divendres, 13 d’agost de 2021

Confessions, coses de Bayreuth i les escenografies wagnerianes

Vagi per endavant que, llegeixo antentament i escolto a Wagner des de 1978, ja fa 43anys. Arguments, discs vinil, després cds, tinc una bona col·lecció de cds i gravacions de les obres de Wagner.
Segons la meva opinió, qui hagi llegit amb atenció els arguments i escoltat alhora, també amb atenció, totes les òperes i drames musicals de Richard Wagner, aquesta és una època convulsa i frustrant si es vol presenciar al teatre el mateix que hom ha llegit i escoltat i s’imagina.

També vull posar per endavant que no estic en absolut en contra,  de les escenografies modernes, és a dir, amb tots els mitjans tècnics i digitals d'avui dia. El cartró-pedra dels escenaris de principis de segle XX han de quedar enrere. Només demano que l'escena reflecteixi i es complementi amb el que es canta i hi hagi coherència amb l'argument que podem llegir tranquil·lament a casa mentre escoltem les obres.
El "meu" Festival de Bayreuth: 
Des que era adolescent, he sentit admiració envers la "màgia" del Festival de Bayreuth. L'audició  atenta (i gravació) de les obres wagnerianes a través de la ràdio en la inauguració anual del festival suposava un esdeveniment cabdal en el meu camí wagnerià.
Per mi, sortosament, encara, l'orquestra i cor del Festival de Bayreuth són referents mundials quant a la interpretació musical de les obres de Wagner. Aquesta apreciació es veu reforçada per la qualitat alta o molt alta del directors convidats i també per la singularitat del teatre del Festival. Els que estimem l'obra de Wagner, hem gaudit de no poques gravacions de les obres en estudi i també en directe.  Alguns fins i tot hem tingut l'oportunitat de visitar la ciutat i el Festival (en el meu cas amb i sense entrada). A tomb del que es llegeix massa sovint i després d'haver assistit a moltes (més de 20) representacions, no seré jo qui em queixi (com si que fan molts crítics, wagnerians o no) de la comoditat dels seients. Aquest és un debat històric. Jo sóc dels que pensen que en les representacions del festival, el públic ha d'estar submergit en la música, el cant i l'escena.  És per això, que el festival es celebra del 25 de juliol al 28 d'agost. Wagner va calcular que aquesta era una bona època per a representar les seves obres. Amb marge per agafar part de les vacances de molts.  També fora del ritual angoixant i estressant de sortir de la feina amb el fetge per la boca i anar corrents al teatre a "degustar" una obra que en mitjana dura més de 3 hores. Ell volia que cada dia de festival fós dedicat exclusivament a la representació. És per això que la majoria d'obres (excepte l'Holandès i l'Or del Rhin) començen a les 4 de la tarda. Els entreactes duren al voltant d'una hora. D'aquesta manera, per exemple, Siegfried, que dura unes 4 hores té al públic a la sala o al voltant  del teatre entre les 4 i les 10 de nit. Tornem al tema de les cadires. No són còmodes, cert. però tampoc han de ser tortures medievals per a qui vol gaudir i gaudeix de l'espectacle que estima i que coneix. Si un no estima les obres de Wagner, per molta butaca acolxada que tingui, no estarà còmode ni en 4 hores ni tan sols en una. L'acústica del teatre també és una altra característica molt digna de ser explicada i gaudida. En estar l'orquestra submergida "sota l'escenari" i no a la vista del públic, afegit al fet que el tros d'orquestra que el públic podria veure està tapat amb una marquesina de fusta corba, el so orquestral arriba al públic amb una suavitat que no es troba en cap altre teatre. Aquest efecte crea una "màgia" sonora molt difícil d'oblidar pels que hi hem estat. També cal dir que "el viatge" del so a través de l'aire de la sala ha fet que molts directors hagin tingut serioses dificultats alhora de sincronitzar el so que s'emet des de l'escenari amb el que s'emet des de la massa orquestral (mitjana de 100 músics!). Els cantants a Bayreuth, poden estar més a prop del públic que en un teatre convencional. Per això hi ha veus "petites" que a Bayreuth sonen bé o molt bé i en altres teatres de factura tradicional, costen més d'apreciar. 
També cal destacar que el teatre va ser construit per representar-hi l'Anell i, un cop estrenada la tetralogia, Wagner ca composar Parsifal per a ser representat idòneament en aquesta sala. Per això són tan importants l'Anell i el Parsifal a Bayreuth. Les altres òperes i drames musicals (Holandès, Tannhäuser, Lohengrin, Tristan i Mestres) s'hi representen igualment, però l'Anell i Parsifal tenen el segell màgic en aquest teatre.

