Georg Solti va ser director general de música del Covent Garden entre 1961 i 1971. Sabem també que, des de 1957, el productor John Culshaw va voler embarcar-se en una empresa colossal per l'època: La gravació en estudi amb tots els avenços tècnics disponibles per l'època, de l'Anell del Nibelung de Richard Wagner. La seva gravació, des de 1958 (Or del Rhin) fins el 1965 (Valquíria) ha fet història i ha esdevingut una de les fites de les gravacions wagnerianes de tots els temps.
Doncs bé, Solti ja havia dirigit obres de l'Anell molt abans d'aquesta gravació. Aquí comentaré la que va fer el 1964 a la Royal Opera House - Covent Garden la tardor de 1964. Producció de Hans Hotter, sortosament preservada en gravacions radiofòniques.
Començo esmentant els repartiments:
Das Rheingold:
Wotan: David Ward
Donner: Victor Godfrey
Froh: John Dobson
Loge: Gerhard Stolze
Fricka: Josephine Veasey
Freia: Elisabeth Vaughan
Erda: Maureen Guy
Alberich: Gustav Neidlinger
Mime: John Lanigan
Fasolt: Forbes Robinson
Fafner: Michael Langdon
Woglinde: Joan Carlyle
Wellgunde: Elizabeth Robson
Flosshilde: Maureen Guy
Observem que la majoria de cantants són britànics i habituals de l'època al Covent Garden.
Només hi ha algunes excepcions, com ara el Loge de Gerhard Stolze (que el 1970 ja fou emprat per Karajan en la seva gravació de l'Anell) i l'Alberich de Gustav Neidlinger (probablement, el millor Alberich del segle XX).
Aquesta gravació és excepcional, només amb la mancança del so stéreo. David Ward, baix - baríton escocès dóna vida a un magnífic Wotan. Veu greu, profunda i autoritària, com requereix el personatge.
Josephine Veasey, gran descobriment de Solti per la corda de mezzo, dona vida a una Fricka més lírica que dramàtica, però solvent en tot moment.
El Loge de Stolze, per mi, va ser sempre un error d'assignació, ja que jo penso que Loge (semi-déu) ha de tenir un tipus de veu més heroic que líric o còmic. Stolze tenia una veu ideal per Mime, però no per Loge. Tot i així, se'n surt raonablement bé.
Els GEgants Fsolt i Fafner estan força ben servits per Forbes Robinson i Michael Langdon. Alberich, com ja he comentat és el gran Gustav Neidlinger que, per molts ha estat el millor Alberich de la discografia.
Solti fa sonar la orquestra amb un so dramàtic i precís que l'acompanyaria tota la seva carrera.
Podriem considerar que aquesta gravació és el contrapunt en viu de la gravació oficial de DECCA.
Die Walküre (La Valquíria) gravada el 1965
Siegmund: Ernst Kozub
Hunding: Michael Langdon
Wotan: David Ward
Sieglinde: Gwyneth Jones
Brünnhilde: Amy Shuard
Fricka: Josephine Veasey
Gerhilde: Anne Edwards
Ortlinde: Margaret Kingsley
Waltraute: Ann Howard
Schwertleite: Yvonne Minton
Helmwige: Rae Woodland
Siegrune: Noreen Berry
Grimgerde: Maureen Guy
Rossweisse: Elizabeth Bainbridge
En aquesta Valquíria hi ha diverses coses a comentar:
Siegmund està cantat per Ernst Kozub, veu baritona i ideal per Siegmund. Aquest cantant fou l'escollit inicialment per cantar el Siegfried de la gravació en estudi amb la Filharmònica de Viena. Després de diversos problemes d'adaptació i coneixement del personatge es va descartar en favor del molt mes experimentat Wolfgang Windgassen. Què hagués passat si arriba a convertir-se en el Siegfried "oficial" de l'Anell? no ho sabrem mai.
Hunding és Michael Langdon, baix amb veu fosca, poderosa i ben tinbrada. Intèrpret ideal del malvat espos de Sieglinde i també de Hagen en en nombroses ocasions.
Wotan és David Ward, que ja l'ha cantat de l'Or del Rhin. Veu gairebé ideal de baix-baríton per a cantar Wotan. Llàstima que no es prodigués més en aquest paper en gravacions i a Bayreuth. Fa un comiat del 3r acte memorable, a l'alçada dels més grans.
Sieglinde és una jove Gwyneth Jones de 28 anyets, veu magnífica i ideal pel paper de la germana welsunga. Sense el vibrato que l'acompanyaria en anys posteriors, cal gaudir d'aquesta interpretació on dóna una lliçço de com s'ha de cantar Sieglinde. A l'alçada de la Crespin de 1965 amb Solti.
La Brünnhilde de tot el cicle és Amy Shuard. Una soprano dramàtica sense la potència de la Flagstad, Nilsson ni Varnay, però que dóna força bé el personatge. Veu bonica, sense fissures amb vibrato adequat. Als 40 anys mostra plenitud de facultats per encarlar la filla rebel de Wotan.
Josephine Veasey canta una Fricka força bona als 30 anys d'edat. Ja va cantar la Fricka de l'Or pocs dies abans. En Veasey no trobarem la mezzo dramàtica de Christa Ludwig, ni la potent contralt dramàtica de Jean Madeira. Però sí trobem una mezzo lírica, amb veu potent i ben timbrada que encarna perfectament el rol de la deesa menyspreuada.
La resta de Valquíries es mostra a gran alçada, amb la curiositat de la Schwertleite d'Yvonne Minton, que esdevindria una mezzo dramàtica excepcional amb el pas del temps.
Aquesta jornada és ideal per la visió dramàtica de Solti que condueix l'orquestra del Covent Garden amb la precissió i dramatisme idonis.
Siegfried
Siegfried: Wolfgang Windgassen
Mime: Gerhard Stolze
Der Wanderer: Hans Hotter
Alberich: Otakar Kraus
Fafner: Michael Langdon
Erda: Maureen Guy
Brünnhilde: Amy Shuard
Ocell del bosc: Joan Carlyle
Arribem al "quid" de l'Anell. Siegfried és, amb pocs dubtes, el drama musical que marca la consolidació o l'inici del fracàs vocal d'una producció de l'Anell. El 1964 feia 2 anys que Solti havia gravat el Siegfried per DECCA amb la Filharmònica de Viena i John Culshaw com a productor. L'orquestra del Covent Garden brilla a més no poder a les seves ordres. Dramàticament impecable i amb la precissió que exigia el director, ens ofereix un desenvolupament magnífic de cada escena.
Wolfgang windgassen, encara en plenitud vocal canta un Siegfried de manual.
Mime "és" Gerhard Stolze. El tenor de Dessau, amb 38 anys dóna una lliço magistral de com interpretar el covard, mesquí i malvat germà nibelung. La seva veu és una de les més idònies de la discografia per interpretar a Mime.
Der Wanderer (el Vianant) és cantat per Hans Hotter, que es va voler sumar a la festa. Com que el rol de Wanderer no tés les exigències, ni de bon tros que posseeix el Wotan de la jornada anterior. Hotter fa gal·la de tota la seva saviesa interpretativa per configurar un déu abatut i derrotat, però amb un punt d'orgull, vocalment ideal.
Alberich és Otakar Kraus, cantant preferit de Rudolf Kempe per aquells anys. Compon un Alberich no tant "malvat" i "negre" com el gran Neidlinger, però sí amb veu força adequada pel germà gran dels nibelungs.
Fafner és interpretat per un cavernós i profund Michael Langdon. Llàstima que aquest cantant no es va prodigar més en les gravacions discogràfiques de l'època.
Erda és Maureen Guy, contralt "de la casa". No escoltem a les grans Erdas que recordem (Madeira, Domínguez, Siewert...) però compleix força bé elrol de Mare Terra confosa i enfurismada amb Wotan.
Brünnhilde és Amy Shuard. Ja hem comentat a la Valquíria la bona feina d'aquesta soprano dramàtica britànica. En aquesta representació es manté a l'alçada de l'anterior.
L'ocell del bosc és una altra "cantant de la casa". Joan Carlyle que, amb una veu lírica i adequada al paper compleix perfectament.
Solti salda aquest Siegfried amb nota molt alta. Si no fós per la diferència de qualitat de so amb la gravació "oficial", aquesta seria una de les grns aportacions de Solti a la dramatúrgia wagneriana.
Götterdämmerung (El Capvespre dels Déus)
Siegfried: Wolfgang Windgassen
Gunther: John Shaw
Alberich: Otakar Kraus
Hagen: Gottlob Frick
Brünnhilde: Amy Shuard
Gutrune: Heather Harper
Waltraute:Josephine Veasey
1a Norna: Helen Watts
2a Norna: Maureen Guy
3a Norna: Gwyneth Jones
Woglinde: Joan Carlyle
Welgunde: Elizabeth Robson
Flosshilde: Maureen Guy
Cor de la Royal Opera House, Covent Garden
Comentari sobre els cantants. Observem que l'eix principal d'aquest anell s'ha conservat; Amy Shuard i Wolfgang Windgassen. Aquí, hi afegim el Hagen extraordinari de Gottlob Frick (un dels 4 o 5 millors de la història). L'Alberich segueix sent Otakar Kraus (llàstima de no ser Neidlinger) que compleix força bé, per cert. Gunther és un baríton "de la casa" John Shaw que també compleix amb escreix l'encarnació del difícil paper de rei feble però noble. Igual que Gutrune, encarnada per la jove Heather Harper (que també ho canta en la versió d'Estudi). Josephine Veasey desgrana magníficament el paper de germana desesperada de Brunilda. Veu jove i, tot i que lírica, molt apropiada per Waltraute.
Un autèntic luxe és el format per les tres nornes: Helen Watts (gran cantant que arribaria a ser estrella internacional en el camp de l'oratori), Maureen Guy (que repeteixx filla del Rhin) i Gwyneth Jones (la Sieglinda de la Valquiria). Les tres arribarien a assolir grans èxits en carrera individual.
La interpretació, com sempre, precisa i dramàtica de Solti, converteix aquest Götterdämmerung en una culminació magistral de l'Anell proposat pel Covent Garden el 1964.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada