Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Tercera jornada: Götterdämmerung (El capvespre dels Déus)

GÖTTERDÄMMERUNG
El Capvespre dels Déus
Tercera Jornada i 4a obra de l'Anell del Nibelung 

Els Finals pressentits i anunciats

GÖTTERDÄMMERUNG (El Capvespre dels Déus)

Götterdämmerung és la tercera jornada i quarta obra de la tetralogia L’Anell del Nibelung de Richard Wagner

Pròleg

L’ambientació és la mateixa a que la del darrer acte de la Valquíria. És de nit i hi ha tres dones d’aspecte llòbrec i misteriós. Són les tres Nornes — Urd, Verdandi i Skuld — congregades junt a la roca de Brunilda, teixint la corda del destí. Són filles de la mare Natura, Erda. Ombrívoles filadores que trenen el fil de la vida que enllaça passat, present i futur. Es dediquen a explicar el que passa i prediuen el futur. Això ho poden fer gràcies al manatial que brolla de les arrels del Freixe del Món. La primera norna, Urd, el passat, és una contralt. La segona norna, Verdandi, el present, és una mezzosoprano. La tercera norna, Skuld, el futur, és una soprano. Són oracles profunds de la nit, remors de l’inconscient col·lectiu, criatures elementals. Tres dones altes embolicades en sengles túniques fosques.

La més vella està al peu d’un pi corpulent, la segona seu sobre un penyal davant la gruta que es veu a l’esquerra. La més jove apareix sobre una roca elevada, al fons. La primera d’elles, la del passat, ens explica l’origen del poder diví, quan Wotan es va fer una llança amb una branca del Freixe del Món (símbol de l’existència), ens diu que ja no pot lligar l’extrem del fil al Freixe del Món doncs aquest s’ha assecat i ja no hi és. S’escolta acords palpitants el leitmotiv del poder dels Déus.
La segona explica com va ser trencada la llança sagrada per un heroi jove i audaç.
La tercera canta que Wotan ha fet apilar els trossos del tronc al voltant del Valhalla. Si cremen, serà la fi dels Déus. També vaticina la propera fi dels Déus en un incendi colossal que consumirà el seu regne. Mentre fila, cada vegada és més difícil teixir el fil, ja que s’enreda i es recargola. La norna del passat no encerta a veure en el que fou, la del present adverteix que les asprors de la pedra mosseguen la seva feina, el teixit s’enreda. En un descuit, la corda es  trenca mentre s’escolta el leitmotiv de la maledicció, ja que un anatema implacable pesa sobre el món. Tot i que no tornarem a veure ni a Wotan ni als Déus, sentim, no obstant que la fatalitat de la maledicció pesa sobre tot el que s’esdevingui. Lamentant – sede la pèrdua de la seva saviesa, les tres Nornes fugen.

A trenc d’alba, Siegfried i Brunilda surten de la seva cova. El fet que surti el Sol és important, ja que Siegfried és la personificació del Sol, quan desperta, porta la vida i l’alegria al món, mentre que la calma i la foscor regnen mentre els seus ulls romanen tancats.

Brunilda envia Siegfried a la recerca de noves aventures, tot demanant-li que sempre tingui present el seu amor. El jove, esdevingut home gràcies a Brunilda, marxarà a realitzar noves proeses i deixa a Brunilda, com a penyora del seu amor i de la seva fidelitat, l’anell d’or que va robar procedent del tresor que custodiava el drac Fafner. L’Heroi sortirà buscant empreses heroiques per a dipositar les seves victòries als peus de la seva estimada com a ofrena d’amor. Ella, en bescanvi, li ha donat les seves armes de Valquíria i el seu cavall Grane. Vestit amb la cuirassa de Brunilda i muntant el cavall, Siegfried s’allunya. Porta l’espasa Nothung i el Tarnhelm, l’elm màgic. Quan ha marxat, en la llunyania es sent el so del seu corn de cacera.

El pròleg presenta, a la manera d’un ampli preludi sinfónic – vocal, un marcat contrast entre aquestes dues escenes: el profund i misteriós tarannà de les Nornes i la lluminosa i radiant exaltació èpic – amorosa del comiat de Brunilda i Siegfried.

Passem sense cap interrupció al primer acte. Aquesta transició musical és una de les parts més famoses de la darrera jornada, popularment coneguda com “ El Viatge de Siegfried pel Rhin”, és una associació d’idees musicals, tot suggerint  la marxa de l’heroi a la cerca d’aventures bo i recordant els leitmotive de l’heroi i del seu amor, les notes del foc, el leitmotiv de la Natura, el leitmotiv primitiu del Rhin, augmentant fins a destacar-se molt fort i sonor el leitmotiv del Capvespre dels Déus.

Al final s’escolta el leitmotiv de les filles del Rhin que ploren per l’Or apagant-se i apareix el leitmotiv de l’anell maleït. Aquesta transició musical resumeix la història dels esdeveniments que van originar les catàstrofes i el capvespre dels Déus.

ACTE I

En el primer quadre, l’acte comença en el palau dels Gibixungs, una estirp que habita a les vores del Rhin. Al voltant d’una taula estan Gunther, el rei dels gibixungs i la seva germana Gutrune conversant amb el seu germanastre Hagen. Gunther, Gutrune i Hagen són fills de la mateixa mare però de diferent pare. Mentre que els dos primers són fills del rei Gibich, Hagen és fill d’Alberich el nibelung. És per això que Gunther posseeix força, valor, joventut, bellesa, una tropa, servents i vassalls, prestigi, bon nom i una rica herència, mentre que Hagen és un personatge sinistre, un guerrer ferotge, espantós, intel·ligent i astut que continua amb l’obra d’odi del seu pare i anhela la possessió de l’anell maleït.
Gunther va heretar la primogenitura i és aconsellat pel seu mig germà Hagen per a prendre esposa i trobar un marit per a la seva germana Gutrune, amb l’objectiu d’augmentar la brillantor de la seva dinastia amb unions avantatjoses. Hagen suggereix com esposa per a Gunther a Brunilda, la dona més bella del món, que resideix en una muntanya envoltada de foc; i a Siegfried, el més famós dels herois, com a marit per a Gutrune.

Gunther no és capaç de travessar la barrera de flames que protegeix Brunilda, només Siegfried pot aconseguir – ho, per la qual cosa necessiten que Siegfried els hi porti Brunilda. Si Gutrune fés que Siegfried l’estimi, aleshores podria convèncer – lo que portés a Brunilda per a Gunther.

Hagen dona a Gutrune una poció, la beguda d’amor, el filtre de l’oblit, per fer  que Siegfried oblidi Brunilda i s’enamori de Gutruna. Sota la seva influència Siegfried podrà conquerir Brunilda per a Gunther. Els germans gibixungs ignoren que Siegfried va despertar Brunilda i que s’estimen. Ambdós desconeixen que Siegfried i Brunilda són parell i que l’únic fi que persegueix Hagen és recuperar l’anell per al seu pare.

L’orquestra toca el leitmotiv dels gibixungs i les caracteritzacions instrumentals de Hagen, Gunther i Gutrune. Quan apareix ella, s’oposa un breu parèntesi lluminós ne les fosques tonalitats de l’orquestra.

Siegfried navega pel Rhin en una barca i ha sentit moltes històries enaltint el poder i la noblesa dels gibixungs. La seva arribada s’anuncia de lluny pels sons del seu corn de plata i s’escolta la plena sonoritat del seu leitmotiv, derivat del leitmotiv original de l’espasa però d’una manera més majestuosa.

Siegfried s’apropa i mentre s’escolta el leitmotiv de la maledicció d’Alberich, Hagen el saluda i li ofereix hospitalitat. La música té aires marcials. Siegfried arriba al palau dels gibixungs amb el propòsit de veure’s amb Gunther. Mentre es retira Gutrune, entra Siegfried, i dirigint-se als dos homes, els hi pregunta quin dels dos és Gunther, la fama del qual ha sentit lloar. Diu que ve a combatre o a oferir la seva amistat, que no pot correspondre als oferiments de Gunther amb béns ni vassalls perquè només posseeix el seu acer i la seva persona però que els posa a disposició de Gunther si aquest ho accepta. Llavors Gunther li dona una cordial benvinguda.

Hagen li pregunta a Siegfried pel tresor forjat pels nibelungs i si Siegfried es va emportar l’anell. Siegfried li respon que, en matar a Fafner, el drac, va menysprear les riqueses guardades pel monstre. Només va prendre com a record un elm que porta penjat a la cintura i un anell que va lliurar a una dona sublim i divina. Hagen comprèn que al·ludeix a Brunilda, però Gunther no ho  entén i Gutrune no és present a l’escena.

Apareix Gutrune en escena per a saludar Siegfried i oferir-li una beguda d’hospitalitat. Gutrune li fa beure el filtre d’amor. S’escolta diversos cops el leitmotiv de la traïció. Ignorant la conspiració, Siegfried beu la poció, dedicant un record a la seva estimada Brunilda, la qual s’esborra instantàniament  de la seva memòria. Siegfried queda immediatament enamorat de la bella Gutrune i li demana a Gunther que se la concedeixi per esposa.

Sota la influència de l’encisament, Siegfried s’ofereix a aconseguir una esposa per a Gunther, i aquest li parla de Brunilda i del foc màgic que l’envolta. El Tarnhelm, elm la virtut del qual ha revelat Hagen, servirà per a que Siegfried prengui la figura de Gunther, enganyant Brunilda. Els dos amics celebren un pacte d’aliança, pronunciant el jurament de fidelitat, segons els costums dels antics germans. Els dos es juramenten com a germans de sang. Hagen omple de vi un corn i els dos guerrers es fan talls en el braç amb les seves espases deixant caure la sang barrejada en el vi que beuen. Al mateix temps s’escolta el leitmotiv de la maledicció del nibelung i el leitmotiv del pacte mentre Siegfried diu que la seva espasa és la garantia del seu jurament. Això és l’esperpent dels convenis que garanteix la llança trencada de Wotan.

Ambdós juren que si algun d’ells trenca el jurament, si un amic traís l’altre, les gotes de sang que avui han begut tan solemnement, fluiran com a rius per matar l’amic i que allò que beuen en gotes es vessi a torrents del pit del traïdor.  El jurament de Gunther i Siegfried, ara germans d’armes, ofereix un adequat caràcter accentuat per la fatídica enunciació del leitmotiv de la maledicció, per la qual ambdós hauran de sucumbir. Siegfried i Gunther marxen cap a la roca de Brunilda.

