RICHARD WAGNER
DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (L’HOLANDÈS
ERRANT) Òpera romàntica en tres actes amb text i música del compositor
Personatges i veus:
Daland, baix
Senta, soprano
Erik, tenor
Mary, mezzo – soprano o contralt
Jove mariner, tenor
Holandès, baríton o baix – baríton
Cors (nombrosos, ja que hi ha d’aparèixer la tripulació del vaixell norueg i
també la del vaixell de l’Holandès, al 3r acte)
Orquestra (entre 90 i 100 músics)
Argument original que va
escriure Wagner per aquesta obra mestra, per si es vol seguir fil per randa la
representació a través de la música i el cant. A l’escena s’hauria de veure el
que es canta i el que sona a l’orquestra...
ACTE I
En situem a prop de la costa noruega al segle XIX. Expedició de pesca del
vaixell del capità Daland. Degut a una tempesta, el vaixell s'ha vist obligat a
buscar refugi en un port. Deixa el comandament al seu timoner, i tant ell com
la resta de la tripulació es retiren a descansar després dels esforços per
atracar el vaixer en una cala segura. (Cançó del timoner: "Amb huracà i
tempesta en mars llunyanes.") El timoner s'adorm. Apareix un vaixell
fantasmagòric gegantí amb pals negres i veles roges. per la popa, empès per la
mar contra la nau de Daland i les cadenes mantenen els dos vaixells units. Mans
invisibles recullen les veles. Un home pàl·lid, vestit de negre, amb una
espessa barba negra, apareix en terra ferma i lamenta el seu destí. (Ària: Die
Frist ist um... "El temps ha passat i set anys han transcorregut de
nou"). En haver blasfemat, està condemnat a navegar sense descans. Un
àngel li va dur els termes per a la seua redempció: cada set anys les ones el
portaran a terra ferma, si pot trobar una dona que li sigui fidel, serà
perdonat. Daland parla amb ell. Quan l'holandès s'assabenta que Daland té una
filla jove i soltera, li demana convertir-la en la seua muller a canvi de
tresors. Temptat per l'or, Daland hi accepta, i afavorits pel vent del sud
calorosament celebrat pels homes de Daland, ambdós vaixells salpen cap a
Sandwike.
ACTE II
Veiem la casa de Daland. Les
dones joves del poble estan reunides, filant i cantant. (Cor de filadores)
Senta, filla de Daland, una noieta somiadora està una mica apartada del grup i guaita,
encisada, el retrat de l'holandès errant, a qui desitja salvar. Mary, la seva
assistenta i nodrissa, en absència de la mare, li ha explicat molts cops
anteriorment la llegenda de l’holandès errant i per això la noia desitja que
Mary els hi ho expliqui un cop més. En demanar – ho, Mary li va avinent que el
que han de fer ara és seguir filant per tenir-ho tot a punt per l’arribada de
l’expedició de pesca. En contra del desig de la seua nodrissa, Senta canta la
història de l'holandès (Balada), com Satan el va sentir blasfemar i el va
portar al seu món. Declara que vol salvar-lo amb la seua fidelitat. Arriba el
promès de Senta, Erik, i la sent; les noies se'n van, el caçador, que estima
Senta, li diu que tingui precaució, que ha tingut un somni, en el qual arriba
Daland acompanyat d'un misteriós estranger que se l'endú a la mar. Finalment,
com que no aconsegueixen fer canviar de parer a Senta, el seu promès surt
desesperat. Daland arriba amb l'estranger; l'Holandès i Senta es miren en
silenci. Senta gairebé ignora la presència de son pare, fins i tot quan li
anuncia que l'holandès pot ser el seu promès. En el següent duet, que tanca
l'acte, Senta promet fidelitat fins a la mort a l'Holandès.
ACTE III
Al capvespre, a l’explanada
del port i amb els dos vaixells de fons, la tripulació de Daland convida els
homes del vaixell estranger a què s'uneixin a la festa, al principi, però, en
va. Les noies es retiren alegres mentre que en el vaixell de l'estranger
comencen a aparèixer formes fantasmagòriques. Els homes de Daland es senten
espantats. Arriba Senta seguida per Erik, qui li retreu el seu menyspreu,
malgrat que ella sempre l'ha estimat de manera formal i constant. Quan
l'estranger, que ha estat sentint la conversa d’amagat, sent aquestes paraules
s'enfonsa en la desesperació, perquè ara està definitivament condemnat. Convoca
als seus homes i confessa a tots que ell és l'Holandès Errant. Immediatament
després que l'Holandès deixa terra ferma, Senta es llança al mar, fidel fins a
la mort. Aquesta és la salvació de l'Holandès. El vaixell fantasma desapareix,
i Senta i l'Holandès ascendeixen al cel.
Aquest és l’argument de L’Holandès
Errant i el que s’hauria de veure al teatre...
Quant a la música i versions
hi ha algunes coses a dir:
En aquesta òpera romàntica,
Wagner va introduir per primer cop, un tipus de veu diferents del que
s’estilava fins aleshores. Es tracta d’un baix – baríton. No es tracta d’un
baríton convencional, ni d’un baix tampoc, sinó un cantant (que en el futur
conduirà els protagonismes d’algunes òperes i drames) amb veu potent, capaç
d’ascendir des dels greus autoritaris de baix fins a les alçades de baríton
líric. Així com no hi ha hagut mai gaires tenors capaços d’afrontar segons
quins rols, sí que sempre hem gaudit de veus que han sabut defensar amb
dignitat el rol de l’Holandès. Hi ha hagut diversos cantants que caldria
destacar aquí per la seva qualitat de veu i de caràcter pel personatge:
Friedrich Schorr, Hans Hermann Nissen a principis del segle XX. Poc abans,
durant i poc després de la II guerra mundial trobem a Joel Berglund, Hermann
Uhde, i sobretot, dos grans cantants que han extremat la seva aproximació al
desesperat personatge, George London i Hans Hotter. Si volem sentir com es
canta el personatge de l’Holandès, hem d’acudir a aquests cantants en les seves
gravacions. Després hi ha hagut bons baixos – barítons que han defensat amb
solvència el paper, pensem en Thomas Stewart, Theo Adam, Dietrich Fischer –
Dieskau, Paul Schöffler, Franz Crass, Donald Mc Intyre, Simon Estes, Norman
Bayley, Bernd Weikl, Alan Titus, John Tomlinson, Falk Struckmann, Albert Dohmen
i més recentment, Samuel Youn, John Lundgren, etc
El paper de Daland requereix un baix amb possibilitats còmiques, recordem que
és un vell pescador, capaç de vendre a la filla per tresors. S’ha de tenir una
certa comicitat i també autoritat per afrontar aquest curt però important
paper. Els més destacats serien, per ordre cronològic: Ivar Andresén, Alexander
Kipnis, Emmanuel List, Friedrich Dahlberg, Ludwig Weber, Gottlob Frick, el gran
Josef Greindl (que va introduir una molt adequada rialleta en la seva ària del
2n acte), Martti Talvela, Giorgio Tozzi, Karl Ridderbusch, Matti Salminen, Hans
Sotin, Jaako Ryhänen, Franz – Josef Selig,
Kwangchul Youn, Hans Peter König, Peter Rose, Günther Groissböck, Georg
Zeppenfeld.
En el rol de Senta hem de sentir una cantant que ja apunta a les grans sopranos
dramàtiques del futur, tot i que també l’han defensat algunes sopranos líriques
o lírico – spinto. Té tres grans moments d’exigència màxima: la balada del 2n
acte, el duo amb l’Holandès (duo extremadament difícil entre soprano i baix –
baríton) també al 2n acte i l’escena final, curta però intensa, que tanca
l’òpera.
Les grans sopranos dramàtiques de tots els temps han aportat la seva veu i
caràcter a aquest personatge, podríem destacar:
Kirsten Flagstad, Astrid Varnay, Leonie Rysanek, Anja Silja, Catarina Ligendza,
Gwyneth Jones, Lisbeth Balslev, Jessye Norman, Sabine Haas, Cheryl Studer i més
recentment, Adrienne Dugger, Ricarda Merbeth, Anna Gabler i Asmik Grigorian.
Pel rol d’Erik necessitem un cantant tipus “Max” de Freischütz, tenor líric amb
un puntet de spinto. És un personatge difícil d’interpretar ja que d’entrada
parteix amb desavantatge, en ser l’anti-heroi. Uns quants tenors han defensat
bé aquest rol menor però significatiu: Franz Völker, Wolfgang Windgassen (el
millor), Fritz Uhl, Josef Traxel, Jean Cox, René Kollo, Sobert Schunk, Hermin
Esser, Reiner Goldberg, Endrik Wottrich, Tomislav Muzek, Eric Cutler.
Pel que fa a la música, el director ha de conèixer completament la partitura de
dalt a baix, estimar-la i reflectir en cada moment, i a través de l’orquestra,
tots els estats d’ànim, tant dels personatges com de la natura i el mar en
general. Els directors que millor han interpretat aquesta obra als darrers 60
anys, són per mi: Richard Kraus, Clemens Krauss, Hans Knappertsbusch (el
millor), Josef Keilberth, Georg Solti, Franz Konwitschny, Wolfgang Sawallisch, Karl
Böhm, Herbert von Karajan, Dennis Russell – Davies, Giuseppe Sinopoli, Peter
Schneider, James Levine, Daniel Barenboim, Marek Janowski, Christian Thielemann,
Mark Albrecht, Axel Kober i la magnífica Oksana Lyniv
Pel que fa a versions
destacades de l’obra, per ordre cronològic de gravació podríem destacar:
1944 Clemens Krauss – Op.
Munich (mono)
1951 Fritz Reiner – Metropolitan
– NAXOS (mono)
1960 Franz Konwitschny – Op.
Berlin – EMI (stereo)
1960 Antal Dorati – Covent
Garden – DECCA (stereo)
1962 Wolfgang Sawallisch – Festival
de Bayreuth – PHILIPS (stereo)
1971 Karl Böhm – Festival de
Bayreuth – DG (stereo)
1976 Georg Solti – S. Chicago
– DECCA (stereo)
1981 Herbert von Karajan – F.
Berlin – EMI (stereo)
1978 Dennis Russell Davies –
Festival de Bayreuth (radio) (stereo)
2001 Giuseppe Sinopoli –
Deutsche Oper Berlin – DG (stereo)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada