Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Primera jornada Die Walküre (La Valquíria)

Recordem que Wotan ha hagut d’empenyorar un ull per a fer dues coses:

Poder gravar les runes de la llei a la seva llança per poder governar el món.

Casar-se (en matrimoni estèril) amb Fricka i assolir estabilitat en la cúpula dels déus.

Alberich pren la decisió de renunciar a l’amor per a robar (atentat original) l’Or del Rhin i amb aquesta voluntat de renúncia poder forjar l’anell que li proporcionarà el poder absolut (en principi sobre els seus congèneres, nibelungs).

Un cop casat Wotan amb Fricka, abans dels esdeveniments de l’Or del Rhin, i amb el recolzament de Fricka, pretén construir un palau/castell/fortalesa per a viure-hi amb els altres déus. Per a fer-ho, pacta amb Loge la petició als Gegants (raça sense descendència  i a extingir) de construir una fortalesa digna dels éssers divins. Loge, semideu/força de la natura que es personifica en l’Or del Rhin, aconsella a Wotan prometre Freia als Gegants en bescanvi de la construcció del castell, sabent, de bell antuvi, que és una promesa prou llaminera com per convèncer als gegants i també que no podrà complir. Loge i Wotan acorden que el déu del foc i l’astúcia voltarà pel món a la recerca d’un substitutiu de l’amor al que hauran de renunciar els gegants quan se’ls hi negui la deessa Freia. Quan els gegants arriben als déus a cobrar la recompensa i Wotan els nega a Freia, senten el missatge de Loge sobre la renúncia a l’amor (el mateix a què es veuen obligats els gegants) i l’obtenció del poder a través de l’anell. Loge promet a les filles del Rhin el tresor robat per Alberich. Els gegants accepten el bescanvi, tot pressionant Wotan, agafant en penyora Freia fins que tornin del Nibelheim amb el tresor recuperat. Un cop robat el tresor, anell i elm a Alberich, aquest deixa anar la seva maledicció (que marcarà l’esdevenir de tot el drama). Qui no posseeixi l’anell, que el desitgi fins a l’extenuació, i el que el tingui, que estigui condemnat a morir. Que això sigui així fins que l’anell retorni al que el va forjar. Recuperat l’anell, els gegants imposen que es cobreixi la figura de Freia completament amb el tresor. Quan obliguen a Wotan a lliurar l’anell i, davant la seva negativa inicial, apareix de les profunditats de la terra, Erda, en missatge admonitori de lliurar l’anell per evitar la desaparició de la raça divina. Wotan lliura l’anell als gegants i aquests es barallen per la seva possessió fins que Fafner mata Fasolt i s’enduu el tresor, elm i anell.

En aquest moment, Wotan comença a barrinar un pla consistent en:

1)     Donar el nom de Walhall (Palau de les batalles) al palau

2)     Meditar un pla per a protegir el Walhall dels enemics.

3)     Visitar Erda (que l’ha seduït des del primer moment, per la seva saviesa i sobretot, pel coneixement del seu futur)

4)     Engendrar un heroi independent del seu poder i pactes per a poder recuperar l’anell i el tresor. Això ja no ho pot fer ell ja que contravindria els pactes que té gravats en la llança.

A partir d’ací comença LA WALQUÍRIA.

Wotan, desentenent-se de la fidelitat a Fricka, ha tingut 9 filles (Walquíries) amb la deessa de la Terra. El seu objectiu és recollir els herois caiguts en batalla per a portar-los al Walhall i ajudar a la protecció del palau/castell dels déus.

També ha engendrat una parella de bessons amb una dona mortal. L’objectiu d’aquest fet és poder recuperar l’anell. Adonem-nos que l’anell ja no el pot recuperar ell mateix, doncs ja “ha gastat” aquesta estratègia. El problema és que no ha “pensat” en què, un cop engendrada la parella de bessons, ha de procurar no influenciar-lo molt ni poc per no contravenir les normes sagrades.

Recordem que Alberich va robar l’or per forjar l’anell. Això va ser possible per renunciar explícitament a l’amor en la vessant més intensa i també en la carnal. Ara, Wotan (avisat per Erda) ha posat en marxa un pla per recuperar l’anell, símbol del poder i poder tornar-lo a les Filles del Rhin i anul·lar la maledicció. Podríem dir que és la darrera oportunitat que té de fer-ho, si no vol contemplar la pròpia fi i dels altres déus.

En començar l’acte estem en una cabana enmig del bosc. La cabana es sustenta per un tronc de freixe gegantí (al·legoria, sens dubte del freixe del món Iggdrasil). Llamps i trons a fora. S’obre la porta de sobte i entra Siegmund, completament esgotat i esmaperdut. La seva frase és significativa: No sé de qui és aquesta llar però hi haig de reposar. Sieglinde s’adona de l’entrada del foraster i sent compassió immediata per auxiliar-lo. La música ha passat de la tempesta del principi a mostrar-se per primer cop a l’Anell, del tot humana. No oblidem que és ara, per primer cop en tota la tetralogia, que apareixen figures humanes pròpiament dites.  Això fa que els violoncels adquireixin més protagonisme de l’habitual.

En un intercanvi d’expressions molt revelador ens adonem que neix un riu d’empatia i simpatia entre els dos joves. No és que es reconeguin immediatament, però poc hi falta... Ella li ofereix un corn d’hidromel per reconfortar-lo i l’avisa que tan la casa com ella (!!!) són propietat de Hunding. Quan ell diu que vol marxar d’aquesta casa ja que només porta desgràcies allà on va, ella li respon que no pot portar desgràcia allà on hi viu permanentment la desgràcia. En sentir això, mogut per un sentiment encara molt incipient, ell decideix quedar-se i esperar Hunding. La música està revelant tot el que succeeix a l’escenari. Sona el tema rude i brutal de Hunding i apareix en la porta, vestit de combat amb escut i llança. Fa una cara, barreja d’estranyesa i desconfiança quan albira l’estranger. Per apaivagar aquests sentiments, Sieglinde li diu que ha acollit i atès el nouvingut i, gairebé seguit, Siegmund (que encara no sabem com es diu) reforça l’argument de Sieglinde dient que tenia tot el dret a fer-ho per la llei de l’hospitalitat. Hunding mormola, entre emprenyat i desconfiat que els dos “tenen el mateixos ulls i mirada de serp”. En veu més alta li diu a l’estranger que està a la casa – llar  “sagrada” de Hunding. i que és respectat per molts i apreciat el seu honor. Aleshores Sieglinde i Hunding tenen curiositat per saber d’on ve i qui és l’hoste. Quan seu a la cadira en front de Hunding, aquest li demana que digui qui és i d’on ve i que si no li vol dir a ell, ho expliqui a la seva dona. Ell explica que no es pot anomenar missatger de pau sinó portador de desgràcies ja que el seu pare “Wolfe” (Wotan) el va portar al món juntament amb una germana bessona. Un dia, quan era molt petit i tornava a casa amb els seu pare, va trobar la seva mare morta i la seva germana desapareguda. Els causants els anomena els “Neidings” (envejosos). Hunding li replica que ha sentit parlar de “Llop” i “Wölfing (fill de llop) però que no els coneixia. Ben aviat va perdre el rastre del seu pare i va haver de vagar solitari, sent menyspreat per tothom amb qui es trobava. Per on anava sempre es trobava dolor i agressivitat. Per això, en comptes de Friedmund s’ha d’anomenar Wehwalt (desgraciat). Hunding li replica que la Norna no li ha estat favorable i ell tampoc l’afavoreix amb cap empatia. Sieglinde (que sent cada cop més compassió i simpatia pel nouvingut li recrimina a Hunding la seva agressivitat envers el foraster, que va sol i desarmat. Siegmund explica una de les històries que ha viscut. Trobà a una noia que la feien casar per força i la volgué protegir amb la seva llança i escut. Els enemics li destrossaren l’armadura i l’obligaren a fugir alhora que occiren a la noia. En aquest moment, Hunding li diu que va ser cridat a venjar l’honor d’una tribu amiga i arribà massa tard. De sobte, en tornar a casa es troba l’enemic, llargament perseguit. Per tant, Per aquesta nit, acull l’estranger, però en trencar l’alba, el desafia a defensar-se amb una bona arma i podrà venjar les desgràcies que ha causat al seu clan. Fa fora d’una revolada a Sieglinde tot ordenant-li que li prepari la beguda de la nit. Quan Sieglinde es retira a complir l’ordre, lluca imperceptiblement un lloc a l’arbre on hi ha un punt de llum.

Siegmund es queda sol amb la llum esmorteïda de la llar de foc i reclama al seu pare (Wälse) que li doni l’espasa que li va prometre en els moments de més destret. Ha conegut una dona sublim i desgraciada alhora, maltractada pels seus enemics i desitja amb tota l’ànsia tenir el glavi que el seu pare li va prometre. De sobte veu, com una visió extrasensorial, un punt de llum al tronc del freixe, que li recorda a la mirada del seu pare i de la dona que acaba de trobar.

Entra Sieglinde en vestit de dormir i li pregunta si dorm. Ell, una mica espantat pregunta qui se li acosta. Ella respon que li ha donat una beguda somnífera a Hunding i que no han de patir perquè es desperti. Quan li diu a Siegmund que aprofiti la nit per salvar-se (2n cop que li diu) ell li respon que la seva salvació és la seva presència. Ella li explica que li vol mostrar una arma i li conta la història del seu casament forçós i l’aparició sobtada de Wotan, que va clavar una espasa fins el puny al tronc i que serà de qui se’n faci mereixedor (martell de Thor). Segueix un llarg duet d’amor en el que Siegmund li confessa que ella és tot el que ha estat esperant durant molt temps i, en obrir-se la porta sobtadament per un cop de vent, entra la llum de la lluna de primavera, un cop desapareguda la tempesta inicial. Un llarg monòleg de Siegmund serveix per confessar el seu amor a Sieglinde i que s’han unit sobtadament els germans així com l’amor i la primavera. El que segueix és fàcilment previsible, ella afirma que a ell l’havia vist en la seva pròpia imatge, quan es reflectia en el rierol. Per tant, confirma el parentiu dels dos. En interrogar-lo sobre si el seu pare era “Llop” sobre el que ell respon que era llop per les guineus covardes, que en realitat, el seu pare es feia dir Wälse. Per tant, tan ell com ella són Siegmund i Sieglinde, Wälsungs, fills de Wotan. Quan ell s’aproxima al tronc per arrencar l’espasa amb força la bateja amb el nom de Nothung (la desitjada en extrema necessitat). Crit de Sieglinde en aconseguir-ho.

Fi de l’acte I.

ACTE II

Canviem totalment de paisatge. En un paratge rocallós apareixen Wotan i Brünnhilde amb el tema agressiu de la cavalcada barrejat amb el de Wotan guerrer. Aquest és el darrer instant en què Wotan apareix content, tranquil i il·lusionat, ordenant a la seva filla que lluiti per Siegmund en el proper combat. Ella li respon, entre crits de guerra i alegria que ho farà encantada (doncs sap l’amor que té el pare pel fill) però que vagi amb compte ja que s’apropa Fricka amb aspecte furiós.