S’escolta un intermedi simfònic que és la inversió de «El viatge de Siegfried pel  Rhin». En comptes dels alegres sons de la llibertat i la confiança apareixen ara els motius conductors de l’heroi combinats amb el leitmotiv sinuós de l’Anell, el del pacte, el de l’odi de Hagen i la maledicció del nibelung unida a l’amor de Brunilda. S’escolta el leitmotiv de la renuncia a l’amor. La música sintetitza l’acció del drama i fa pressentir que l’absència d’amor encara existeix en el món per a causar mals i víctimes.

En el quadre segon estem novament en la roca de les walkiries. Veiem a Brunilda absorta en l’admiració de l’Anell, prova fervent de l’amor de Siegfried. Besa l’anell i espera impacient el retorn de Siegfried.

Un llampec trenca els núvols. Es sent “Cavalcada de les valquíries”. De sobte, la remor d’un tro i el leitmotiv de les valquíries anunciant l’arribada de la seva germana Waltraute. Aquesta li explica com Wotan va tornar al Walhala amb la llança trencada. Brunilda la rep amb molta alegria, però com es va atrevir la seva germana a anar – la a veure, desobeint així el sever mandat de Wotan? La imatge de Wotan és evocada per les paraules de Waltraute i per la música. Waltraute li fa avinent que precisament ve per a intentar salvar als déus de la catàstrofe que els amenaça. Des que Wotan va castigar la seva filla, va recórrer el món sense parar com el Caminant,  viatger solitari.

En el relat de Waltraute queda exposada la renuncia de Wotan i el seu desig  que l’anell sigui retornat, per a l‘alliberament d’homes i déus, alhora que exposa la decadència divina i la desolació que envolta el món del Walhalla. Wotan es troba consternat amb la pèrdua de la llança, ja que tots els pactes i acords a que havia arribat, tot el que li donava poder, estaven inscrits en el seu mànec. Wotan va encarregar que li portessin branques del freixe del món, Yggdrasil i foren apilades al voltant de Walhalla. Va enviar els seus corbs a espiar tot el món i a portar – li notícies i ara es troba al Walhalla esperant el final. Mut i ombrívol, regna el sobirà dels déus. Les valquíries romanen suplicants als seus peus, però el déu, indiferent, ni tan sols les mira.

Wotan ha renunciat ja a la seva ambició. El rei dels déus, després de la seva peregrinació errant, vençut per l’irresistible espasa de Siegfried, només vol que la joia maleïda, l’anell del nibelung que causa tantes desventures, sigui restituïda a las profunditats del Rhin, per a que s’esvaeixin els efectes de l’anatema que pesa sobre el món.

Waltraute suplica Brunilda que torni l’anell a les filles del Rhin, donat que ara la maledicció està perjudicant el seu pare, Wotan. El seu relat constitueix una evocació musical de totes les escenes de Wotan, el Walhalla, l’ombrívol pessimisme del déu, l’ocàs que amenaça l’anell, la maledicció d’Alberich, i s’escolta, melancòlic, el tema de la joventut de Freia, just en el moment en que Waltraute diu que el seu pare ja no menja les pomes d’or del jardí de la deesa.

Però Brunilda es nega a desprendre’s de la penyora d’amor de Siegfried. Per ella l’anell és el testimoni de l’amor del seu amant y respon que, encara que morin els déus, ella no pensa lliurar el seu anell. Renunciar a l’anell és renunciar a Siegfried, ja que des que el seu amant la ha despertat, no té cap altre saviesa que l’amor, el símbol del qual és l’anell. Fineixi el Walhalla! I el món sencer abans que renunciar a l’amor! Waltraute fuig desesperada maleïnt – la  i sel a veu córrer sobre un núvol de tempesta, acompanyada pels llamps i l’huracà. S’escotla el leitmotiv de la cavalcada de les valquíries de fons.

Arriba Siegfried, que ha pres l’apariència de Gunther usant el Tarnhelm, i reclama a Brunilda com a esposa. Ella no el reconeix i retrocedeix horroritzada davant la presència d’un desconegut. Tot i que  Brunilda es resisteix amb  violència, Siegfried aconsegueix dominar – la, li pren l’anell d’una revolada i se’l posa ell mateix a la ma. La veu de Siegfried s’escolta ronca, desconeguda, dient – li que es convertirà en l’esposa de Gunther i Brunilda es desespera. Siegfried invoca l’acer de la seva espasa com a testimoni que respectarà la dona, mantenint-se fidel al seu germà d’armes. En aquest moment s’escolta el leitmotiv de l’honor, derivat del leitmotiv original de l’espasa. Acaba l’acte I.

 

 

Acte II

Amb un preludi estrident i àspre en els seus acords comença el segon acte. Les notes sobresaltades, síncopes, de la ira del Nibelung indiquen clarament que la tenebrosa labor del mal no descansa. Estem novament en el palau dels guibixungs.

A l’esquerra corre el Rhin entre grans roques, sobre tres d’elles hi ha altars consagrats, un a Freia, un altre a Fricka i el més elevat a Wotan. El quadre respira la grandesa ruda i primitiva dels antics pobles germànics. Es de nit. En el pòrtic del palau, amb la seva llança i el seu escut, Hagen descansa com si estigués dormint, però amb els ulls oberts com un somnàmbul. Com si fós la personificació de la consciència de Hagen, apareix la figura d’Alberich inspirant en somnis el seu fill. Davant la insistència d’Alberich, Hagen jura apoderar – se de l’anell.

Siegfried arriba amb l’albada, havent recuperat en secret la seva veritable fesomia i intercanviat el seu lloc amb Gunther. Gutrune, que surt per a saludar l’heroi, es mostra cofoia en saber que aviat arribarà el seu germà amb la bonia núvia per a casar – se  ella al mateix temps amb Siegfried.

Deixen sol a Hagen, que convoca als gibixungs per a donar la benvinguda a Gunther i la seva promesa. Hagen crida als guerrers i vassalls per a que es preparin a rebre el rei. S’obren les portes i acudeixen tumultuosament, pensant-se que són cridats a l’esplanada de palau per combatre. Ràpidament esclaten d’alegria en saber que van a celebrar les bodes del sobirà i les de Gutrune. Les trompes internes fetes amb corns de vaca i la grandiosa presència dels guerrers formen un episodi de gran espectacularitat i solemnitat.

Gunther arriba amb una dessolada Brunilda. Els vassalls els aclamen mentre el rei avança portant de la ma la núvia, amb aspecte trist i sense aixecar la vista del terra. Siegfried i Gutrune surten a trobar – los. En aquest moment Brunilda aixeca la vista i queda bocabadada i esmaperduda en veure Siegfrie entre els presents. Queda horroritzada i plena d’estupor en veure el “seu Siegfried” amb una altra dona. A punt de defallir d’angoixa, Siegfried la sosté i llavors veu que l’heroi porta l’anell al seu dit. En veure l’anell en la ma de Siegfried arriba a la conclusió que ha estat traïda.

Brunilda, que es sent menystinguda i traïda, declara davant tothom que Siegfried ha estat el seu amant. La commoció és tremenda. Siegfried que la havia respectat durant el temps transcorregut des del desposseïment de l’anell fins la substitució d’ell pel veritable Gunther, jura la seva innocència.

Aleshores Hagen presenta la seva llança per a que l’heroi juri sobre l’arma que fou lleial, Siegfried jura que si no és veritat, si el que diu Brunilda és cert i el ha deshonrat el seu germà, l’espasa per la que està jurant ha de travessar – lo. Siegfried no ho sap, ja que no recorda res gràcies al beuratge màgic que li donà Gutrune, però en aquest moment està confirmant la seva sentència de mort. Aquest jurament i aquesta llança seran fatals per ell. En aquest moment s’escolta el leitmotiv del jurament, que és una transformació del leitmotiv de l’espasa, però aquest cop apareix com un conflicte entre l’interval de cinquena ascendent i l’interval de cinquena descendent.

Siegfried, abraçant Gutrune, entra al palau seguit de les dones i els guerrers, entre els brillants sons de les bodes. Brunilda, Gunther i Hagen es queden sols.

Hagen suggereix als altres dos traïr Siegfried. Avergonyit i sufocat, Gunther encara vacil·la. Siegfried és el seu germà d’armes, han fet un jurament junts, no pot creure s’ho. Brunilda, ara dona enganyada, exigeix una venjança expiatòria pel deshonor que ha patit. Profundament avergonyit per l’acusació de Brunilda, Gunther decideix, a suggerim, que siegfried ha de morir perquè ell recuperi l’honor.

Els tres decideixen confabular – se per assassinar Siegfried. Brunilda, veient la oportunitat de venjar – se de la traïció de Siegfried confessa a Hagen quin és l’únic punt feble de Siegfried. Ella va usar els seus poders que encara li quedaven per a fer – lo immune a les armes. Només podria ser ferit en un punt determinat de l’esquena ja que aquesta zona no la va protegir mai, doncs l’heroi no dona mai l’esquena a l’enemic.

En conèixer això, Hagen forma un pla i proposa a Gunther, submergit en el dolor i vergonya, que Siegfried caigui en una cacera. El rei encara dubta en ser deslleial al seu germà d’armes. Al final també ell es decideix i els tres personatges es conjuren per a que mori Siegfried. Hagen jura en nom d’Alberich, pare dels genis de la nit i queda, d’aquesta manera, unit al les fondàries de la terra. En canvi, Gunther i Gutrune juren en nom de Wotan, el sobirà de dels déus i déu de la guerra.

Hagen i Gunther decideixen portar a Siegfried de cacera i assassinar – lo. En l’imponent escena final s’escolta el leitmotiv del Walhalla, com a ombrívola advertència i el leitmotiv dominant de Hagen, venjatiu i aterrador.

Acte III

En el primer quadre, en els boscos de la ribera del Rhin, les filles del Rhin es lamenten per la pèrdua de l’Or. Les filles del Rhin recorden que les aigües en les que nadaven en altre temps i ara estan tristes i fosques. Serien felices si algú pogués retornar-les hi l’or que els fou robat un dia. El so llunya d’un corn  les hi anuncia que s’apropa un caçador. Elles s’allunyen i en la vora oposada apareix Siegfried, separat de la partida de cacera, que es va perdre perseguint un ós.

Les filles del Rhin li demanen amb vehemència a Siegfried que retorni l’anell al riu i així podrà evitar la seva maledicció. Ell ignora els vaticinis pessimistes. No sap res de cap maledicció. Siegfried Refusa desprendre’s de la joia que conquerí el drac Ffner i la seva negativa provoca burles i censures de les nimfes, que s’enfonsen novament al corrent. Per atraure – les novament Siegfried diu que està disposat a donar-les hi l’anell, però elles el rebutgen dient que l’anell està maleït i que li procurarà una desgràcia terrible. Només les aigües del Rhin podran purificar l’Or i lliurar el món de la maledicció. Siegfried menysprea el perill, no tem res.