Si voleu deixar de llegir, ara és el moment. Potser a partir d'ací, fereixi alguna susceptibilitat.
Fets i algunes opinions personals. (Espero que no només meves) 

En successius posts parlarem abastament de les interpretacions musicals a Bayreuth (majoritàriament, el millor Wagner del món).

A continuació parlem de l'evolució de les escenografies a Bayreuth des de després de la 2a guerra mundial.
Molts dels que defensen les noves escenografies argumenten que Wieland Wagner també era "revolucionari". Recordem que Wieland era un artista molt expert en llum i colors. Una de les raons per les que els seus muntatges deixaven bocabadat el públic eren els efectes que aconseguia només amb les  llums i colors.  Pel que fa a decorats i escenes, quan tenia una de les seves idees  revolucionàries, si s'avenia amb l'esperit de l'obra i s'adeia amb l'argument, meravellava al públic. Si, en canvi, alterava el que el públic s'imaginava que havia de veure, ocasionava moltíssimes protestes (només hem de recordar els Mestres de 1956). L'avantatge, però, era que com que les produccions duraven 4 anys o més, anaven modificant-se amb les successives edicions. També podia passar que, com al 1951 i 1952, el director (Hans Knappertsbusch) es queixava que faltaven elements escènics. El 1951, les escenografies de Parsifal i Anell es van considerar revolucionàries ja que desapareixien tots els elements decoratius que ell considerava "sobrants" o ves a saber si no hi havia prou diners perque hi fossin. Meistersinger, el 1951 va ser estrenat en la producció original de Rudolf Hartmann, dic original per no emprar el mot "conservadora" ja que quan una producció és original i fidel a la partitura, no és conservador, sinó autèntica. El 1952, després de Parsifal, Knappertsbusch es va enfadar molt i va abandonar el festival. Aleshores es va produir un fenomen curiós. Va ser contractat Clemens Krauss, (el director "lleuger i dramàtic" que volia Wieland) que havia simpatitzat més que molts amb el règim nazi. Quan va morir, el 1954, Hans Knappertsbusch va tornar "al rescat" del Parsifal. Les produccions de Wieland Wagner van ser "revolucionàries" dins d'un ordre. És a dir, l'anell de 1951 fins el 1958, com he dit abans, va anar evolucionant amb els anys sense perdre ni una engruna de l'esperit wagnerià. El 1965 va tornar a redissenyar l'Anell fins el 1969. Els seus Mestres, estrenats el 1956 van causar un allau de crítiques ferotges que el van fer "evolucionar" fins el 1964.

El germà de Wieland, Wolfgang, tan denostat per alguns crítics per la seva aparent mediocritat, em sembla un molt bon escenògraf que estimava la obra del seu avi i va voler, dins l'esperit fidel a Wagner, escenificar les seves obres.
Quan a mitjan dels anys 70, Wolfgang va voler donar un "cop de timó" a la nau dramatúrgica i escenogràfica de Bayreuth, va contractar els francesos Patrice Chéreau i Pierre Boulez (que ja havia dirigit i desmuntat la transcendència del Parsifal de Kna a partir de 1966). Aquests van convertir l'Anell en una obra/drama televisiu bastant hereu del maig del 68. Des d'aquest anell, mal anomenat “del segle” muntat pel francès no wagnerià Patrice Chereau i dirigit pel, tampoc wagnerià, director francès Pierre Boulez, les coses a l’escenografia wagneriana han anat empitjorant amb els anys.
El 1983, Wolfgang Wagner, amb cert criteri erràtic, va voler donar un altre "cop de timó" i va contractar Sir Peter Hall i a Sir Georg Solti per a muntar l'anell "de la restauració" fidel a l'argument de Wagner. Malauradament, el mal ja estava fet, La producció dels francesos ja s'havia gravat i comercialitzat com "l'anell del segle". Aquest Anell de Bayreuth no va anar bé per multitud de factors; l'equip britànic de Hall no s'acabava d'entendre bé amb l'equip tècnic propi de Bayreuth. També la mancança de veus wagnerianes (que vulgués dedicar l'estiu al Festival) era un drama difícil de superar aquells anys. Quant a la producció, tot va anar bastant bé a les dues primeres obres tetralògiques, Or i Walquiria. Siegmund Nimsgern era un molt bon Wotan, Doris Soffel una magnífica Fricka i Hildegard Behrens una Brunilda molt destacada. Quan va arribar Siegfried, les coses van començar a anar malament. Reiner Goldberg va renunciar gairebé a darrera hora. Es va haver de suplir-lo amb Manfred Jung (que estava lluny de tenir una veu heroica i ja ho havia fet en la producció anetrior). A més, aquest cantant va renunciar a la darrera funció del Capvespre i van haver d'acudir al decrèpit Jean Cox. El 1983 es va acabar com es va poder, cal destacar, però, que l'orquestra va sonar com feia molt temps que no s'escoltava, segurament, des del Tristan de Carlos Kleiber i que na Brigitte Fassbaender va cantar una de les millors Waltrautes que es recorden. Amb això, Solti, angoixat pels problemes de muntatge i la calor que feia aquell any (les gotes de suor li impedien veure la partitura) va decidir no tornar a Bayreuth. El va substituir el vienès Peter Schneider, bon kapellmeister, però força lluny de la direcció dramàtica de qualitat de Solti. Aquest anell, per mi, sí que és l'anell del segle!
A partir d'ací van imposar-se majoritàriament els escenògrafs d'alemanya de l'est (Harry Kupfer, Götz Friedrich,...) amb les seves posades en escena d'un cert filo - marxisme. També van ser convidats alguns directors escènics provinents del cinema (Werner Herzog) o amb provada experiència (August Everding). Mentrestant, Wolfgang Wagner seguia incloent algunes de les seves posades en escena (Tannhäuser, Meistersinger i Parsifal) titllades de convencionals i que aprotaven poc o res a les obres. Fa riure aquest argument! Les obres mestres de Wagner s'han de representar tal i com ell les va escriure!, si calgués aportar-hi res, significaria que ni són obres mestres ni són rodones en el seu acabat!. El que s'ha de fer és escenificar-les intentant mostrar tota la poesia que destil·len i les meravelles que amaguen.
En arribar el nou segle XXI, i sempre segons el meu criteri, la fidelitat als arguments originals de Wagner es va anar allunyant de l'escenari de Bayreuth.

Repassem algunes de les produccions/escàndols de Bayreuth al segle XXI:
En començar el nou segle, a Bayreuth, per mi, només Philippe Arlaud i Keith Warner, van donar una mica de dignitat escenogràfica a Tannhäuser i Lohengrin. A partir del 2000, Wolfgang Wagner va tenir clar que havia de deixar la direcció del Festival i va decidir llegar-la a la seva filla Katharina. Per mi, des que Katharina ha agafat lees regnes del Festival (Eva Wagner Pasquier no influeix gaire en la direcció) només hi ha hagut dues obres amb certa qualitat escenogràfica: L'anell dirigit per C. Thielemann i escenificat per Tankred Dorst i el Parsifal dirigit per Hartmut Haenchen i Semyon Bychkov i escenificat per Uwe Erich Laufenberg.

En començar el nou segle (any 2000), es produí l'estrena d'un nou Anell dirigit musicalment per Giuseppe Sinopoli i escenificat per Jürgen Flimm. Aquest també el vaig poder presenciar "in situ" dirigit, després de la mort de Sinopoli, per Adam Fischer. Hi havia una certa fidelitat a l'esperit original de Wagner tot i que amb certes "actualitzacions" que no veien al cas de cap manera. El que va venir a continuació va ser, però, molt pitjor.

El 2003 s'estrenà Der Fliegende Holländer, producció dirigida per Marc Albrecht i en escena, Claus Guth. Novament una producció ridícula. Tota la producció té lloc a l'interior de la casa de Senta. No hi apareixen vaixells (excepte una maqueta esquifida que puja i baixa d'una escala. Els mariners van vestits amb uniforme de la marina moderna. Tot plegat decebia molt, quan hom esperava l'argument original de Wagner, es trobava amb decorats i personatges que no tenien res a veure amb l'original de l'obra.

El 2004 va ser l'any de l'estrena de Parsifal, dirigit musicalment per Pierre Boulez (38 anys després de la seva estrena el 1966) i "escenografiat" per Christoph Schlingenschief. El primer gran escàndol del s. XXI. Nyap de dimensions considerables sense cap solta ni volta. El mal de tot això és les ques produccions es repetexien al llarg de 4 anys com a mínim. Es van acumulant les malifetes...

El 2005 tingué lloc l'estrena del Tristan dirigit només per un any, pel japonès Eiji Oue (aquella temporada, director de la OBC) del suís Christoph Marthaler. La única connexió amb el Tristan original de Wagner fou el vaixell. Ni època, ni vestuari, ni acció escènica. Mediocritat en grau extenuant.

El 2007 s'estrena la nova producció de Katharina Wagner de Meistersinger, dirigida musicalment per Sebastin Weigle. Tampoc fou res de l'altre món. Tota l'obra tenia lloc dincs d'un gran edifici de fusta. Ni rastre de Nuremberg, ni del s. XVI, ni dels gremis... una producció amb poc sentit. només per dir que s'havia fet alguna cosa diferent.

El 2008 s'estrenà la (famosa) producció de Parsifal de Stefan Herheim. Dirigida en lo musical per Danielle Gatti. La vaig veure in situ. Aquesta producció fou molt ben valorada per una gran part de la crítica. A veure, m'interessa molt la història d'Alemanya dels darrers 200 anys. Però el que no trobo bé i és tractar al públic d'infantil, reflectir-la en l'escena al llarg dels 3 actes de l'obra. No pinta res Wahnfried en l'argument de Parsifal. No pinta rers el parlament alemany en l'argument de Parsifal. Per molt que m'intentin convèncer, en Parsifal jo només vull veure el que Richard Wagner va escriure en el seu argument. Vull veure Montsalvat, el temple del Sant Grial. No m'interessa en absolut que l'escenòfgraf es proposi ensenyar-me una lliçó d'història en un argument que, com a molt, s'ubica en l'Europa medieval. Aquesta mania pedagògica d'alguns escenògrafs que volen mostrar al públic llocs i fets que no tenen res a veure amb l'argument escrit i musicat pel propi Wagner. Per tant, per mi, un altre intent de Regietheater que no venia al cas.

El 2009 es va estrenar el Lohengrin "de les rates" producció de Hans Neuenfels. Un cop més, bronca del públic i, per tant, èxit dels provocadors i intel·lectuals que ens volen convèncer de no sé què.

El 2011, nova producció de Tannhäuser a càrrec de Sebastian Baumgarten, dirigida musicalment per Thomas Hengelbrock. Cada any, Bayreuth supera les (males) espectatives posant Venus prenyada en una fàbrica de biogas, amb uns dipòsits descomunals enmig de l'escenari. Aquesta producció també vaig tenir el disgust de contemplar-la in situ. Una de les pitjors experiències de la meva vida wagneriana. Ni cap ni peus en tota la representació. Ja em poden anar explicant interpretacions ecologistes i comèdies per l'estil. Vaig sortir molt enfurismat del teatre.

El 2012 s'estrena Der Fliegende Holländer, amb direcció musical de C. Thielemann i escena de Jan Philipp Gloger. Producció plena de capses amunt i avall. No hi ha mar, no hi ha vaixells, no hi ha mariners, només empresaris. Senta amb ales. Despropòsit descomunal. No tés res a veure el que canten amb el que es sent i es veu.

2013. Estrena de l'Anell dirigit musicalment per Kyrill Petrenko i escenogràficament per Frank Castorf. Una més. Benzineres, Mont Rushmore, res, absolutament res a veure amb el que hom pot llegir en l'argument i text de l'anell. Fins i tot la incoherència de Siegfried (Lance Ryan, massa crits i poc cant) que, durant el primer acte forja Nothung per emprendre noves aventures, entre elles, matar a Fafner i, o sorpresa, al 2n acte, quan ha d'occir el drac Fafner, en comptes de l'espassa, li buida un carregador amb un fusell Kalaixnikov. Fins i tot avisaven al públic que el so espantós i estentori de l'arma de foc podria ferir algunes oïdes. En fi, res més a destacar, que la tirania del "regietheater" impedint durant unes 14 hores que seguim el meravellós argument que va escriure Wagner.

Arribem al 2015, estrena de la nova producció del Tristan de Katharina Wagner amb direcció musical de C. Thielemann. També vaig tenir la "sort" de veure-la "in situ". Els decorats, envestides metàl·liques, pàrquings de bicicletes i portes giratòries com les del zoològic els 1r i 2n actes. Al 3r, una mena de trianglets suspesos a l'aire mentre Tristan agonitza en una mena de tenda de campanya. O sigui, ni vaixell, ni jardins del palau de Marke al 2n acte, ni castell de Kareol al 3r acte. Res de res. Els personatges vestits de carrer anys 60 amb colors estrafolaris. Katharina ja pot fer tesi doctoral per explicar el que pretenia. Tristan und Isolde del besavi, absolutament no.

2016 és l'any de l'estrena del Parsifal d'Uwe Eric Laufenberg amb direcció musical de Hartmut Haenchen. Per mi, un oasi al desert de molts anys. És molt trist que ens conformem amb un temple, sigui el que sigui, per veure-hi Parsifal. Tot i així, les projeccions i també el 2n acte i el 3r tenien un sentit, conservaven l'esperit de la música. Aquesta producció, malauradament ha passat entre els "intel·lectuals" sense l'entusiasme que manifesten en les "grans provocacions".

2017. Una altra "lliçó innecessària" a Meistersinger, dirigida escenogràficament per Barrie Kosky i musicalment per Philippe Jordan. Donc ho sento molt, lliçons d'istòria de Bayreuth i/o Alemanya , les justes i als llibres d'història. A l'escenari, s'hauria de veure Nuremberg, segle XVI, església, carrerons, i al 3r acte, una gran explanada a la vora del riu Pegnitz. No la sala de judicis de Nuremberg! per favor!. Els personatges són la familia Wagner i el seu entorn. Ni sabater, ni escribent, res de res. La òpera acaba amb el propi Wagner dirigint la orquestra dalt de l'escenari. Hi ha qui diu que són propostes intel·ligents! Tampoc vull que m'expliquin res d'aquests arguments. Jo només vull veure l'argument que va escriure un geni anomenat Richard Wagner.

El 2018 és l'any de l'estrena de Lohengrin, escenificat per Yuval Sharon i  dirigit musicalment per C. Thielemann. Amb aquesta producció, Thielemann assolia la fita d'haver dirigit tot el "canon" bayreuthià. Val a dir que ho va fer amb el mestratge habitual. Quant a l'escena, no es va millorar respecte a produccions anteriors. Es va passar de "les rates" als borinots i la central hidroelèctrica. Molt lluny de Brabant segle X i de l'argument original.

2019, com qui diu, ahir mateix, va ser la penúltima malifeta de la direcció del festival: Tannhäuser "va pujar a l'escenari" (ho poso entre cometes expressament) Dirigit musicalment per Valery Gergiev i escenificat per Tobias Kratzer. Recordem, perquè sembla  sovint que es perd de vista, que la òpera Tannhäuser està ambientada en Turíngia al segle XIII. Doncs bé, el "Regietheater" a tota màquina! Ni segle XIII, ni cavallers Minnesänger (els trovadors alemanys), ni Wartburg, ni Venusberg, etc. Furgoneta "Citroën" mitjan segle X. Circ ambulant amb els seus personatges més sòrdids i truculents. Ja em poden "vendre" interpretacions, lectures i altra estultícia ideològica. Això deixa de ser Tannhäuser des del primer moment. 

2020 Aturada forçada per la pandèmia.

2021. Tornem-hi! Estrena de der Fliegende Holländer (l'Holandès Errant), amb producció de Dimitri Tcherniakov, escenògraf rús, posseïdor diversos cops del premi al millor muntatge d'òpera. Bé fins aquí, si no sabéssim com les gasten els directors, "Regietheater" esperariem una escenografia brillant, imaginativa i sobretot, fidel a l'esperit de l'argument escrit per Wagner. Doncs res més allunyat d'això. El que es veu a l'escenari de Festspielhaus no té absolutament res a veure amb l'argument original de Wagner. No hi ha mar, no hi ha vaixells, no hi ha mariners. La història que es representa sobre l'escenari és completament diferent de l'argument. Petit detall! els cantants - actors canten Der Fliegende Holländer i l'orquestra també! (i molt bé per cert, sota la batuta de Oksana Lyniv). O sigui, vas a veure una òpera, un argument, vas a sentir una música i, de tot això només queda la interpretació vocal i musical. Laa dramatúrgia potser s'adapta al que canten, però és 100% diferent del que va escriure Wagner. On és el sentit de tot això? 

No comentaré el tema de l'espectacle de la Walquiria semi - escenificada amb pintures de colors ja que pel que ens interessa, no és rellevant. El que sí és rellevant és: Què en espera en l'anell sencer?

Reflexió final:
Els directius dels teatres s’han posat en mans d’escenògrafs que han volgut “interpretar” a la seva manera uns arguments d’allò més sòlids i ben definits. Avui dia, hem arribat a l’extrem d’escenificar una òpera col·locant – li de manera postissa un argument que no té res a veure amb el que va escriure el músic – poeta Richard Wagner. No em serveix que es digui que la obra de Wagner admet moltes lectures. Quan es llegeix l’argument d’una òpera i al principi es proclama que l’acció transcorre en el segle XIX o en el segle XVI, un espera que, per molta interpretació que es doni, es veuran uns decorats i vestuari de la època que reflecteix l’argument. Els dimonis interiors, frustracions o aspiracions polítiques de l’escenògraf ens importen poc als que anem a “veure” (en sentit global, veure i escoltar) una de les obres mestres wagnerianes. Ja és incomptable el nombre d’obscenitats i incongruències que s’arriben a veure dalt de l’escenari mentre es canta i a l’orquestra sona un drama musical o òpera romàntica. Per això, actualment és ja molt difícil ser wagnerià (de textos i música) i gaudir amb el que es veu als escenaris. Es dirà que és qüestió de mentalitat oberta i no tancada, que hem de posar en context les obres dramatico – musicals que va escriure Wagner. Tinc la sensació que els escenògrafs han “segrestat” el gust d’alguns o molts espectadors i que, en alguns casos de la crítica, s’ha produït la síndrome d’Estocolm (és a dir, els segrestats senten certa empatia amb els segrestadors). No cal el cartró – pedra per representar òperes o drames musicals de Wagner. He presenciat obres de Wagner escenificades amb mitjans moderns i coherència respecte a l’argument. El que manca és autèntica creativitat wagneriana per part dels directors de teatre que volen posar sobre l’escenari obres de Wagner. Cal llegir i escoltar la música atentament per a planificar una òpera o drama musical amb fidelitat al creador i extreure-li els detalls significatius que hi ha dins de cada obra. Així podrem gaudir el màxim de cadascuna de les obres mestres que va crear aquest compositor tan estimat per molts.

3 comentaris:

  1. Magnífic escrit. No tinc cap fe en el futur. Estem en mans "d'iluminatis" ben allunyats de l'esperit wagnerià, de la poesia wagneriana. Sóc pesimista. Ens queda una magnífica orquestra i cor. Les veus és un altre tema. Veus femenines algunes. Tenors ben pocs. Barítons i baixos alguns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Jordi. Jo sóc optimista en tot. A veure...

      Elimina
  2. He sortit com Unknown, doncs sóc en Jordi Medallo Muñiz

    ResponElimina

Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Segona jornada, Siegfried

  SIEGFRIED: WOTAN CONTEMPLA I NO ACTUA... Segona jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’Anell del Nibelung) Intèrprets: Sie...