dijous, 19 d’agost de 2021

Tetralogia "Der Ring des Nibelungen" (L'Anell del Nibelung). Primera Jornada: Das Rheingold (L'Or del Rhin)

 



Al principi existia l’estat natural, Erda, la Terra, la Natura. Eterna, immutable, indiferent, és el principi femení i conservador, dipositari de la vida. En Erda no hi trobem ni el bé ni el mal, només és existència. En existir, és, en ser, pensa, però no té res a dir ni revelar. Només pot advertir. Al coneixement de la seva saviesa s’hi arriba “escoltant” les veus de la Natura: les Filles del Rhin que canten el goig de l’Or, innocent en el seu estat original. El pols de la Natura, el seu moviment insensible, es manifesta a través dels elements primordials: l’Aire, l’Aigua, el Foc i la Terra (Erda). L’Aire permet l’alè de les coses (i de la música!), l’aigua que, en brollar gota a gota de entre les arrels del Freixe del món, arriba a formar el corrent del Rhin, símbol de l’esdevenir qui té confiada la custòdia de l’or pur i innocent; i el Foc, element que, amb la seva energia, escalfa, vivifica i també... destrueix; és inaprehensible, ingovernable, màgic i misteriós. Per això el personatge de Loge posseeix una personalitat fascinant i és tan difícil d’interpretar.
Erda reposava en el seu somni savi. Brollava la font del Freixe i de sobte, el jove déu Wotan, begué de la font i arrencà una de les branques de l’arbre. El preu per fer això fou la pèrdua d’un ull (pèrdua de la perfecció física). Wotan perd la seva perfecció física per la possessió de la branca. Amb ella es feu una superba llança on hi grava les runes (lleis i pactes) amb la que governa el món.
Un cop aconseguit el poder suprem, mitjançant el matrimoni (estèril) amb Fricka i la escriptura de les lleis universals en forma de runes en la llança, Wotan té la voluntat de construir una fortalesa on puguin viure els déus. Per a fer-ho, vol encarregar-ho als gegants Fasolt i Fafner, raça brutal i forta que no té descendència. Abans de proposar-los hi la construcció del castell/fortalesa, acudeix a Loge, déu del foc, l’astúcia i l’engany. Ho fa perquè aquest pugui establir la millor manera de negociar amb els constructors. D’entrada Loge li proposa a Wotan que ofereixi com a premi als gegants, Freia (Venus, Afrodita...), germana de la seva dona Fricka i deessa de l’eterna joventut que conrea les pomes que donen la immortalitat. Quan Loge li proposa això a Wotan, aquest té clar que no regalarà a uns éssers tan toscs i brutals una deessa tan necessària per als altres déus. Loge li argumenta que, de moment, prometi Freia als Gegants i ell ja procurarà trobar un pagament substitutori de la cessió divina. En aquestes circumstàncies ens trobem a la 2a escena. Crec que és necessari aquest antecedent abans de començar a veure/escoltar l’obra.

