dilluns, 15 d’agost del 2022

FESTIVAL DE BAYREUTH 2022 TRISTAN UND ISOLDE (TRISTAN I ISOLDA)

 









Crònica de Tristan i Isolda del Festival de Bayreuth 2022.
Tristan und Isolde (Tristan i Isolda)
Tristan: Stephen Gould
Marke: Georg Zeppenfeld
Isolde: Catherine Foster
Kurwenal: Markus Eiche
Melot: Olafur Sigurdarson
Brangäne: Ekaterina Gubanova
Un pastor: Jorge Rodríguez Norton
Un pilot: Raimund Nolte
Jove mariner: Siyabonga Maqungo
Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth
Director del Cor: Eberhard Friedrich
Director: Markus Poschner
Després de l'assistència a aquesta funció de Tristan del Festival de Bayreuth 2022 m'atreveixo a comentar el següent, tot a títol personal:
Primer una mica d'experiència personal.
Per un wagnerià "de tota la vida" sempre és un esdeveniment molt especial anar a Bayreuth (també amb entrada!). En baixar del tren a l'estació (Haupbahnhof, l'anomenen allà), venint des del sud (Nuremberg) i col·locar-se a l'andana i mirar cap el nord oest, es té una visió única de la part superior del Festspielhaus amb la senyera blanca i el logotip de Wagner onejant. Aquesta ocasió tenia, però sentiments contradictoris. D'una banda l'emoció de trobar-me allà, temple suprem del wagnerisme i quintaessenciar tot el que significa per mi poder assistir al Festival. D'altra banda, sentir alegria de NO assistir a les representacions del pressumpte Anell que s'hi representa aquest estiu. Això em causa un desassossec que no pensava mai que tindria en arribar a la ciutat de l'alta Francònia. La funció que m'esperava era la de Tristan i Isolda, el dia següent a l'arribada. Vaig escollir aquesta òpera ja que em semblava wue no quedaria decebut en sortir-ne, com així ha estat realment. Porto unes quantes funcions al Turó Verd, he assistit estat ja 23 vegades al festival. Amb la deriva que ha agafat el Festival, se'm fa difícil creure que tornaré a veure-hi l'Anell com a mi m'agradaria.
Com a anècdota personal vull agraïr les atencions i ajuda de la mestresa del meu "bed and breakfast" que ja fa 17 anys que visito. La Daniela Grünbaum és una gran wagneriana i millor persona, gran aficionada al golf i sempre disposada a donar-me un cop de ma, no dubta en donar-me suport logístic per traslladar-me al festival.
Anem a la representació de Tristan del divendres 12 d'agost.
Primer fem un petit repas històric:
Tristan i Isolde es va estrenar a Munich el 1865 però no va arribar a Bayreuth fins el 1886 (1), producció de la pròpia Cosima. Hi va haver 8 representacions i fou dirigida per Felix Mottl i cantada per Heinrich Gudehus, alternant-se amb Heinrich Vogl i Therese Malten, alternant-se amb Rosa Sucher. Marke eren Eugen Gura, Heinrich Wiegand i Gustav Siehr. Després, es va representar el 1889, 1892, 1906, 1927 (2)(producció de Siegfried Wagner dirigida per Karl Elmendorff), 1928, 1930 (5, dirigides per Toscanini), 1931 (3) (3, Escena d'Alexander Spring i direcció de Wilhelm Furtwängler), 1938 (4) (6, escena d'Emil Praetorius i dirigides per Karl Elmendorff), 1939 (6, dirigides per Victor de Sabata i cantades per Max Lorenz, Germaine Lubin i Josef von Manowarda). Després de la 2a guerra mundial, va representar-se el 1952 (5) (5, escena Wieland Wagner i direcció musical Karajan i cantada per Rmon Vinay, Martha Mödl i Ludwig Weber), 1953 (5, direcció Eugen Jochum, amb Ramon Vinay, Martha Mödl i Astrid Varnay i Ludwig Weber), 1957 (6) (6, escena Wolfgang Wagner, direcció Wolfgang Sawallisch amb Nilsson, Windgassen i Van Mill), 1958, 1959, 1962 (7) (4, escena Wieland Wagner, dirigida per Karl Böhm i cantada per Windgassen, Nilsson, Mödl i Josef Greindl), 1963, 1964, 1966, 1968, 1969, 1970, 1974 (8) (6, escena August Everding, direcció Carlos Kleiber, cantada per Helge Brilioth, Catarina Ligendza i Kurt Moll), 1975, 1976, 1977, 1981 (9) (7, escena Jean Pierre Ponnelle, direcció Daniel Barenboim i cantada per René Kollo, Johanna Meier i Matti Salminen), 1982, 1983, 1986, 1989, 1993 (10) (7, escena Heiner Müller, direcció Daniel Barenboim i cantada per Siegfried Jerusalem, Waltraud Meier i John Tomlinson), 1994, 1995, 1996, 1997, 1999, 2005 (11) (6, escena Christoph Marthaler, direcció Eiji Oue i cantada per Robert Dean Smith, Nina Stemme i Kwanchoul Youn), 2006, 2008, 2009, 2011, 2012, 2015 (12) (6, escena Katharina Wagner, direcció: Christian Thielemann i cantada per Stephen Gould, Evelyn Herlitzius i Georg Zeppenfeld), 2016, 2017, 2018, 2019. Es tracta, doncs, de la 13a producció de Tristan a Bayreuth des de l'estrena.
Per mi, hi ha hagut clarobscurs en l'escena. Tota la representació es sustenta sobre un decorat ovalat irregular. Hi ha una mena d'ull de bou superior gegantí i una mena de plataforma on s'hi veuen imatges aquoses que van canviant segon els estats d'ànim dels protagonistes i les accions successives.
Al primer acte es veu un cel amb núvols que van corrent conforme transcorre el viatge per mar. Hi ha unes butaques art-nouveau a escena. En l'escena del filtre, la base "aquosa" es va enyint de vermell i agafa formes arremolinades, "remolí de passions"? Al segon acte, el contorn ovalat es comença a poblar de plantes i hi ha un gran quadrat negre per on arriba Tristan. Al final del 2n acte, quan arriba Melot i Marke, no hi ha espasa amb que Melot ataca Tristan, sinó que baixen una mena de fluorescents del sostre i "electrocuten" Tristan. Al 3r acte, han crescut les herbes i formen dues grans columnes penjant del òval superior. En totaa la representació, la plataforma inferior esdevé aigües tranquil·les, remolins d'aigua i sang, cel estrellat i finalment una mena d'ull. Dramàticament, tota aquesta escenografia és impactant plàsticament, però a voltes s'allunya de la dramatúrgia original wagneriana. Hi ha també unes aparicions d'una parella joveneta, madura al 2n acte i finalment ancians al 3r acte. Vol simbolitzar el pas del temps? no ho sé ni m'interessa gens.




