Funció inaugural del Festival de Bayreuth 2022

Crònica de l'audició de la Funció inaugural del Festival de Bayreuth 2022.

Tristan und Isolde (Tristan i Isolda)

Tristan: Stephen Gould

Marke: Georg Zeppenfeld

Isolde: Catherine Foster

Kurwenal: Markus Eiche

Melot: Olafur Sigurdarson

Brangäne: Ekaterina Gubanova

Un pastor: Jorge Rodríguez Norton

Un pilot: Raimund Nolte

Jove mariner: Siyabonga Maqungo

Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth

Director del Cor: Eberhard Friedrich

Director: Markus Poschner

Després de l'audició atenta i personal d'aquesta funció de Tristan del Festival de Bayreuth 2022 m'atreveixo a comentar el següent, tot a títol personal:

Quan hom escolta qualsevol funció del Festival a través de Ràdio Baviera, sempre ha de donar per suposat que els enginyers de so d'aquesta prestigiosa emissora s'esmeren en posar els micròfons per fer arribar a l'audiència l'espectacle en les millors condicions possibles, de balanç, intensitat de les parts orquestrals, així com les veus i els equilibris entre les diverses parts. Un any més ho han aconseguit. Això vol dir que quan estàs allà, segona quina posició ocupis a la sala, potser no gaudiràs de les mateixes condicions acústiques que amb auriculars i a través de la Bayerische Rundfunk (Ràdio Baviera). Dic això perquè és molt important aquest fet de la transmissió i no de l'estada físicament en viu.

Comencem parlant de la interpretació orquestral. Markus Poschner, un director ja amb certa experiència wagneriana i jove d'edat, per mi, va encaixar perfectament en el fossat del teatre, que, com sabem ha portat molts problemes a molts i molt prestigiosos directors que no s'hi han acabat d'acostumar mai a la disposició Orquestra "enterrada" - cantants - públic. Com a mostra d'aquest fet en tenim un exemple clar en Rudolf Kempe que hi va dirigir de 1960 a 1967.

El tempo que porta Poschner ni és apressat ni extremadament lent (com Reginald Goodall, als anys 70). És un tempo còmode per tothom. Permet "respirar" l'orquestra (molt important) i també deixar que els cantants puguin desenvolupar la seva tasca amb facilitat, o sigui, CANTAR. Dic això del tempo perquè aquesta obra pot durar, des de 3h 35 min (tempo lleuger) a més de 4h (tempo morós i pesant). A Poschner li va durar 3h i gairebé 57 min. Amb això està tot dit pel que fa al tempo. La sincronització amb els cantants es nota molt treballada, també és causa que tots els cantants que intervenien ja estan acostumats a aquesta complicada sincronització. Les prestacions orquestrals, quant a matisos, intensitats, equilibris entre totes les parts van ser magnífiques. Si més no, per mi. El director coneix bé l'obra i els músics encara més. No es pot demanar gran cosa més en aquest aspecte.

Anem pels cantants:

Tristan és Stephen Gould, cantant nord americà de Virgínia de 60 anys. Qualsevol crítica que es faci de Gould ha de tenir en compte que porta un munt de Tristans, Siegfrieds i Tannhäusers a la motxilla. Ja el vaig veure el 2003 (fa 19 anys!) cantant Tannhäuser amb Thielemann. Des d'aleshores no ha parat de cantar els terrorífics papers  (i molts altres) esmentats. El seu Tristan es desenvolupa amb una veu potent, però pesant. Amb aguts suficients però tan elaborats que molts cops esperes el crit (Lance Ryan) però no! Sempre manté la línia, pesant però la manté. Pensava que arribaria malament al tercer acte (més d'1h d'agonia!) però no. Va acabar la seva intervenció de manera molt suficient i solvent. 

El rei Marke està cantat per Georg Zeppenfeld. Aquest baix, habitual els darrers anys al Turó Verd, és sempre una garantia que vas a escoltar com es canta Wagner de manual. Vull dir que si hom escolta els grans Markes de la discografia: L. Weber, J. Greindl, G, Frick, A. van Mill, H. Hotter, J. Hines, F, Frantz,  M. Talvela, M. Salminen, M. Hölle, H. P. König, R. Pape, F. J. Selig, ... sap que el personatge del rei traït és molt difícil d'interpretar ja que en una primera intervenció d'uns 12 min seguits ha de mostrar tota la seva personalitat i dolor pel rescabalament de la fidelitat del seu estimat nebot. En la seva segona intervenció (quan arriba "a misses dites") al tercer acte ha de mostrar tota la seva benevolència i capacitat de perdó a la parella d'amants. Doncs bé, escoltant a Zeppenfeld, tot això es fa palès en la seva actuació (vocal). No és una veu profunda ni potent, però és un baix amb una veu molt ben timbrada, amb temperament adequat al rol. Per això també li escau magníficament el cronista Gurnemanz de Parsifal. Zeppenfeld dóna una lliçó de com s'ha de cantar Marke.

Isolda és Catherine Foster, soprano que ja va cantar la Brunilda de l'anell dirigit per Petrenko fa pocs anys. Amb 47 anys, Foster es troba en plenitud de veu per cantar Isolda. Per mi, va cantar una de les millors Liebestod (mort d'amor) que recordo des de Bayreuth. Però la Liebestod NO ÉS ISOLDA, sisplau!. Tota la representació es va mantenir a gran alçada, amb les inflexions oportunes per denotar els múltiples canvis d'estat d'ànim de la Reina Irlandesa. Des de l'enfurismada Isolda del primer acte, passant per la apassionada del segona acte, fins la sublimada molt més enllà de l'amor físic al tercer acte. Una gran Isolda.

Kurwenal, el criat (assistent, diríem avui) de Tristan era Markus Eiche. Aquest paper no és difícil per la partitura en sí, sinó per haver de defensar un personatge secundari amb una personalitat molt definida de fidelitat a l'heroi. Markus Eiche no és un baríton dramàtic, sinó més aviat líric, però el més important és que es va posar a la pell del fidel Kurwenal i va reeixir en la caracterització del fidel aliat del protagonista.

Brangania, la criada (o assistenta com diriem  avui dia en correcció política(!)) estava cantada per Ekaterina Gubanova. Mezzo soprano russa de 43 anyets. Va estar un punt per sota de l'alt nivell general excel·lent, però va saber donar rèplica solvent, sobretot al primer acte a les intervencions enfurismades d'Isolda. Com que és una mezzo més lírica que dramàtica, potser no contrastava prou amb la veu d'Isolda però tot i així, va saber encarnar amb suficiència la criada desobedient al primer acte  i penedida al tercer.

Els secundaris van estar força bé, donada la brevetat del seu paper. 

En definitiva, i en la meva modesta opinió, una de les millors funcions de Tristan que he sentit des de Bayreuth. Ara cal veure-la...