PRELUDI i ESCENA I

En començar l’obra se sent a l’orquestra el fons del riu Rhin. Preludi magistral on la música ens revela el transcórrer i fluir de les aigües. Quan s’alça el teló veiem el fons del Rhin (verd – blavós) on 3 nimfes (ondines) neden despreocupades cantant onomatopeies i despreocupades. De sobte, apareix  Alberich, cap dels Nibelungs, raça que viu en les cavernes del fons del riu, dedicats a elaborar quincalles i objectes de metall casolans (tal i com Mime, el germà d’Alberich explicarà més endavant). Alberich, en veure les nimfes Woglinde, Wellgunde i Flosshilde nedant i cantant, intenta seduir – les amb afalacs. Alberich és un ésser repugnant, amb jep i un cos fort però deforme i recobert de pústules i berrugues. Les ondines, veient Alberich apropar-se, l’entabanen amb falsos mots de desig i, en ser relliscoses, el van esquivant una rere l’altra. Amb aquesta actitud provoquen l’augment de l’encesa ràbia/ira/desig del nan. Primer Woglinde, després Wellgunde i finalment Flosshilde es deixen acostar i rebutgen implacablement un Alberich inflamat de desig i ràbia. En un moment donat (la música ho explica força bé) un raig de sol es filtra a les profunditats i il·lumina un punt que apareix daurat i brillant. En preguntar Alberich per aquest fenomen, les nimfes lloen l’Or del Rhin i imprudentment (wellgunde) explica que la seva possessió donaria al seu propietari un poder il·limitat a canvi de renunciar a l’Amor. Quan Flosshilde retreu a les seves germanes bocamolles haver desvelat el secret, aquestes argumenten que amb el nan nibelung no hi ha perill ja que només té al cap seduir – les. Tanmateix però, Alberich es queda uns instants bocabadat amb la lluentor de l’Or i pren una decisió que comportarà conseqüències greus al seu entorn, al riu i per extensió, a tot l’univers conegut. Alberich reflexiona: Podria assolir el poder absolut! Si no aconseguís l’amor, amb astúcia podria obtenir plaer! Rieu, rieu! El nibelung ve a “jugar” amb vosaltres! Immediatament i salvatgement s’apropa a on és l’Or i profereix la primera gran maledicció de l’Anell: Maleeix per sempre l’amor, amb la qualcosa obté la força necessària i suficient com per arrencar la pedra de l’Or de la roca on estava encastada i amb el botí escapa proferint riallades salvatges cap a les profunditats. S’acaba de cometre el segon atemptat contra la Natura original (el primer va ser el de Wotan, renunciant a la perfecció física). Les nifmes es queden a les fosques lamentant la pèrdua de l’Or.

ESCENA II
Transició musical antològica que ens transporta a les alçades divines del cel on veiem els deus Wotan i Fricka. Wotan està endormiscat i Fricka el desperta amb fredor i ànsia. Aleshores el déu suprem, entre el son i la vetlla fa un cant de lloança a la fortalesa construïda de bell nou pels gegants. Fricka li exigeix que estigui a l’aguait per quan vinguin els gegants a cobrar la recompensa. Li retreu al seu marit la lleugeresa emprada en prometre als constructors la cessió de la seva germana com a pagament. Ell li replica que, per una banda ella també desitjava la gran i esplèndida morada i que estigui tranquil·la que això no passarà i que ha encomanat a Loge, déu del foc, l’astúcia i l’engany, trobar una solució.  Ràpidament entren Froh (déu de l’alegria i la cultura, Apol·lo) i Donner (Thor, Ares, Mart, déu del tro) i també Freia, perseguida pels gegants Fasolt i Fafner.  L’entrada dels gegants suposa un altre toc de genialitat de Wagner. Doncs ja només amb la música “veiem” entrar els gegants. Fasolt reivindica la dura i bona feina feta en construir el castell/fortalesa i en demana el pagament. Wotan li replica si està de broma, la qual cosa fa enfurismar Fasolt i advertir Wotan que si no compleix anirà en contra dels pactes que té gravats a la llança. Sobtadament apareix Loge (anunciat magistralment pel seu leitmotiv) Es posa a explicar (aquesta escena és tot un repte pel cantant/actor que interpreta el déu del foc, i també pel director, ja que hem de “veure” tot el que explica dels seus viatges pel món) que ha deambulat pel món sencer buscant un substitutiu del pagament promès per Wotan als gegants. Ha constatat que ningú no vol mai renunciar a l’amor... excepte un ésser que viu a les profunditats, que ha robat l’or del Rhin i ha començat a adquirir poder mitjançant la màgia de la renúncia a l’amor. Explica que les filles del Rhin se li han queixat d’aquest robatori i que ell (Loge) les hi ha promès comunicar-li a Wotan per retornar-lo. Wotan replica que com pot retornar una cosa que ell encara no té. Aleshores Fafner intervé preguntant a Loge quina és la utilitat de l’Or. Loge respon que si aconseguís forjar un anell màgic, Alberich obtindria el poder del món. Fricka també intervé demanant a Wotan que obtingui l’Anell. Wotan diu que ell no pot fer-ho. Loge li diu que Alberich, en renunciar a l’amor ja ho ha fet i que hores d’ara, l’únic que han de fer és robar-li ja que la maledicció ja està consumada per Alberich. Immediatament Wotan expressa el seu desig per posseir l’Or. Fafner també s’afegeix a la demanda dient que l’Or seria més valuós ja que els donaria un poder que no han tingut mai. Wotan, amargament li replica que són massa ambiciosos i que no posseeix el preuat tresor. Finalment, Fafner acaba la discussió dient a Wotan que ells s’emporten a Freia en penyora i que vagi a robar l’or en pagament pel seu descomunal treball de construcció. Quan els gegants s’allunyen amb Freia (escena magníficament descrita amb la música) els déus experimenten una davallada en el seu poder i ànim, degut a l’absència de la deessa segrestada. Loge no ho experimenta tant ja que no menja tan sovint les pomes de l’eterna joventut. (és un semi – déu, la corporeització d’un fenomen natural).
Wotan pren la decisió de baixar a les profunditats per robar l’or. Transició musical magistral que descriu la baixada de Wotan i Loge a les profunditats de la Terra per a complir la missió de rescat de l’Or.

ESCENA III

Ens trobem al Nibelheim. Veiem que Alberich està tiranitzant els seus congèneres. Amb el poder de l’anell, ha manat a Mime (el seu germà, igual o més repulsiu que ell) construir un elm màgic que permet adoptar la forma volguda només en pensar-ho. Li ho demostra posant – se’l i desapareixent de sobte. Mime és colpejat sense pietat per Alberich per demostrar el poder de l’elm. Alberich marxa i es queda el nan arraulit en un racó adolorit pels cops. En aquestes arriben Wotan i Loge i troben el nan queixant-se llastimosament. Quan Loge li pregunta què li passa, Mime li conta a la parella de visitants la tirania d’Alberich amb el seu poble nibelung després d’haver robat l’or. També els explica el poder de l’elm màgic i les ferides que li ha causat per aquesta causa. Loge i Wotan admeten que la captura d’Alberich no serà gens fàcil. Mime pregunta desconfiat què hi fan allà. Loge li respon que han vingut a alliberar el poble nibelung de la tirania d’Alberich. Sobtadament Mime adverteix de l’arribada del seu germà. Arriba Alberich amb l’anell al dit i l’elm penjat de la cintura. Fa mostra del seu poder ordenant els nibelungs que apilin la tot els tresors que han aconseguit. En un moment donat se n’adona de la presència dels visitants i els interroga desconfiadament. Wotan li manifesta que han vingut a admirar les proeses que ha aconseguit Alberich. Hi ha un diàleg basat en la fatxenderia d’Alberich i la condescendència de Loge i Wotan. Loge repta a Alberich a convertir-se en un drac espantós, cosa que el nan executa amb facilitat provacant el fals terror de Loge i la rialla superba de Wotan. Pe de confiança, Alberich els demanda si ja veuen el que és capaç de fer. Loge replica que igual que s’ha convertit en una fera gran i espantosa, si amb l’elm seria capaç d’esdevenir tan petit que pugui passar pel forat del gripau. En fer-ho Alberich, Loge i Wotan li lliguen les mans a  l’esquena amb una corda i ràpidament se l’emporten cap amunt. Tornem a passar ràpidament la transició inversa del camí anterior (la música ho expressa magníficament).

ESCENA IV

En arribar a dalt Loge, Wotan i Alberich lligat de mans, aquest expressa la seva ira i amenaces contra el que han fet. Seguidament l’obliguen a donar ordres per fer pujar els tresors acumulats als nibelungs des de les profunditats. Un cop està tot a dalt, pregunta si ja estan satisfets. Responen que també volen l’elm. Amb un improperi, els hi ho cedeix al tresor, pensant que si conserva l’anell, fàcilment podrà fer-ne un altre. Quan ja pensa que el deixaran anar, Wotan li adverteix que ha de donar també l’anell que porta al dit. Després d’una agra discussió i baralla entre Wotan i Alberich amb la ma lligada, Wotan li arrenca l’anell. Alberich se sent el més desgraciat dels éssers i en un moment suprem de desesperació, profereix una terrible maledicció sobre la joia. És en aquest moment, que la trama comença el seu fatalisme. La maledicció diu que qui no tingui l’anell, es deleixi per obtenir – lo  i, que quan l’obtingui, mori a causa de la seva possessió. I que tot això s’esdevingui fins que l’Anell torni al seu autèntic amo i senyor. En acabar de dir la maledicció, Alberich marxa rabiós cap a les profunditats. Loge i Wotan es queden una mica parats pel que acaba de dir el nan, però Loge fa burla del seu comiat, com traient-li importància. Tot seguit arriben els altres déus i també els gegants amb Freia. Fasolt i Fafner exigeixen que, ja que han d’oblidar Freia, es clavin dues estaques a terra i, amb Freia enmig, apilin el tresor fins que la muntanya d’or la tapi completament. Amb gran tensió, els déus i Loge es disposen a fer-ho fins que no queda res del tresor. Aleshores Fasolt adverteix que li veu per un forat un rínxol daurat a Freia i que han de tapar el forat amb l’elm. Ho fan immediatament. Fasolt segueix escrutant la pila d’Or fins que descobreix per un forat un ull de la deessa. Ordena que el tapin. (Tothom sap i és evident que Fasolt és el més reactiu a canviar Freia per l’Or). Com que no queda més tresor, Fafner adverteix que al dit de Wotan llueix un anell. Li ordena treure-se’l i abocar-lo a la pila. Wotan (que sap el poder que té l’anell) es mostra absolutament contrari a cedir-lo. Moment de gran tensió, ja que tothom li exigeix que es desprengui de l’anell i ell s’entossudeix en no fer – ho. La tensió arriba a tal punt que sobtadament sorgeix de les profunditats del terra la deessa Erda, mare  Terra primordial. Es presenta dient que sap el que ha passat, el que passa i el que passarà. Adverteix a Wotan que es desprengui l’anell si no vol accelerar el fi de la raça divina. Wotan queda seduït completament per la presència de Erda (no només pel poder de saviesa i endevinació...) i pensa immediatament en visitar – la per “saber – ne” més coses. Aquesta és una escena cabdal dins la dramatúrgia musical de l’Anell ja que sorgeix el tema del Capvespre dels Déus gairebé 12 hores abans que aparegui en el drama. Wotan queda convençut per Erda i llença l’anell a la pila daurada. Freia és alliberada i els déus Fricka, Froh i Donner corren a abraçar – la. Mentrestant, Fafner ha començat a posar tot l’or dins d’un sac enorme sense parar atenció a Fasolt que protesta per l’avarícia del seu germà. Loge, astutament, li recomana a Fasolt que el deixi fer i es quedi només amb l’anell. Quan Fasolt s’apodera de la joia, Fafner agafa una maça gegantina i el mata a cops amb comentaris irònics sobre la possessió de l’Anell. Per primer cop, Wotan se n’adona del poder de la maledicció d’Alberich. Loge ironitza sobre la situació dient que Wotan pot estar content ja que els seus enemics es maten entre ells. Fafner marxa apressat amb un sac gegantí ple del tresor. Aquí podríem dir que comença el principi del final... Donner constata que hi ha acumulada una gran quantitat de bromes irrespirables amb tota aquesta activitat i decideix convocar tots els núvols al seu voltant per fer esclatar una tempesta que netegi l’ambient. Aquesta escena, d’ací al final, és la que s’interpreta més freqüentment en concert ja que té un desenvolupament musical meravellosament descriptiu de tot el que succeeix. Donner fa voleiar el martell i els núvols s’acumulen al seu voltant. Quan la densitat és màxima, descarrega el martell sobre una roca i fa esclatar un llampec i un tro descomunals que esvaeixen totes les bromes circumdants. Aleshores apareix en tot el seu esplendor el Castell/fortalesa i Froh és l’encarregat, amb la seva màgia, de traçar un arc de Sant Martí des de la posició que ocupen els déus dins a l’entrada del castell. És aleshores quan a Wotan se li acudeix el nom: Walhall. (literalment, saló de les batalles). Emet un panegíric sobre la nova fortalesa i Fricka li pregunta el perquè d’aquest nom. La resposta és misteriosa i reveladora alhora:  Que la por dominant que em va inspirar el coratge, t’ho expliqui, si en surto victoriós... Aleshores Loge, observant els déus pronuncia el poderós sarcasme: S’estan abocant cap a la seva pròpia mort, per molt forts i poderosos que es creguin. Gairebé m’avergonyeixo d’ajudar-los. Estic temptat de convertir-me altre cop en flama vacil·lant i devorar aquells qui un cop em van dominar i evitar així morir d’una manera tan estúpida, per molt divins que es creguin. M’ho pensaré. Qui sap què faré? Fort, però en la llunyania del Rhin, es senten els laments de les filles del Rhin per l’Or perdut. Wotan s’enfurisma (frustració per no haver complert la promesa) i ordena a Loge que les faci callar. Aquest, irònica i sarcàsticament crida a les profunditats que, si es lamenten per l’or perdut, gaudeixin ara de la lluentor dels déus. Això fa esclatar en riallades els déus que ja caminaven per l’arc màgic cap al Walhalla. Tot i això, les ondines segueixen expressant la queixa d’una manera més directa: Or del Rhin! Or del Rhin! Or Pur! Tan de bo fessis encara brillar la teva lluentor lluminosa en les profunditats del riu. Ja que aquí només hi ha plaer i joia! Fals i covard és tot el que hi ha allà dalt. Amb una coda magistral de tota l’orquestra baixa el teló.