Anem a la part musical. Markus Poschner es va sentir còmode des del primer moment al fossar de Bayreuth i això es nota des del principi. Fa un discurs pausat, atent als detalls i també als matisos. L'orquestra sona voluptuosa des de principi a fi. Una gran direcció orquestral. 
Pel que fa als cantants, s'han de destacar les intèrprets fememines. Catherine Foster està en plenitud de veu per cantar Isolda. Canta un primer acte antològic en l'estil de les millors veus que es recorden. La Isolda enfurismada i venjativa que tots desitgem veure i sentir. Al segon acte també està magnífica en el duo d'amor amb Tristan. Al tercer acte, concretament en la darrera escena de la mort d'Isolda canta com fa anys no es sentia a Bayreuth, des del llunyà 2005 amb Stemme.
La Ekaterina Gubanova és una Brangände de molta categoria al temps que corren, es pot equiparar a la gran Hanna Schwarz i també a la Yvonne Minton dels 70-80. Una Brangäne amb veu ben timbrada, potenta i ben matisada.
Pel que fa als personatges masculins, hi ha un problema. El Tristan de Gould és massa pesant i envellit en comparació amb la Isolda de Foster. Si la representació vocal no fou rodona es degué precisament a la diferència d'estat vocal entre els protagonistes. Els més de 10 anys de diferència pesen més el que seria de desitjar. I no estic dient que el Tristan de Gould fos desastrós ni de bon tros. Va cantar correctament (que no és poc!) però la pesantor de la veu i les arrencades gens matisades ni líriques van marcar el trancurs de la representació. Amb un tenor amb veu més "fresca" i jove, sense portar tants Tannhäusers, Tristans i Siegfrieds a la motxilla,  hagués estat un Tristan d'antologia.
Kurwenal era Markus Eiche, baríton líric que donà tot el que es pot demanar al fidel escuder i amic de Tristan. El podriem equiparar als Kurwenals més lírics que han cantat; Brendel, Waechter, Trekel, etc. 
Punt i apart mereix el Marke de Georg Zeppenfeld. Quin cantant tan extraordinari! fa anys que canta Gurnemanz, Pogners i Hans Sachs i la veu està fresca i ben timbrada. Fou merescudament una de les grans ovacions/atraccions de la vetllada.
Els comprimaris estigueren a gran alçada, des del jove mariner, fins el pastor.
Dit tot això, Puc afirmar que , segons la meva modesta opinió, aquests dos Tristans de 2022 han estat una de les cimeres del Festival, juntament, potser amb el Lohengrin musicalment dirigit per Thielemann.

dimecres, 3 d’agost del 2022

L'ANELL DE 1964 AL COVENT - GARDEN - GEORG SOLTI

 




Georg Solti va ser director general de música del Covent Garden entre 1961 i 1971. Sabem també que, des de 1957, el productor John Culshaw va voler embarcar-se en una empresa colossal per l'època: La gravació en estudi amb tots els avenços tècnics disponibles per l'època, de l'Anell del Nibelung de Richard Wagner. La seva gravació, des de 1958 (Or del Rhin) fins el 1965 (Valquíria) ha fet història i ha esdevingut una de les fites de les gravacions wagnerianes de tots els temps.

Doncs bé, Solti ja havia dirigit obres de l'Anell molt abans d'aquesta gravació. Aquí comentaré la que va fer el 1964 a la Royal Opera House - Covent Garden la tardor de 1964. Producció de Hans Hotter, sortosament preservada en gravacions radiofòniques.

Començo esmentant els repartiments:

Das Rheingold:

Wotan: David Ward

Donner: Victor Godfrey

Froh: John Dobson

Loge: Gerhard Stolze

Fricka: Josephine Veasey

Freia: Elisabeth Vaughan

Erda: Maureen Guy

Alberich: Gustav Neidlinger

Mime: John Lanigan

Fasolt: Forbes Robinson

Fafner: Michael Langdon

Woglinde: Joan Carlyle

Wellgunde: Elizabeth Robson

Flosshilde: Maureen Guy

Observem que la majoria de cantants són britànics i habituals de l'època al Covent Garden.

Només hi ha algunes excepcions, com ara el Loge de Gerhard Stolze (que el 1970 ja fou emprat per Karajan en la seva gravació de l'Anell) i l'Alberich de Gustav Neidlinger (probablement, el millor Alberich del segle XX).

Aquesta gravació és excepcional, només amb la mancança del so stéreo. David Ward, baix - baríton escocès dóna vida a un magnífic Wotan. Veu greu, profunda i autoritària, com requereix el personatge.

Josephine Veasey, gran descobriment de Solti per la corda de mezzo, dona vida a una Fricka més lírica que dramàtica, però solvent en tot moment.

El Loge de Stolze, per mi, va ser sempre un error d'assignació, ja que jo penso que Loge (semi-déu) ha de tenir un tipus de veu més heroic que líric o còmic. Stolze tenia una veu ideal per Mime, però no per Loge. Tot i així, se'n surt raonablement bé.

Els GEgants Fsolt i Fafner estan força ben servits per Forbes Robinson i Michael Langdon. Alberich, com ja he comentat és el gran Gustav Neidlinger que, per molts ha estat el millor Alberich de la discografia.

Solti fa sonar la orquestra amb un so dramàtic i precís que l'acompanyaria tota la seva carrera.

Podriem considerar que aquesta gravació és el contrapunt en viu de la gravació oficial de DECCA.


Die Walküre (La Valquíria) gravada el 1965

Siegmund: Ernst Kozub

Hunding: Michael Langdon

Wotan: David Ward

Sieglinde: Gwyneth Jones

Brünnhilde: Amy Shuard

Fricka: Josephine Veasey

Gerhilde: Anne Edwards

Ortlinde: Margaret Kingsley

Waltraute: Ann Howard

Schwertleite: Yvonne Minton

Helmwige: Rae Woodland

Siegrune: Noreen Berry

Grimgerde: Maureen Guy

Rossweisse: Elizabeth Bainbridge

En aquesta Valquíria hi ha diverses coses a comentar:

Siegmund està cantat per Ernst Kozub, veu baritona i ideal per Siegmund. Aquest cantant fou l'escollit inicialment per cantar el Siegfried de la gravació en estudi amb la Filharmònica de Viena. Després de diversos problemes d'adaptació i coneixement del personatge es va descartar en favor del molt mes experimentat Wolfgang Windgassen. Què hagués passat si arriba a convertir-se en el Siegfried "oficial" de l'Anell? no ho sabrem mai.

Hunding és Michael Langdon, baix amb veu fosca, poderosa i ben tinbrada. Intèrpret ideal del malvat espos de Sieglinde i també de Hagen en en nombroses ocasions. 

Wotan és David Ward, que ja l'ha cantat de l'Or del Rhin. Veu gairebé ideal de baix-baríton per a cantar Wotan. Llàstima que no es prodigués més en aquest paper en gravacions i a Bayreuth. Fa un comiat del 3r acte memorable, a l'alçada dels més grans.

Sieglinde és una jove Gwyneth Jones de 28 anyets, veu magnífica i ideal pel paper de la germana welsunga. Sense el vibrato que l'acompanyaria en anys posteriors, cal gaudir d'aquesta interpretació on dóna una lliçço de com s'ha de cantar Sieglinde. A l'alçada de la Crespin de 1965 amb Solti.

La Brünnhilde de tot el cicle és Amy Shuard. Una soprano dramàtica sense la potència de la Flagstad, Nilsson ni Varnay, però que dóna força bé el personatge. Veu bonica, sense fissures amb vibrato adequat. Als 40 anys mostra plenitud de facultats per encarlar la filla rebel de Wotan.

Josephine Veasey canta una Fricka força bona als 30 anys d'edat. Ja va cantar la Fricka de l'Or pocs dies abans. En Veasey no trobarem la mezzo dramàtica de Christa Ludwig, ni la potent contralt dramàtica de Jean Madeira. Però sí trobem una mezzo lírica, amb veu potent i ben timbrada que encarna perfectament el rol de la deesa menyspreuada.

La resta de Valquíries es mostra a gran alçada, amb la curiositat de la Schwertleite d'Yvonne Minton, que esdevindria una mezzo dramàtica excepcional amb el pas del temps.

Aquesta jornada és ideal per la visió dramàtica de Solti que condueix l'orquestra del Covent Garden amb la precissió i dramatisme idonis.


Siegfried

Siegfried: Wolfgang Windgassen

Mime: Gerhard Stolze

Der Wanderer: Hans Hotter

Alberich: Otakar Kraus

Fafner: Michael Langdon

Erda: Maureen Guy

Brünnhilde: Amy Shuard

Ocell del bosc: Joan Carlyle

Arribem al "quid" de l'Anell. Siegfried és, amb pocs dubtes, el drama musical que marca la consolidació o l'inici del fracàs vocal d'una producció de l'Anell. El 1964 feia 2 anys que Solti havia gravat el Siegfried per DECCA amb la Filharmònica de Viena i John Culshaw com a productor. L'orquestra del Covent Garden brilla a més no poder a les seves ordres. Dramàticament impecable i amb la precissió que exigia el director, ens ofereix un desenvolupament magnífic de cada escena. 

Wolfgang windgassen, encara en plenitud vocal canta un Siegfried de manual.

Mime "és" Gerhard Stolze. El tenor de Dessau, amb 38 anys dóna una lliço magistral de com interpretar el covard, mesquí i malvat germà nibelung. La seva veu és una de les més idònies de la discografia per interpretar a Mime.

Der Wanderer (el Vianant) és cantat per Hans Hotter, que es va voler sumar a la festa. Com que el rol de Wanderer no tés les exigències, ni de bon tros que posseeix el Wotan de la jornada anterior. Hotter fa gal·la de tota la seva saviesa interpretativa per configurar un déu abatut i derrotat, però amb un punt d'orgull, vocalment ideal.

Alberich és Otakar Kraus, cantant preferit de Rudolf Kempe per aquells anys. Compon un Alberich no tant "malvat" i "negre" com el gran Neidlinger, però sí amb veu força adequada pel germà gran dels nibelungs.

Fafner és interpretat per un cavernós i profund Michael Langdon. Llàstima que aquest cantant no es va prodigar més en les gravacions discogràfiques de l'època.

Erda és Maureen Guy, contralt "de la casa". No escoltem a les grans Erdas que recordem (Madeira, Domínguez, Siewert...) però compleix força bé elrol  de Mare Terra confosa i enfurismada amb Wotan.

Brünnhilde és Amy Shuard. Ja hem comentat a la Valquíria la bona feina d'aquesta soprano dramàtica britànica. En aquesta representació es manté a l'alçada de l'anterior.

L'ocell del bosc és una altra "cantant de la casa". Joan Carlyle que, amb una veu lírica i adequada al paper compleix perfectament.

Solti salda aquest Siegfried amb nota molt alta. Si no fós per la diferència de qualitat de so amb la gravació "oficial", aquesta seria una de les grns aportacions de Solti a la dramatúrgia wagneriana.


Götterdämmerung (El Capvespre dels Déus)

Siegfried: Wolfgang Windgassen

Gunther: John Shaw

Alberich: Otakar Kraus

Hagen: Gottlob Frick

Brünnhilde: Amy Shuard

Gutrune: Heather Harper

Waltraute:Josephine Veasey

1a Norna: Helen Watts

2a Norna: Maureen Guy

3a Norna: Gwyneth Jones

Woglinde: Joan Carlyle

Welgunde: Elizabeth Robson

Flosshilde: Maureen Guy

Cor de la Royal Opera House, Covent Garden

       

Comentari sobre els cantants. Observem que l'eix principal d'aquest anell s'ha conservat; Amy Shuard i Wolfgang Windgassen. Aquí, hi afegim el Hagen extraordinari de Gottlob Frick (un dels 4 o 5 millors de la història). L'Alberich segueix sent Otakar Kraus (llàstima de no ser Neidlinger) que compleix força bé, per cert. Gunther és un baríton "de la casa" John Shaw que també compleix amb escreix l'encarnació del difícil paper de rei feble però noble. Igual que Gutrune, encarnada per la jove Heather Harper (que també ho canta en la versió d'Estudi). Josephine Veasey desgrana magníficament el paper de germana desesperada de Brunilda. Veu jove i, tot i que lírica, molt apropiada per Waltraute.

Un autèntic luxe és el format per les tres nornes: Helen Watts (gran cantant que arribaria a ser estrella internacional en el camp de l'oratori), Maureen Guy (que repeteixx filla del Rhin) i Gwyneth Jones (la Sieglinda de la Valquiria). Les tres arribarien a assolir grans èxits en carrera individual.

La interpretació, com sempre, precisa i dramàtica de Solti, converteix aquest Götterdämmerung en una culminació magistral de l'Anell proposat pel Covent Garden el 1964.








  CRÒNIQUES WAGNERIANES TIROLESES Erl Sommer Festspiel – Richard   Wagner: SIEGFRIED I GÖTTERDÄMMERUNG 21 i 23 /07/2023 Aquest any es ...