Fafner ja li va anunciar l’anatema i si per les delícies de l’amor cedeix l’anell, mai no l’entregaria per por. o. Si hagués de viure esclavitzat per la por, llençaria la seva vida com un grapat de terra al vent. A més, si les Nornes, segons li diuen les filles del Rhin, van teixir la seva mort en el fil de la vida, la seva espasa Nothung, que partí una llança sagrada, tallarà també el fil de la fatalitat. Cederia amb gust aquest anell que li dona el domini del món a les delícies de l’amor, però mai no ho faria davant les amenaces de mort. Les filles del Rhin s’allunyen nedant i prediuen que Siegfried morirà i que la seva successora, una dona les hi donarà un tracte més just.

Els caçadors que buscaven Siegfried pel bosc, el criden a crits i Hagen fa ressonar el seu corn, al que Siegfried respon amb el seu toca de cacera. Siegfried es reuneix novament amb els caçadors, incloent-hi Gunther i Hagen. Els caçadors es disposen a descansar en un fresc paratge, mentre Siegfried, rient, els explica que les filles del Rhin, ondines i nimfes del riu, acaben de predir – li la seva mort immediata, però ell, per a distreure els seus companys, els hi proposa explicar-los hi les seves proeses juvenils.

Mentre descansen, narra les aventures de la seva joventut. Conta com fou criat pel nibelung Mime, i com ell mateix es va forjar la seva forta espasa Nothung, amb la qual va occir el monstre i com unes gotes que va absorbir de la sang del drac el van fer comprendre el llenguatge de les aus del bosc. Hagen li dona de beure una poció que és l’antídot del que li va donar Gutrune i li fa tornar la memòria. En aquest moment sona el leitmotvi de l’amor de Brunilda, mentre la beguda torna a Siegfried el record de Brunilda, esborrat pel filtre màgic anterior. Conta com l’ocell del bosc li revelà l’existència d’una meravellosa dona que es trobava en una muntanya envoltada de foc, com va córrer cap a ella, despertà a Brunilda i la feu seva.Aquest fou el premi al seu valor.

De sobte, dos corbs surten d’un arbust, descriuen un cercle sobre Siegfried i volen després cap al Rhin. Són els corbs de Wotan. Hagen pregunta si també pot comprendre el so d’aquestes aus i en girar – se Siegfried a contemplar – los, Hagen aprofita per clavar la seva llança a l’esquena de Siegfried, dient-li que li estan demanant venjança.

Siegfried aixeca el seu escut per a defensar – se, però no ho aconsegueix i cau pesadament ferit de mort mentre s’escolta molt fort i estrident, el seu vigorós leitmotiv, seguit d’uns acords terribles i violents com la força de l’heroi que es desploma. Els altres caçadors queden horroritzats mentre Hagen, amb calma s’allunya dins del bosc. Gunther, acostant – se s’ajup, profundament adolorit, al costat de Siegfried. Els homes rodegen compassivament al moribund.

Agonitzant, en les seves últimes paraules recorda la seva estimada Brunilda. S’escolta el leitmotiv del despertar de Brunilda mentre Siegfried canta a la núvia divina. Sigfrido mor recreant – se en els seu records de Brunilda. La música és sinistra i llòbrega. Li demana a Brunilda que desperti i obri els seus ulls.

Gunther escolta amb estorament i angoixa creixent i comença a comprendre la pèrfida maquinació del malvat Hagen. Siegfried mor mentre cau la nit, doncs cada cop que desapareix Siegfried, desapareix la llum del Sol. A una indicació de Gunther, els seus guerrers aixequen el cos de Siegfried i el porten cap a fora, lentament, en solemne processó per les rocalloses altures. El cadàver és transportat en una solemne processó funerària. En aquest moment s’escolta la música popularment coneguda com “Marxa fúnebre de Siegfried”.

Des del Rhin s’aixeca una boira que omple poc a poc tot l’escenari, per la qual cosa la comitiva fúnebre es va tornant gradualment invisible fins desaparèixer.  Escoltem al mateix temps tots els leitmotiv que durant quatre jornades es van relacionar amb la vida de Siegfried. Quan expira, regna un silenci imponent i augmenta un lleu redoblament de timbals, pianíssimo i els llòbrecs sons de les trompes i tubes eleven en l’orquestra el trist leitmotiv dels amors contrariats dels pares de Siegfried, els bessons welsungs. Siegfried mor com a víctima de l’odi i amb el seu sacrifici precipita el final del món mític.

Aquest és el segon interludi simfònic que uneix el primer quadre amb el segon del tercer acte, mentre els vassalls de Gunther condueixen el cadàver de l’heroi cap al palau dels gibixungs.

En el segon quadre estem novament en el palau dels gibixungs, Gutrune espera el retorn de Siegfried. Entra Hagen encapçalant la processó fúnebre. Gutrune reacciona amb una profunda desesperació en veure mort el seu promès. Hagen anuncia que l’heroi ha estat víctima d’un porc senglar. Gutrune, desesperada, es precipita sobre les despulles mortals del seu espòs. Gunther intenta consolar – la, però ella l’acusa de haver occit Siegfried. Gunther condemna l’assassinat de Siegfried a mans de Hagen i aquest replica que Siegfried havia faltat a la seva paraula, i reclama l’anell que Siegfried porta a la ma com a dret de conquesta. Quan Gunther el rebutja, Hagen l’ataca i assassina. Gutrune crida amb horror en caure Gunther. Tots romanen paralitzats pel terror. Quan Hagen va a prendre l’anell del cadàver de Siegfried, la ma de Siegfried s’aixeca amenaçadora. Tots retrocedeixen espaordits, alhora que de l’orquestra sorgeix el leitmotiv de l’espasa victoriosa de Siegfried.

En aquest moment apareix Brunilda, lenta i majestuosament, al·ludint al seu passat de Valquíria. La mort de Siegfried li ha retornat els poders que havia perdut amb l’amor. Ara comprèn clarament el que ha succeït. La traïció fou efecte de la pèrfida màgia. Gutrune, fora de sí, li retreu a Brunilda haver exaltat els guerrers per a que matéssin el seu espòs. Li diu que l’enveja la corrou. Que ella els ha portat aquesta tragèdia, l’acusa d’haver tornat els homes contra ell i lamenta que hagi vingut al seu palau. Brunilda li respon severament que calli, que ella no va ser res més que la seva amant, la seva concubina, que només la Valquíria fou la seva legítima esposa. Gutrune, esclatant en plors maleeix Hagen. Plena de pena, es deixa caure sobre el cos de Gunther. Romandrà immòbil fins el final.

Hagen està dempeus en el lateral oposat, recolzat desafiant en la seva llança i escut, imbuït en ombrívols pensaments. Brunilda, sola en el centre, després d’haver estat llarga estona contemplant Siegfried, es tomba amb solemnitat cap als súbdits de Gunther. Brunilda dona ordres per a que s’elevi una pira funerària al costat del riu, adornada per les dones amb branques i flors. En aquest moment s’escolta en acords palpitants el leitmotiv del poder dels déus , que és una transformació del leitmotiv de la llança de Wotan.

Brunilda s’acomiada carinyosament de les despulles mortals de Siegfried, expressant com de grn ha estat el seu amor i el seu sofriment. Al mateix temps reconeix en el seu pare, Wotan, a l’únic culpable de la catàstrofe. Tot és responsabilitat de la maledicció que Alberich abocà sobre Wotan quan el rei dels déus li va robar el seu anell d’or. Brunilda proclama que l’estirp divina va a finir, i dirigeix a Wotan la seva darrera salutació, responsabilitzant el seu pare de tot el que ha succeït.

Brunilda compleix la voluntat de Wotan, no aquella voluntat primera de la conquesta heroica de l’univers, sinó la seva voluntat d’aniquilar tota voluntat. En traïr – la Siegfried, ella va recuperar el poder de saviesa que havia perdut en convertir – se en una dona enamorada. Brunilda agafa l’anell i es dirigeix a les filles del Rhin, dient – les hi que el prenguin entre les cendres, que el foc purificarà l’anell de la seva maledicció mentre que les filles del Rhin en l’aigua el dissoldran i, curosament, protegiran aquest or brillant que tan vilment les hi fou robat.

Ella desitja extinguir – se en el foc amb l’anell posat com aliança de noces. La Valquíria envia els corbs de Wotan amb el seu amo, en vol de mortal retorn al Walhalla per a que li portin les “notícies tan temps esperades”. Els ordena que passin al costat de la seva roca. En l’orquestra crepita i sorgeix amb brillantor inusitada el leitmotiv del foc, que es presenta amb sonoritats cada cop més intenses. Els hi diu als corbs que anunciïn a Wotan tot el que han vist i que li diguin a Loge que abandoni la muntanya de Brunilda i vagi al castell dels déus a cremar – ho tot. Invoca Loge, el déu del foc, per a que les flames, que han de consumir el cos de Siegfried i el seu propi, ascendeixin al Walhalla.

El món va a redimir – se per l’amor, única font de felicitat. Per la grandesa d’aquest amor ella es sacrificarà amb l’heroi estimat. La felicitat no es troba en les riqueses ni en l’or, ni en la magnificència, ni en el poder, ni en els llaços que ens lliguen a pactes traïdors. La joia està en l’alegria i el plor que només ens proporciona l’amor.

Es prepara l’imponent final, popularment conegut com “la immolació de Brunilda”. Ella mateixa cala foc a la pira. Ara la pira crema en flames. S’escolta el leitmotiv de Loge. El poder ha estat dissolt per a major glòria de l’amor. Brunilda munta el seu cavall Grane i cavalcacap al foc.

El que segueix és segurament una de les escenes més difícils de muntar per un director d’escena en tota la història de la òpera: el foc s’eleva mentre el Rhin es desborda del seu llit, portant les filles del Rhin sobre les onades. Hagen desapareix entre les aigües. Les filles del Rhinfugen nedant, portant l’anell en triomf. El palau dels gibixungs col·lapsa. A mesura que les flames creixen en intensitat, el Walhalla comença a veure’s en el cel. L’or màgic allibera el món de la maledicció, posant fi al regne dels déus i de la fantasia. Tan el senyor del món com les altres deïtats refugiats en les desolades altures del palau, esperen ara l’implacable final. Tot el Walhalla és una gegantina torxa.

En escena veiem Wotan, a les latures mut. Al lluny sembla incendiar – se  el cel. Flames brillants semblen assolir el palau dels déus, en el que poden veure’s aquests, que desapareixen poc a poc de la vista. Crema el Walhalla i moren els déus.