Fins ací el pròleg de l'Anell. Recordem que a l'escenari s'hi hauria de veure el que canten i el que sona a l'orquestra. 

Reflexions vocals i musicals   de  Rheingold

El Wotan ideal per aquest drama requereix una veu de baix – baríton amb unes característiques molt determinades: Ha de posseir una gran potència vocal i saber mostrar autoritat, auto suficiència, determinació, condescendència, passió i heroisme. Els (només) barítons que han cantat aquest rol manquen de profunditat i greus. Els (només) baixos que l’han abordat es troben apurats en els aguts. Alguns cantants que s’han apropat a aquest ideal són Friedrich Schorr, Hans Hermann Nissen, Rudolf Bockelmann, Hans Hotter (segurament el millor), Theo Adam, Jerome Hines, David Ward, Siegmund Nimsgern, John Tomlinson, recentment Falk Struckmann, Albert Dohmen, Matthias Goerne, i alguns altres.
Donner ha de ser un baríton pur amb bona potència vocal.  Com que és un personatge amb intervencions breus és més fàcil trobar intèrprets amb les característiques adients: Toni Blankenheim, Robert Kerns, Eberhard Waechter, Thomas Hampson, etc.
Froh és un típic tenor líric amb intervencions molt breus, aquí trobem cantants de la talla de Wolfgang Windgassen, Josef Traxel, Waldemar Kmentt, Hermin Esser, etc.
Amb Loge arribem a un dels personatges clau d’aquest drama. En ser un semi – déu, el Loge ideal ha de posseir una veu fregant l’heroisme. Per mi, ha de ser interpretat, no per un tenor de caràcter tipus Mime, sinó per un tenor que sàpiga expressar tots els estats d’ànim propis i aliens. Que sàpiga expressar amb convicció i expressió el gran viatge pel món. Grans cantants que han sabut aconseguir això són el mateix W. Windgassen, Ludwig Suthaus, Fritz Uhl, recentment, Christian Elsner.
Fricka és una mezzo – soprano amb gran potència vocal que ha de mostrar-se desconfiada, crispada, gelosa, il·lusionada amb el castell i les joies i exigent amb Wotan gairebé tota l’obra. Algunes cantants que han donat vida amb suficiència i personalitat a aquest personatge són Kirsten Flagstad, Christa Ludwig, Elisabeth Höngen, Georgine von Milinkovic, Rita Gorr, Herthe Töpper, Ira Malaniuk, Regina Resnik, Brigitte Fassbaender, Hanna Schwarz, i recentment, Gabriela Schuster, Michelle Young, Michelle Breedt, Mihoko Fujimura...
Freia és una soprano lírica, sovint menystinguda en els repartiments, però que ha de mostrar una ànsia i lirisme capaç d’entendrir els gegants i també al públic. Alguns magnífics exemples de cantants que han abordat el paper són: Inge Borkh, Elisabeth Grümmer (segurament, la millor), Anja Silja, Helga Dernesch, etc. I algunes veus que posteriorment han esdevingut grans wagnerianes com ara Nina Stemme, Anja Kampe, Ricarda Merbeth, etc
Erda és una mezzo – contralt amb bons greus i aguts suficients. Té una breu intervenció en aquest obra però decisiva. S’ha de mostrar distant i admonitòria. Grans exemples de cantants que han donat vida a la mare terra són: Ruth Siewert, Jean Madeira (probablement la millor), Marga Höffgen, Hanna Schwarz, Ortrun Wenkel, Anne Gjevang, Birgitta Svendén, Oralia Domínguez, ...
Alberich és una dels personatges més importants de la tetralogia i ha de ser interpretat per un cantant amb veu fosca, potent i, si pot ser, demoníaca. En algunes èpoques s’ha posat un cantant amb veu potent però gastada, la qual cosa resta l’heroisme negatiu que el paper requereix. El gran Alberich del s. XX sens dubte ha estat Gustav Neidlinger.
Mime sí és un tenor de caràcter, ha de saber fer – se repulsiu, fins i tot quan és apallissat pel seu germà Alberich. Té una durada breu. Els cantants que han encarnat aquest nan també l’han interpretat en la tercera obra, Siegfried, on Mime hi té una importància cabdal. Alguns cantants que han donat vida al germà d’Alberich són: Paul Kuën, Gerhard Stolze, Herold Kraus, Erwin Wohlfahrt, Georg Paskuda, Heinz Zednik, Helmut Pampuch, Peter Haage, Michael Howard.
El gegant Fasolt (el sentimental) pot ser interpretat per un baix – baríton, tot i que normalment el canten baixos. En les seves breus però intenses intervencions (és la única òpera del cicle on intervé) ha de mostrar una veu potent de baix – cantant amb intervencions melòdiques i també reivindicatives i autoritàries respecte Wotan. No és un paper adequat per un “baix negre” tipus Hagen, però si per un baix tipus Sarastro o Gurnemanz. Alguns noms que han donat vida a aquest gegant són: Ludwig Weber, Theo Adam, Arnold van Mill, Franz Crass, Martti Talvela, Karl Ridderbusch, Matthias Hölle, René Pape, Kwangchul Youn, Günther Groissböck.
Fafner, el gegant materialista requereix un baix profund, capaç d’aparéixer fred i distant de tothom, només preocupat per la riquesa i/o benestar a desgrat dels altres. Alguns cantants que millor s’han aproximat a aquest personatge són: Friedrich Dahlberg, Josef Greindl, Kurt Böhme, Peter Roth Ehrang, Matti Salminen, Philip Kang, Eric Halfvarson,  Hans Peter König.
Finalment, les tres filles del Rhin són soprano i dues mezzos o mezzo i contralt. Com que no són parts gaire compromeses ni exigents vocalment, normalment, són interpretades per cantants joves, en ascens en la seva carrera. Trobem noms com Elisabeth Schwarzkopf, Gundula Janowitz, Elisabeth Schärtel, Helga Dernesch, Diana Montague, Daniela Sindram, Hertha Töpper, Hanna Schwarz, Marga Schiml, Birgitta Svendén.
Pel que fa a l’orquestra en aquest pròleg, necessita un mínim de 100 músics, (a Bayreuth hi toquen 115). El director marca, des del principi el tempo i ha de comandar tot el conjunt per a donar a cada moment l’expressivitat.

Després ve "Die Walküre" (La Valquíria)...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Segona jornada, Siegfried

  SIEGFRIED: WOTAN CONTEMPLA I NO ACTUA... Segona jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’Anell del Nibelung) Intèrprets: Sie...