentem alguns cantants que han donat vida i interpretat amb solvència el Vianant; des de mitjan segle XX: Friedrich Schorr, Hans – Hermann Nissen, Sigurd Björling, Hans Hotter, Josef Greindl, Theo Adam, Thomas Stewart, Donald McIntyre, Siegmund Nimsgern, John Tomlinson, Alan titus, Falk Struckmann, Albert Dohmen, Wolfgang Koch, John Lundgren, Günther Groissböck.

Alberich. Idealment, ha de ser el mateix cantant que al pròleg (Or del Rhin). Només apareix al principi del segon acte davant la cova de Fafner. S’ha de mostrar crispat i desconfiat en tot moment. El gran intèrpret d’aquest paper al llarg de la segona meitat del segle XX i encara un gran referent és el baix – baríton de Mainz Gustav Neidlinger.

 Fafner, el gegant materialista convertit en drac per efecte del Tarnhelm màgic, ha de ser un baix profund que, sovint canta a través d’un megàfon amb la veu amplificada per donar – li més impacte escènic. Intervé només al segon acte, al principi molt breument amb 3 frases, responent a les invocacions del Vianant i Alberich. Més tard, surt de la cova i lluita amb Siegfried, acabant amb el discurs final de la seva vida, tot explicant-li breument a Siegfried la seva història. Alguns baixos destacats que han interpretat aquest rol són: Friedrich Dahlberg,  Kurt Böhme, Josef Greindl, Arnold Van Mill, Peter Roth Ehrang, Heinz Feldhoff, Bengt Rubdgren, Matti Salminen, Fritz Hübner, Dieter Schweikart, Philip Kang, Eric Halfvarson, Hans – Peter König, Ain Anger, Sorin Coliban, Wilhelm Schwinghammer.    

Erda, la deessa de la Terra ha de ser una contralt amb veu potent i profunda. Té una intervenció al principi del tercer acte, més que res, provocadora del “testament de Wotan”. Grans contralts han prestat la veu i el caràcter a aquesta deessa. Algnes de les més destacades són: Ruth Siewert, Ira Malaniuk, Maria von Ilosvay, Jean Madeira, Marga Höffgen, Vera Soukupova, Ortrun Wenkel, Hanna Schwarz, Anne Gjevang, Birgitta Svendén, Mette Eising, Mihoko Fujimura, Nadine Weissmann, Wiebke Lehmkuhl.

Arribem a un dels grans rols de Siegfried: Brünnhilde. Intervé al final del 3r acte. A la cantant – actriu que interpreta Brünnhilde se li demana que sàpiga expressar 3 estats d’ànim. Primer ha d’adoptar l’actitud d’algú que es desperta il·lusionada amb la sortida del Sol. En segon lloc l’assumpció de la seva condició de “dona mortal” amb l’angoixa i el desencís que comporta deixar la divinitat. En tercer lloc el lliurament sense condicions, davant la insistència de Siegfried, a l’heroi, tal i com havia pressentit fa temps. Idealment, la cantant ha de ser la mateixa que ha interpretat la Walquiria i també que interpretarà el Capvespre dels déus. Necessita la veu d’una soprano dramàtica. Esmentem algunes sopranos que han dignificat i donat vida a aquest personatge tan complex i important. Des de mitjan segle XX; Lotte Lehmann, Paula Buchner, Kirsten Flagstad, Maria Müller, Marta Fuchs, Astrid Varnay, Birgit Nilsson, Ingrid Bjoner, Berit Lindholm, Jeannine Altmeyer, Hildegard Behrens, Gwyneth Jones, Deborah Polaski, Anne Evans, Evelyn Herlitzius, Gabrielle Schnaut, Luana de Vol, Nina Stemme, Irene Theorin, Linda Watson, Catherine Foster, Susan Owen, Gun Brit Barkmin...

Finalment, l’Ocell del Bosc és un paper per una soprano lleugera o fins i tot per una veu blanca. Hi ha l’anècdota  que aquest paper, en algunes gravacions ha estat cantat per sopranos afamades que han prestat la seva veu a aquest breu paper. Recordem a Joan Sutherland i Kiri Te Kanawa.

L’orquestra és tan nombrosa com a l’Or del Rhin i la Walquiria.

Fins aquí, Siegfried... Properament El Capvespre dels Déus

L'ANELL DE 1964 AL COVENT - GARDEN - GEORG SOLTI

  Georg Solti va ser director general de música del Covent Garden entre 1961 i 1971. Sabem també que, des de 1957, el productor John Culshaw...