Es compleix la profecia d’Erda, la sàvia mare de la Terra, qui va predir a Wotan les fatídiques conseqüències de la possessió de l’anell maleït. Si Alberich renegà de l’amor pel poder, a l’inici del cicle, Brunilda completa el cercle en el seu final anunciant que el poder ha estat dissolt per a major glòria de l’amor. Quan Siegfried, Brunilda, Hagen i tots els altres han desaparegut, l’heroi suprem de la tragèdia, Wotan, apareix novament, immòbil, assegut en el tron, somrient eternament, un cop més per darrera vegada, mentre l’incendi s’extén i lls déus, el Walhalla  i el mateix Wotan, amb tots els seus somnis i pensaments són consumits per les flames del freixe del món.

S’escolta el leitmotiv de la redempció per l’amor, que cantà per primer cop Sieglinde en conèixer que portava al seu si la llavor de Siegmund. Després, el riu Rhin, assossegat, torna al seu cabal. Déus i herois fineixen davant l’inexorable poder de l’anatema que culminarà amb l’aniquilament. Els déus han corromput el món des del principi i fineixen per la seva pròpia voluntat de poder.

El relat simfònic és una vasta recapitulació en la qual es reuneixen tots els leimotiv rellevants, les cadències, les tonalitats i els fragments de formes i fins i tot detalls d’orquestració que retornen per a resumir aquesta gran paràbola de l’existència humana que es L’Anell del Nibelung. Cau el teló.

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Segona jornada, Siegfried

 

SIEGFRIED: WOTAN CONTEMPLA I NO ACTUA...

Segona jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’Anell del Nibelung)

Intèrprets:
Siegfried, tenor,
Mime, tenor,
Wotan (Der Wanderer), baix – baríton,
Alberich, baríton,
Fafner, baix,
Erda, contralt,
Brünnhilde, soprano,
Waldvogel (Ocell del bosc), soprano
Orquestra nombrosa (105 – 110 músics)

Un cop escoltat el pròleg (Or del Rhin), la 1a jornada (Walquiria) i a prop de la meitat de la tetralogia podem fer les següent reflexions sobre la música:
A l’Or del Rhin, hem sentit nibelungs, déus, semi – déus, deesses i gegants. La música se’ns va revelar, reflex de la Natura, d’ambicions, de renúncies, descriptiva, d’orgull, d’ambicions de traïcions, sempre en el context èpic i diví. Recordem els grans moments com ara la renúncia a l’amor, la descripció del Walhall, la maledicció de l’anell i finalment, l’escena final amb la contemplació i ingrés dels déus al diví Palau – castell.
A la Walquiria, sentim el món de les passions humanes, no només entre els éssers humans sinó també entre les divinitats. La Walquiria és la única jornada de tota la tetralogia on no hi apareix físicament l’anell. Si que hi apareix en forma de leitmotiv. Els sentiments, les ambicions, les frustracions i també els moments heroics tenen la seva part meravellosament representada musicalment en la Walquiria.
En Siegfried, que podríem dir que és l’scherzo en una simfonia, la natura està permanentment present en la música. Podríem dir que el bosc germànic “pulsa a l’orquestra” gairebé e tota la representació. En aquesta complexa jornada, on hi intervenen “només” 8 cantants, els instruments de corda “mitjans”, o sigui, les violes, hi tenen un paper preponderant. Al primer acte, que té lloc a la cova de Mime, sentim permanentment els ritmes de martells sobre enclusa. A l’enclusa petita de Mime i a la gran de Siegfried. Llevat de l’escena de les preguntes i respostes entre  Mime i el Wanderer (Wotan) és un acte “rítmic”, on es diuen moltes coses i algunes bastant ràpidament. L’escena de la forja és permanentment plena de ritme percussor. Al segon acte trobem novament el “bosc alemany” palpitant en l’orquestra. Des de la 1a escena fins la coda final. L’escena entre Alberich i Wotan, amb Fafner de “convidat invisible” té lloc a les profunditats del bosc, a l’entrada de la Neidhöhle. En el mateix indret té lloc l’escena entre Siegfried i Mime, just abans de despertar Fafner i el combat. Seguidament, probablement la “conversa” més ràpida de la Tetralogia entre els germans Mime i Alberich, per a després l’escena més “truculenta” de l’Anell; Mime dient unes frases i volent – ne dir unes altres. L’espectador, naturalment “escolta”, igual que Siegfried. el veritable significat dels arguments de Mime. Quan Siegfried ha occit Mime, es queda sol amb l’ocell del bosc i la música “vola” literalment, amb l’entusiasme de Siegfried per seguir ocellet.
Al principi del tercer acte trobem la música entre les més suggeridores i excelses de tota la tetralogia. El diàleg entre Wotan i Erda és dels més significatius de tot el drama. Apareixen els temes de Siegfried, hereu del món i també del capvespre. La frase “com es pot aturar una roda que roda?” és molt important ja que Wotan inquireix Erda com pot aturar un procés irreversible des de dins mateix. En no trobar resposta, Erda s’enfurisma amb el déu i provoca també la seva resposta irada en el sentit d’abocar el món dels déus al seu final inevitable. El diàleg següent entre Siegfried i Wotan també ens mostra que el déu ha de lluitar (en va) i consentir que Siegfried prengui la iniciativa dels esdeveniments. Aquí podem destacar la frase de Wotan: “amb l’ull que em falta tu veus l’altre que em queda per veure’t”. Profunda reflexió – resposta a l’heroi sobre la seva curiositat de la manca de l’ull esquerre de Wotan.
L’ascensió de Siegfried cap a la roca de Brünnhilde travessant el foc és de les pàgines musicals descriptives més meravelloses que s’han escrit. Amb la música “veiem” tota l’ascensió i arribada al cim on troba la Valquíria adormida. Seguidament, en despertar – la amb un petó assistim a l’encontre de la ex – Valquíria convertida en dona pel càstig diví i de l’heroi beneït descobreix alguns sentiments purament humans mitjançant l’atracció física amb Brünnhilde desposseïda de la divinitat. Els 45 – 50 minuts finals de Siegfried constitueixen una meravella de temes, passió, descobriment i finalment, lliurament amorós. Repassem l’argument:

Acte I
Consideracions dels personatges i la seva aparença escènica:
Mime (el nan nibelung i el primer que apareix a escena) ha de resultar repulsiu a l’espectador, en cap moment ha d’induir a la pietat o empatia. És un ésser repulsiu, repugnant, mesquí, sense un bri ni d’humanitat ni d’amor per ningú tret d’ell mateix. Algunes escenografies ens el figuren com un beneit, sense males intencions i fins i tot amb certes dosis d’humanitat. Res d’això, qui faci això s’equivoca del tot.
Siegfried (el segon personatge en aparèixer a escena) és un heroi, fill de Siegmund i Sieglinde. És un personatge feréstec, però noble, del tot instintiu. Ell mateix no és conscient de qui és. No sap perquè odia Mime però és incapaç d’allunyar – se gaire de la cova doncs pressent que allà  ha de dur a terme alguna cosa abans de marxar definitivament. L’evolució del drama conduirà a augmentar el seu coneixement del món i de les accions que ha de realitzar.
El Vianant (Wotan, tercer en aparèixer a escena) ha de mostrar una aparença exactament descrita a l’argument. Capa, barret d’ala ampla.
Alberich és exactament el mateix ésser repugnant de l’Or del Rhin.
Fafner surt (ha de sortir) amb aparença de drac gegant i ferotge.
L’ocell del bosc ha de cantar entre bambolines, alguns escenògrafs han volgut donar-li aparença humana (gran error). El que potser no sigui un error és emprar un nen (veu blanca) per representar l’ocellet del bosc. En aquest cas no ho trobaria fora de lloc.     

Mime, nan nibelung germà d'Alberich, es troba forjant una espasa dins de la seva cova, en el bosc. Planeja recuperar l'anell per a si mateix, havent criat Siegfried perquè puga acabar amb Fafner, actual posseïdor de l'anell, i així complir el seu desig. Mime necessita fer una espasa per a Siegfried però el jove, amb una força brutal, ha trencat totes les armes que se li han atorgat. Siegfried torna de la seua caminada pel bosc amb un Ós lligat amb una corda per espantar Mime. Un cop alliberada la fera cap al bosc, li demana que se li revele el seu origen. Mime es veu obligat a explicar que va haver de tenir cura de Sieglinde, sa mare, mentre donava a llum, però que al final ella va morir, fent-se càrrec de l'infant Siegfried. Mime mostra les restes de l'espasa Nothung i Siegfried li ordena que la repari.
Siegfried surt de la Cova i Mime entra en un estat de desesperació, ja que les habilitats del nan no són prou bones com per a reparar la llegendària espasa.ç

Un ancià (que realment és Wotan disfressat de pelegrí errant) apareix sobtadament. El vinanant, a canvi de la seva estada a la cova, ofereix un concurs d'endevinalles en el qual cadascun en presentarà tres i aquell que perdi, perdrà també la seva vida. Mime accepta el repte, amb el propòsit de desfer-se de l'invitat no desitjat. El nan pregunta el nom de les races que viuen davall la terra, sobre ella i en el firmament. Wotan respon que són els nibelungs, els gegants i els déus. Després l'ancià fa les seves tres preguntes: Quina és la raça més amada per Wotan però la pitjor tractada? Com s'anomena l'espasa que pot derrotar a Fafner? Qui pot forjar aquesta espasa? Mime contesta que la raça és la dels Wälsung (l'estirp de Siegfried) i l'espasa és Nothung. Mime no sap contestar l'última pregunta i Wotan li perdona la vida, tot revelant-li que "només aquell que no coneix la por" podrà reparar l'espasa i afegeix que, a més, aquesta persona li llevarà la vida a Mime.

Siegfried torna i s'amoïna perquè Mime no ha progressat gens amb l'espasa. Mime dedueix que l'única cosa que mai no va ensenyar a Siegfried va ser la por. Siegfried es mostra ansiós per conéixer aquesta emoció i per tant el nan li promet portar-lo davant de Fafner, el drac. Com que Mime no pot forjar Nothung novament, Siegfried decideix intentar – ho pel seu compte, i ho fa. Mentrestant, Mime prepara un brou amb verí que usarà per a matar Siegfried després que el jove hagi derrotat el drac. Un cop forjada l’espasa, per provar la seva eficàcia, trenca d’un cop l’enclusa en què l’ha forjat.

Acte II

Veiem Alberich a l’entrada de la cova de Fafner, vigilant. Apareix el Vianant. Ambdós es reconeixen mútuament i Alberich, enfurismat, declara els seus plans de dominar el món una vegada l'anell estigui al seu poder. Wotan declara que la seva intenció no és recuperar l'anell. Sorprenentment i amb Alberich angoixat, Wotan desperta a Fafner i li comunica que un heroi s'aproxima per a lluitar amb ell. Fafner no li dona molta importància, refusa lliurar l'anell a Alberich i acaba adormint-se novament. Wotan i Alberich es retiren.

Siegfried i Mime arriben a la cova a trenc d'alba. Mime decideix mantenir les distàncies mentre que Siegfried s'acosta a l'entrada de la cova. Després d’un curt diàleg en el que Mime prova per darrer cop espaordir Siegfried sense aconseguir-ho, Mime es fa fonedís desitjant que Fafner i Siegfried es matin un a l’altre. Mentre el guerrer espera que el drac aparegui, veu un ocell reposant sobre un arbre. Siegfried intenta reproduir el seu cant utilitzant una flauta matussera que es fa amb una canya. Li resulta impossible. Després, l'heroi toca una melodia amb la trompa, la qual cosa acaba de despertar a Fafner. Després d'una breu xerrada de provocacions, Siegfried i Fafner lluiten entre si i Siegfried travessa el cor de Fafner amb l’espasa Nothung.
En el seu últim alè, Fafner, després d’explicar al noi breument la seva història,  descobreix que el que l’ha occit és Siegfried i l'adverteix d'una traïció. Quan Siegfried es prepara a retirar la seua espasa del cos del drac, es crema amb la sang i per instint posa la seva mà sobre la seva boca. En tastar la sang del drac descobreix que pot entendre el que l'ocell està cantant. Aquest l’adverteix que Mime provarà de matar – lo i que no se’n refiï de les seves paraules falsament afalagadores. Siegfried segueix les instruccions de l'ocell i així, recull l'anell i el Tarnhelm del tresor de Fafner. Mentrestant apareixen Mime i Alberich en un diàleg ràpid i crispat per apoderar-se del tresor. Alberich s’amaga i Mime es queda amb Siegfried que ha sortit de la cova amb l’anell i el Tarnhelm. Siegfried es queixa que encara no sap que és la por. Mime no deixa d'aprofitar l'oportunitat i li ofereix una beguda enverinada. No obstant això, la sang del drac permet que Siegfried pugui sentir els pensaments del nibelung, i per tant, quan se n’adona de les veritables intencions del nan, el noi mata a Mime amb l’espasa.

Tot seguit, l'ocell explica a Siegfried l'existència d'una dona que jau sobre una roca, envoltada per una flama màgica. Siegfried decideix anar-la a buscar per a veure si ella li pot ensenyar què és la por. Amb Siegfried seguint l’ocell a través del bosc s’acaba l’acte i baixa el teló.       

Acte III

És negra nit a la base de la muntanya on descansa Brünnhilde. Wotan invoca Erda, deessa de la terra. En un diàleg magnífic, Erda apareix, confosa per la sobtada crida, i no sap què dir. Wotan li pregunta com pot aturar una roda que roda i desfer – se de l’angoixa que sent. Erda li retreu les incoherències que ha comès, en castigar Brünnhilde per complir les seves intencions. Wotan s’enfada i l’informa que ja no tem la fi dels déus. El llegat de Wotan quedarà en Siegfried, els Wälsung i en Brünnhilde. Aquesta raça i els dos herois treballaran junts per a redimir el món a través de l’amor. Erda es retira.

Siegfried arriba on es troba Wotan (qui encara està disfressat) i el déu l'interroga. Siegfried no reconeix el seu avi, i les seues respostes són una mica insolents en tant que no sap que el seu interlocutor és el seu avi. L'heroi decideix continuar la seua marxa cap a Brünnhilde. El Vianant prova de bloquejar el seu pas argumentant que una vegada la seva llança ja va trencar l’espasa. Siegfried, ple d’entusiasme furiós destrueix la llança de Wotan amb un colp de la llegendària Nothung. Wotan recull les peces de la seua llança i desapareix.

En una transició musical magnífica,  Siegfried travessa el cercle de foc i arriba on és Brünnhilde. Inicialment creu que la figura correspon a un home però una vegada li lleva l'armadura, descobreix que és una dona. Siegfried no sap com reaccionar i experimenta sensacions que no ha sentit mai. Finalment, aquest sentiment de dubte li causa por i sense saber per què, acaba besant a Brünnhilde, la qual es desperta. Brünnhilde es lamenta davant Siegfried d’haver perdut la seva divinitat i haver-se de lliurar a ell com a dona mortal. L’heroic la convenç perquè l’estimi sense reserves i ella li replica que sempre l’ha estimat fins i tot abans de néixer. L'amor per Siegfried acaba d'apoderar-se de la valquíria, qui renuncia a tot allò relacionat al món dels déus. Junts, Siegfried i Brünnhilde proclamen que viuran l'amor i es riuran de la mort. Amb una coda musical extraordinària clou l’acte i baixa el teló.

Fins aquí Siegfried.

Comentem ara alguns aspectes vocals dels personatges

Siegfried és probablement, el paper més difícil per tenor de la història de l’òpera. No té notes molt agudes però es mou en una tessitura força incòmoda. A més, es esgotador físicament i vocalment; al primer acte ha de itneractuar amb Mime gairebé tot el 1r acte, acabant amb la forja de Nothung. Donar cops de martell a una enclusa, amb una orquestra de 110 músics tocant forte – fortissimo i que es senti la veu és un prodigi a l’abast de pocs. Al segon acte, té lloc la lluita amb el Drac i la posterior discussió amb Mime que acaba amb la mort del nan. Finalment, si això fós poc, al tercer acte s’enfronta amb Wotan i després ascendeix a la roca de Brünnhilde on l’espera una soprano dramàtica amb la veu fresca i durant 45 – 50 min ha de donar-li rèplica amb totes les seves forces.
La veu de Siegfried no pot ser de cap manera un tenor líric. Ha de ser un tenor spinto – dramàtic amb un bon centre, gran volum i agut relativament fàcil. Sempre hi ha hagut pocs cantants que puguin encarnar el paper de l’heroi welsung. Entre els més destacats de mitjan segle XX podem destacar: Lauritz Melchior i Max Lorenz i Set Svanholm. A partir del “nou Bayreuth”, Bernd Aldenhof, Wolfgang Windgassen, Hans Hopf, Jess Thomas, Jean Cox, René Kollo, Manfred Jung, Reiner Goldberg, Toni Krämer, Siegfried Jerusalem, Alan Woodrow, John Treleaven, i recentment; Stefan Vinke, Andreas Schager, Simon O Neill, Stuart Skelton, Stephen Gould.        

Mime ha de ser un tenor anomenat “de caràcter”. Què vol dir això? En primer lloc, ha de ser un molt bon actor, capaç de reproduir la mesquinesa i repugnància que a tots ens causa el seu personatge. Pel que fa a la veu, és un tipus bastant estrany de tessitura. No ha de ser un tenor líric, tampoc líric – spinto convencional, tampoc dramàtic. Així doncs, quin tipus de tenor demana aquest personatge?. La veu de Mime correspon a la tessitura de tenor, però molt especial. Un tenor líric (com el gran Peter Schreier) s’haurà d’esforçar molt en donar una imatge de mesquí, avariciós, innoble, venjatiu i rancorós. Sovint i recentment, han cantat Mime cantants que han estat Siegfried en una primera etapa de la veu. El que correspon al terreny de la perversitat és que algun Mime canti amb més lirisme i solvència que el propi Siegfried. Hi ha hagut  grans cantants que han encarnat el vil Mime al llarg de la història: A mitjan Segle XX trobem a Erich Zimmerman, al nou Bayreuth, els grans Mime foren Paul Kuën, Gerhard Stolze, Erich Klaus, Herold Kraus, Erwin Wohlfahrt, Georg Paskuda, Heinz Zednik, Peter Haage, Graham Clark, Manfred Jung, Gerhard Siegel, Wolfgang Schmidt, Christian Elsner. Burkhard Urich, Andreas Konrad, Arnold Bezuyen, David Cangelosi.

Wotan (Der Wanderer). Per anar bé, el Wanderer ha de ser el mateix cantant que el Wotan de l’Or del Rhin (pròleg) i la Walquiria (1a jornada). Algunes vegades, el cantant que encarna el Vianant té una veu més greu i profunda que el que encarna el Wotan de les dues primeres òperes.  Ha de mostrar – se autoritari i condescendent al primer acte en el diàleg amb Mime. Segur i confiat en el segon acte al diàleg amb Alberich i, al principi del tercer acte el seu diàleg amb Erda ha de ser ansiós al principi, i enfurismat al final, quan cedeix l’herència del món a Siegfried. A continuació s’ha de mostrar lleugerament paternal amb l’heroi, pacient i finalment, fora de si i claudicant en veure la llança trencada per l’espasa de Siegfried.
Esmentem alguns cantants que han donat vida i interpretat amb solvència el Vianant; des de mitjan segle XX: Friedrich Schorr, Hans – Hermann Nissen, Sigurd Björling, Hans Hotter, Josef Greindl, Theo Adam, Thomas Stewart, Donald McIntyre, Siegmund Nimsgern, John Tomlinson, Alan titus, Falk Struckmann, Albert Dohmen, Wolfgang Koch, John Lundgren, Günther Groissböck.

Alberich. Idealment, ha de ser el mateix cantant que al pròleg (Or del Rhin). Només apareix al principi del segon acte davant la cova de Fafner. S’ha de mostrar crispat i desconfiat en tot moment. El gran intèrpret d’aquest paper al llarg de la segona meitat del segle XX i encara un gran referent és el baix – baríton de Mainz Gustav Neidlinger.

 Fafner, el gegant materialista convertit en drac per efecte del Tarnhelm màgic, ha de ser un baix profund que, sovint canta a través d’un megàfon amb la veu amplificada per donar – li més impacte escènic. Intervé només al segon acte, al principi molt breument amb 3 frases, responent a les invocacions del Vianant i Alberich. Més tard, surt de la cova i lluita amb Siegfried, acabant amb el discurs final de la seva vida, tot explicant-li breument a Siegfried la seva història. Alguns baixos destacats que han interpretat aquest rol són: Friedrich Dahlberg,  Kurt Böhme, Josef Greindl, Arnold Van Mill, Peter Roth Ehrang, Heinz Feldhoff, Bengt Rubdgren, Matti Salminen, Fritz Hübner, Dieter Schweikart, Philip Kang, Eric Halfvarson, Hans – Peter König, Ain Anger, Sorin Coliban, Wilhelm Schwinghammer.    

Erda, la deessa de la Terra ha de ser una contralt amb veu potent i profunda. Té una intervenció al principi del tercer acte, més que res, provocadora del “testament de Wotan”. Grans contralts han prestat la veu i el caràcter a aquesta deessa. Algnes de les més destacades són: Ruth Siewert, Ira Malaniuk, Maria von Ilosvay, Jean Madeira, Marga Höffgen, Vera Soukupova, Ortrun Wenkel, Hanna Schwarz, Anne Gjevang, Birgitta Svendén, Mette Eising, Mihoko Fujimura, Nadine Weissmann, Wiebke Lehmkuhl.

Arribem a un dels grans rols de Siegfried: Brünnhilde. Intervé al final del 3r acte. A la cantant – actriu que interpreta Brünnhilde se li demana que sàpiga expressar 3 estats d’ànim. Primer ha d’adoptar l’actitud d’algú que es desperta il·lusionada amb la sortida del Sol. En segon lloc l’assumpció de la seva condició de “dona mortal” amb l’angoixa i el desencís que comporta deixar la divinitat. En tercer lloc el lliurament sense condicions, davant la insistència de Siegfried, a l’heroi, tal i com havia pressentit fa temps. Idealment, la cantant ha de ser la mateixa que ha interpretat la Walquiria i també que interpretarà el Capvespre dels déus. Necessita la veu d’una soprano dramàtica. Esmentem algunes sopranos que han dignificat i donat vida a aquest personatge tan complex i important. Des de mitjan segle XX; Lotte Lehmann, Paula Buchner, Kirsten Flagstad, Maria Müller, Marta Fuchs, Astrid Varnay, Birgit Nilsson, Ingrid Bjoner, Berit Lindholm, Jeannine Altmeyer, Hildegard Behrens, Gwyneth Jones, Deborah Polaski, Anne Evans, Evelyn Herlitzius, Gabrielle Schnaut, Luana de Vol, Nina Stemme, Irene Theorin, Linda Watson, Catherine Foster, Susan Owen, Gun Brit Barkmin...

Finalment, l’Ocell del Bosc és un paper per una soprano lleugera o fins i tot per una veu blanca. Hi ha l’anècdota  que aquest paper, en algunes gravacions ha estat cantat per sopranos afamades que han prestat la seva veu a aquest breu paper. Recordem a Joan Sutherland i Kiri Te Kanawa.

L’orquestra és tan nombrosa com a l’Or del Rhin i la Walquiria.

Fins aquí, Siegfried... Properament El Capvespre dels Déus

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Primera jornada Die Walküre (La Valquíria)

Recordem que Wotan ha hagut d’empenyorar un ull per a fer dues coses:

Poder gravar les runes de la llei a la seva llança per poder governar el món.

Casar-se (en matrimoni estèril) amb Fricka i assolir estabilitat en la cúpula dels déus.

Alberich pren la decisió de renunciar a l’amor per a robar (atentat original) l’Or del Rhin i amb aquesta voluntat de renúncia poder forjar l’anell que li proporcionarà el poder absolut (en principi sobre els seus congèneres, nibelungs).

Un cop casat Wotan amb Fricka, abans dels esdeveniments de l’Or del Rhin, i amb el recolzament de Fricka, pretén construir un palau/castell/fortalesa per a viure-hi amb els altres déus. Per a fer-ho, pacta amb Loge la petició als Gegants (raça sense descendència  i a extingir) de construir una fortalesa digna dels éssers divins. Loge, semideu/força de la natura que es personifica en l’Or del Rhin, aconsella a Wotan prometre Freia als Gegants en bescanvi de la construcció del castell, sabent, de bell antuvi, que és una promesa prou llaminera com per convèncer als gegants i també que no podrà complir. Loge i Wotan acorden que el déu del foc i l’astúcia voltarà pel món a la recerca d’un substitutiu de l’amor al que hauran de renunciar els gegants quan se’ls hi negui la deessa Freia. Quan els gegants arriben als déus a cobrar la recompensa i Wotan els nega a Freia, senten el missatge de Loge sobre la renúncia a l’amor (el mateix a què es veuen obligats els gegants) i l’obtenció del poder a través de l’anell. Loge promet a les filles del Rhin el tresor robat per Alberich. Els gegants accepten el bescanvi, tot pressionant Wotan, agafant en penyora Freia fins que tornin del Nibelheim amb el tresor recuperat. Un cop robat el tresor, anell i elm a Alberich, aquest deixa anar la seva maledicció (que marcarà l’esdevenir de tot el drama). Qui no posseeixi l’anell, que el desitgi fins a l’extenuació, i el que el tingui, que estigui condemnat a morir. Que això sigui així fins que l’anell retorni al que el va forjar. Recuperat l’anell, els gegants imposen que es cobreixi la figura de Freia completament amb el tresor. Quan obliguen a Wotan a lliurar l’anell i, davant la seva negativa inicial, apareix de les profunditats de la terra, Erda, en missatge admonitori de lliurar l’anell per evitar la desaparició de la raça divina. Wotan lliura l’anell als gegants i aquests es barallen per la seva possessió fins que Fafner mata Fasolt i s’enduu el tresor, elm i anell.

En aquest moment, Wotan comença a barrinar un pla consistent en:

1)     Donar el nom de Walhall (Palau de les batalles) al palau

2)     Meditar un pla per a protegir el Walhall dels enemics.

3)     Visitar Erda (que l’ha seduït des del primer moment, per la seva saviesa i sobretot, pel coneixement del seu futur)

4)     Engendrar un heroi independent del seu poder i pactes per a poder recuperar l’anell i el tresor. Això ja no ho pot fer ell ja que contravindria els pactes que té gravats en la llança.

A partir d’ací comença LA WALQUÍRIA.

Wotan, desentenent-se de la fidelitat a Fricka, ha tingut 9 filles (Walquíries) amb la deessa de la Terra. El seu objectiu és recollir els herois caiguts en batalla per a portar-los al Walhall i ajudar a la protecció del palau/castell dels déus.

També ha engendrat una parella de bessons amb una dona mortal. L’objectiu d’aquest fet és poder recuperar l’anell. Adonem-nos que l’anell ja no el pot recuperar ell mateix, doncs ja “ha gastat” aquesta estratègia. El problema és que no ha “pensat” en què, un cop engendrada la parella de bessons, ha de procurar no influenciar-lo molt ni poc per no contravenir les normes sagrades.

Recordem que Alberich va robar l’or per forjar l’anell. Això va ser possible per renunciar explícitament a l’amor en la vessant més intensa i també en la carnal. Ara, Wotan (avisat per Erda) ha posat en marxa un pla per recuperar l’anell, símbol del poder i poder tornar-lo a les Filles del Rhin i anul·lar la maledicció. Podríem dir que és la darrera oportunitat que té de fer-ho, si no vol contemplar la pròpia fi i dels altres déus.

En començar l’acte estem en una cabana enmig del bosc. La cabana es sustenta per un tronc de freixe gegantí (al·legoria, sens dubte del freixe del món Iggdrasil). Llamps i trons a fora. S’obre la porta de sobte i entra Siegmund, completament esgotat i esmaperdut. La seva frase és significativa: No sé de qui és aquesta llar però hi haig de reposar. Sieglinde s’adona de l’entrada del foraster i sent compassió immediata per auxiliar-lo. La música ha passat de la tempesta del principi a mostrar-se per primer cop a l’Anell, del tot humana. No oblidem que és ara, per primer cop en tota la tetralogia, que apareixen figures humanes pròpiament dites.  Això fa que els violoncels adquireixin més protagonisme de l’habitual.

En un intercanvi d’expressions molt revelador ens adonem que neix un riu d’empatia i simpatia entre els dos joves. No és que es reconeguin immediatament, però poc hi falta... Ella li ofereix un corn d’hidromel per reconfortar-lo i l’avisa que tan la casa com ella (!!!) són propietat de Hunding. Quan ell diu que vol marxar d’aquesta casa ja que només porta desgràcies allà on va, ella li respon que no pot portar desgràcia allà on hi viu permanentment la desgràcia. En sentir això, mogut per un sentiment encara molt incipient, ell decideix quedar-se i esperar Hunding. La música està revelant tot el que succeeix a l’escenari. Sona el tema rude i brutal de Hunding i apareix en la porta, vestit de combat amb escut i llança. Fa una cara, barreja d’estranyesa i desconfiança quan albira l’estranger. Per apaivagar aquests sentiments, Sieglinde li diu que ha acollit i atès el nouvingut i, gairebé seguit, Siegmund (que encara no sabem com es diu) reforça l’argument de Sieglinde dient que tenia tot el dret a fer-ho per la llei de l’hospitalitat. Hunding mormola, entre emprenyat i desconfiat que els dos “tenen el mateixos ulls i mirada de serp”. En veu més alta li diu a l’estranger que està a la casa – llar  “sagrada” de Hunding. i que és respectat per molts i apreciat el seu honor. Aleshores Sieglinde i Hunding tenen curiositat per saber d’on ve i qui és l’hoste. Quan seu a la cadira en front de Hunding, aquest li demana que digui qui és i d’on ve i que si no li vol dir a ell, ho expliqui a la seva dona. Ell explica que no es pot anomenar missatger de pau sinó portador de desgràcies ja que el seu pare “Wolfe” (Wotan) el va portar al món juntament amb una germana bessona. Un dia, quan era molt petit i tornava a casa amb els seu pare, va trobar la seva mare morta i la seva germana desapareguda. Els causants els anomena els “Neidings” (envejosos). Hunding li replica que ha sentit parlar de “Llop” i “Wölfing (fill de llop) però que no els coneixia. Ben aviat va perdre el rastre del seu pare i va haver de vagar solitari, sent menyspreat per tothom amb qui es trobava. Per on anava sempre es trobava dolor i agressivitat. Per això, en comptes de Friedmund s’ha d’anomenar Wehwalt (desgraciat). Hunding li replica que la Norna no li ha estat favorable i ell tampoc l’afavoreix amb cap empatia. Sieglinde (que sent cada cop més compassió i simpatia pel nouvingut li recrimina a Hunding la seva agressivitat envers el foraster, que va sol i desarmat. Siegmund explica una de les històries que ha viscut. Trobà a una noia que la feien casar per força i la volgué protegir amb la seva llança i escut. Els enemics li destrossaren l’armadura i l’obligaren a fugir alhora que occiren a la noia. En aquest moment, Hunding li diu que va ser cridat a venjar l’honor d’una tribu amiga i arribà massa tard. De sobte, en tornar a casa es troba l’enemic, llargament perseguit. Per tant, Per aquesta nit, acull l’estranger, però en trencar l’alba, el desafia a defensar-se amb una bona arma i podrà venjar les desgràcies que ha causat al seu clan. Fa fora d’una revolada a Sieglinde tot ordenant-li que li prepari la beguda de la nit. Quan Sieglinde es retira a complir l’ordre, lluca imperceptiblement un lloc a l’arbre on hi ha un punt de llum.

Siegmund es queda sol amb la llum esmorteïda de la llar de foc i reclama al seu pare (Wälse) que li doni l’espasa que li va prometre en els moments de més destret. Ha conegut una dona sublim i desgraciada alhora, maltractada pels seus enemics i desitja amb tota l’ànsia tenir el glavi que el seu pare li va prometre. De sobte veu, com una visió extrasensorial, un punt de llum al tronc del freixe, que li recorda a la mirada del seu pare i de la dona que acaba de trobar.

Entra Sieglinde en vestit de dormir i li pregunta si dorm. Ell, una mica espantat pregunta qui se li acosta. Ella respon que li ha donat una beguda somnífera a Hunding i que no han de patir perquè es desperti. Quan li diu a Siegmund que aprofiti la nit per salvar-se (2n cop que li diu) ell li respon que la seva salvació és la seva presència. Ella li explica que li vol mostrar una arma i li conta la història del seu casament forçós i l’aparició sobtada de Wotan, que va clavar una espasa fins el puny al tronc i que serà de qui se’n faci mereixedor (martell de Thor). Segueix un llarg duet d’amor en el que Siegmund li confessa que ella és tot el que ha estat esperant durant molt temps i, en obrir-se la porta sobtadament per un cop de vent, entra la llum de la lluna de primavera, un cop desapareguda la tempesta inicial. Un llarg monòleg de Siegmund serveix per confessar el seu amor a Sieglinde i que s’han unit sobtadament els germans així com l’amor i la primavera. El que segueix és fàcilment previsible, ella afirma que a ell l’havia vist en la seva pròpia imatge, quan es reflectia en el rierol. Per tant, confirma el parentiu dels dos. En interrogar-lo sobre si el seu pare era “Llop” sobre el que ell respon que era llop per les guineus covardes, que en realitat, el seu pare es feia dir Wälse. Per tant, tan ell com ella són Siegmund i Sieglinde, Wälsungs, fills de Wotan. Quan ell s’aproxima al tronc per arrencar l’espasa amb força la bateja amb el nom de Nothung (la desitjada en extrema necessitat). Crit de Sieglinde en aconseguir-ho.

Fi de l’acte I.

ACTE II

Canviem totalment de paisatge. En un paratge rocallós apareixen Wotan i Brünnhilde amb el tema agressiu de la cavalcada barrejat amb el de Wotan guerrer. Aquest és el darrer instant en què Wotan apareix content, tranquil i il·lusionat, ordenant a la seva filla que lluiti per Siegmund en el proper combat. Ella li respon, entre crits de guerra i alegria que ho farà encantada (doncs sap l’amor que té el pare pel fill) però que vagi amb compte ja que s’apropa Fricka amb aspecte furiós.

En aquest moment comença una de les parts cabdals de tot l’Anell. Hem d’obviar i menystenir la brama que Wotan sigui feble de caràcter i es deixi convèncer per la dona (matrimoni estèril, recordem-ho). Ella li diu que li ha arribat la queixa irada de Hunding sobre l’enamorament dels bessons i l’incest inevitable que s’ha produït. Al principi, ell, amb condescendència i autosuficiència inconscient li diu que un matrimoni sense amor és del tot invàlid realment (curiós que ho digui ell, que s’ha casat amb Fricka, consentidament per ella, no per amor sinó per poder bastir tot el poder del món). Al principi de la conversa, ell es creu moralment superior a ella i li replica amb un punt de menyspreu. Ella, sense fer-li cas, li replica que si ell ha arribat a ser qui és, és gràcies al seu matrimoni i als pactes de la llança  i li recorda les seves infidelitats i que ara no pot permetre de cap manera que surti victoriós Siegmund en el seu combat amb Siegmund. Com a darrer recurs, Wotan li replica que ella no sap que tot el que ha fet ha estat per un fi superior (tornar l’anell al Rhin) ella li diu que no s’emboliqui amb profunditats (no en vol saber res), i que només li preocupa que el seu honor malmès sigui restablert. Aleshores comença una “negociació maleïda” ja que primer ell li assegura que no protegirà a Siegmund. Ella li respon que li tregui la màgia de l’espasa. Ell respon iradament que l’ha guanyada ell amb el seu esforç. La resposta d’ella és demolidora, Ell va crear l’espasa (màgica) i ell li va clavar al tronc per destinar-la a Siegmund. Li fa veure que ella pot lluitar amb déus, però no ho pot fer amb esclaus (Siegmund) i si guanyés el noi, la deessa hauria de ser esclava de per vida. Per tant, per no profanar-la més, Wotan ha de deixar de protegir Siegmund. Arriba la darrera part de la negociació. Fricka li diu a Wotan  que aparti Brünnhilde de Siegmund. Aquesta és la darrera oportunitat de Wotan de guanyar i es veu completament perdut. S’enfonsa en la misèria i veu com Fricka surt victoriosa i el més greu, contempla com ha de provocar la mort del seu propi fill.

Quan Brünnhilde torna per veure com ha anat la conversa, troba el seu pare absolutament derrotat. Ella esperava que ell guanyés amb els seus arguments, les bronques i admonicions de Fricka, però no ha estat així. Quan Li pregunta què és el que angoixa el pare de les batalles, i que li ho expliqui amb tot detall, ell li diu que només ho explicarà com si ho pensés, i donat que Brünnhilde és la seva voluntat, és com si s’ho contés a ell mateix. Li explica la seva peripècia vital i el seu pla fracassat per tornar a recuperar l’anell. També li comenta les admonicions de la Wala en dir-li que quan el fill de l’enveja tingui un fill, la fi dels Déus no estarà lluny. Com que Wotan ha sabut que Alberich ha seduït una dona per diners i ha engendrat un fill (de l’enveja, Hagen), argumenta amargament que ell només pot engendrar fills esclaus del seu propi destret i que els autèntics lliures no els pot engendrar mai, sinó que només pot engendrar esclaus condemnats a pagar pel que ell ha fet. Per tant, haurà de lluitar per Hunding i deixar morir Siegmund amb l’advertiment que vagi en compte ja que branda una espasa victoriosa.

Quan Brünnhilde li replica que ella no tindrà en compte aquesta ordre ja que sap molt bé que aquesta no és la seva voluntat, Wotan entra en còlera i l’adverteix que  no desafiï el seu poder ni les seves ordres ja que és capaç de abocar-li un món de terror en la seva fúria. Donant-li la ordre per darrer cop s’allunya. Brünnhilde sent les seves armes més pesades que mai en haver d’acomplir l’ordre del seu pare.

Tot seguit presenciem un tros de la fugida de Siegmund i Sieglinda per posar-se sans i estalvis del combat que tindrà lloc en breu. Quan Sieglinde, esgotada i desfeta de cansament cau endormiscada als braços de Siegmund, s’apareix Brünnhilde estàticament des d’un penyasegat proper a la parella fugitiva. Li fa palès a Siegmund que haurà de morir en el combat proper i anar al Walhall. Quan ell li pregunta si al Walhall hi trobarà Sieglinde, ella li respon que la noia encara “ha de respirar un temps l’aire de la Terra”. A partir d’ací es produeix un altre dels moments cabdals de la Tetralogia. Per primer cop apareixen barrejats éssers mitològics i humans i Brünnhilde no se’n sap avenir que Siegmund rebutgi totalment anar al Walhalla i abandonar a la seva sort la seva estimada. Brünnhilde “tasta” per primer cop l’amor humà en tota la seva profunditat i abast. Quan ella anuncia la mort, sola, de Siegmund i que qui li ha donat l’espasa li retira la màgia i el poder, ell amenaça amb que aquesta espasa, guanyada per ell i per vèncer l’enemic, servirà per treure-li la vida a l’amic. Quan té l’espasa sobre l’adormida Sieglinde, Brünnhilde esclata en un darrer crit d’aturar-lo per anunciar-li que lluitarà al seu favor i en contra de Hunding.

Esdevé el combat mortal entre crits de Sieglinde i Hunding. Quan Siegmund amenaça Hunding i Brünnhilde li diu que confiï en l’espasa, apareix de sobte Wotan per trencar l’espasa Nothung amb la seva llança i permetre que Hunding enfonsi la seva en el pit de Siegmund provocant-li la mort instantània. Veient això, Brünnhilde agafa amb una revolada Sieglinde i els fragments de l’espasa i se’ls enduu amb el seu cavall corrents. Wotan, abatut i trist pel que acaba de fer emet un missatge de menyspreu absolut a Hunding recordant-li que l‘honor de Fricka ha estat restablert i que ho vaig a comunicar. Amb un gest de menyspreu diví, Hunding cau fulminat al terra. Wotan anuncia que va a perseguir la criminal Brünnhilde que ha gosat desobeir les seves divines ordres.

ACTE III

Ens trobem al rocall de concentració de les Walquíries. La cavalcada ens mostra 8 de les germanes amb combatents morts a lloms dels cavalls a punt per ser ressuscitats al Walhalla per la seva protecció. Entre crits van apareixent Gerhilde, Helmwige, Waltraute, Schwertleite, Ortlinde, Siegrune, Grimgerde i Rossweisse. La sorpresa és majúscula quan veuen aparèixer Brünnhilde que, en comptes d’un soldat, porta una noia a llom del seu cavall Grane. En interrogar-la s’adonen que ha desobeït Wotan i la persegueix per castigar-la. Sieglinde desperta i clama a les germanes que la deixin morir i que no vol ser cap obstacle. És aleshores  quan Brünnhilde, fent ús de la seva saviesa premonitòria anuncia a Sieglinde que ha de tenir un fill i que l’ha d’anomenar Siegfried (pau victoriosa). Sieglinde fa una darrera imploració a les germanes que la protegeixin per tenir el fill en una  de les escenes musicals més emotives de tota la Tetralogia. Li aconsellen que vagi al bosc on s’amaga Fafner amb el tresor ja que per allà no hi va mai Wotan. Fuig corrents amb els trossos de l’espasa i deixa les 9 germanes a mercè del déu de les batalles que apareix completament enfurismat. Primer, les germanes protegeixen Brünnhilde del seu pare. Ell fa una primera valoració de la gravetat del fet de Brünnhilde. Tot seguit anomena el càstig a què pensa sotmetre la seva filla. La desposseirà de la divinitat i la convertirà en una dona mortal exposada al primer que la trobi. Finalment, les vuit germanes fugen espaordides entre les amenaces de Wotan.

Ara comença un llarg diàleg/discussió/negociació entre el pare de les batalles i la seva filla. Ella comença per exculpar – se dient que va complir la voluntat del déu. Que Wotan estimava el Welsung i que l’únic que va fer ella, desobeint-lo, fou complir la voluntat més íntima del déu. Ell li replica que el va jutjar feble i covard en canviar el destí de Siegmund. Quan ella va contemplar la força de l’amor humà i al que és capaç de renunciar va decidir, portada per aquest “peculiar sentiment”, ajudar Siegmund, tot desobeint les ordres directes del seu pare. Per tant, ara que ha volgut tastar la mel dels humans, sense fer cas dels divins, serà convertida en dona mortal i abandonada a la seva sort, tot dormint, fins que algú la desperti. Segon Wotan, és ella la que ha triat el seu destí, desafiant els desitjos del seu pare. Quan Brünnhilde li retreu que, castigant-la a ella, es castiga a si mateix, doncs ella no és altra cosa que la prolongació de la seva voluntat, ell li respon que el va considerar covard, en accedir a les pretensions de Fricka, sense adonar-se’n que en realitat estava fent un acte de renúncia suprem, acceptant la mort del seu propi fill per salvar, no només l’honor de la seva dona sinó la nissaga dels déus. Brünnhilde contraataca dient-li que ella ho va fer per protegir Siegmund i Sieglinde com a fills seus i que Sieglinde porta al seu si, la nissaga dels Wälsguns. En sentir això, Wotan s’enfurisma més i es produeix un altre moment clau en el desenvolupament de la dramatúrgia de l’Anell. Wotan afirma contundentment que no li recordi res dels Wälsungs ja que s’ha apartat completament d’aquesta raça. Això serà el desllorigador dels esdeveniments futurs, ja que l’heroi que creix al ventre de Sieglinde, no tindrà res a veure amb Wotan (en principi) i només en un moment determinat, tindrà importància. Quan es trobin net i avi al final de Siegfried. Finalment, Wotan li diu que ha de marxar i que accepti el que ha decidit; que es quedi adormida i a mercè del primer que la desperti. En un darrer acte desesperat, la filla se li abraça als peus suplicant-li i implorant-li que no sigui cap covard el que la desperti i que posi un cercle de foc que encercli la dorment. En un micro moment contemplem l’angoixa màxima de Wotan, barrejada amb una aital compassió, que cedeix a la petició de la filla. A partir d’aquest moment comença una de les escenes cimeres de tota la Tetralogia. El comiat de Wotan. Li recorda que ja no beurà més l’hidromel portat per ella. Que no li tornarà a fer festes en tornar de les batalles. Amb un petó a cada ull, li tanca els sentits i la deixa adormida en un túmul, amb l’armadura completa. Un cop ho ha fet, invoca Loge (personatge que no apareix físicament, però sí el seu tema musical). La música suggereix l’aparició del déu del foc envoltant el túmul i la roca de la Walquíria i disminueix lleugerament per que Wotan proclami solemnement que MAI PODRÀ TRAVESSAR AQUEST FOC QUI TEMI LA PUNTA DE LA MEVA LLANÇA. Amb un “diminuendo” magistral de la música  acaba la òpera i es baixa el teló.

Fins aquí la Walquíria. S'HA DE VEURE A L'ESCENARI EL QUE ES CANTA AL DAMUNT I EL QUE SON A L'ORQUESTRA. Sinó, no ÉS Die Walküre... 

Aspectes vocals i musicals de Die Walküre

Aquest drama musical de l’Anell es caracteritza per relacionar, després de la mitologia de Rheingold, éssers humans i déus. En la música també hi ha unes característiques que no hi havia a l’Or del Rhin; majoritàriament, quan hi intervenen humans (acte I), a banda dels fragments de tempesta i més heroics, agafen protagonisme les cordes baixes de l’orquestra (violobcels i contrabaixos). Aquests instruments tenen un paper decisiu en l’acte Tenen un paper decisiu en el primer acte. Al 2n i 3r acte, i en les escenes on hi intervenen déus i Valquíries, el protagonisme és dels metalls.  En això també ens mostra el compositor que, a diferència del drama anterior, aquesta és una història entre déus i les seves ambicions i humans amb les seves angoixes i passions. Tot i que hi ha un enllaç final molt profund entre els dos mons, ja que Wotan sent la pietat i amor humans de “pare” que vol punir la seva filla per afirmar-se ell mateix, però accepta certes condicions “d’humanitat” en imposar el càstig.  També és de destacar que és la única part de l’Anell o la joia que guarda Fafner no apareix físicament en cap moment de l’obra. Hi ha 14 personatges; 3 humans – herois i 11 éssers divins, entre deus i fills de divinitats. Pel que fa a veus, podem dir que dels 3 personatges cabdals de la Tetralogia, ja en tenim dos. Wotan i Brunilda.

Wotan, encara més que a l’Or del Rhin, és probablement un dels papers més important de baix – baríton de tota la historia de òpera. Al 2n acte, a més de lluir potència vocal i matisos, ha de ser un actor força bo. A l’escena amb Fricka hem de veure com canvia successivament d’estat d’ànim, des de l’autosuficiència condescendent del principi, fins a la rendició i humiliació final. Després ve l’escena amb Brunilda. El llarg monòleg que va de pianissimo a fortissimo ha de ser una lliçó de cant teatral. Posteriorment, només intervé al final de tot, quan provoca/permet la mort del seu fill, executa a Hunding i s’enfurisma en partir a buscar a Brunilda. Si al 2n acte era fonamental el cantant/actor de primera categoria, al 3r acte es sublimen aquestes característiques. Si al principi es mostra com un pare enfurismat amb les filles per donar protecció a la malfactora, al final s’ha de mostrar benvolent, dins la severitat. Finalment ha demostrar la part més guerrera i heroica en invocar Loge per envoltar la roca de foc i llençar la frase premonitòria. Ja podem suposar, doncs, que la interpretació vocal d’aquest personatge està farcida de dificultats al llarg de les 4h. Per això no hi ha hagut excessiu nombre de cantants que hagin sabut superar totes aquestes dificultats. Entre els Wotan que hem esmentat a l’Or del Rhin sobresurten i brillen amb llum pròpia els següents: Friedrich Schorr, Hans Hotter, Jerome Hines, Siegmund Nimsgern (opinió personal), John Tomlinson i recentment Albert Dohmen i Thomas Konieczny. Aquí cadascú té els seus favorits i jo només he volgut destacar les meves preferències.

Siegmund és una veu que de tenor, ha de tenir un centre potent i gran capacitat dramàtica. La seva tessitura va de DO,2 al La,3. Els tenors lírics que s’hi han aproximat, no acaben d’assolir el caràcter del personatge. És un paper per a lírico – spinto amb bon centre. Normalment, els bons Siegfrieds acostumen a resultar bons Siegmunds. També els bons Parsifal. Alguns dels cantants que han encarnat amb solvència aquest heroi són: Abans de la 2a guerra mundial; Lauritz Melchior, Gotthelf Pistor, Gunnar Graarud, Franz Völker, Max Lorenz. Al “nou Bayreuth”; Güntger Treptow, Ramon Vinay, Wolfgang Windgassen, Ludwig Suthaus, Jon Vickers, Fritz Uhl, James King, Tycho Parly, Helge Brilioth, Hermin Esser, Gerd Brenneis, Peter Hoffmann, Robert Schunk, Siegfried Jerusalem, Poul Elming, Plácido Domingo. Més recentment; Robert Dean Smith, Endrik Wottrich, Johan Botha, Christopher Ventris, Stephen Gould.

Hunding és una veu de baix, el més profunda i “negre” possible. Té un paper curt en extensió però intens i significatiu dins del drama. Grans cantants que han defensat el rol són: Abans de la II guerra mundial, Walter Soomer, Carl Braun, Ivar Andresén, Emanuel List, Josef von Manowarda, Ludwig Hofmann. Al “nou Bayreuth”:  Arnold van Mill, Josef Greindl, Gottlob Frick, Martti Talvela, Gerd Nienstedt, Karl Ridderbusch, Matti Salminen, Matthias Hölle, Hans Sotin, Philip Kang, i més recentment; Kwangchul Youn, Franz Josef Selig, Georg Zeppenfeld, Tobias Kehrer, Ain Anger, Dmitry Belosselskiy.

Sieglinde és un paper amb tessitura “estranya” ja que l’han cantat, mezzo – sopranos dramàtiques, sopranos dramàtiques i també sopranos líriques. És un paper molt difícil d’interpretar per la varietat d’estats d’ànim que experimenta el personatge. Al primer acte s’ha de mostrar insegura, il·lusionada, i després decidida. Al segon acte, angoixada i molt tensa i, finalment, al 3r acte, derrotada i posteriorment, revitalitzada el màxim amb les paraules de Brunilda. Esmentem algunes cantants que han dignificat la Welsunga: Abans de la IIWW; Emmy Krüger, Henny Trundt, Maria Müller, Kirsten Flagstad. En el “nou Bayreuth”; Leonie Rysanek, Inge Borkh, Regina Resnik, Martha Mödl, Astrid Varnay, Gré Brouwestijn, Birgit Nilsson, Aase Nordmo – Lövberg, Regine Crespin, Jutta Meyfarth, Gwyneth Jones, Janis Martin, Marita Napier, Hannelore Bode, Jeannine Altmeyer, Nadine Secunde, Tina Kiberg, Waltraud Meier, Violeta Urmana, i més recentment; Adriane Pieczonka, Eva – Maria Westbroek, Anja Kampe, Heidi Melton, Camilla Nylund, Lise Davidsen.

Amb Brünnhilde arribem a un dels personatges cabdals de l’Anell. Idealment, ha de ser la mateixa cantant a Die Walküre, a Siegfried i també a Götterdämmerung. Això fa que el personatge tingui una coherència i unitat física i interpretativa. Segurament, és el paper més difícil de soprano de tota la història de la òpera i el drama musical. En aquests jornada ha de passar de la il·lusió divina del principi del 2n acte, a la pena i l’angoixa del final de l’acte. I al 3r acte de la reivindicació ferma al principi del diàleg/negociació amb Wotan a la desesperació màxima al final. Esmentem algunes cantants que han donat vida amb solvència a la filla de Wotan; abans de la II WW, Olga Blomé, Nanny Larsen – Todsén, Frida Leider, Marta Fuchs, Paula Buchner, . Al “nou Bayreuth”; Astrid Varnay, Martha Mödl, Birgit Nilsson, Anita Välkki, Ludmilaa Dvorakova, Berit Lindholm, Catarina Ligendza, Roberta Knie, Gwyneth Jones, Hildegard Behrens, Deborh Polaski, Anne Evans, Evelyn Herlitzius, Linda Watson, Catherine Foster, Petra Lang, Irene Theorin.

L’orquestra ha de ser la mateixa que al Rheingold, o sigui, entre 100 i 110 músics.

Properament, Siegfried...