RICHARD WAGNER
TANNHÄUSER – DER SÄNGERKRIEG
DER WARTBURG (TANNHÄUSER O EL TORNEIG DE CANT DE WARTBURG) Òpera romàntica amb
text i música del compositor
Intèrprets:
Landgraf Hermann, baix
Tannhäuser, tenor
Wolfram von Eschenbach, baríton
Walther von der Vogelweide, tenor
Biterolf, baix
Heinrich der Schreiber, tenor
Reinmar von Zweter, baríton
Elisabeth, neboda del Landgraf, soprano
Venus, soprano
Un jove pastor, soprano (veu blanca)
Cors i orquestra (entre 90 i
100 músics)
Argument original que va
escriure Wagner per aquesta obra mestra, per si es vol seguir fil per randa la
representació a través de la música i el cant.
A l’escena s’hauria de veure el que es canta i el que sona a l’orquestra...
ACTE I
L'escena primera es desenvolupa a l'interior de la Muntanya de Venus al
Hörselberg. Sadollat dels plaers del Venusberg, Heinrich von Ofterdingen,
anomenat Tannhäuser, reposa entre els braços de la deessa Venus. Es troben al
Venusberg o Mont de Venus, on viu Tannhäuser amb la deessa pagana de l'amor. El
cavaller trobador desperta després d'un profund somni, i sota la insistència de
la deessa canta en tres ocasions diferents l'himne a Venus, però enyora la seva
pàtria (Turíngia) i, fastiguejat de la seva vida plaent, li diu a Venus que
desitja tornar al món terrenal. Primer amb seduccions de la part de Venus i
després furiosa per l'actitud de rebuig del seu amant, Venus li retreu la seva
ingratitud i li exigeix que no se'n vagi. Tannhäuser prega a la deessa que el
deixi abandonar la gruta. Ella es mostra extremadament voluptuosa,
(especialment en la versió dita de París, que conté una de les seccions
musicals més sensuals) i finalment esclata en imprecacions i li diu que tornarà
amb ella quan sigui rebutjat pel món dels humans. Tan bon punt Tannhäuser,
trobant-se impotent d'escapar davant la insistència de Venus, pronuncia el nom
de Maria, el regne del Venusberg s'esfondra i la deessa amb ell. Tannhaüser es
troba transportat a una plàcida vall terrenal en primavera (mes de maig).
Paisatge idíl·lic de primavera, vall florida entre la muntanya Hörsel i el
castell de Wartburg. Un jove pastor toca la flauta saludant l'arribada del mes
de maig i dels pelegrins que s'encaminen a Roma. Tannhäuser, ple de
remordiments per la seva vida passada, cau agenollat als peus d'una imatge de
la Mare de Déu suplicant perdó pels seus pecats. El so d'uns corns de caça
anuncia l'arribada del landgraf de Turíngia, acompanyat pels cavallers
trobadors Wolfram von Eschenbach, Walter von der Vogelweide, Reinmar von
Zweter, Heinrich der Schreiber i
Biterolf. Els seus antics amics saluden el trovador i li pregunten d'on ve;
Tannhäuser no els hi respon i refusa la resposta. Després de rebutjar tornar a
prendre el seu lloc entre els seus antics companys, Tannhäuser ho accepta quan
Wolfram fa saber al jove que Elisabeth, neboda del Landgrave, encara està
enamorada d'ell i segueix esperant la seva tornada. El nom del seu antic amor
desperta els sentiments amorosos de Tannhäuser. Abraça emocionat el seu amic Wolfram
i comunica a tots que els acompanyarà al castell.
ACTE II
Ens trobem a la sala dels
cantaires al castell de Wartburg. Elisabeth saluda amb alegria la sala estimada
i recorda amb nostàlgia la sobtada partida del seu estimat Tannhäuser, arriben
Wolfram von Eschenbach i Tannhäuser. Aquest revela a Elisabeth que va tornar al
castell, arrossegat pel amor. Amb gran felicitat, els dos enamorats celebren
llur retrobament. Les trompetes anuncien l'arribada dels nobles per assistir al
torneig de cant. El Landgraf Hermann anuncia un concurs poètic-musical per
celebrar la veritable essència de l'amor. En primer lloc, és anunciat per
quatre patges Wolfram, que compara l'essència de l'amor amb una font
cristal·lina, metàfora de l'amor místic. També canta Walther von der Vogelweide la seva
romança enaltint l’amor espiritual. Els nobles aproven el bell cant. Tannhäuser
amb un estrany riure, que revela un estat de semi – inconsciència, comença el
seu cant afirmant que l'amor és la passió de dos cossos entrellaçats. Davant la
sorpresa i rebuig dels presents, intervé de nou Wolfram, enaltint els valors de
l'amor espiritual. Biterolf li respon que l'amor és el sentiment heroic que
defensa la virtut. Al seu torn acusa Heinrich (és el nom com Tannhäuser, al
llarg de tota la representació és sempre nomenat), de blasfemar en contra del
veritable amor. Mofant-se dels seus contrincants i en un estat de total alienació,
Tannhäuser canta l'himne a Venus. La fogosa descripció que fa Tannhäuser de
l'amor trastorna, inquieta i sorprèn Elisabeth i tots els assistents. Quan els
cavallers trobadors desembeinen llurs espases i es precipiten sobre el pecador
que ha gosat estar en el Venusberg, Elisabeth s'interposa, els diu a tots que
no són ningú per a jutjar-lo i els pregunta quin mal els ha causat, però que
ningú respon. En aquest moment, Tannhäuser, que sembla haver despertat d'un
somni, trastornat per la demostració d'amor d'Elisabeth, cau agenollat als seus
peus, profundament penedit del seu comportament. Els nobles presents a la sala
comencen a sentir pietat pel jove trobador i el Landgraf Hermann decideix que
vagi a Roma en pelegrinatge. Només podrà tornar al Wartburg si obté el perdó
del Papa, condició que és acceptada pel jove. Tots canten un grandiós conjunt.
ACTE III
Preludi magistral que descriu
el viatge de Tannhäuser a Roma. La vall del Wartburg tenyida amb els colors de
la tardor (recordem que el primer i segon actes tenen lloc al mes de maig. A
l'esquerra es veu el Hörselberg. Elisabeth resa a la Verge suplicant el perdó
per a Tannhäuser. Els pelegrins tornen de Roma agraint a Déu la seva
misericòrdia, però Tannhäuser no es troba entre ells. Elisabeth resta
desconsolada, demana a la Verge que la porti amb ella i també la seva intercessió
perquè deslliuri Tannhäuser dels seus pecats. Wolfram contempla Elisabeth
mentre camina, allunyant-se en direcció cap a un bosc frondós i pressent la
mort de la jove donzella. Quan la perd de vista, Wolfram, que sempre ha
mantingut cap a ella una gran estimació, canta a l'estel vespertí perquè
l'acompanyi en la seva pujada cap al cel. De sobte apareix un home cobert de
parracs. És Tannhäuser, a qui Wolfram en principi no reconeix. Quan per fi se
n'adona, li pregunta si ha aconseguit el perdó. Tannhäuser en una narració espaordidora
li relata que tot i haver fet penitència i haver-se mortificat més que tots els
pelegrins, no ha obtingut el perdó del Papa. El Sant Pare, davant l'extrema
gravetat dels seus pecats, es va dirigir a ell dient-li que estava condemnat
per tota l'eternitat i que tan difícil era que el seu bàcul tornés a florir, com
que ell se salvés del foc de l'infern.
Tannhäuser decideix tornar al Venusberg, moment que la deessa Venus aprofita
per a cridar-li que retorni amb ella, però Wolfram trenca l'encantament en
pronunciar el nom d'Elisabeth. En sentir-ho, Tannhäuser repeteix el nom de la
seva estimada i, de sobte, Venus desapareix sumida entre boires sulfuroses.
Clareja al Wartburg. Pel camí s'apropa un seguici portant el cos d'Elisabeth
que ha mort santament. Wolfram fa un gest als trobadors perquè s'aturin i el
dipositin a terra. Tannhäuser, apropant-se al cos de la seva estimada, exclama:
Santa Elisabeth, pregueu per mi!, i cau mort al seu costat. A continuació un
grup de pelegrins porta el bàcul florit. El Landgrave, els trobadors, els
cavallers i els pelegrins, davant la commoció general, comproven així que el
perdó de Déu – no pas del Papa!- ha estat atorgat al pecador, aconseguint per
fi la pau eterna. Conclou amb un emotiu cor de veus angèliques seguit del tema
majestuós del cor general dels pelegrins.
Aquest és l’argument de Tannhäuser
i el que s’hauria de veure al teatre...
Quant a aspectes musicals i versions hi ha
algunes coses a dir:
En tractar – se d’una gran
òpera romàntica, no és fàcil trobar – ne intèrprets ideals. Tannhäuser és un dels personatges més difícils
d’interpretar amb certa solvència dins del corpus wagnerià. Ha de ser un tenor
dramàtic – heroic amb una veu potent, clara i capaç d’adaptar-se a les
exigències diferents de cant dels tres actes. Al primer acte s’ha de mostrar
romàntic, agraït però dolgut. Al segon acte té una concertants en la zona aguda
de la tessitura molt difícil ja que s’ha d’imposar al conjunt i també a
l’orquestra. Finalment, al tercer acte té una prova de foc en la narració del
viatge a Roma. En aquesta narració, el dramatisme, màxim, la humiliació i fins
i tot, la imitació del Sant Pare condemnant-lo suposen un repte gairebé
impossible d’assolir per a un tenor. Mai no hi ha hagut gaires cantants que hagin
sabut defensar aquest personatge amb garanties. Històricament trobem a Lauritz
Melchior i Max Lorenz que van ser els seus màxims exponents al primer terç i
mitjan segle XX. Posteriorment trobem a G. Treptow, B. Aldenhof, W. Windgassen,
H. Hopf, H. Beirer, August Seider, L. Suthaus i Ramon Vinay en la meitat i 2n
terç del segle XX. Més endavant, la qualitat vocal va anar descendint. Més
recentment i encara amb certa dignitat trobem a R. Kollo, P. Seiffert i P.
Domingo (que no la va cantar mai al teatre). Actualment, dins l’escassetat de
veus apropiades trobem a T. Kerl, A. Schager, S. Gould, C. Ventris i altres.
Wolfram ha de ser un baríton
líric però amb registre sòlid. No n’hi ha prou amb ser amic de Heinrich, sinó
que cal reivindicar el seu amor per Elisabeth amb convicció. Dits aquests
matisos, tampoc és gaire fàcil trobar intèrprets ideals, tot i que en aquest
cas si que n’hi ha uns quants. Els grans cantants que han recreat Wolfram amb
garantia i musicalitat són, entre altres: Julius Huen, Heinrich Schlusnus,
Dietrich Fischer – Dieskau, Hermann Prey, Eberhard Waechter, Bernd Weikl,
Thomas Hampson, Wolfgang Brendel, Eike Wilm Schulte, Roman Trekel, Christian Gerhaher.
La veu del personatge del
Landgraf Hermann és similar a la de Daland, Rei Heinrich de Lohengrin o
Gurnemanz a Parsifal. Ha de posseir unes tonalitats sòlides de baix i també una
bona musicalitat. Grans intèrprets d’aquest rol han estat: J. Greindl, L.
Weber, K. Böhme, O. Von Rohr, M. Talvela, M. Salminen, Hans Sotin, M. Schenk,
K. Rydl, recentment trobem a K. Youn, G. Zeppenfeld, G. Groissböck, S. Milling,
A. Anger.
Elisabeth ha de ser una soprano lírica. Algunes vegades s’ha fet l’experiment
que la mateixa cantant ha encarnat Elisabeth i Venus (B. Nilsson, G. Jones, E.
Marton)
els resultats, com es pot suposar són irregulars. Com deia, aquesta soprano ha
de defensar molt bé el paper de innocent enamorada de Heinrich, però amb
l’impuls redentor de salvar el seu xicot. Grans intèrprets d’aquest paper els
trobem entre: Maria Müller, Gré Brouwenstijn, Elisabeth Grümmer, Victoria de
los Angeles, Anja Silja, Gundula Janowitz, Helga Dernesch, Leonie Rysanek,
Cheryl Studer i més recentment, Tina Kiberg, Ricarda Merbeth, Camilla Nylund,
Lise Davidsen...
Venus ha de ser una bona
soprano dramàtica o mezzo, capaç d’enfurismar-se amb la partida de Tannhäuser i
reivindicar les delícies del Venusberg. Entre les intèrprets destacades trobem
a Astrid Varnay, G. Bumbry, Eva Marton, G. Jones, L. Dvorakova, G. Schnaut i
més recentment, W. Meier, Judith Nemeth, Michele Breedt, E. Gubanova...
El cor és importantíssim en
aquesta obra ja que ha de cantar el cor de peregrins al primer acte, l’entrada
dels convidats al segon i el cor final.
La orquestra és molt similar
a la de l’Holandès i Lohengrin. El director ha de conèixer a fons la partitura
i també els caràcters dels personatges. Diversos són els directors que s’han
aproximat amb gran solvència a aquesta obra: A. Toscanini, R. Heger, J.
Keilberth, W. Sawallisch, A. Cluytens, G. Solti, C. Thielemann...
Pel que fa a versions
destacades de l’obra, per ordre cronològic de gravació podríem destacar:
1951 Robert Heger – Op.
Berlin (mono)
1954 J. Keilberth – Festival
Bayreuth – G. MELODRAM (mono)
1958 André Cluytens – Festival
Bayreuth – ORFEO (mono)
1960 Franz Konwitschny – Op.
Berlin – EMI (stereo)
1961 i 1962 Wolfgang
Sawallisch – Festival de Bayreuth – PHILIPS - ORFEO(mono)
1969 Georg Solti – F. Viena –
DECCA (stereo)
1984 Otto Gerdes – Op. Berlin
– DG (stereo)
1985 – Bernard Haitink –
Simfònica de la Ràdio Baviera – EMI (stereo)
1989 – Giuseppe Sinopoli –
Philharmonia – DG (stereo)
2001 Daniel Barenboim – Skp.
Berlin – WARNER (stereo)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada