Reflexions sobre el canon de Bayreuth: Lohengrin

 

RICHARD WAGNER

LOHENGRIN Òpera romàntica amb text i música del compositor

Personatges:
Heinrich der Vögler (Rei Enric I, l’Ocellaire), baix
Lohengrin, tenor
Elsa von Brabant, soprano
Friedrich von Telramund, baríton
Ortrud, (mezzo) – soprano
Herald reial, baríton
4 nobles brabantins, tenors i baixos
Cor nombrós de sopranos, contralts, tenors i baixos
Orquestra (mínim 90 músics)

Argument original que va escriure Wagner per aquesta obra mestra, per si es vol seguir fil per randa la representació a través de la música i el cant.
A l’escena s’hauria de veure el que es canta i el que sona a l’orquestra...

ACTE I

Segle X. Ribera del riu Escalda, antic imperi romà – germànic.

El personatge del rei Heinrich està basat en el fundador històric de la dinastia saxona de reis i emperadors, el rei Enric I d'Alemanya, anomenat l'Ocellaire. Nascut al voltant del 876, Enric fou duc de Saxònia en morir el seu pare el 912, i va ser proclamat rei d'Alemanya el 919. Va unir parts de l'antic Regne Franc de l'est per fundar l'Imperi Alemany de l'edat mitjana, del qual va ser sobirà fins que va morir el 936. Explicitem-ho una mica; Enric no era un emperador omnipotent, però sí que era primus inter pares (el primer entre iguals), el líder d'una confederació de poderosos ducats tribals. Les seves relacions amb els seus propis nobles era intricada —havia resultat electe rei pels nobles de dos dels seus ducats, però va haver d'envair altres territoris per forçar-los a acceptar-lo com a rei. Els governants de cada ducat havien jurat lleialtat i suport a Enric, i havien retingut control sobre les seves terres.

En l'escena de l'obertura de Lohengrin, el rei Enric s'està preparant per defensar el seu regne dels invasors hongaresos, passatge basat en esdeveniments històrics. Durant anys, els magiars havien envaït terres alemanyes. Des del 924, Enric els va pagar un tribut anual per evitar que li envaïssin el regne. Va usar la pau que aquest tribut li va aportar per reclutar un exèrcit més gran i entrenar els seus homes en les tècniques de guerra més modernes. Quan Enric es va negar a pagar l'impost el 933, el seu exèrcit ja era prou fort per derrotar els magiars en una gran batalla i salvar l'imperi de la invasió.

Després d'estar segur en aquella frontera, el rei Enric va tornar la seva atenció cap a l'oest, i va estendre el seu domini cap als territoris del voltant i més enllà de l'embocadura del riu Elba. Totes les tribus alemanyes es van unir quan Enric va morir el 2 de juliol de 936. Enric I és, llavors, considerat el primer rei alemany. El seu fill i successor, Otó I, fou el primer emperador oficial del Sacre Imperi Romanogermànic.

Acte I

Per les riberes de l'Escalda, a prop d'Anvers, un herald convoca a les armes el poble de Brabant, que respon alegrement. Però el rei Enric (Enric I, l’Ocellaire), abans de marxar a la lluita per defensar el regne contra els bàrbars hongaresos, vol resoldre la desunió existent al si del ducat de Brabant, i mana a Telramund que es presenti amb la seva esposa Ortrud i li relati la raó de la disputa.

Telramund explica al rei que ell fou l'encarregat de la custòdia dels fills de l'últim duc quan aquest va morir. Un dia, el fill baró, Gottfried, va desaparèixer quan es trobava sol amb la seva germana Elsa. És per això que Telramund acusa Elsa d'haver matat al seu germà per heretar el ducat. En conseqüència, va renunciar a la mà d'Elsa i es casà amb Ortrud, gràcies a la noble ascendència de la qual ara pretén ser governador de Brabant. Els nobles i el mateix rei s'horroritzen davant de l'acusació. El rei, determinat a esbrinar la veritat i a jutjar qui és el culpable, ordena anar a buscar Elsa.

Arriba Elsa. No pot donar resposta clara al que el rei li pregunta però relata un somni, davant de la confusió dels presents, en el qual se li va aparèixer un cavaller vestit amb una armadura resplendent, com el seu campió: Oft in trüben Tagen (Una vegada, en els ombrívols dies...). Telramund insisteix en la seva versió i el rei i la gent de Brabant estan inclinats a creure'l. El rei, llavors, decideix que el cas sigui resolt per un Judici de Déu (combat entre Telramund i la persona a qui Elsa designi com a defensor).

Obeint el mandat del rei, l'herald, acompanyat de trompetes, convoca a qui vulgui defensar a Elsa. La crida es repeteix per dues vegades, però ningú no acudeix en defensa de la dama. Llavors, mentre Elsa i les dames assistents preguen al cel de genolls, la multitud queda atònita en veure aparèixer pel riu un cigne remolcant una barca en la qual arriba un cavaller vestit amb armadura de plata. Tots li donen la benvinguda, excepte Telramund i Ortrud. En arribar, s'acomiada del cigne i demana permís a Elsa per actuar com el seu cavaller, imposant la condició que mai no li pregunti el nom ni l'origen. Plena de confiança, Elsa hi accedeix i ambdós es juren amor mutu. El cavaller avança i repta Telramund, els amics del qual li aconsellen que es retiri. L'herald anuncia el combat i demana a Déu que la justícia prevalgui. Els dos homes lluiten, Lohengrin derrota Telramund però li perdona la vida perquè se’n pugui penedir . Tots aplaudeixen la victòria i Elsa expressa la seva alegria; les úniques veus dissidents són les de Telramund i Ortrud. 

ACTE II

A la nit, a les escalinates de la catedral, Ortrud i Telramund rumien la seva derrota. Des del palau arriben les notes de la festa. Telramund es queixa de la seva desgraciada sort a causa de les maquinacions de la seva esposa, que és bruixa. Ella en canvi diu al seu espòs que el poder del cavaller victoriós podrà ser doblegat només en el cas que Elsa es vegi obligada a preguntar-li el nom i l'origen, o si fos ferit. Ambdós determinen venjar-se'n.
Surt Elsa al balcó cantant la seva alegria. Ortrud diu a Telramund que marxi i es dirigeix cap a Elsa, lamentant-se de la seva desgràcia, però mentre Elsa desapareix per baixar al carrer, Ortrud exulta davant de la possibilitat de venjar-se en un fragment digne d’una gran soprano dramàtica. Entra en escena Elsa i li diu a Ortrud que la perdona, tot prometent-li tractar que ella i el seu espòs recuperin el favor reial; en el seu duet, Ortrud deixa caure en la ment de l'Elsa les llavors del dubte sobre el seu cavaller.
Surten les dues dones i apareix Telramund, que s'oculta quan, en trencar el dia, els trompeters criden el poble a una reunió. Arriben els nobles i ciutadans. L'herald anuncia que Telramund és desterrat i que el misteriós cavaller (Lohengrin), s'unirà en matrimoni a Elsa, sent nomenat Guardià de Brabant per conduir els brabantins a la guerra. La multitud aclama els reials decrets. Tanmateix, quatre nobles, amics de Telramund no es mostren propicis a ser manats per Lohengrin, i Telramund, desafiant el decret, es presenta davant d'ells, que, al seu torn, ho oculten.
Quatre patges anuncien l'arribada d'Elsa i el seu seguici de dames. Quan estan a punt d'entrar a la catedral, apareix Ortrud dient amargament que Elsa ha usurpat el lloc que a ella li corresponia, i es burla d'Elsa per no conèixer el nom del cavaller amb qui es casarà. Elsa, atònita, replica que té plena confiança en ell, però Ortrud continua i el qualifica de traïdor. Arriba llavors Lohengrin amb el rei i consola Elsa, però ara és Telramund el que, atrevidament, es fa present. Al principi tots refusen escoltar-lo, però ell insisteix que Lohengrin descobreixi la seva personalitat, doncs d'una altra manera sospita que el seu origen pot ser diabòlic.
Lohengrin refusa donar una resposta i diu que només Elsa el pot obligar a parlar, i s'adona que està profundament torbada. En un magnífic concertant, Ortrud i Telramund es feliciten per haver posat dubtes a Elsa: aquesta manifesta el seu desig de saber qui és Lohengrin i, per la seva part, el rei i el poble reafirmen la seva confiança. Per un moment, Telramund aconsegueix parlar amb l'Elsa contra Lohengrin, dient-li que a la cambra nupcial l’ajudarà a mutilar-li un membre, però El cavaller la pren del braç i tots entren a la catedral en un fortíssimo de l’orquestra on esclata el leitmotiv del dubte.

ACTE III

L'escena es desenvolupa a la cambra nupcial. Amb el so d'una marxa (molt famosa), entra Elsa enmig d'un grup de dames i Lohengrin, acompanyat d'un altre de nobles i del mateix rei. La parella aviat queda tota sola. Canten tendrament el seu amor, però quan Lohengrin diu a Elsa que confiï en ell i li digui si és feliç, ella s'entristeix perquè no pot saber el nom d'ell. Lohengrin diu que no l'hi pregunti, però insisteix cada vegada més impetuosament dient que pressent el dia en el qual el cigne torni per emportar-se'l.
En el moment més àlgid de la discussió s'obre sobtadament la porta de la cambra i entra Telramund amb els seus quatre amics. Elsa avisa desesperadament a Lohengrin i aquest, amb un sol cop, dona mort a Telramund, i els quatre acompanyants es postren de genolls davant d'ell. El cavaller diu a Elsa que la felicitat d'ambdós s'ha acabat i crida les dames perquè portin Elsa en presència del rei, davant del qual ell dirà qui és.

Escena del final del tercer acte

L'escena té lloc ara, novament, a les vores de l'Escalda, on hi ha reunits el rei i els nobles. És de matí i tots es preparen per marxar a la guerra. Entren els quatre nobles portant el cadàver de Telramund, seguits d'Elsa, consternada, i del seu seguici de dames. Finalment, apareix Lohengrin, que diu al rei, per a consternació de tots, que no pot posar-se al capdavant dels seus soldats perquè Elsa ha trencat el vot que havia fet i li ha demanat el nom i l'origen, i descobreix el seu secret: és un cavaller del Sant Grial, de nom Lohengrin, fill de Parsifal, i ara que el secret ha estat revelat, ha perdut el poder i ha de tornar. I retreu a Elsa el que ha fet, ella està aclaparada en adonar-se que tot s'ha acabat entre ells dos. Desesperada, li demana que no l'abandoni, i el rei i el poble s'uneixen en la seva petició. Però Lohengrin no pot quedar-se. Prediu una gloriosa victòria per a les armes alemanyes; llavors apareix el cigne arrossegant una barca buida. Lohengrin el saluda: Mein lieber Schwan (El meu cigne estimat), abraça Elsa en un tendre comiat, lliurant-li l'espasa, la banya de cacera i l'anell, perquè els doni al seu germà Gottfried si mai torna.
De sobte apareix Ortrud amb aire de triomf. Diu a Elsa que ella va transformar Gottfried en un cigne, el cigne que ara serveix a Lohengrin; si Lohengrin hagués pogut quedar-se, també hauria pogut tornar Gottfried al seu estat natural, però ara l'oportunitat s'ha perdut. Lohengrin cau de genolls i resa. Moment de gran intensitat musical. En resposta a la seva pregària, apareix un colom sobre l’embarcació, el cigne se submergeix en les aigües del riu i apareix Gottfried, mentre Ortrud crida de ràbia. Els ciutadans de Brabant victoregen Gottfried, que des d'ara els governarà. El colom condueix ara l'embarcació amb la qual marxa Lohengrin. Mentrestant Elsa, que el veu marxar, cau desmaiada als braços del seu germà.

Aquest és l’argument de Lohengrin i el que s’hauria de veure al teatre...

Quant a aspectes musicals i vocals hi ha algunes coses a dir:

Lohengrin és la òpera més representada de tot el corpus wagnerià. Segurament, el seu argument èpic – heroic com de conte de fades, juntament amb la música amb fragments famosos (marxa nupcial, racconto final de Lohengrin, preludis acte I i III) contribueix a la seva popularitat.

Pel que fa a les veus, podríem dir que requereix tipus de cantants bastant “convencionals” que sàpiguen recrear els estats d’ànim i les atmosferes de les escenes de la òpera. És molt important, també la prestació dels metalls de l’orquestra, especialment trompetes i trompes, doncs hi tenen fragments bastant destacats (interludis del 2n i 3r acte i preludi del 3r acte)
Quant a les veus: Heinrich ha de ser un baix amb potència, bons greus i autoritat. El paper, podríem dir que és de duració breu, però té fragments destacats al 1r i al 3r actes. Entre els cantants que han donat vida a aquest personatge amb dignitat i solvència, podríem destacar: Emmanuel List, Alexander Kipnis, Ivar Andresen, Friedrich Dahlberg, Josef Greindl, Gottlob Frick, Jerome Hines, Franz Crass, MArtti Talvela, Karl Ridderbusch, Jan Hendrik Rootering, Hans Sotin, Matti Salminen, recentment, René Pape, Georeg Zeppenfeld, Günther Groissböck, Franz Josef Selig, Christof Fischesser, Albert Pesendorfer, Ain Anger...
Lohengrin és un paper per a un tenor lírico – spinto del mateix tipus que Walter als Mestres, una mica més dramàtic que l’Erik de l’Holandès. Cantants d’òpera italiana s’han aventurat en cantar aquest personatge. Entre els bons Lohengrin del s. XX podríem citar: Franz Völker, Günther Treptow, Wolfgang Windgassen, Hns Hopf, Hans Beirer, Rudolf Schock, Sandor Konya, Jess Thomas, James King, Plácido Domingo, Ben Heppner, Peter Hoffmann, René Kollo, Siegfried Jerusalem, Peter Seiffert, Andreas Schager, Christopher Ventris...
Elsa von Brabant és una soprano lírica, tot i que algunes vegades ha estat cantada per una soprano dramàtica. Ha de donar lirisme al primer acte, al segon acte en el seu duo amb Ortrud i sobretot al 3r acte en l’escena nupcial. Algunes cantants que han donat vida i personalitat a Elsa són Lotte Lehmann, Paula Buchner, Eleanor Steber, Anja Silja, Leonie Rysanek, Elisabeth Grümmer, Hannelore Bode, KAran Armstrong, Jessie Norman, Cheryl Studer, Eva Johansson, Melanie Diener, Petra – Maria Schnitzer, Annete Dasch, Anja Harteros, Camilla Nylund.
Friedrich von Telramund és un baríton més dramàtic que líric. Amb veu potent i prou personalitat com per defensar l’enganyat personatge. Alguns dels bons Telramund són: Hermann Uhde, Gustav Neidlinger, Donald McIntyre, Leif Roar, Ekkehard Wlaschiha,  Zoltan Kelemen, Thomas J. Mayer, Thomas Konieczny.
Ortrud és una mezzo – soprano dramàtica, sovint interpretat per una soprano dramàtica. Té breus intervencions però molt intenses, per exemple al segon acte, en el duo amb Elsa o al tercer acte, al final. Bones Brunildes o Isoldes gairebé sempre defensen bé Ortrud. Algunes cantants que han proporcionat dignitat i solvència al personatge són: Astrid Varnay, Rita Gorr, Irene Dalis, Elisabeth Connell, Gabrielle Schnaut, Linda Watson, Petra Lang, Evelyn Herlizius, Elena Pankratova.    

La orquestra és molt similar a la de l’Holandès i Tannhäuser. El director ha de conèixer a fons la partitura i també els caràcters dels personatges. Diversos són els directors que s’han aproximat amb gran solvència a aquesta obra: W. Furtwängler, J. Keilberth, R. Kempe, A. Cluytens, W. Sawallisch, G. Solti, C. Thielemann...

Pel que fa a versions destacades de l’obra, per ordre cronològic de gravació podríem destacar:

1936 W. Furtwängler – Festival Bayreuth (mono)

1953 J. Keilberth – Festival Bayreuth – Teldec (mono)

1958 Lovro von Matacic – Festival Bayreuth – ORFEO (mono)

1961 i 1962 Wolfgang Sawallisch – Festival de Bayreuth – PHILIPS - ORFEO(mono)

1963 Hans Knappertsbusch – Op. Munich ORFEO (mono)

1963 Rudolf Kempe – F. Viena – EMI (stereo)

1971 Rafael Kubelik – Ràdio Baviera – DG (stereo)

1990 Georg Solti – F. Viena – DECCA   (stereo)

1995 Colin Davis Radio Baviera – RCA (stereo) 

2001 Daniel Barenboim – Staatskapelle Berlin – TELDEC (stereo)

2002 Claudio Abbado – Op. Viena – DG (stereo)

2002 Christian Thielemann – Festival Bayreuth – ràdio (stereo)

La propera reflexió serà sobre Tristan i Isolda...