En aquest moment comença una de les parts cabdals de tot l’Anell. Hem d’obviar i menystenir la brama que Wotan sigui feble de caràcter i es deixi convèncer per la dona (matrimoni estèril, recordem-ho). Ella li diu que li ha arribat la queixa irada de Hunding sobre l’enamorament dels bessons i l’incest inevitable que s’ha produït. Al principi, ell, amb condescendència i autosuficiència inconscient li diu que un matrimoni sense amor és del tot invàlid realment (curiós que ho digui ell, que s’ha casat amb Fricka, consentidament per ella, no per amor sinó per poder bastir tot el poder del món). Al principi de la conversa, ell es creu moralment superior a ella i li replica amb un punt de menyspreu. Ella, sense fer-li cas, li replica que si ell ha arribat a ser qui és, és gràcies al seu matrimoni i als pactes de la llança  i li recorda les seves infidelitats i que ara no pot permetre de cap manera que surti victoriós Siegmund en el seu combat amb Siegmund. Com a darrer recurs, Wotan li replica que ella no sap que tot el que ha fet ha estat per un fi superior (tornar l’anell al Rhin) ella li diu que no s’emboliqui amb profunditats (no en vol saber res), i que només li preocupa que el seu honor malmès sigui restablert. Aleshores comença una “negociació maleïda” ja que primer ell li assegura que no protegirà a Siegmund. Ella li respon que li tregui la màgia de l’espasa. Ell respon iradament que l’ha guanyada ell amb el seu esforç. La resposta d’ella és demolidora, Ell va crear l’espasa (màgica) i ell li va clavar al tronc per destinar-la a Siegmund. Li fa veure que ella pot lluitar amb déus, però no ho pot fer amb esclaus (Siegmund) i si guanyés el noi, la deessa hauria de ser esclava de per vida. Per tant, per no profanar-la més, Wotan ha de deixar de protegir Siegmund. Arriba la darrera part de la negociació. Fricka li diu a Wotan  que aparti Brünnhilde de Siegmund. Aquesta és la darrera oportunitat de Wotan de guanyar i es veu completament perdut. S’enfonsa en la misèria i veu com Fricka surt victoriosa i el més greu, contempla com ha de provocar la mort del seu propi fill.

Quan Brünnhilde torna per veure com ha anat la conversa, troba el seu pare absolutament derrotat. Ella esperava que ell guanyés amb els seus arguments, les bronques i admonicions de Fricka, però no ha estat així. Quan Li pregunta què és el que angoixa el pare de les batalles, i que li ho expliqui amb tot detall, ell li diu que només ho explicarà com si ho pensés, i donat que Brünnhilde és la seva voluntat, és com si s’ho contés a ell mateix. Li explica la seva peripècia vital i el seu pla fracassat per tornar a recuperar l’anell. També li comenta les admonicions de la Wala en dir-li que quan el fill de l’enveja tingui un fill, la fi dels Déus no estarà lluny. Com que Wotan ha sabut que Alberich ha seduït una dona per diners i ha engendrat un fill (de l’enveja, Hagen), argumenta amargament que ell només pot engendrar fills esclaus del seu propi destret i que els autèntics lliures no els pot engendrar mai, sinó que només pot engendrar esclaus condemnats a pagar pel que ell ha fet. Per tant, haurà de lluitar per Hunding i deixar morir Siegmund amb l’advertiment que vagi en compte ja que branda una espasa victoriosa.

Quan Brünnhilde li replica que ella no tindrà en compte aquesta ordre ja que sap molt bé que aquesta no és la seva voluntat, Wotan entra en còlera i l’adverteix que  no desafiï el seu poder ni les seves ordres ja que és capaç de abocar-li un món de terror en la seva fúria. Donant-li la ordre per darrer cop s’allunya. Brünnhilde sent les seves armes més pesades que mai en haver d’acomplir l’ordre del seu pare.

Tot seguit presenciem un tros de la fugida de Siegmund i Sieglinda per posar-se sans i estalvis del combat que tindrà lloc en breu. Quan Sieglinde, esgotada i desfeta de cansament cau endormiscada als braços de Siegmund, s’apareix Brünnhilde estàticament des d’un penyasegat proper a la parella fugitiva. Li fa palès a Siegmund que haurà de morir en el combat proper i anar al Walhall. Quan ell li pregunta si al Walhall hi trobarà Sieglinde, ella li respon que la noia encara “ha de respirar un temps l’aire de la Terra”. A partir d’ací es produeix un altre dels moments cabdals de la Tetralogia. Per primer cop apareixen barrejats éssers mitològics i humans i Brünnhilde no se’n sap avenir que Siegmund rebutgi totalment anar al Walhalla i abandonar a la seva sort la seva estimada. Brünnhilde “tasta” per primer cop l’amor humà en tota la seva profunditat i abast. Quan ella anuncia la mort, sola, de Siegmund i que qui li ha donat l’espasa li retira la màgia i el poder, ell amenaça amb que aquesta espasa, guanyada per ell i per vèncer l’enemic, servirà per treure-li la vida a l’amic. Quan té l’espasa sobre l’adormida Sieglinde, Brünnhilde esclata en un darrer crit d’aturar-lo per anunciar-li que lluitarà al seu favor i en contra de Hunding.

Esdevé el combat mortal entre crits de Sieglinde i Hunding. Quan Siegmund amenaça Hunding i Brünnhilde li diu que confiï en l’espasa, apareix de sobte Wotan per trencar l’espasa Nothung amb la seva llança i permetre que Hunding enfonsi la seva en el pit de Siegmund provocant-li la mort instantània. Veient això, Brünnhilde agafa amb una revolada Sieglinde i els fragments de l’espasa i se’ls enduu amb el seu cavall corrents. Wotan, abatut i trist pel que acaba de fer emet un missatge de menyspreu absolut a Hunding recordant-li que l‘honor de Fricka ha estat restablert i que ho vaig a comunicar. Amb un gest de menyspreu diví, Hunding cau fulminat al terra. Wotan anuncia que va a perseguir la criminal Brünnhilde que ha gosat desobeir les seves divines ordres.

ACTE III

Ens trobem al rocall de concentració de les Walquíries. La cavalcada ens mostra 8 de les germanes amb combatents morts a lloms dels cavalls a punt per ser ressuscitats al Walhalla per la seva protecció. Entre crits van apareixent Gerhilde, Helmwige, Waltraute, Schwertleite, Ortlinde, Siegrune, Grimgerde i Rossweisse. La sorpresa és majúscula quan veuen aparèixer Brünnhilde que, en comptes d’un soldat, porta una noia a llom del seu cavall Grane. En interrogar-la s’adonen que ha desobeït Wotan i la persegueix per castigar-la. Sieglinde desperta i clama a les germanes que la deixin morir i que no vol ser cap obstacle. És aleshores  quan Brünnhilde, fent ús de la seva saviesa premonitòria anuncia a Sieglinde que ha de tenir un fill i que l’ha d’anomenar Siegfried (pau victoriosa). Sieglinde fa una darrera imploració a les germanes que la protegeixin per tenir el fill en una  de les escenes musicals més emotives de tota la Tetralogia. Li aconsellen que vagi al bosc on s’amaga Fafner amb el tresor ja que per allà no hi va mai Wotan. Fuig corrents amb els trossos de l’espasa i deixa les 9 germanes a mercè del déu de les batalles que apareix completament enfurismat. Primer, les germanes protegeixen Brünnhilde del seu pare. Ell fa una primera valoració de la gravetat del fet de Brünnhilde. Tot seguit anomena el càstig a què pensa sotmetre la seva filla. La desposseirà de la divinitat i la convertirà en una dona mortal exposada al primer que la trobi. Finalment, les vuit germanes fugen espaordides entre les amenaces de Wotan.

Ara comença un llarg diàleg/discussió/negociació entre el pare de les batalles i la seva filla. Ella comença per exculpar – se dient que va complir la voluntat del déu. Que Wotan estimava el Welsung i que l’únic que va fer ella, desobeint-lo, fou complir la voluntat més íntima del déu. Ell li replica que el va jutjar feble i covard en canviar el destí de Siegmund. Quan ella va contemplar la força de l’amor humà i al que és capaç de renunciar va decidir, portada per aquest “peculiar sentiment”, ajudar Siegmund, tot desobeint les ordres directes del seu pare. Per tant, ara que ha volgut tastar la mel dels humans, sense fer cas dels divins, serà convertida en dona mortal i abandonada a la seva sort, tot dormint, fins que algú la desperti. Segon Wotan, és ella la que ha triat el seu destí, desafiant els desitjos del seu pare. Quan Brünnhilde li retreu que, castigant-la a ella, es castiga a si mateix, doncs ella no és altra cosa que la prolongació de la seva voluntat, ell li respon que el va considerar covard, en accedir a les pretensions de Fricka, sense adonar-se’n que en realitat estava fent un acte de renúncia suprem, acceptant la mort del seu propi fill per salvar, no només l’honor de la seva dona sinó la nissaga dels déus. Brünnhilde contraataca dient-li que ella ho va fer per protegir Siegmund i Sieglinde com a fills seus i que Sieglinde porta al seu si, la nissaga dels Wälsguns. En sentir això, Wotan s’enfurisma més i es produeix un altre moment clau en el desenvolupament de la dramatúrgia de l’Anell. Wotan afirma contundentment que no li recordi res dels Wälsungs ja que s’ha apartat completament d’aquesta raça. Això serà el desllorigador dels esdeveniments futurs, ja que l’heroi que creix al ventre de Sieglinde, no tindrà res a veure amb Wotan (en principi) i només en un moment determinat, tindrà importància. Quan es trobin net i avi al final de Siegfried. Finalment, Wotan li diu que ha de marxar i que accepti el que ha decidit; que es quedi adormida i a mercè del primer que la desperti. En un darrer acte desesperat, la filla se li abraça als peus suplicant-li i implorant-li que no sigui cap covard el que la desperti i que posi un cercle de foc que encercli la dorment. En un micro moment contemplem l’angoixa màxima de Wotan, barrejada amb una aital compassió, que cedeix a la petició de la filla. A partir d’aquest moment comença una de les escenes cimeres de tota la Tetralogia. El comiat de Wotan. Li recorda que ja no beurà més l’hidromel portat per ella. Que no li tornarà a fer festes en tornar de les batalles. Amb un petó a cada ull, li tanca els sentits i la deixa adormida en un túmul, amb l’armadura completa. Un cop ho ha fet, invoca Loge (personatge que no apareix físicament, però sí el seu tema musical). La música suggereix l’aparició del déu del foc envoltant el túmul i la roca de la Walquíria i disminueix lleugerament per que Wotan proclami solemnement que MAI PODRÀ TRAVESSAR AQUEST FOC QUI TEMI LA PUNTA DE LA MEVA LLANÇA. Amb un “diminuendo” magistral de la música  acaba la òpera i es baixa el teló.

Fins aquí la Walquíria. S'HA DE VEURE A L'ESCENARI EL QUE ES CANTA AL DAMUNT I EL QUE SON A L'ORQUESTRA. Sinó, no ÉS Die Walküre... 

Aspectes vocals i musicals de Die Walküre

Aquest drama musical de l’Anell es caracteritza per relacionar, després de la mitologia de Rheingold, éssers humans i déus. En la música també hi ha unes característiques que no hi havia a l’Or del Rhin; majoritàriament, quan hi intervenen humans (acte I), a banda dels fragments de tempesta i més heroics, agafen protagonisme les cordes baixes de l’orquestra (violobcels i contrabaixos). Aquests instruments tenen un paper decisiu en l’acte Tenen un paper decisiu en el primer acte. Al 2n i 3r acte, i en les escenes on hi intervenen déus i Valquíries, el protagonisme és dels metalls.  En això també ens mostra el compositor que, a diferència del drama anterior, aquesta és una història entre déus i les seves ambicions i humans amb les seves angoixes i passions. Tot i que hi ha un enllaç final molt profund entre els dos mons, ja que Wotan sent la pietat i amor humans de “pare” que vol punir la seva filla per afirmar-se ell mateix, però accepta certes condicions “d’humanitat” en imposar el càstig.  També és de destacar que és la única part de l’Anell o la joia que guarda Fafner no apareix físicament en cap moment de l’obra. Hi ha 14 personatges; 3 humans – herois i 11 éssers divins, entre deus i fills de divinitats. Pel que fa a veus, podem dir que dels 3 personatges cabdals de la Tetralogia, ja en tenim dos. Wotan i Brunilda.

Wotan, encara més que a l’Or del Rhin, és probablement un dels papers més important de baix – baríton de tota la historia de òpera. Al 2n acte, a més de lluir potència vocal i matisos, ha de ser un actor força bo. A l’escena amb Fricka hem de veure com canvia successivament d’estat d’ànim, des de l’autosuficiència condescendent del principi, fins a la rendició i humiliació final. Després ve l’escena amb Brunilda. El llarg monòleg que va de pianissimo a fortissimo ha de ser una lliçó de cant teatral. Posteriorment, només intervé al final de tot, quan provoca/permet la mort del seu fill, executa a Hunding i s’enfurisma en partir a buscar a Brunilda. Si al 2n acte era fonamental el cantant/actor de primera categoria, al 3r acte es sublimen aquestes característiques. Si al principi es mostra com un pare enfurismat amb les filles per donar protecció a la malfactora, al final s’ha de mostrar benvolent, dins la severitat. Finalment ha demostrar la part més guerrera i heroica en invocar Loge per envoltar la roca de foc i llençar la frase premonitòria. Ja podem suposar, doncs, que la interpretació vocal d’aquest personatge està farcida de dificultats al llarg de les 4h. Per això no hi ha hagut excessiu nombre de cantants que hagin sabut superar totes aquestes dificultats. Entre els Wotan que hem esmentat a l’Or del Rhin sobresurten i brillen amb llum pròpia els següents: Friedrich Schorr, Hans Hotter, Jerome Hines, Siegmund Nimsgern (opinió personal), John Tomlinson i recentment Albert Dohmen i Thomas Konieczny. Aquí cadascú té els seus favorits i jo només he volgut destacar les meves preferències.

Siegmund és una veu que de tenor, ha de tenir un centre potent i gran capacitat dramàtica. La seva tessitura va de DO,2 al La,3. Els tenors lírics que s’hi han aproximat, no acaben d’assolir el caràcter del personatge. És un paper per a lírico – spinto amb bon centre. Normalment, els bons Siegfrieds acostumen a resultar bons Siegmunds. També els bons Parsifal. Alguns dels cantants que han encarnat amb solvència aquest heroi són: Abans de la 2a guerra mundial; Lauritz Melchior, Gotthelf Pistor, Gunnar Graarud, Franz Völker, Max Lorenz. Al “nou Bayreuth”; Güntger Treptow, Ramon Vinay, Wolfgang Windgassen, Ludwig Suthaus, Jon Vickers, Fritz Uhl, James King, Tycho Parly, Helge Brilioth, Hermin Esser, Gerd Brenneis, Peter Hoffmann, Robert Schunk, Siegfried Jerusalem, Poul Elming, Plácido Domingo. Més recentment; Robert Dean Smith, Endrik Wottrich, Johan Botha, Christopher Ventris, Stephen Gould.

Hunding és una veu de baix, el més profunda i “negre” possible. Té un paper curt en extensió però intens i significatiu dins del drama. Grans cantants que han defensat el rol són: Abans de la II guerra mundial, Walter Soomer, Carl Braun, Ivar Andresén, Emanuel List, Josef von Manowarda, Ludwig Hofmann. Al “nou Bayreuth”:  Arnold van Mill, Josef Greindl, Gottlob Frick, Martti Talvela, Gerd Nienstedt, Karl Ridderbusch, Matti Salminen, Matthias Hölle, Hans Sotin, Philip Kang, i més recentment; Kwangchul Youn, Franz Josef Selig, Georg Zeppenfeld, Tobias Kehrer, Ain Anger, Dmitry Belosselskiy.

Sieglinde és un paper amb tessitura “estranya” ja que l’han cantat, mezzo – sopranos dramàtiques, sopranos dramàtiques i també sopranos líriques. És un paper molt difícil d’interpretar per la varietat d’estats d’ànim que experimenta el personatge. Al primer acte s’ha de mostrar insegura, il·lusionada, i després decidida. Al segon acte, angoixada i molt tensa i, finalment, al 3r acte, derrotada i posteriorment, revitalitzada el màxim amb les paraules de Brunilda. Esmentem algunes cantants que han dignificat la Welsunga: Abans de la IIWW; Emmy Krüger, Henny Trundt, Maria Müller, Kirsten Flagstad. En el “nou Bayreuth”; Leonie Rysanek, Inge Borkh, Regina Resnik, Martha Mödl, Astrid Varnay, Gré Brouwestijn, Birgit Nilsson, Aase Nordmo – Lövberg, Regine Crespin, Jutta Meyfarth, Gwyneth Jones, Janis Martin, Marita Napier, Hannelore Bode, Jeannine Altmeyer, Nadine Secunde, Tina Kiberg, Waltraud Meier, Violeta Urmana, i més recentment; Adriane Pieczonka, Eva – Maria Westbroek, Anja Kampe, Heidi Melton, Camilla Nylund, Lise Davidsen.

Amb Brünnhilde arribem a un dels personatges cabdals de l’Anell. Idealment, ha de ser la mateixa cantant a Die Walküre, a Siegfried i també a Götterdämmerung. Això fa que el personatge tingui una coherència i unitat física i interpretativa. Segurament, és el paper més difícil de soprano de tota la història de la òpera i el drama musical. En aquests jornada ha de passar de la il·lusió divina del principi del 2n acte, a la pena i l’angoixa del final de l’acte. I al 3r acte de la reivindicació ferma al principi del diàleg/negociació amb Wotan a la desesperació màxima al final. Esmentem algunes cantants que han donat vida amb solvència a la filla de Wotan; abans de la II WW, Olga Blomé, Nanny Larsen – Todsén, Frida Leider, Marta Fuchs, Paula Buchner, . Al “nou Bayreuth”; Astrid Varnay, Martha Mödl, Birgit Nilsson, Anita Välkki, Ludmilaa Dvorakova, Berit Lindholm, Catarina Ligendza, Roberta Knie, Gwyneth Jones, Hildegard Behrens, Deborh Polaski, Anne Evans, Evelyn Herlitzius, Linda Watson, Catherine Foster, Petra Lang, Irene Theorin.

L’orquestra ha de ser la mateixa que al Rheingold, o sigui, entre 100 i 110 músics.

Properament, Siegfried...

Tetralogia "Der Ring des Nibelungen" (L'Anell del Nibelung). Pròleg o primera Jornada: Das Rheingold (L'Or del Rhin)

 

Al principi existia l’estat natural, Erda, la Terra, la Natura. Eterna, immutable, indiferent, és el principi femení i conservador, dipositari de la vida. En Erda no hi trobem ni el bé ni el mal, només és existència. En existir, és, en ser, pensa, però no té res a dir ni revelar. Només pot advertir. Al coneixement de la seva saviesa s’hi arriba “escoltant” les veus de la Natura: les Filles del Rhin que canten el goig de l’Or, innocent en el seu estat original. El pols de la Natura, el seu moviment insensible, es manifesta a través dels elements primordials: l’Aire, l’Aigua, el Foc i la Terra (Erda). L’Aire permet l’alè de les coses (i de la música!), l’aigua que, en brollar gota a gota de entre les arrels del Freixe del món, arriba a formar el corrent del Rhin, símbol de l’esdevenir qui té confiada la custòdia de l’or pur i innocent; i el Foc, element que, amb la seva energia, escalfa, vivifica i també... destrueix; és inaprehensible, ingovernable, màgic i misteriós. Per això el personatge de Loge posseeix una personalitat fascinant i és tan difícil d’interpretar.

Erda reposava en el seu somni savi. Brollava la font del Freixe i de sobte, el jove déu Wotan, begué de la font i arrencà una de les branques de l’arbre. El preu per fer això fou la pèrdua d’un ull (pèrdua de la perfecció física). Wotan perd la seva perfecció física per la possessió de la branca. Amb ella es feu una superba llança on hi grava les runes (lleis i pactes) amb la que governa el món.

Un cop aconseguit el poder suprem, mitjançant el matrimoni (estèril) amb Fricka i la escriptura de les lleis universals en forma de runes en la llança, Wotan té la voluntat de construir una fortalesa on puguin viure els déus. Per a fer-ho, vol encarregar-ho als gegants Fasolt i Fafner, raça brutal i forta que no té descendència. Abans de proposar-los hi la construcció del castell/fortalesa, acudeix a Loge, déu del foc, l’astúcia i l’engany. Ho fa perquè aquest pugui establir la millor manera de negociar amb els constructors. D’entrada Loge li proposa a Wotan que ofereixi com a premi als gegants, Freia (Venus, Afrodita...), germana de la seva dona Fricka i deessa de l’eterna joventut que conrea les pomes que donen la immortalitat. Quan Loge li proposa això a Wotan, aquest té clar que no regalarà a uns éssers tan toscs i brutals una deessa tan necessària per als altres déus. Loge li argumenta que, de moment, prometi Freia als Gegants i ell ja procurarà trobar un pagament substitutori de la cessió divina. En aquestes circumstàncies ens trobem a la 2a escena. Crec que és necessari aquest antecedent abans de començar a veure/escoltar l’obra.

PRELUDI i ESCENA I

En començar l’obra se sent a l’orquestra el fons del riu Rhin. Preludi magistral on la música ens revela el transcórrer i fluir de les aigües. Quan s’alça el teló veiem el fons del Rhin (verd – blavós) on 3 nimfes (ondines) neden despreocupades cantant onomatopeies i despreocupades. De sobte, apareix  Alberich, cap dels Nibelungs, raça que viu en les cavernes del fons del riu, dedicats a elaborar quincalles i objectes de metall casolans (tal i com Mime, el germà d’Alberich explicarà més endavant). Alberich, en veure les nimfes Woglinde, Wellgunde i Flosshilde nedant i cantant, intenta seduir – les amb afalacs. Alberich és un ésser repugnant, amb jep i un cos fort però deforme i recobert de pústules i berrugues. Les ondines, veient Alberich apropar-se, l’entabanen amb falsos mots de desig i, en ser relliscoses, el van esquivant una rere l’altra. Amb aquesta actitud provoquen l’augment de l’encesa ràbia/ira/desig del nan. Primer Woglinde, després Wellgunde i finalment Flosshilde es deixen acostar i rebutgen implacablement un Alberich inflamat de desig i ràbia. En un moment donat (la música ho explica força bé) un raig de sol es filtra a les profunditats i il·lumina un punt que apareix daurat i brillant. En preguntar Alberich per aquest fenomen, les nimfes lloen l’Or del Rhin i imprudentment (wellgunde) explica que la seva possessió donaria al seu propietari un poder il·limitat a canvi de renunciar a l’Amor. Quan Flosshilde retreu a les seves germanes bocamolles haver desvelat el secret, aquestes argumenten que amb el nan nibelung no hi ha perill ja que només té al cap seduir – les. Tanmateix però, Alberich es queda uns instants bocabadat amb la lluentor de l’Or i pren una decisió que comportarà conseqüències greus al seu entorn, al riu i per extensió, a tot l’univers conegut. Alberich reflexiona: Podria assolir el poder absolut! Si no aconseguís l’amor, amb astúcia podria obtenir plaer! Rieu, rieu! El nibelung ve a “jugar” amb vosaltres! Immediatament i salvatgement s’apropa a on és l’Or i profereix la primera gran maledicció de l’Anell: Maleeix per sempre l’amor, amb la qualcosa obté la força necessària i suficient com per arrencar la pedra de l’Or de la roca on estava encastada i amb el botí escapa proferint riallades salvatges cap a les profunditats. S’acaba de cometre el segon atemptat contra la Natura original (el primer va ser el de Wotan, renunciant a la perfecció física). Les nifmes es queden a les fosques lamentant la pèrdua de l’Or.

ESCENA II

Transició musical antològica que ens transporta a les alçades divines del cel on veiem els deus Wotan i Fricka. Wotan està endormiscat i Fricka el desperta amb fredor i ànsia. Aleshores el déu suprem, entre el son i la vetlla fa un cant de lloança a la fortalesa construïda de bell nou pels gegants. Fricka li exigeix que estigui a l’aguait per quan vinguin els gegants a cobrar la recompensa. Li retreu al seu marit la lleugeresa emprada en prometre als constructors la cessió de la seva germana com a pagament. Ell li replica que, per una banda ella també desitjava la gran i esplèndida morada i que estigui tranquil·la que això no passarà i que ha encomanat a Loge, déu del foc, l’astúcia i l’engany, trobar una solució.  Ràpidament entren Froh (déu de l’alegria i la cultura, Apol·lo) i Donner (Thor, Ares, Mart, déu del tro) i també Freia, perseguida pels gegants Fasolt i Fafner.  L’entrada dels gegants suposa un altre toc de genialitat de Wagner. Doncs ja només amb la música “veiem” entrar els gegants. Fasolt reivindica la dura i bona feina feta en construir el castell/fortalesa i en demana el pagament. Wotan li replica si està de broma, la qual cosa fa enfurismar Fasolt i advertir Wotan que si no compleix anirà en contra dels pactes que té gravats a la llança. Sobtadament apareix Loge (anunciat magistralment pel seu leitmotiv) Es posa a explicar (aquesta escena és tot un repte pel cantant/actor que interpreta el déu del foc, i també pel director, ja que hem de “veure” tot el que explica dels seus viatges pel món) que ha deambulat pel món sencer buscant un substitutiu del pagament promès per Wotan als gegants. Ha constatat que ningú no vol mai renunciar a l’amor... excepte un ésser que viu a les profunditats, que ha robat l’or del Rhin i ha començat a adquirir poder mitjançant la màgia de la renúncia a l’amor. Explica que les filles del Rhin se li han queixat d’aquest robatori i que ell (Loge) les hi ha promès comunicar-li a Wotan per retornar-lo. Wotan replica que com pot retornar una cosa que ell encara no té. Aleshores Fafner intervé preguntant a Loge quina és la utilitat de l’Or. Loge respon que si aconseguís forjar un anell màgic, Alberich obtindria el poder del món. Fricka també intervé demanant a Wotan que obtingui l’Anell. Wotan diu que ell no pot fer-ho. Loge li diu que Alberich, en renunciar a l’amor ja ho ha fet i que hores d’ara, l’únic que han de fer és robar-li ja que la maledicció ja està consumada per Alberich. Immediatament Wotan expressa el seu desig per posseir l’Or. Fafner també s’afegeix a la demanda dient que l’Or seria més valuós ja que els donaria un poder que no han tingut mai. Wotan, amargament li replica que són massa ambiciosos i que no posseeix el preuat tresor. Finalment, Fafner acaba la discussió dient a Wotan que ells s’emporten a Freia en penyora i que vagi a robar l’or en pagament pel seu descomunal treball de construcció. Quan els gegants s’allunyen amb Freia (escena magníficament descrita amb la música) els déus experimenten una davallada en el seu poder i ànim, degut a l’absència de la deessa segrestada. Loge no ho experimenta tant ja que no menja tan sovint les pomes de l’eterna joventut. (és un semi – déu, la corporeització d’un fenomen natural).

Wotan pren la decisió de baixar a les profunditats per robar l’or. Transició musical magistral que descriu la baixada de Wotan i Loge a les profunditats de la Terra per a complir la missió de rescat de l’Or.

ESCENA III

Ens trobem al Nibelheim. Veiem que Alberich està tiranitzant els seus congèneres. Amb el poder de l’anell, ha manat a Mime (el seu germà, igual o més repulsiu que ell) construir un elm màgic que permet adoptar la forma volguda només en pensar-ho. Li ho demostra posant – se’l i desapareixent de sobte. Mime és colpejat sense pietat per Alberich per demostrar el poder de l’elm. Alberich marxa i es queda el nan arraulit en un racó adolorit pels cops. En aquestes arriben Wotan i Loge i troben el nan queixant-se llastimosament. Quan Loge li pregunta què li passa, Mime li conta a la parella de visitants la tirania d’Alberich amb el seu poble nibelung després d’haver robat l’or. També els explica el poder de l’elm màgic i les ferides que li ha causat per aquesta causa. Loge i Wotan admeten que la captura d’Alberich no serà gens fàcil. Mime pregunta desconfiat què hi fan allà. Loge li respon que han vingut a alliberar el poble nibelung de la tirania d’Alberich. Sobtadament Mime adverteix de l’arribada del seu germà. Arriba Alberich amb l’anell al dit i l’elm penjat de la cintura. Fa mostra del seu poder ordenant els nibelungs que apilin la tot els tresors que han aconseguit. En un moment donat se n’adona de la presència dels visitants i els interroga desconfiadament. Wotan li manifesta que han vingut a admirar les proeses que ha aconseguit Alberich. Hi ha un diàleg basat en la fatxenderia d’Alberich i la condescendència de Loge i Wotan. Loge repta a Alberich a convertir-se en un drac espantós, cosa que el nan executa amb facilitat provacant el fals terror de Loge i la rialla superba de Wotan. Pe de confiança, Alberich els demanda si ja veuen el que és capaç de fer. Loge replica que igual que s’ha convertit en una fera gran i espantosa, si amb l’elm seria capaç d’esdevenir tan petit que pugui passar pel forat del gripau. En fer-ho Alberich, Loge i Wotan li lliguen les mans a  l’esquena amb una corda i ràpidament se l’emporten cap amunt. Tornem a passar ràpidament la transició inversa del camí anterior (la música ho expressa magníficament).

ESCENA IV

En arribar a dalt Loge, Wotan i Alberich lligat de mans, aquest expressa la seva ira i amenaces contra el que han fet. Seguidament l’obliguen a donar ordres per fer pujar els tresors acumulats als nibelungs des de les profunditats. Un cop està tot a dalt, pregunta si ja estan satisfets. Responen que també volen l’elm. Amb un improperi, els hi ho cedeix al tresor, pensant que si conserva l’anell, fàcilment podrà fer-ne un altre. Quan ja pensa que el deixaran anar, Wotan li adverteix que ha de donar també l’anell que porta al dit. Després d’una agra discussió i baralla entre Wotan i Alberich amb la ma lligada, Wotan li arrenca l’anell. Alberich se sent el més desgraciat dels éssers i en un moment suprem de desesperació, profereix una terrible maledicció sobre la joia. És en aquest moment, que la trama comença el seu fatalisme. La maledicció diu que qui no tingui l’anell, es deleixi per obtenir – lo  i, que quan l’obtingui, mori a causa de la seva possessió. I que tot això s’esdevingui fins que l’Anell torni al seu autèntic amo i senyor. En acabar de dir la maledicció, Alberich marxa rabiós cap a les profunditats. Loge i Wotan es queden una mica parats pel que acaba de dir el nan, però Loge fa burla del seu comiat, com traient-li importància. Tot seguit arriben els altres déus i també els gegants amb Freia. Fasolt i Fafner exigeixen que, ja que han d’oblidar Freia, es clavin dues estaques a terra i, amb Freia enmig, apilin el tresor fins que la muntanya d’or la tapi completament. Amb gran tensió, els déus i Loge es disposen a fer-ho fins que no queda res del tresor. Aleshores Fasolt adverteix que li veu per un forat un rínxol daurat a Freia i que han de tapar el forat amb l’elm. Ho fan immediatament. Fasolt segueix escrutant la pila d’Or fins que descobreix per un forat un ull de la deessa. Ordena que el tapin. (Tothom sap i és evident que Fasolt és el més reactiu a canviar Freia per l’Or). Com que no queda més tresor, Fafner adverteix que al dit de Wotan llueix un anell. Li ordena treure-se’l i abocar-lo a la pila. Wotan (que sap el poder que té l’anell) es mostra absolutament contrari a cedir-lo. Moment de gran tensió, ja que tothom li exigeix que es desprengui de l’anell i ell s’entossudeix en no fer – ho. La tensió arriba a tal punt que sobtadament sorgeix de les profunditats del terra la deessa Erda, mare  Terra primordial. Es presenta dient que sap el que ha passat, el que passa i el que passarà. Adverteix a Wotan que es desprengui l’anell si no vol accelerar el fi de la raça divina. Wotan queda seduït completament per la presència de Erda (no només pel poder de saviesa i endevinació...) i pensa immediatament en visitar – la per “saber – ne” més coses. Aquesta és una escena cabdal dins la dramatúrgia musical de l’Anell ja que sorgeix el tema del Capvespre dels Déus gairebé 12 hores abans que aparegui en el drama. Wotan queda convençut per Erda i llença l’anell a la pila daurada. Freia és alliberada i els déus Fricka, Froh i Donner corren a abraçar – la. Mentrestant, Fafner ha començat a posar tot l’or dins d’un sac enorme sense parar atenció a Fasolt que protesta per l’avarícia del seu germà. Loge, astutament, li recomana a Fasolt que el deixi fer i es quedi només amb l’anell. Quan Fasolt s’apodera de la joia, Fafner agafa una maça gegantina i el mata a cops amb comentaris irònics sobre la possessió de l’Anell. Per primer cop, Wotan se n’adona del poder de la maledicció d’Alberich. Loge ironitza sobre la situació dient que Wotan pot estar content ja que els seus enemics es maten entre ells. Fafner marxa apressat amb un sac gegantí ple del tresor. Aquí podríem dir que comença el principi del final... Donner constata que hi ha acumulada una gran quantitat de bromes irrespirables amb tota aquesta activitat i decideix convocar tots els núvols al seu voltant per fer esclatar una tempesta que netegi l’ambient. Aquesta escena, d’ací al final, és la que s’interpreta més freqüentment en concert ja que té un desenvolupament musical meravellosament descriptiu de tot el que succeeix. Donner fa voleiar el martell i els núvols s’acumulen al seu voltant. Quan la densitat és màxima, descarrega el martell sobre una roca i fa esclatar un llampec i un tro descomunals que esvaeixen totes les bromes circumdants. Aleshores apareix en tot el seu esplendor el Castell/fortalesa i Froh és l’encarregat, amb la seva màgia, de traçar un arc de Sant Martí des de la posició que ocupen els déus dins a l’entrada del castell. És aleshores quan a Wotan se li acudeix el nom: Walhall. (literalment, saló de les batalles). Emet un panegíric sobre la nova fortalesa i Fricka li pregunta el perquè d’aquest nom. La resposta és misteriosa i reveladora alhora:  Que la por dominant que em va inspirar el coratge, t’ho expliqui, si en surto victoriós... Aleshores Loge, observant els déus pronuncia el poderós sarcasme: S’estan abocant cap a la seva pròpia mort, per molt forts i poderosos que es creguin. Gairebé m’avergonyeixo d’ajudar-los. Estic temptat de convertir-me altre cop en flama vacil·lant i devorar aquells qui un cop em van dominar i evitar així morir d’una manera tan estúpida, per molt divins que es creguin. M’ho pensaré. Qui sap què faré? Fort, però en la llunyania del Rhin, es senten els laments de les filles del Rhin per l’Or perdut. Wotan s’enfurisma (frustració per no haver complert la promesa) i ordena a Loge que les faci callar. Aquest, irònica i sarcàsticament crida a les profunditats que, si es lamenten per l’or perdut, gaudeixin ara de la lluentor dels déus. Això fa esclatar en riallades els déus que ja caminaven per l’arc màgic cap al Walhalla. Tot i això, les ondines segueixen expressant la queixa d’una manera més directa: Or del Rhin! Or del Rhin! Or Pur! Tan de bo fessis encara brillar la teva lluentor lluminosa en les profunditats del riu. Ja que aquí només hi ha plaer i joia! Fals i covard és tot el que hi ha allà dalt. Amb una coda magistral de tota l’orquestra baixa el teló.

Fins ací el pròleg de l'Anell. Recordem que a l'escenari s'hi hauria de veure el que canten i el que sona a l'orquestra. 

Reflexions vocals i musicals   de  Rheingold

El Wotan ideal per aquest drama requereix una veu de baix – baríton amb unes característiques molt determinades: Ha de posseir una gran potència vocal i saber mostrar autoritat, auto suficiència, determinació, condescendència, passió i heroisme. Els (només) barítons que han cantat aquest rol manquen de profunditat i greus. Els (només) baixos que l’han abordat es troben apurats en els aguts. Alguns cantants que s’han apropat a aquest ideal són Friedrich Schorr, Hans Hermann Nissen, Rudolf Bockelmann, Hans Hotter (segurament el millor), Theo Adam, Jerome Hines, David Ward, Siegmund Nimsgern, John Tomlinson, recentment Falk Struckmann, Albert Dohmen, Matthias Goerne, i alguns altres.

Donner ha de ser un baríton pur amb bona potència vocal.  Com que és un personatge amb intervencions breus és més fàcil trobar intèrprets amb les característiques adients: Toni Blankenheim, Robert Kerns, Eberhard Waechter, Thomas Hampson, etc.

Froh és un típic tenor líric amb intervencions molt breus, aquí trobem cantants de la talla de Wolfgang Windgassen, Josef Traxel, Waldemar Kmentt, Hermin Esser, etc.

Amb Loge arribem a un dels personatges clau d’aquest drama. En ser un semi – déu, el Loge ideal ha de posseir una veu fregant l’heroisme. Per mi, ha de ser interpretat, no per un tenor de caràcter tipus Mime, sinó per un tenor que sàpiga expressar tots els estats d’ànim propis i aliens. Que sàpiga expressar amb convicció i expressió el gran viatge pel món. Grans cantants que han sabut aconseguir això són el mateix W. Windgassen, Ludwig Suthaus, Fritz Uhl, recentment, Christian Elsner.

Fricka és una mezzo – soprano amb gran potència vocal que ha de mostrar-se desconfiada, crispada, gelosa, il·lusionada amb el castell i les joies i exigent amb Wotan gairebé tota l’obra. Algunes cantants que han donat vida amb suficiència i personalitat a aquest personatge són Kirsten Flagstad, Christa Ludwig, Elisabeth Höngen, Georgine von Milinkovic, Rita Gorr, Herthe Töpper, Ira Malaniuk, Regina Resnik, Brigitte Fassbaender, Hanna Schwarz, i recentment, Gabriela Schuster, Michelle Young, Michelle Breedt, Mihoko Fujimura...

Freia és una soprano lírica, sovint menystinguda en els repartiments, però que ha de mostrar una ànsia i lirisme capaç d’entendrir els gegants i també al públic. Alguns magnífics exemples de cantants que han abordat el paper són: Inge Borkh, Elisabeth Grümmer (segurament, la millor), Anja Silja, Helga Dernesch, etc. I algunes veus que posteriorment han esdevingut grans wagnerianes com ara Nina Stemme, Anja Kampe, Ricarda Merbeth, etc

Erda és una mezzo – contralt amb bons greus i aguts suficients. Té una breu intervenció en aquest obra però decisiva. S’ha de mostrar distant i admonitòria. Grans exemples de cantants que han donat vida a la mare terra són: Ruth Siewert, Jean Madeira (probablement la millor), Marga Höffgen, Hanna Schwarz, Ortrun Wenkel, Anne Gjevang, Birgitta Svendén, Oralia Domínguez, ...

Alberich és una dels personatges més importants de la tetralogia i ha de ser interpretat per un cantant amb veu fosca, potent i, si pot ser, demoníaca. En algunes èpoques s’ha posat un cantant amb veu potent però gastada, la qual cosa resta l’heroisme negatiu que el paper requereix. El gran Alberich del s. XX sens dubte ha estat Gustav Neidlinger.

Mime sí és un tenor de caràcter, ha de saber fer – se repulsiu, fins i tot quan és apallissat pel seu germà Alberich. Té una durada breu. Els cantants que han encarnat aquest nan també l’han interpretat en la tercera obra, Siegfried, on Mime hi té una importància cabdal. Alguns cantants que han donat vida al germà d’Alberich són: Paul Kuën, Gerhard Stolze, Herold Kraus, Erwin Wohlfahrt, Georg Paskuda, Heinz Zednik, Helmut Pampuch, Peter Haage, Michael Howard.

El gegant Fasolt (el sentimental) pot ser interpretat per un baix – baríton, tot i que normalment el canten baixos. En les seves breus però intenses intervencions (és la única òpera del cicle on intervé) ha de mostrar una veu potent de baix – cantant amb intervencions melòdiques i també reivindicatives i autoritàries respecte Wotan. No és un paper adequat per un “baix negre” tipus Hagen, però si per un baix tipus Sarastro o Gurnemanz. Alguns noms que han donat vida a aquest gegant són: Ludwig Weber, Theo Adam, Arnold van Mill, Franz Crass, Martti Talvela, Karl Ridderbusch, Matthias Hölle, René Pape, Kwangchul Youn, Günther Groissböck.

Fafner, el gegant materialista requereix un baix profund, capaç d’aparéixer fred i distant de tothom, només preocupat per la riquesa i/o benestar a desgrat dels altres. Alguns cantants que millor s’han aproximat a aquest personatge són: Friedrich Dahlberg, Josef Greindl, Kurt Böhme, Peter Roth Ehrang, Matti Salminen, Philip Kang, Eric Halfvarson,  Hans Peter König.

Finalment, les tres filles del Rhin són soprano i dues mezzos o mezzo i contralt. Com que no són parts gaire compromeses ni exigents vocalment, normalment, són interpretades per cantants joves, en ascens en la seva carrera. Trobem noms com Elisabeth Schwarzkopf, Gundula Janowitz, Elisabeth Schärtel, Helga Dernesch, Diana Montague, Daniela Sindram, Hertha Töpper, Hanna Schwarz, Marga Schiml, Birgitta Svendén.

Pel que fa a l’orquestra en aquest pròleg, necessita un mínim de 100 músics, (a Bayreuth hi toquen 115). El director marca, des del principi el tempo i ha de comandar tot el conjunt per a donar a cada moment l’expressivitat.

Després ve "Die Walküre" (La Valquíria)...

DIES MEISTERSINGER VON NÜRNBERG (Els Mestres Cantaires de Nuremberg)

DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG (ELS MESTRES CANTAIRES DE NUREMBERG) WWV 96 Òpera amb text i música del compositor

Personatges i els cantants/actors

Hans Sachs, baix – baríton
Veit Pogner, baix
Kunz Vogelgesang, tenor
Konrad Nachtigall, baix
Sixtus Beckmesser, baríton
Fritz Kothner, baix – baríton
Balthasar Zorn, tenor
Ulrich Eisslinger, tenor
Augustin Moser, tenor
Hermann Ortel, baix
Hans Schwarz, baix
Hans Foltz, baix
Walther von Stolzing, tenor
David, tenor
Eva, soprano
Magdalene, contralt
Vigilant nocturn, baix
Cor (molt nombrós, sovint s’hi afegeixen corals convidades)
Orquestra (orquestra clàssica ampliada, tipus “simfonies de Brahms”)   

M’atreveixo a copsar l’argument original que va escriure Wagner per aquesta obra mestra, per si es vol seguir fil per randa la representació a través de la música i el cant. A l’escena s’hauria de veure el que es canta i el que sona a l’orquestra...

En aquell temps mitjan segle XVI, Nuremberg era una Ciutat Lliure Imperial i un dels centres del Renaixement a Europa del Nord. L'argument es basa en l'històric gremi de Meistersinger (Mestres Cantaires), una associació de poetes i músics afeccionats, molts d'ells pertanyents a la petita burgesia, sovint mestres artesans de les seues respectives professions. Els mestres cantaires conreaven la creació musical amb una orientació artesanal, amb un intricat sistema de regles pel que feia a la composició i interpretació de cançons. Un dels personatges principals, el poeta i sabater Hans Sachs, està basat en una figura històrica: Hans Sachs (1494 - 1576), el més cèlebre dels mestres cantaires històrics.

Cal assenyalar l'anècdota que aquesta òpera transcorre en poc més de 24 hores; des del matí de la vigília de Sant Joan fins el migdia del mateix dia de Sant Joan. 

ACTE I
Interior de l'Església de Santa Caterina a Nuremberg. Vigília de la festivitat de Sant Joan. La missa està a punt d'acabar quan Walther von Stolzing, un jove cavaller que s’allotja a casa de Pogner, entra. Busca a Eva, la filla de l’orfebre, a qui va conèixer el dia anterior, i li pregunta si està promesa a algú. És evident que Eva s’ha enamorat de Walther, però li informa que son pare, l'orfebre i mestre cantaire Veit Pogner, ha determinat donar-la en matrimoni al vencedor del certamen de cançons que tindrà lloc l'endemà, dia de Sant Joan (Solstici d'estiu). L’assistenta d'Eva, Magdalena, indueix al seu pretendent David (aprenent de Sachs) a instruir Walther en l'art dels mestres cantaires. Espera que Walther esdevingui mestre cantaire durant la reunió del gremi, que tindrà lloc immediatament en l'església, de manera que pugui participar en el concurs de l'endemà.
Mentre els altres aprenents arrangen l'església per a la reunió dels mestres, David explica a Walther que ell és l'aprenent de Hans Sachs, un mestre sabater i un molt respectat mestre cantaire. Després li dona una ràpida (i detallada) lliçó sobre les regles dels mestres cantaires per a la composició i el cant. (Moltes de les melodies citades són melodies reals de l'època.). Aquest és un exercici genail de mostreig de melodies. Walther, òbviament, se sent aclaparat per tantes regles i tan complexes, però està determinat a lluitar per una plaça en el gremi. La música canvia sobtadament i es torna solemne i mesurada. A continuació, els primers mestres cantaires entren a l’església: el pare d'Eva, Veit Pogner, l’escrivent i funcionari municipal Beckmesser així com tots els altres mestres. Beckmesser, que planeja guanyar la mà d'Eva en el certamen, mostra immediatament el seu disgust/desconfiança amb el nouvingut Walther.
Un cop estan tots, Fritz Kothner (el mestre forner) passa llista. Aquesta és la primera obra mestra de la melodia contrapuntística de l’obra. Pogner demana la paraula i, dirigint-se a l'assemblea, després d'enumerar algunes vicisituds de la burgesia alemanya en questions artístiques, anuncia que oferirà la mà de la seua filla al guanyador del concurs de cant. Aquí, el cantant (baix - baríton) que encarna l’orfebre té el seu moment àlgid de cant. No és fàcil per un baix profund ja que ha d’assolir alguns aguts de considerable dificultat. Tampoc és fàcil que un baríton pugui donar l’aire d’autoritat i seguretat que requereix el personatge. Quan Hans Sachs argumenta que Eva també hauria de ser escoltada sobre la matèria, Pogner diu que Eva podrà rebutjar el guanyador, però haurà de triar tan si com no, un mestre cantaire.
Un altre suggeriment de Sachs és que el poble sigui tingut amb compte, a banda de la corporació, per decidir qui serà el guanyador. Aquesta opinió és majoritàriament rebutjada pels mestres, encapçalant la protesta el seu rival Beckmesser.
Es presenta Walther i els mestres accepten posar-lo a prova per a admetre'l com a membre de la corporació. Haurà de ser jutjat implacablement per Beckmesser, el "Marcador" del gremi. Abans que el jove aspirant comenci, Kothner recita les lleis principals de la “Tabulatura” que és el conjunt de normes que haurà de seguir l’aspirant en la cançó.  Walther canta una innovadora cançó amb una forma lliure que, òbviament, trenca amb totes les regles dels mestres cantaires; per tant, és constantment interromput maliciosament pels cops de guix a la pissarra de Beckmesser, qui anota error rere error. Tot i la insistència de Sachs perquè Walther pugui continuar, la resta dels mestres interromp la prova, rebutjant al candidat. Sachs és el darrer en sortir de la sala de l’església convertida en tribunal amb posat reflexiu i circumspecte. Cau el teló.

ACTE II
Capvespre de la vigília de Sant Joan. A un carrer de Nuremberg, al cantó entre la casa de Pogner i el taller de Sachs.
David informa a Magdalena del fracàs de Walther en la prova del matí . Amoïnada, Magdalena deixa a David sense la cistella de menjar que li havia portat. Això provoca les burles dels altres aprenents, i quan David està a punt d'esclatar en un atac d'ira, arriba Sachs i li ordena que entri al taller, advertint-lo que no hi haurà lliçó de cant per la malifeta que li ha fet al matí a la sessió dels mestres. David li instal·la el banc de treball a la fresca per treballar amb la frescor de la nit.
Arriben Pogner i Eva, immersos en una conversa que gira entorn del tema del seu compromís: Eva dubta en preguntar el resultat de la prova de Walther, mentre que Pogner dubta íntimament sobre si ha fet bé en oferir la mà de la seua filla en el concurs. Aquesta escena, ben interpretada vocalment i escènicament està plena de màgia. En entrar a casa, apareix Magdalena i comunica a Eva els rumors sobre el fracàs de Walther. També li adverteix que Beckmesser vindrà sota la finestra a oferir-li una serenata nocturna. Eva també decideix preguntar a Sachs sobre l'assumpte de la sessió del matí.
En caure la nit, Hans Sachs s'asseu enfront de casa seva per a treballar en un nou parell de sabates per a Beckmesser. Pensa en la cançó de Walther, que li ha fet una forta impressió i canta un dels seus famosos monòlegs, anomenat “del til·ler” , tot reflexionant sobre la novetat de la cançó del matí i dels mestres en general. Aquí un tros:

...i tanmateix no serà gens fàcil: ho pressento.... i no ho puc entendre.
No ho puc retenir, ni tampoc oblidar.
I encara que abraço el conjunt, no el puc mesurar.
Però, com abraçar allò que sembla immensurable?
No s'aplicava allà ni una sola regla, i tanmateix, tampoc nio hi havia cap falta.
Sonava tan vell i alhora tan nou com el cant dels ocells el doç més de maig! 
..........................................................................................................................................................
L'ocell que avui ha cantat poseeix un bec meravellós.
Així ha espantat els mestres, però a Hns Sachs, li ha agradat moltíssim!

Eva s'acosta a Sachs, i ambdós parlen del concurs de cançons de l'endemà. Eva, òbviament, no es mostra gens entusiasmada amb Beckmesser, qui sembla haver esdevingut l'únic concursant amb possibilitats de guanyar. Eva deixa caure que no li desagradaria que Sachs, un vidu, guanyés el concurs. Força colpit per la insinuació de la jove, Sachs replica que seria un marit massa vell per a ella. A preguntes d'Eva, Sachs relata el fracàs de Walther a l'assemblea del gremi. Això provoca el desconsol i fúria d'Eva, i Sachs confirma la seua sospita que la noia està molt enamorada de Walther. Magdalena ve a buscar a Eva, i li diu que Beckmesser vindrà aquesta nit a fer-li una serenata. Eva, determinada a buscar Walther, li diu a Magdalena que es posi el seu propi vestit a la finestra i que faci veure que és ella mateixa.

En quedar-se sola Eva, apareix Walther. Li conta a Eva el que ha succeït a l'assemblea del matí, i ambdós decideixen fugir plegats. Però Sachs ha pogut escoltar la conversa i quan els enamorats intenten passar per davant del seu taller, ell il·lumina el carrer amb la seua llanterna, forçant-los a retrocedir fins al cantó més fosc de la casa de Pogner. Walther intenta enfrontar-se a Sachs, però li ho impedeix l'arribada de Beckmesser.
Tot just Eva i Walther s'han amagat a la foscor, Beckmesser comença la seua serenata. Sachs l'interromp cantant una cançó de sabater (al·lusiva a les sabates d'Eva al paradís...) mentre colpeja amb el martell el cuir de les sabates que està fent. Amoïnat, Beckmesser li demana que no canti, però Sachs fingeix ignorància i respon que ha d'acabar les sabates que el mateix Beckmesser ha encarregat, per a l'endemà. Beckmesser, que ha albirat algú a la finestra d'Eva (Magdalena disfressada), no té temps per a discutir. Amb prou feines admet la proposta de Sachs de fer de marcador, indicant cada error de la serenata amb un colp del martell. Beckmesser comença, però comet tants errors que amb els repetits cops de martell, Sachs enllesteix les sabates. Tot el veïnat es desperta amb el soroll. David, veient que algú està fent-li una serenata a Magdalena, agafa un bastó i comença a apallissar Beckmesser. Els altres aprenents acudeixen a la baralla, i la situació degenera en un avalot de grans proporcions. En la confusió, Walther intenta fugir amb Eva, però Sachs empenta a la noia dins de casa seva i a Walther al seu taller. La tranquil·litat torna tan sobtadament com va desaparèixer. Una figura solitària travessa el carrer—el vigilant nocturn que canta l'hora. Aquesta és una escena obra mestra de contrapunt. Wagner aconsegueix reflectir la confusió tumultuària en una fuga de proporcions colossals que acaba amb pianissimo amb la crida al silenci per part del vigilant de nit. Cau el teló.

ACTE III
Preludi magistral de l’orquestra que, si està ben interpretat, dona a l’oient la oportunitat d’olorar en música les aromes del matí del dia de Sant Joan. Sachs està llegint un gruixut llibre de cròniques al seu taller. Perdut en els seus pensaments, no respon quan David torna de lliurar les sabates noves a Beckmesser. Finalment, David aconsegueix atraure l'atenció del seu mestre, i ambdós parlen de la festa—avui és el dia de Sant Joan, i l'onomàstica de Hans Sachs! David recita uns versos per a Sachs, i se'n va a preparar-se per al festival. Sol, Sachs pensa en l'avalot de la nit precedent. "Bogeria/il·lusió! Bogeria/il·lusió! Pertot  arreu bogeria/il·lusió!" (Wahn! Wahn! Überall Wahn!) . Vet ací uns fragments del seu discurs:

Il·lusió! Il·lusió! Per tot arreu la boja il·lusió!
On sigui que miri, a les cròniques del món i de la ciutat
intento descobrir perquè la gent discuteix i arriba
fins i tot a vessar sang amb un gran furor.
Ningú no hi ha trobat profit ni agraïment.
Perseguits tots, tots imaginen perseguir els altres.
Ningú para atenció a les seves ferides quan, en lacerar la seva pròpia carn,
imagina que gaudeix.
Quin nom es podria donar a tot plegat?
És sens dubte la vella il·lusió, 
sense la qual res no succeeix,
ni existeix, ni canvia!
................................................................................................................................................................
Homes, dones, joves i vells
arriben a les mans com cecs i bojos;
i si es vol que la il·lusió s'aturi ha de caure una pedregada
de cops, puntades i clatellots
per aplacar l'ardor d'aquesta fúria!
Déu sap perquè va succeïr!
segur que hi rondava un follet, una cuca de llum
que buscava la seva femella va organitzar aquest embolic...
o va ser el saüc... la nit de Sant Joan!
Però ja ha arribat el dia de Sant Joan!
Veurem com se les empesca Hans Sachs per inclinar hàbilment la il·lusió per realitzar una noble obra. Ja que no ens deixa en pau aquí, a Nuremberg, si més no que serveixi en questa acció,
que s'aparta del comúi  només s'aconseguirà invocant la pròpia il·lusió.

El seu intent per evitar la fugida va acabar en violència. Tanmateix, està disposat a fer treballar la bogeria per a ell en aquest dia.

Walther, que ha passat la nit a casa de Sachs, entra a l'habitació. Li diu a Sachs que ha tingut un somni agradable, i encoratjat per Sachs, s'hi inspira per a compondre dues seccions d'una cançó per al concurs. Sachs va copiant el text dels versos mentre Walther va cantant. Queda una secció final per ser composta, però Walther està cansat de cançons. Els dos homes surten de l'habitació per a vestir-se per al festival.
Transició magistral on la música descriu, amb leitmotifs, el que està succeïnt.
Beckmesser, encara adolorit per la pallissa, entra al taller aparentment solitari. Veu els versos de la cançó sobre l'escriptori de Sachs, i arriba a la conclusió que aquest ha estat treballant per a participar en el concurs i obtenir la mà d'Eva. El sabater torna, i Beckmesser li demana explicacions sobre els versos.
Sachs declara que no té cap intenció de participar en el concurs ni d'aconseguir Eva, i es mostra disposat que Beckmesser s'endugui el poema, fins i tot prometent-li que mai no dirà que és seu (cosa que és certa). Beckmesser se'n va corrent a preparar una melodia per al poema, emocionat amb l'expectativa de poder usar uns versos del mestre Sachs.
Eva entra al taller. Està buscant a Walther, però pretexta queixar-se d'una sabata que Sachs li va fer. El sabater s'adona que la sabata està perfectament acoblada, però simula arranjar-la alterant el cosit. Mentre treballa, li diu a Eva que tot just acaba d'escoltar una bella cançó, a la qual només li falta el final. Eva crida d'alegria quan Walther entra a l'habitació, esplèndidament vestit per al festival, i canta la tercera i final secció de la cançó. La parella està colpida i agraïda a Sachs. Eva li ofereix disculpes per haver jugat amb els seus sentiments, però Sachs no les accepta, bromejant sobre la seua condició de sabater, poeta i vidu. Finalment, però, admet a Eva que, malgrat els seus sentiments envers ella, està resolt a evitar el destí del Rei Marc (una referència musical a una altra òpera de Wagner, Tristan i Isolda), beneint així els dos enamorats. 
En aquesta al·lusió a Tristan i Isolda, sempre és convenient que el cantant que encarna Hans Sachs tingui en repertori el rei Marc ja que d'aquesta manera assumeix més còmodament i adequadament les paraules referents a l'òpera anterior de Wagner.
Apareixen David i Magdalena. Sachs anuncia al grup que s'ha compost una nova cançó, que d'acord amb les regles dels Meistersinger, haurà de ser batejada. Com que un aprenent no pot ser testimoni del bateig, promou David al rang d'oficial amb la tradicional bufetada. Llavors bateja la nova cançó amb el nom de Cançó del Somni Matinal (Selige Morgentraum Deut – Weise). Després d'invocar llur bona fortuna, el grup surt cap al festival.
Aquí es produeix un genial quintet de les dues parelles amb Hans Sachs; Soprano, mezzo - soprano, tenor, tenor i baix - baríton. A continuació, una transició musical també genial en condueix a...
La festa de Sant Joan que té lloc a la ribera del riu Pegnitz. Els diferents gremis entren en processó, culminant amb l'arribada dels mestres cantaires. La multitud lloa Hans Sachs, el més estimat dels Meistersinger i entona una cançó autèntica de l’original Hans Sachs. 
Desperteu, ja s'acosta el dia;
en el verd matoll sento cantar
un deliciós rossinyol.
El seu cant ressona per valls i muntanyes;
la nit es perd cap a l'Occident
i el dia s'eleva cap a l'Orient;
la resplendent aurora sorgeix entre els ombrívols núvols
A continuació, Hans Sachs replica a aquest cant:

El que per a vosaltres és fàcil per a mi és una càrrega. Honoreu en excés un pobre home com jo.
El meu únic honor consisteix a saber-me estimat per vosaltres!
Un altre honor em fouc concedit en designar-me per recitar avui el pregó.
I el que la meva paraula pot anunciar-vos, creieu-me, també és digne d'honor!
Com que en alt lloc teniu l'art, que qui el porta a dins l'estima per damunt de tot.
Un mestre ric en béns i en cor, vol avui donar-vos-en exemple:
Com a premi suprem ofereix lliurar la seva filla,
el seu bé més preuat, amb totes les seves propietats, 
El cantaire que, segons el nostre art,
davant el poble aconsegueix el premi,
corona suprema, ofereix en recompensa.
Escolteu-me, doncs, tots i compartiu la meva opinió:
que el certamen quedi obert als poetes. A vosaltres, mestres,
que heu acceptat el risc,
us demano davant el poble:
pondereu bé la grandesa del premi.
Qui hagi d'obtenir-lo qui surti vencedor,
que sigui tan noble i pur en la seva pretensió
com en el seu cant, si vol aconseguir el premi.
Perquè mai, enlloc, n'ha concedit
un de tan valuós, com aauesta puríssima noia.
Que mai més ella hagi de lamentar
que Nuremberg honora amb tota l'estima
l'art i els seus mestres!
El concurs de cançons comença. El primer concursant és Beckmesser, qui utilitza els versos que va obtenir de Sachs. Tanmateix, és incapaç d'inserir les paraules en una melodia adequada, i acaba cantant de manera tan maldestra que el públic esclata a riure. Enrabiat i humiliat, Beckmesser acusa a Sachs de ser l'autor de la cançó. Sachs ho nega; i com a prova, invita a Walther a l'escenari.

La interpretació que Walther fa de la seva cançó trenca totes les regles dels mestres cantaires, però és tan bella que tothom el proclama vencedor. Ha guanyat el concurs, i la ma d'Eva. Els Meistersinger volen fer-lo membre del seu gremi, però ell ho refusa, deixant a tothom bocabadat i decebut amb la seva negativa. Aleshores intervé de nou Sachs: "No menyspreeu els mestres alemanys, us ho prego!". Malgrat els seus errors, els Meistersinger han lluitat per l'art alemany a la seua manera, preservant-lo al llarg d'anys de treball. Walther finalment accepta el premi  i el públic lloa de nou a Hans Sachs, el benvolgut Meistersinger de Nuremberg.

Aquest és l’argument de Els Mestres Cantaires de Nuremberg i el que s’hauria de veure al teatre...

Quant a interpretació i versions hi ha algunes coses a dir:

Sempre ha estat molt difícil de trobar intèrprets ideals per a aquesta única "òpera còmica" de Wagner.
Sachs és un dels personatges més difícils d’interpretar amb certa solvència dins del corpus wagnerià. Ha de ser un baix – baríton amb una veu potent, clara, autoritària quan convé, i també tendra i dolça en certs moments amb Eva. Grans baixos han donat vida al sabater: Hans Hotter, Josef Greindl, Giorgio Tozzi, John Tomlinson, recentment Georg Zeppenfeld... un bon Gurnemanz serà sempre un bon Sachs, així com un bon Wotan o Holandès.
Els barítons (a voltes forçant els baixos) sovint manquen de la profunditat requerida pel rol. Tenim exemples clars d’això en Otto Wiener o Thomas Stewart, Dietrich Fischer – Dieskau. Alguns dels baixos – barítons que han defensat amb certa dignitat Hans Sachs, són Friedrich Schorr, Hans Hermann Nissen, Ferdinand Frantz, Paul Schöffler, Otto Edelmann, Hans Hotter, Theo Adam, José van Dam, Bernd Weikl, Alan Titus, Robert Holl, Franz Hawlata, Falk Struckmann, James Morris, Alan Hale, Albert Dohmen, James Rutherford, Wolfgang Koch, Michael Volle.

Beckmesser “el contra Sachs” ha de ser un baríton que sàpiga dotar la seva veu d’una mena de comicitat amargada. No és gens fàcil d’interpretar ja que requereix de magnífiques dots d’actor a banda d’una veu adequada. Entre  els famosos Beckmesser trobem Heinrich Pflanzl, Erich Kunz, Karl Schmitt – Walter, Roland Hermann, Thomas Hemsley, Thomas Allen, Geraint Evans i el gran Hermann Prey. Recentment, Eike Wilm – Schulte i Johannes Martin Kränzle.

La veu del personatge de Veit Pogner és fàcilment intercanviable amb la de Sachs, per tant, molts dels bons Sachs han estat també bons Pogner.
Kothner ha de ser un baríton amb certa musicalitat que té breus però importants intervencions en la obra, sobretot al primer acte. Esmentem alguns dels cantants que han donat rellevància a l’orfebre Pogner:,
Des de principis i mitjan segle XX: Willi Bader, Ivar Andresén, Alexander Kipnis, Josef von Manowarda, Friedrich Dalberg, Josef Greindl, Kurt Böhme, Ludwig Weber, Gottlob Frick, Hans Hotter, Theo Adam, Karl Ridderbusch, Hans Sotin, Kurt Moll, Manfred Schenk, Eric Halfvarson, Matthias Hölle, Artur Korn, Georg Zeppenfeld, Günther Groissböck, Ain Anger, Hans Peter König...
Walther von Stolzing ha de ser un tenor líric amb un puntet spinto. Té el risc que moltes de les seves intervencions són tenses en l’agut sense arribar molt amunt en la tessitura. Grans intèrprets del Max de Freischütz han estat sempre bons Walther. Recordem a Rudolf Schock i Sandor Konya. Entre els tenors més “pesats” que han encarnat el noble de Francònia  trobem a Max Lorenz, Günther Treptow, Bernd Aldenhoff, Hans Beirer, August Seider, Hans Hopf, Walter Geisler, Wolfgang Windgassen (aquest més líric, però magistral intèrpret de Walther). Els més recents: René Kollo, Ben Heppner, Peter Seiffert, Siegfried Jerusalem, Peter Hoffmann, Andreas Schager, etc. Klaus Florian Vogt l’ha interpretat recentment a Bayreuth, totalment equivocat en la seva tessitura de veu blanquinosa.
David, l’aprenent de Sachs és un tenor líric, que sovint se l’ha destinat a cantants “tipus Mime” (per mi amb desencert). Grans David han estat Gerhard Unger, Anton Dermota, Horst R. Laubenthal, Graham Clark, Rainer Trost, etc.
Eva Pogner és una soprano lírica amb caràcter. Entre les grans intèrprets del rol podem destacar Elisabeth Schwarzkopf, Elisabeth Grümmer, Lisa della Casa, Edith Mathis, Catarina Ligendza, Emily Magee, Karita Mattila, Anne Schwanewilms, Camilla Nylund ...
Magdalena és una mezzo amb poques intervencions que sempre ha estat interpretada per mezzos de caràcter.

El cor és importantíssim en aquesta obra ja que ha de cantar corals “a la Bach” i també saber interpretar la immensa fuga del 2n acte i les colossals escenes del 3r acte. No cal dir que el cor del festival de Bayreuth dirigit per Wilhelm Pitz va aconseguir aquesta fita gairebé inassolible.

La orquestra no és molt nombrosa, en comparació amb les mastodòntiques de l’Anell, però si nombrosa com per interpretar simfonies de Brahms o les primeres de Bruckner. El director ha de conèixer a fons la partitura i també els caràcters dels personatges. Diversos són els directors que s’han aproximat amb gran solvència a aquesta obra: W. Furtwängler, Hermann Abendroth, Hans Knappertsbusch, Rudolf Kempe, Herbert von Karajan, Georg Solti, Christian Thielemann...

Pel que fa a versions destacades de l’obra, per ordre cronològic de gravació podríem destacar:

1943 Hermann Abendroth – Festival de Bayreuth (mono)

1944 Wilhelm Furtwängler – Festival de Bayreuth (mono)

1951 Hans Knappertsbusch – F. Viena – DECCA (mono)

1951 Herbert von Karajan – Festival Bayreuth – NAXOS (mono)

1951 Rudolf Kempe – Staatskapelle Dresden (mono)

1955 Hans Knappertsbusch – Op. Baviera – ORFEO (mono)

1956 Rudolf Kempe – F. Berlin – EMI   (mono/stereo)

1960 Hans Knappertsbusch – Festival Bayreuth – ORFEO (mono)

1967 Rafael Kubelik – Simfònica de Ràdio Baviera – CALIG (stereo)

1971 Herbert von Karajan – Staatskapelle Dresden – EMI (stereo)

1976 Eugen Jochum – Deutsche Oper Berlin – DG (stereo)

1991 Wolfgang Sawallisch – Op. Baviera – EMI (stereo)

1995 Georg Solti – Simfònica de Chicago – DECCA (stereo)

2000 Christian Thielemann – Festival de Bayreuth (grav. Radiofònica) (stereo)

2013 Marek Janowski – O. Simfònica Ràdio Berlin – Pentatone (stereo)

2014 Philippe Jordan – Festival de Bayreuth (DVD) (stereo)

Tristan und Isolde (Tristany i Isolda), Drama musical

 

TRISTAN UND ISOLDE (Tristany i Isolda) Drama musical en tres actes, text i música del compositor

Personatges:
Tristan, tenor
Rei Marke, baix
Isolde, soprano
Kurwenal, baríton
Melot, baríton – tenor
Brangäne, Mezzo – soprano
Un pastor, tenor
Un pilot, baríton
Jove mariner, tenor

Cor de sopranos, contralts, tenors i baixos
Orquestra (mínim 90 músics)

Argument original que va escriure Wagner per aquesta obra mestra, per si es vol seguir fil per randa la representació a través de la música i el cant.
A l’escena s’hauria de veure el que es canta i el que sona a l’orquestra...

ACTE I

La princesa irlandesa Isolda i la seva serventa Brangania es troben al vaixell de Tristan, de camí a les terres del Rei Marke a Cornualla, on Isolda va a casar-se amb el Rei. L'òpera comença amb la veu d'un jove mariner cantant una cançó sobre una salvatge donzella irlandesa, això, Isolda interpreta com una burla cap a ella. En un arravatament de fúria, Isolda desitja que s'alcen les onades, enfonsin el vaixell, i que es morin tots els tripulants. La seva ira va especialment dirigida a Tristan, el cavaller que la porta fins al rei Marke. Isolda envia a Brangania que porti Tristan a la seva presència, però ell rebutja la petició dient que el seu lloc està al timó. El fidel assistent de Tristan, Kurwenal, respon bruscament i contesta que Isolda no està en posició de donar ordres a Tristan, ja que el seu anterior promès, Morold, va ser abatut en combat (i el cap tallat) per Tristany.
Brangania torna amb Isolda per a contar-li allò que ha ocorregut. Isolda li explica com, després de la mort del seu promès Morold, van portar davant ella a un estranger anomenat Tantris ("Tristan" amb les síl·labes a l'inrevés) que van trobar mortalment ferit a bord d'un bot i que ella el va guarir usant els seus poders curatius. Llavors va descobrir que Tantris era en realitat Tristan, l'assassí de Morold, i va intentar assassinar-lo amb una espasa quan jeia indefens davant ella. En aquell moment Tristan no va mirar l'espasa que posaria fi a la seua vida, sinó directament als ulls d'Isolda, la qual cosa va deixar a aquesta sense capacitat per a matar el cavaller. Una vegada restablert, va ajudar a fugir a Tristan. Ara aquest ha tornat per a emportar-se a Isolda i casar – la amb el seu oncle, el Rei Marke. Isolda, enfurismada per la traïció de Tristan, insisteix en el fet que té una beguda que la redimirà de les seues malifetes, Brangania comprèn, sorpresa, que es refereix a un verí letal.
En aquest moment Kurwenal apareix a l'habitació de les dones dient que Tristan ha accedit a veure Isolda. Quan arriba, Isolda li conta que sabia que ell era Tantris i li va perdonar la vida. Tristan accepta beure la poció, preparada per Brangania, encara sabent que probablement posi fi a la seua vida. Quan Tristan beu, Isolda li agafa de les mans la poció i acaba de beure-se-la ella mateixa. Llavors, els dos cauen sobtadament en un encantament amorós i es declaren el seu amor incondicional. En aquest moment, Kurwenal anuncia la imminent arribada a bord del Rei Marke, mentre Brangania comprova horroritzada com la poció que va preparar no era verí, sinó un filtre d'amor. En la coberta els mariners saluden el Rei Marke.

ACTE II

Una cacera nocturna deixa soles, al castell del Rei Marke, a Isolda i Brangania, que es troben al costat d'una torxa encesa. Isolda creu diverses vegades que les trompes de caça estan prou lluny per a permetre-li apagar la torxa, senyal que espera Tristan per a acudir a ella. Brangania avisa a Isolda que un dels cavallers del Rei Marke, Melot, ha estat observant atentament les mirades que s'encreua amb Tristan i sospita del gran amor que es tenen. Isolda no obstant considera a Melot com l'amic més fidel de Tristany i en un rapte de desig apaga la torxa. Brangania es retira mentre Tristan arriba.
Els amants, finalment sols i lliures dels lligams de la vida cortesana, es declaren la seua mútua passió. Tristan menysprea la realitat (llum) del dia, ja que, segons ell, és falsa, irreal i els manté separats. És únicament durant la nit (foscor) quan ells poden estar junts de veritat, i només durant la llarga nit de la mort podran estar eternament units. Brangania els avisa moltes vegades durant la seua trobada que la nit s'està acabant, però ells la ignoren. Finalment es fa de dia i Melot porta a Marke i els seus homes enxampant Tristan i Isolda un en els braços de l'altre. Aquesta imatge trenca el cor de Marke, ja que no només ha estat traït pel seu nebot Tristan, sinó que el Rei ja s'havia enamorat també d'Isolda.
Tristan pregunta a Isolda si ella està disposada a seguir – lo a la realitat de la nit i ella li contesta afirmativament. Melot i Tristany lluiten i en el moment decisiu, Tristan és ferit de mort per Melot.

ACTE III

Kurwenal ha portat a Tristan al seu castell de Kareol, a Bretanya. Un pastor toca una melodia trista i pregunta si Tristan està ja despert. Kurwenal li contesta que només l'arribada d'Isolda podria salvar Tristan. El pastor diu que estarà atent i tocarà una melodia alegre si veu arribar algun vaixell. Tristan es desperta i adverteix que està una altra vegada en la falsa realitat del dia, una vegada més envaït per un desig inabastable, fins que Kurwenal li conta que Isolda està de camí. Tristan s'emociona i pregunta moltes vegades si hi ha cap vaixell a la vista, però sona la melodia trista del pastor. Tristan recorda que és la mateixa melodia que va sentir quan son pare i sa mare van morir. Quan sent el pastor tocar una melodia alegre, Tristan, en un rapte de desig, s'arranca els embenats de les seves ferides. Quan Isolda arriba al seu costat, Tristany mor pronunciant el seu nom.

 

Isolda s'enfonsa anímicament al seu costat quan s'anuncia l'arribada d'una altra embarcació. Kurwenal veu a Melot, Marke i Brangania que arriben i es llança a lluitar per a venjar la mort de Tristan. Mata a Melot, però també mor ell mateix. Marke i Brangania finalment arriben el lloc on es troben Isolda i el cadàver de Tristan. Marke, plorant sobre el cos del seu més sincer amic, explica que Brangania li havia contat el que havia ocorregut amb la poció d'amor i que havia vingut no per a separar els amants, sinó per a unir-los. Isolda sembla recobrar-se, però en un arrabassament final, descriu la seua visió de Tristany alçant-se novament, i mor de desig (Liebestod).

Aquest és l’argument de Tristan und Isolde i el que s’hauria de veure al teatre...

Quant a aspectes musicals i vocals hi ha algunes coses a dir:
Tristan és la òpera més revolucionària de tot el corpus wagnerià.
Hi ha diversos aspectes que fan de Tristany i Isolda una obra única, però el més comentat, el que constitueix el seu principal ressò posterior en termes purament musicals, és que Wagner va expandir en la seva partitura les possibilitats de l'harmonia, incrementant l'ús d'elements cromàtics i de suspensió harmònica, el que va donar pas a una nova forma de concebre l'harmonia tonal. Primer va influir a compositors com Gustav Mahler i Richard Strauss, i posteriorment a Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, van acabar d'assentar nous precedents per a la música que vindria en les dècades posteriors. I tot comença amb un acord, el famós «acord de Tristany» que s'escolta en els primers compassos del Preludi de l'òpera, i que representa l'ambigüitat tonal pel qual transita l'obra en les seves més de tres hores de durada.
A les seves mans es converteix en una pedra angular de la innovació musical, que revolucionaria la història musical d'Europa.

Pel que fa a les veus, podríem dir que requereix tipus de cantants bastant especials.

Tristan és el personatge de tenor més dramàticament humà del món wagnerià i un dels més extensos i de més dificultat músico – vocal. La tessitura va del DO#2 fins el LA,3, però no ens enganyem per aquesta aparent poca extensió de l’agut ja que el seu cant es desenvolupa insistentment entre el Mi,3 i el LA,3, cusa de gran incomoditat per un tenor i fàcil font de fatiga. La qual cosa obliga a dominar aquesta zona del registre folgadament i a posseir un orgue de fonació molt resistent. Si a això li afegim una gran potència vocal, obtenim un tipus de veu dramàtic – heroic poc freqüent i molt difícil d’interpretar.
entre els grans cantants que han donat vida i personalitat a Tristan podríem destacar: A principis/mitjans del s. XX; Lauritz Melchior, Max Lorenz, Gunnar Graarud, Gothelf Pistor, Set Svanholm, Ludwig Suthaus, Günther Treptow, Bernd Aldenhof, Hans Beirer, August Seider, Ramon Vinay, Wolfgang Windgassen (que el cantà a Bayreuth de 1957 a 1970). A partir de 1970; Helge Brilioth, Spas Wenkoff, René Kollo, Peter Hoffmann, Ben Heppner, Siegfried Jerusalem, John  Treleaven, Robert Dean Smith, Stephen Gould, Stefan Vinke, Andreas Schager, Christopher Ventris. Recentment: Stuart Skelton, Jonas Kaufmann.
El rei Marke té una veu de baix, que pot ser profund i en tot cas, amb caràcter. Per entendre’ns; un bon Gurnemanz o Sarastro, serà sempre un bon Marke. No intervé fins la escena III de l’acte II però és aleshores que té un llarg i significatiu monòleg.  També intervé al final de l’acte III, just abans del final. Tot i que el rol pot considerar – se breu, dins el context wagnerià, és molt difícil d’interpretar ja que requereix un cantant que sàpiga expressar tots els matisos del personatge.
Alguns cantants que han donat personalitat al rei Marke des de principis/mitjan segle XX són: Ivar Andresén, Ludwig Hoffmann, Alexander Kipnis, Josef von Manowarda, Ludwig Weber,  Arnold van Mill, Josef Greindl, Jerôme Hines, Hans Hotter, Martti Talvela, Matti Salminen, Kurt Moll, Karl Ridderbusch, Matthias Hölle, Kwangchul Youn, Robert Holl, René Pape, i més recentment, Ain Anger, Georg Zeppenfeld, Günther Groissböck i Mika Kares.
Isolda és una de les veus més significatives de la dramatúrgia wagneriana i de més grans exigències vocals. Necessita una soprano dramàtica capaç de donar matisos lírics al seu cant en nombroses ocasions. També necessita una gran potència vocal. Anomenem algunes cantants que han encarnat a la princesa irlandesa amb dignitat i excel·lència; des de principis/mitjan segle XX: Emmy Krüger, Nanny Larsen – Todsen, Marta Fuchs, Frida Leider, Germaine Lubin, Kirsten Flagstad, Martha Mödl, Astrid Varnay, Birgit Nilsson. A partir de 1974; Catarina Ligendza, Helga Dernesch, Johanna Meier, Waltraud Meier, Nina Stemme, Irene Theorin, Linda Watson, Evelyn Herlitzius, Petra Lang, Ricarda Merbeth, Eva Maria Westbroek i recentment, Anja Harteros.
Kurwenal és un baríton líric que ha de ser molt bon actor per donar tota la personalitat a l’amic/assistent de Tristan, sobretot en els actes I i III. Sovint han donat vida a Kurwenal, barítons – baixos amb caràcter i personalitat que s’han adaptat força bé a les característiques del personatge. Citem alguns a partir de principis/mitjan segle XX: Eduard Habich, Rudolf Bockelmann, Jaro Prohaska, Hans Hotter,  Gustav Neidlinger, Erik Saedén, Frans Andersson, Eberhard Waechter, Gerd Feldhoff, Donald McIntyre, Leif Roar, Hermann Becht, Ekkehard Wlaschiha, Falk Struckmann, Jukka Rasilainen, Hartmut Welker, Iain Paterson, Greer Grimsley.
Per últim, Brangania ha de ser una mezzo – soprano dramàtica amb veu molt potent i molt bona actriu per matisar i reflectir tots els estats d’ànim als actes I, II i III. Esmente – ne algunes destacades des de principi/mitjan segle XX: Anny Helm, Margarete Klose, Rut Siewert, Ira Malaniuk, Maria von Ilosvay, Georgine von Milinkovic, Blanche Thebom, Grace Hoffman, Hertha Töpper, Kerstin Meyer, Christa Ludwig, Yvonne Minton, Hanna Schwarz, Elisabeth Connell, Uta Priew, Lioba Braun, Mihoko Fujimura, Petra Lang, Michelle Breedt, Christa Mayer, Michele de Young, Claudia Mahnke.      

L’orquestra ha d’incloure entre 90 i 100 músics.
El director ha de conèixer a fons aquesta partitura tan revolucionària i també els caràcters dels personatges. Diversos són els directors que s’han aproximat amb gran solvència a aquesta obra: Arturo Toscanini, Fritz Reiner, Thomas Beecham, W. Furtwängler, Erich Leinsdorf, Hans Knappertsbusch, Herbert von Karajan, Horst Stein, Eugen Jochum, Josef Keilberth, R. Kempe, A. Cluytens, W. Sawallisch, Karl Böhm, Carlos Kleiber, G. Solti, Daniel Barenboim, C. Thielemann, Kirill Petrenko,...

Pel que fa a versions destacades de l’obra, per ordre cronològic de gravació podríem destacar:

1936 Fritz Reiner – Royal Opera House, Covent Garden (mono)

1937 Thomas Beecham – ROH Covent Garden (EMI) (mono)

1943 Erich Leinsdorf – Metropolitan – Naxos (mono)

1950 Hans Knappertsbusch – Opera de Munich ORFEO (mono)

1952 Wilhelm Furtwängler – Philharmonia O. EMI )

1952 Herbert von Karajan – Festival de Bayreuth ORFEO (mono)

1957 Wolfgang Sawallisch – Festival de Bayreuth ORFEO (mono)

1961 Georg Solti – F. Viena DECCA (stereo)

1966 Karl Böhm – Festival de Bayreuth DG (stereo)

1972 Herbert von Karajan – F. Berlin EMI (stereo)

1981 Leonard Bernstein – Simfònica Ràdio Baviera PHILIPS (stereo)

1982 Carlos Kleiber – Staatskapelle Dresden DG (stereo) 

1995 Daniel Barenboim – F. Berlin TELDEC (stereo)

2003 Christian Thielemann – Op. Viena DG (stereo)

2004 Antonio Pappano – ROH Covent Garden EMI (stereo)

2013 Marek Janowski O. Simfònica Ràdio Berlin Pentatone (stereo)

Propera: Meistersinger von Nürnberg (els Mestres Cantaires de Nuremberg)...